setembre 2026 -

Maricarmen i les conseqüències

Més que mirar al passat, on surfejen els retrets, la manca de voluntat i la inoperativitat d’una classe política incapaç d’assolir un compromís que faciliti l’accés de joves i de ciutadans amb recursos ajustats a un habitatge digne, convé mirar al futur. Veure què faran les administracions a partir d’ara i si aquesta voluntat de resoldre una qüestió crucial per una majoria de ciutadans té continuïtat o no. Aquests són els dos interrogants que s’hauran de discernir, una vegada feta la votació dels decrets sobre habitatge al Congrés dels diputats i que el govern català posi en marxa les mesures anunciades per a frenar desnonaments i garantir l’accés a l’habitacle de joves i majors de 40 anys.

La discussió de si les propostes són un pedaç, activades per un fet vergonyós com el desnonament de Maricarmen Abascal de 87 anys a Madrid, les protestes ciutadanes i la pressió de les acampades a la Puerta del Sol i a la plaça de Catalunya de Barcelona, és absurda, entre d’altres raons perquè resoldre el dèficit habitacional, oferir lloguers assequibles i permetre que els joves puguin accedir a un sostre des del qual vestir un projecte de vida requereix d’anys, de més d’una i de dues legislatures i transcendeix governs de dretes o d’esquerres.

De la mateixa manera, parapetar-se en posicions maximalistes és poc més que un brindis al sol, veient les dificultats per aprovar mesures i decrets que són ben bé de mínims quan estem davant d’una emergència social de primera categoria i no es preveu a curt termini un pacte d’estat d’ampli suport, que vinculi a les diferents administracions i permeti incrementar el parc públic d’habitatges socials a Espanya.

Per tant, cal valorar positivament que tant el govern espanyol i el català hagin mogut fitxa, impulsant canvis en els mecanismes que faciliten allargar lloguers sense perjudicar als petits propietaris, frenant desnonaments de persones vulnerables, establint línies de crèdit amb interessos reduïts per a joves o recuperant, en el cas de Catalunya, una disposició del Codi Civil català que permet que la Generalitat i particulars de més de 40 anys comparteixin la propietat d’un pis durant 50 anys, mentre intenten desactivar el frenesí especulatiu de fons voltors i gran propietaris que han convertit l’habitatge en un actiu financer i actuen sense escrúpols contra qui hi viu.

Tothom sap, sobre tot els amenaçats d’acabar vivint al carrer o aquells que no tenen altra alternativa que compartir pis en el millor dels casos, que la deixadesa d’anys, i aquí no es pot eximir a cap grup polític, i la inacció crònica han convertit l’accés a l’habitatge en un problema inabastable en què no hi caben fórmules magistrals.

De fet, en el contacte directe, els afectats mostren una dosi de sentit comú més gran que molts dels que apareixen als mitjans de comunicació, reclamen des de les tribunes solucions immediates o fan propostes miraculoses. La duresa de cada cas els fa ser realistes, sense que aquesta actitud pressuposi abandó de seguir lluitant per uns objectius que són legítims.

La pilota ara és en el terreny de joc de la classe política. D’alguna manera en les pròximes hores i en els pròxims dies tots quedaran retratats. Se’ls veurà el llautó en cas que vulguin girar pàgina i permetrà comprovar si el compromís i la bona disposició que alguns d’ells mostren, empesos per una opinió pública i un ampli sector de la societat que ha dit prou a tanta incompetència i manca de compromís, es fonamenta en conviccions fermes o reprodueixen el can-can dels escenaris més truculents.

En una anàlisi a curt termini, podem pensar que depèn de com els surti la jugada a uns i altres els hi van les eleccions, és possible. En qualsevol cas, si no s’encarrila un acord ferm i durador que garanteixi el dret a un habitatge digne perilla la bona salut de la nostra democràcia i la credibilitat de les institucions que ens representen a Espanya i a Catalunya, fins a quedar definitivament desdibuixada la línia que separa autoritarisme i demagògia d’aquella que delimiten els servidors públics que conceben la gestió política com la manera més útil de servir a la ciutadania.

