Etiqueta: curs escolar

Els carrers seran sempre nostres

Durant el ‘procés’ a Catalunya els manifestants favorables a la independència cridaven l’eslògan ‘els carrers seran sempre nostres’ com una manera de justificar bloquejos circulatoris i amplificar el ressò de les seves demandes. La frase, molt popular en aquells moments, no és ben bé original. L’afany per controlar els carrers i les vies de circulació com a mostra de poder i de fermesa, ‘la calle es mía’, també la va fer servir el  ministre franquista i posteriorment reconvertit en demòcrata l’any 1976, Manuel Fraga Iribarne, per justificar la repressió policial amb cinc morts de treballadors en una assemblea obrera a Vitòria, entre d’altres fets luctuosos.

És evident que les dues cites i les conseqüències que se’n deriven no són comparables, però la intencionalitat de qui fa seva una de les dues expressions s’hi acosta. És tracta de deixar clar que més enllà de les institucions, del legítim dret a vaga, una possibilitat que al 1976 no existia, i de les vies legals per a resoldre les desavinences laborals, ocupar el carrer és una mostra de fortalesa, molt visible per la resta de població, especialment la que pateix les conseqüències, i un instrument de pressió a les autoritats que en un entorn democràtic com el nostre, inexistent a l’època de Fraga, no necessita ni de grans preparatius ni d’àmplies reflexions.

Sigui com sigui, i més enllà de les referències històriques, avui, primer dia del curs escolar a Catalunya, s’han tornat a repetir els bloquejos a les entrades de Barcelona, talls de vies i incidències diverses a altres punts del territori. Tothom estava avisat i encara que no hi hagués un anunci oficial que això passaria era una certesa com hi ha nit i dia. Ho va reconèixer el president de la Generalitat el dia abans, dilluns, quan apel·lava als vaguistes a respectar el dret a la mobilitat, conscient de que el dia 8 al matí seria un dia complicat a les carreteres del país.

Com que s’ha parlat per activa i per passiva sobre els acords i desavinences en el món de l’educació i veient que la conflictivitat, ara per ara, no tendirà a la baixa convé preguntar-se a qui beneficia aquesta estratègia. Pensar si el valor inqüestionable de defensa del dret a l’educació pot acabar bandejat per elements disruptius que ocupen la totalitat del focus mediàtic o pitjor que en un afany suprem per alterar l’ordre establert, interès molt present entre els sindicats que impulsen el talls de carreteres, allò que passa a les aules i afecta al professorat esdevé per la dinàmica dels fets en un element secundari fins a subvertir la voluntat de buscar solucions a les necessitats reals.

És evident que tal com estan les coses i valorant l’actuació dels diferents actors, la conflictivitat escolar a Catalunya anirà de mal en pitjor. Només cal escoltar a la consellera d’Educació Esther Niubó dient, mentre es produïen els talls de carreteres, que “dimitir seria el  més fàcil, el més important és no rendir-se”. Si aquest és el missatge que vol traslladar a la ciutadania és un  símptoma de fracàs en les possibilitats per a posar fil a l’agulla i solucionar el problema.

Cal entomar-lo, diria més, cal liderar-lo, assumint el desgast polític que comporta, sabent que no hi ha una formula magistral per a resoldre un problema que sobrepassa els límits de la Conselleria d’Educació. Cal que el Govern superi el marc de diàleg actual, circumscrit a uns sindicats que demostren incapacitat, impotència, pulsions corporativistes i semblen actuar en funció dels interessos dels seus dirigents. Cal un govern que abanderi una alternativa davant una ciutadania farta d’un diàleg improductiu, incapaç d’aturar la conflictivitat.

Que mig centenar de persones tallin una carretera no és un mèrit és un exemple d’irresponsabilitat i una desconsideració que no es mereixen als mestres que dia a dia es deixen la seva pell a l’aula. A qui beneficia la situació actual?, al dret a l’educació segur que no. President Illa té la paraula, l’Informe PISA conegut avui rebla el clau en la necessitat de mesures contundents i arriscades.   

Nou curs, sacsejar el model educatiu

No es pot confondre la bona gestió amb la necessitat de polítiques transformadores. És veritat que sense una millora dels procediments, quan s’han detectat mancances i espais per avançar, qualsevol canvi està condemnat al fracàs. I en aquesta disjuntiva, apostar per noves propostes, sacsejar el model i adequar-lo a les noves realitats socials es converteix en una eina imprescindible en mans dels gestors públics que volen anar més enllà del que hi ha fins ara, tot i que circular per aquest camí comporti riscos.

