Durant el ‘procés’ a Catalunya els manifestants favorables a la independència cridaven l’eslògan ‘els carrers seran sempre nostres’ com una manera de justificar bloquejos circulatoris i amplificar el ressò de les seves demandes. La frase, molt popular en aquells moments, no és ben bé original. L’afany per controlar els carrers i les vies de circulació com a mostra de poder i de fermesa, ‘la calle es mía’, també la va fer servir el ministre franquista i posteriorment reconvertit en demòcrata l’any 1976, Manuel Fraga Iribarne, per justificar la repressió policial amb cinc morts de treballadors en una assemblea obrera a Vitòria, entre d’altres fets luctuosos.
És evident que les dues cites i les conseqüències que se’n deriven no són comparables, però la intencionalitat de qui fa seva una de les dues expressions s’hi acosta. És tracta de deixar clar que més enllà de les institucions, del legítim dret a vaga, una possibilitat que al 1976 no existia, i de les vies legals per a resoldre les desavinences laborals, ocupar el carrer és una mostra de fortalesa, molt visible per la resta de població, especialment la que pateix les conseqüències, i un instrument de pressió a les autoritats que en un entorn democràtic com el nostre, inexistent a l’època de Fraga, no necessita ni de grans preparatius ni d’àmplies reflexions.
Sigui com sigui, i més enllà de les referències històriques, avui, primer dia del curs escolar a Catalunya, s’han tornat a repetir els bloquejos a les entrades de Barcelona, talls de vies i incidències diverses a altres punts del territori. Tothom estava avisat i encara que no hi hagués un anunci oficial que això passaria era una certesa com hi ha nit i dia. Ho va reconèixer el president de la Generalitat el dia abans, dilluns, quan apel·lava als vaguistes a respectar el dret a la mobilitat, conscient de que el dia 8 al matí seria un dia complicat a les carreteres del país.
Com que s’ha parlat per activa i per passiva sobre els acords i desavinences en el món de l’educació i veient que la conflictivitat, ara per ara, no tendirà a la baixa convé preguntar-se a qui beneficia aquesta estratègia. Pensar si el valor inqüestionable de defensa del dret a l’educació pot acabar bandejat per elements disruptius que ocupen la totalitat del focus mediàtic o pitjor que en un afany suprem per alterar l’ordre establert, interès molt present entre els sindicats que impulsen el talls de carreteres, allò que passa a les aules i afecta al professorat esdevé per la dinàmica dels fets en un element secundari fins a subvertir la voluntat de buscar solucions a les necessitats reals.
És evident que tal com estan les coses i valorant l’actuació dels diferents actors, la conflictivitat escolar a Catalunya anirà de mal en pitjor. Només cal escoltar a la consellera d’Educació Esther Niubó dient, mentre es produïen els talls de carreteres, que “dimitir seria el més fàcil, el més important és no rendir-se”. Si aquest és el missatge que vol traslladar a la ciutadania és un símptoma de fracàs en les possibilitats per a posar fil a l’agulla i solucionar el problema.
Cal entomar-lo, diria més, cal liderar-lo, assumint el desgast polític que comporta, sabent que no hi ha una formula magistral per a resoldre un problema que sobrepassa els límits de la Conselleria d’Educació. Cal que el Govern superi el marc de diàleg actual, circumscrit a uns sindicats que demostren incapacitat, impotència, pulsions corporativistes i semblen actuar en funció dels interessos dels seus dirigents. Cal un govern que abanderi una alternativa davant una ciutadania farta d’un diàleg improductiu, incapaç d’aturar la conflictivitat.
Que mig centenar de persones tallin una carretera no és un mèrit és un exemple d’irresponsabilitat i una desconsideració que no es mereixen als mestres que dia a dia es deixen la seva pell a l’aula. A qui beneficia la situació actual?, al dret a l’educació segur que no. President Illa té la paraula, l’Informe PISA conegut avui rebla el clau en la necessitat de mesures contundents i arriscades.