El capità

El poeta nord-americà Walt Whitman és l’autor d’un dels poemes èpics amb més ressò entre les generacions contemporànies. Es tracta de ‘Oh capità, el meu capità! El va escriure per honorar la figura d’Abraham Lincoln, el president dels Estats Units assassinat desprès de guanyar una cruenta guerra de secessió, abolir l’esclavitud i convertir la nació nord-americana en un referent de la llibertat individual.

Whitman, un vers lliure, que trenca convencions i expressa en la seva obra el compromís amb l’humanisme capaç d’alliberar l’home de les cadenes que el volen sotmès, dibuixa el capità com l’heroi, que després de superar enormes dificultats, aconseguir traslladar la nau a un port segur i mentre espera el reconeixement de la ciutadania mor tirotejat per un intolerant.

Al cinema la imatge del capità es transforma en mestre en la pel·lícula ‘El club dels poetes morts’. John Keating, interpretat per Robert Williams, és un professor de literatura que trenca normes, convencions i utilitza mètodes d’aprenentatge innovadors que trasbalsen la tradicionalista i conservadora institució Walton Academy. El professor, amb la peculiar forma d’ensenyar, es converteix en un revulsiu pels alumnes fins a descobrir-los que hi ha un suggerent món més enllà de regles i de tradicions i que la llibertat, la possibilitat d’escollir el camí propi i l’interès per enfortir el pensament crític i compartir idees preparen millor per la vida que apilar mecànicament coneixements apresos de memòria, fungibles en el temps.

La història, com el poema de Whitman, acaba malament i els alumnes acomiaden al professor expulsat del centre amb el crit de ‘capità, sí capità’ dempeus i amb la mirada estupefacta del director sobrepassat pels fets. Una victòria en contra de l’immobilisme.

No sé ben bé perquè he recuperat el poema de Whitman i la imatge del professor de literatura, ara que representants polítics i educatius enceten l’enèsim debat sobre quin és el model educatiu que necessita la Catalunya del futur. I en el camí he sorgit un temor, que en el conjunt de propostes que es posaran sobre la taula, econòmiques, organitzatives i de representació, es desatengui la importància dels estudis de magisteri, un pas necessari abans de preparar l’alumne per què voli sol per la vida, l’etapa escolar on pot descobrir que certeses i coneixements només sumen quan formen part de la pròpia experiència.

Sense ànim de resposta llenço la pregunta. Quin model de mestre volem? O millor, què haurien d’oferir els estudis universitaris per a preparar mestres que aspiren a l’excel·lència i sobrepassen els límits de la transmissió de coneixements, que ajuden a raonar i no es queden en les respostes mecàniques? La resposta no és senzilla, perquè aquesta qualitat, la del mestre que promou l’esperit crític i desenvolupa la capacitat de reflexionar en cadascuna de les matèries que imparteix depèn del tarannà de cada persona, descobrir-la depèn en gran mesura de les universitats que els formen.

Hi ha la percepció que entrar al grau de magisteri és més fàcil que fer-ho en altres carreres universitàries, que el nivell d’exigència acadèmica no és tan alt i que obtenir la llicenciatura garanteix, si s’opta per la xarxa pública, estabilitat laboral, un bé preuat en temps d’incerteses. I és clar, amb aquestes particularitats la formació decau i l’interès per assumir nous reptes minva. No és que es perdi la vocació, es perden les habilitats formatives.

Serà prioritària aquesta qüestió en el debat que enceten els diferents sectors educatius de Catalunya. Ho hauria de ser. L’objectiu, fomentar l’exigència universitària i, una vegada acabats els estudis, que l’administració promogui mecanismes de reciclatge permanent i convertir-los en una necessitat és inaplaçable.

No tot s’acaba garantint docents més ben pagats, sinó professionals útils i capaços de preparar ciutadans per un món que marxa imparable en transformació permanent.

Convindria trobar a cada classe un John Keating que exerceixi de capità.

