El poeta nord-americà Walt Whitman és l’autor d’un dels poemes èpics amb més ressò entre les generacions contemporànies. Es tracta de ‘Oh capità, el meu capità! El va escriure per honorar la figura d’Abraham Lincoln, el president dels Estats Units assassinat desprès de guanyar una cruenta guerra de secessió, abolir l’esclavitud i convertir la nació nord-americana en un referent de la llibertat individual.
Whitman, un vers lliure, que trenca convencions i expressa en la seva obra el compromís amb l’humanisme capaç d’alliberar l’home de les cadenes que el volen sotmès, dibuixa el capità com l’heroi, que després de superar enormes dificultats, aconseguir traslladar la nau a un port segur i mentre espera el reconeixement de la ciutadania mor tirotejat per un intolerant.
Al cinema la imatge del capità es transforma en mestre en la pel·lícula ‘El club dels poetes morts’. John Keating, interpretat per Robert Williams, és un professor de literatura que trenca normes, convencions i utilitza mètodes d’aprenentatge innovadors que trasbalsen la tradicionalista i conservadora institució Walton Academy. El professor, amb la peculiar forma d’ensenyar, es converteix en un revulsiu pels alumnes fins a descobrir-los que hi ha un suggerent món més enllà de regles i de tradicions i que la llibertat, la possibilitat d’escollir el camí propi i l’interès per enfortir el pensament crític i compartir idees preparen millor per la vida que apilar mecànicament coneixements apresos de memòria, fungibles en el temps.
La història, com el poema de Whitman, acaba malament i els alumnes acomiaden al professor expulsat del centre amb el crit de ‘capità, sí capità’ dempeus i amb la mirada estupefacta del director sobrepassat pels fets. Una victòria en contra de l’immobilisme.
No sé ben bé perquè he recuperat el poema de Whitman i la imatge del professor de literatura, ara que representants polítics i educatius enceten l’enèsim debat sobre quin és el model educatiu que necessita la Catalunya del futur. I en el camí he sorgit un temor, que en el conjunt de propostes que es posaran sobre la taula, econòmiques, organitzatives i de representació, es desatengui la importància dels estudis de magisteri, un pas necessari abans de preparar l’alumne per què voli sol per la vida, l’etapa escolar on pot descobrir que certeses i coneixements només sumen quan formen part de la pròpia experiència.
Sense ànim de resposta llenço la pregunta. Quin model de mestre volem? O millor, què haurien d’oferir els estudis universitaris per a preparar mestres que aspiren a l’excel·lència i sobrepassen els límits de la transmissió de coneixements, que ajuden a raonar i no es queden en les respostes mecàniques? La resposta no és senzilla, perquè aquesta qualitat, la del mestre que promou l’esperit crític i desenvolupa la capacitat de reflexionar en cadascuna de les matèries que imparteix depèn del tarannà de cada persona, descobrir-la depèn en gran mesura de les universitats que els formen.
Hi ha la percepció que entrar al grau de magisteri és més fàcil que fer-ho en altres carreres universitàries, que el nivell d’exigència acadèmica no és tan alt i que obtenir la llicenciatura garanteix, si s’opta per la xarxa pública, estabilitat laboral, un bé preuat en temps d’incerteses. I és clar, amb aquestes particularitats la formació decau i l’interès per assumir nous reptes minva. No és que es perdi la vocació, es perden les habilitats formatives.
Serà prioritària aquesta qüestió en el debat que enceten els diferents sectors educatius de Catalunya. Ho hauria de ser. L’objectiu, fomentar l’exigència universitària i, una vegada acabats els estudis, que l’administració promogui mecanismes de reciclatge permanent i convertir-los en una necessitat és inaplaçable.
No tot s’acaba garantint docents més ben pagats, sinó professionals útils i capaços de preparar ciutadans per un món que marxa imparable en transformació permanent.
Convindria trobar a cada classe un John Keating que exerceixi de capità.