No comparteixo l’eufòria de les Borses i els mercats financers per la treva de dues setmanes en la guerra dels Estats Units contra l’Iran que atura, de moment, un conflicte de conseqüències devastadores humanes i econòmiques, però m’aferro a l’esperança. Ja sé que el cessament de les hostilitats és un pas important, especialment quan una de les parts, el president Trump, va amenaçar en destruir en una nit tota una civilització, però el trencadís provocat pels bombardejos i el patiment humà que comporten, el canvi de paradigma en la manera d’establir les relacions entre països substituint la diplomàcia i la negociació per la força de les armes i el descontrol generat per discursos d’odi continuen intactes.
El temps pot ser un guaridor, i més en aquest cas quan novament estàvem al caire de l’abisme. Aquest matí, jo mateix i milions de persones hem respirat més alleugerits. Sembla que s’ha imposat el seny, però no s’acaba la necessitat de seguir cridant ‘No a la guerra’, sí al respecte al dret de les persones, sí als valors del diàleg i la democràcia, sí a la voluntat de resoldre els conflictes des d’institucions obertes i transparents, sí al silenci de les pistoles.
Els anàlisis de primera hora després de conèixer-se el cessament de les hostilitats, que Israel i el govern de Netanyahu amb la neteja territorial al Líban i abans a Gaza s’entesta en dinamitar, parlen de guanyadors i de vencedors. Llegeixo un titular sorprenent ‘Trump fa gran a Iran’, com si tot es reduís a un joc d’escacs, de guanyadors i perdedors. Possiblement, per la necessitat d’oferir alguna resposta als centenars d’interrogants que es mantenen oberts la intenció de voler aclarir el camp de runes i morts és la millor opció. Res a dir, però aquest no és un punt i final. Encara s’ha de recompondre el trencadís.
I és en la necessitat de tornar a encaixar les peces que em sento més a prop d’Europa, de la construcció d’unes institucions amb un valors compartits, de qui em parla de la dignitat de la persona per sobre de qualsevol supremacisme, de qui reconeix que no hi pot haver llibertat sense igualtat, ni es pot menysprear la dona amb el subterfugi de suposats criteris religiosos, de qui esgrimeix la seva superioritat econòmica per menystenir el migrant o actua com un aiatol·là per a justificar la repressió contra els dissidents sense que l’aturi res.
Respirem alleugerits, sent conscients que les demandes, les bones intencions i els propòsits comporten contradiccions i frenades, però l’objectiu de construir una societat més igualitària, de convertir la Terra en un lloc de pau i harmonia, com l’han descrit els astronautes de l’Àrtemis 2 des de l’espai, segueix intacte.
En una realitat desconcertant hem de mantenir l’esperança i no deixar que ens l’arrabassin els intransigents, matons descerebrats i de gallet fàcil.