El futur no és aquí

Possiblement per què se n’esperava molt i cadascú havia fet les seves pròpies càbales, el discurs del president de la Generalitat, Salvador Illa, dilluns a Barcelona, per a dibuixar el futur de Catalunya no va complir les expectatives.

No només d’esperança i de confiança viu la ciutadania, sinó que a la persona que ha de dirigir el destins de Catalunya, elegit per mandat democràtic, se li demanen concrecions, propostes efectives, una dosi d’autocrítica i una llista de prioritats suficientment àmplia per encabir aquells sectors de la societat que més ho necessiten. I com la gestió mai és mecànica ni impersonal, una quota suficient d’ideologia capaç d’identificar el rumb de la nau política.

Se li ha de reconèixer a Illa i al seu executiu que després de deu anys de l’ensulsiada del ‘procés’, sense la més mínima autocrítica per part dels seus impulsors, ha sabut asserenar els ànims, situar la gestió, ni que sigui nominalment, en el punt central de l’acció de govern, i evitar una ruptura social que els líders independentistes afavorien des de la irresponsabilitat.

La societat catalana avui té més recursos que fa uns anys per mantenir-se unida, però això no la fa impermeable a les temptatives internes i externes de les forces interessades en dividir i fracturar la societat. No cal posar-hi noms perquè tots sabem quines són les sigles amb què s’identifiquen i quins portamveus les impulsen. El perill és present i per això ideologia i gestió són un binomi necessari per enfrontar-s’hi amb possibilitats d‘èxit.

Illa va fer una intervenció pensada més en el present que en el futur i així ho corroboren els anuncis més rellevants que va fer, vinculats al món de l’educació i a l’impacte de l’IA al teixit empresarial i entre els treballadors a qui pot afectar. Ben pensats si es tracta de respondre a la immediatesa, però de poca entitat per a sustentar una proposta programàtica a anys vista per un país que, com ell mateix va dir, arribarà als nou milions d’habitants al 2050.

Gestió i ideologia, aquesta és la clau de volta per entomar el futur i la que determinarà els lideratges polítics amb disposició de continuïtat. Comparar la intervenció de dilluns amb la que va fer al 2024, poques setmanes abans de guanyar les eleccions autonòmiques, va ser el primer error. En aquell moment projectava un desig i ara s’ha de moure amb la crua realitat de qui incorpora a la seva motxilla dos anys de mandat, amb encerts, errors i mancances.

A la intervenció d’Illa li va faltar el punt d’autocrítica que evités un to triomfalista del tot irreal, quan la majoria de la societat sap que el futur i les urgències del dia a dia faran el camí complicat. Es fa difícil saber a qui es dirigia, si a l’audiència congregada a les Drassanes, al col·lectiu d’ensenyants partidaris d’allargar el conflicte al sector educatiu o al conjunt de la societat com era de suposar. Un segon error que no convé menystenir.

En la seva intervenció no es va parlar de desigualtat, de la quarta part de la població catalana que és pobre o viu en el límits de la pobresa, ni de la pagesia, un sector clau per evitar la desertització de la Catalunya interior, es va oblidar del paper essencial que juguen els ajuntaments en qüestions com la garantia de drets socials, suport a la convivència i en l’accés a l’habitatge i va confondre les inquietuds de la joventut catalana amb la dels joves del vídeo matusser que es va projectar abans de la seva intervenció, una joventut, la real, més rica, emprenedora, diversa i crítica que lluita pel seu futur, demana a la política solucions concretes i aspira a un paper protagonista a la societat.

I un tercer error, es va oblidar d’esmentar la reforma de l’administració, el primer punt en el decàleg de propostes del 2024, un pas impescindible per acostar, fer empàtiques i eficients les institucions entre aquells ciutadans que demanen el suport del poder civil com a garantia d’igualtat de drets.

Fa uns dies, l’alcalde de Nova York, Zohran Mandani, feia unes declaracions al diari ‘El País’ que s’encapçalaven amb aquesta frase: “La democràcia no serveix si la gent no pot cobrir les seves necessitats”. Pot semblar una obvietat, però resumeix en poques paraules l’orientació dels governants que miren pel conjunt de la societat i la d’aquells que només treballen pels interessos propis o els d’una minoria.