És el que passa amb el model educatiu a Catalunya i amb les novetats que ha presentat la consellera d’Educació, Esther Niubó, per el curs 2025-2026 que comença dilluns, 8 de setembre.

A ningú no se li escapa que gestionar les diferents etapes de l’ensenyament públic i obligatori en un país, sobre tot si es fa amb l’objectiu de garantir la igualtat d’oportunitats de tots els alumnes, no és una tasca fàcil ni amb resultats immediats. Per això, persistir en destacar xifres (increment de plantilles, afectació de la baixa natalitat en la mitjana d’alumnes per classe i genèricament en la formació del professorat) mostra una visió limitada de la realitat, sempre més complexa.

I això perquè? Doncs, perquè al pròxim curs escolar, amb dades del propi departament, un de cada tres alumnes catalans (34% del total) necessitarà suport especial a l’aula i d’aquests (vuit de cada deu) té necessitats específiques de suport educatiu derivades d’entorns precaris econòmicament i amb un nivell sociocultural baix.

Per aclarir-nos. En una mateixa classe no té les mateixes necessitats d’aprenentatge un alumne que viatja de vacances amb els pares, disposa de llibres a casa, té un espai per fer els deures escolars i una bona línia d’internet on connectar-se que aquell que durant l’estiu no ha sortit del barri, potser viu en una habitació, els àpats que ingereix són desequilibrats i la precarietat econòmica familiar es tradueix en dificultats de connectivitat.

Afrontar tots aquests reptes i minimitzar unes diferències que depassen els límits físics de l’escola i dels horaris de classe també haurien de formar part de la política educativa i de les directrius del departament d’Educació.

Una de les característiques de l’administració pública és l’excesiva compartimentació de funcions. Hi ha poca transversalitat, o pitjor poca comunicació entre departaments, especialment en l’abordatge de situacions complexes condicionades per factors aparentment allunyats de l’objectiu final. Les polítiques d’ensenyament si es fixen en el propòsit de garantir la igualtat d’oportunitats entre alumnes són un bon exemple d’aquests desajustos.

I és per aquesta necessitat, donar resposta a circumstàncies extremadament complexes, que cal traspassar el llindar de les xifres i anar més enllà dels mecanismes que garanteixen el funcionament de les aules.

Aquesta setmana, quan la consellera Niubó va presentar el nou curs va quedar emmanillada per les xifres, seguint les pautes que des de fa temps reclamen els docents, sobrepassats per les dificultats a l’interior de les aules i víctimes d’una previsió passada curta en recursos, desastrossa i en mans de gestors frívols i incompetents més preocupats del titular que de l’eficàcia.

L’exposició de Niubó va ser un reguitzell de xifres, acompanyades d’un llistat de bones intencions, que difícilment arribaran a bon port sense pressupost. S’intuïa amb encert la diagnosi dels problemes que encerclen el model educatiu català, que obté qualificacions pèssimes en competències bàsiques i comprensió lectora dels alumnes, però hi faltava la partitura que hauria de marcar un punt i apart respecte al passat.

Cert, aquest curs no hi haurà mòbils a les aules, s’agilitarà, ja veurem, el sistema de suplències i es destinaran més docents a l’acollida de nous alumnes, especialment fills de migrants, però ben mirat és una petita part del problema i no la substancial. I la substancial és determinar quina és l’aportació del model educatiu català dins i fora de les aules per garantir que la desigualtat econòmica, que afecta a més d’una tercera part dels alumnes, no incideixi negativament en el dret a l’educació: de quina manera es coordina amb entitats que treballen en l’àmbit socio-educatiu, imprescindibles per afrontar el suport fora de les aules i vitals per evitar l’abandonament escolar; quines propostes té per millorar la preparació dels futurs mestres començant per la universitat; com articula una millor coordinació amb el ajuntaments i els serveis socials en casos de famílies i menors desprotegits; i què aporta el departament en polítiques d’integració.

Ensenyar és complex i en aquesta tasca ser ambiciosos en les polítiques públiques hauria de marcar les diferències entre el passat i el present i més quan parlem del futur de les noves generacions.