L’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, ha publicat un tuït en el que proposa la reconquesta d’Al-Ándalus i crida a recuperar ‘allò que val la pena’, els valors cristians, davant les pretensions marroquines. Conseqüent amb la seva croada anti-immigració, el prelat es desmarca novament de la doctrina social de l’Església catòlica i de les paraules del Papa Lleó XIV a favor de l’acollida dels migrants.
Quin oportunisme i quina manera més descarada d’aprofitar la crisi de Ceuta per avalar els postulats més intransigents de PP i Vox i fer que el rellotge de la història retrocedeixi fins als inicis del franquisme, quan la jerarquia eclesial avalava la dictadura, la protegia davant la repressió i s’assegurava uns privilegis que noranta anys més tard alguns encara enyoren.
Jesús Sanz, amb aquesta referència històrica, facilita arguments els que avui, sense miraments ni la mínima decència, han defensat al Congrés dels diputats solucions dràstiques contra el migrants que van entrar a la ciutat autònoma i malviuen als carrers sense una alternativa clara, entre ells 500 menors, la gran majoria nenes desprotegides i exposades a abusos i violacions.
Què dirà la Conferència Episcopal Espanyola sobre les afirmacions de l’arquebisbe? Què dirà a qui gosa, des d’una suposada posició de superioritat moral, instruir als seus fidels amb consignes d’odi? Ja m’agradaria que la resposta fos contundent, però sé que no passarà i si de cas passa em temo que l’advertiment es farà amb la boca petita. Quina ocasió perduda i quina bufetada a la cara de Lleó XIV d’un dels seus, la de l’arquebisbe i prelat d’Oviedo que es fa passar, jo no ho crec, per un ungit de Déu.
Que hagi fet les afirmacions avui no és casual, forma part de l’espiral en contra del Govern de Pedro Sánchez i de les polítiques d’acollida i de regularització d’aquells que fugint de la desesperació i per sobreviure es juguen la vida per arribar a Espanya.
El debat, de sis hores, al Congrés ha estat aclaridor, perquè a més de crítiques al Govern, de la connivència i de la implicació del Marroc en l’entrada de 80.000 persones a Ceuta, de si les ajudes són suficients i de com s’ha de recuperar la normalitat a la ciutat s’han confrontat dos models de societat: d’una banda la que accepta al diferent i de l’altra qui el rebutja, la que per raons humanitàries acull, integra i respecta la declaració dels drets humans i la de qui repudia per interessos inconfessables qualsevol consideració que tingui a veure amb la dignitat humana.
La diputada de Sumar Aina Vidal ha definit amb concisió la síntesi de l’estratègia anti-immigració. Primer se’ls rebutja, després se’ls converteix en un número i finalment, recuperant unes afirmacions del diputat de Vox José Maria Figaredo, s’incita a ‘caçar-los’ o a ‘pescar-los un a un’.
Suposo que Figaredo i altres com ell, abanderats de la croada anti-immigració i que reclamen solucions contundents contra els que segueixen a Ceuta o busquen un mínim de dignitat a altres parts de l’Estat espanyol, han quedat reconfortats amb les paraules de l’arquebisbe d’Oviedo. Els dóna butlla per cometre qualsevol barbaritat.
Pot ser objecte de crítica l’actuació del Govern de Pedro Sánchez en la gestió de la crisi ceutí, però el que és inqüestionable és que entre les decisions adoptades per aquest govern i les posicions de PP i Vox, els dos partits alternativa a les pròximes eleccions generals, hi ha un mur infranquejable, el que separa el respecte a la dignitat humana de l’odi, la deshumanització i la irrellevància, no solament contra els migrants sinó també contra aquells que encara creuen en la igualtat i els drets humans, o sigui la immensa majoria de nosaltres.