En la intervenció de Salvador Illa li va faltar aclarir què s’espera d’un polític socialdemòcrata per avançar cap a la Catalunya del futur.

Els carrers seran sempre nostres

Durant el ‘procés’ a Catalunya els manifestants favorables a la independència cridaven l’eslògan ‘els carrers seran sempre nostres’ com una manera de justificar bloquejos circulatoris i amplificar el ressò de les seves demandes. La frase, molt popular en aquells moments, no és ben bé original. L’afany per controlar els carrers i les vies de circulació com a mostra de poder i de fermesa, ‘la calle es mía’, també la va fer servir el ministre franquista i posteriorment reconvertit en demòcrata l’any 1976, Manuel Fraga Iribarne, per justificar la repressió policial amb cinc morts de treballadors en una assemblea obrera a Vitòria, entre d’altres fets luctuosos.

És evident que les dues cites i les conseqüències que se’n deriven no són comparables, però la intencionalitat de qui fa seva una de les dues expressions s’hi acosta. És tracta de deixar clar que més enllà de les institucions, del legítim dret a vaga, una possibilitat que al 1976 no existia, i de les vies legals per a resoldre les desavinences laborals, ocupar el carrer és una mostra de fortalesa, molt visible per la resta de població, especialment la que pateix les conseqüències, i un instrument de pressió a les autoritats que en un entorn democràtic com el nostre, inexistent a l’època de Fraga, no necessita ni de grans preparatius ni d’àmplies reflexions.

Sigui com sigui, i més enllà de les referències històriques, avui, primer dia del curs escolar a Catalunya, s’han tornat a repetir els bloquejos a les entrades de Barcelona, talls de vies i incidències diverses a altres punts del territori. Tothom estava avisat i encara que no hi hagués un anunci oficial que això passaria era una certesa com hi ha nit i dia. Ho va reconèixer el president de la Generalitat el dia abans, dilluns, quan apel·lava als vaguistes a respectar el dret a la mobilitat, conscient de que el dia 8 al matí seria un dia complicat a les carreteres del país.

Com que s’ha parlat per activa i per passiva sobre els acords i desavinences en el món de l’educació i veient que la conflictivitat, ara per ara, no tendirà a la baixa convé preguntar-se a qui beneficia aquesta estratègia. Pensar si el valor inqüestionable de defensa del dret a l’educació pot acabar bandejat per elements disruptius que ocupen la totalitat del focus mediàtic o pitjor que en un afany suprem per alterar l’ordre establert, interès molt present entre els sindicats que impulsen el talls de carreteres, allò que passa a les aules i afecta al professorat esdevé per la dinàmica dels fets en un element secundari fins a subvertir la voluntat de buscar solucions a les necessitats reals.

És evident que tal com estan les coses i valorant l’actuació dels diferents actors, la conflictivitat escolar a Catalunya anirà de mal en pitjor. Només cal escoltar a la consellera d’Educació Esther Niubó dient, mentre es produïen els talls de carreteres, que “dimitir seria el més fàcil, el més important és no rendir-se”. Si aquest és el missatge que vol traslladar a la ciutadania és un símptoma de fracàs en les possibilitats per a posar fil a l’agulla i solucionar el problema.

Cal entomar-lo, diria més, cal liderar-lo, assumint el desgast polític que comporta, sabent que no hi ha una formula magistral per a resoldre un problema que sobrepassa els límits de la Conselleria d’Educació. Cal que el Govern superi el marc de diàleg actual, circumscrit a uns sindicats que demostren incapacitat, impotència, pulsions corporativistes i semblen actuar en funció dels interessos dels seus dirigents. Cal un govern que abanderi una alternativa davant una ciutadania farta d’un diàleg improductiu, incapaç d’aturar la conflictivitat.

Que mig centenar de persones tallin una carretera no és un mèrit és un exemple d’irresponsabilitat i una desconsideració que no es mereixen als mestres que dia a dia es deixen la seva pell a l’aula. A qui beneficia la situació actual?, al dret a l’educació segur que no. President Illa té la paraula, l’Informe PISA conegut avui rebla el clau en la necessitat de mesures contundents i arriscades.

Reconquesta

L’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, ha publicat un tuït en el que proposa la reconquesta d’Al-Ándalus i crida a recuperar ‘allò que val la pena’, els valors cristians, davant les pretensions marroquines. Conseqüent amb la seva croada anti-immigració, el prelat es desmarca novament de la doctrina social de l’Església catòlica i de les paraules del Papa Lleó XIV a favor de l’acollida dels migrants.

Quin oportunisme i quina manera més descarada d’aprofitar la crisi de Ceuta per avalar els postulats més intransigents de PP i Vox i fer que el rellotge de la història retrocedeixi fins als inicis del franquisme, quan la jerarquia eclesial avalava la dictadura, la protegia davant la repressió i s’assegurava uns privilegis que noranta anys més tard alguns encara enyoren.

Jesús Sanz, amb aquesta referència històrica, facilita arguments els que avui, sense miraments ni la mínima decència, han defensat al Congrés dels diputats solucions dràstiques contra el migrants que van entrar a la ciutat autònoma i malviuen als carrers sense una alternativa clara, entre ells 500 menors, la gran majoria nenes desprotegides i exposades a abusos i violacions.

Què dirà la Conferència Episcopal Espanyola sobre les afirmacions de l’arquebisbe? Què dirà a qui gosa, des d’una suposada posició de superioritat moral, instruir als seus fidels amb consignes d’odi? Ja m’agradaria que la resposta fos contundent, però sé que no passarà i si de cas passa em temo que l’advertiment es farà amb la boca petita. Quina ocasió perduda i quina bufetada a la cara de Lleó XIV d’un dels seus, la de l’arquebisbe i prelat d’Oviedo que es fa passar, jo no ho crec, per un ungit de Déu.

Que hagi fet les afirmacions avui no és casual, forma part de l’espiral en contra del Govern de Pedro Sánchez i de les polítiques d’acollida i de regularització d’aquells que fugint de la desesperació i per sobreviure es juguen la vida per arribar a Espanya.

El debat, de sis hores, al Congrés ha estat aclaridor, perquè a més de crítiques al Govern, de la connivència i de la implicació del Marroc en l’entrada de 80.000 persones a Ceuta, de si les ajudes són suficients i de com s’ha de recuperar la normalitat a la ciutat s’han confrontat dos models de societat: d’una banda la que accepta al diferent i de l’altra qui el rebutja, la que per raons humanitàries acull, integra i respecta la declaració dels drets humans i la de qui repudia per interessos inconfessables qualsevol consideració que tingui a veure amb la dignitat humana.

La diputada de Sumar Aina Vidal ha definit amb concisió la síntesi de l’estratègia anti-immigració. Primer se’ls rebutja, després se’ls converteix en un número i finalment, recuperant unes afirmacions del diputat de Vox José Maria Figaredo, s’incita a ‘caçar-los’ o a ‘pescar-los un a un’.

Suposo que Figaredo i altres com ell, abanderats de la croada anti-immigració i que reclamen solucions contundents contra els que segueixen a Ceuta o busquen un mínim de dignitat a altres parts de l’Estat espanyol, han quedat reconfortats amb les paraules de l’arquebisbe d’Oviedo. Els dóna butlla per cometre qualsevol barbaritat.

Pot ser objecte de crítica l’actuació del Govern de Pedro Sánchez en la gestió de la crisi ceutí, però el que és inqüestionable és que entre les decisions adoptades per aquest govern i les posicions de PP i Vox, els dos partits alternativa a les pròximes eleccions generals, hi ha un mur infranquejable, el que separa el respecte a la dignitat humana de l’odi, la deshumanització i la irrellevància, no solament contra els migrants sinó també contra aquells que encara creuen en la igualtat i els drets humans, o sigui la immensa majoria de nosaltres.