Etiqueta: pacte

Víctimes desprotegides, èxit de la ‘manada’

Qualsevol advocat que actua en defensa d’un cas de delicte flagrant busca per l’acusat arguments que permetin rebaixar la pena i, en darrera instància, un acord amb la part contrària que eviti el judici i comporti reduir el càstig penal o administratiu del delicte. Arribat a aquest punt, en que la justícia s’aplica sobre la base d’un pacte entre les parts, es pot afirmar que el procediment per a redimir els danys i la conseqüent rebaixa de la pena es conveteix en un èxit del defensor en que no sempre les víctimes surten ben parades.

És el que ha passat amb l’acord a què han arribat les parts –acusació, defensa i fiscalia—en el judici que s’havia de celebrar a Barcelona contra cinc integrants de l’anomenada ‘la manada de Castelldefels’ que s’afrontaven a penes d’entre 28 i 53 anys de presó per pertinença a grup criminal, agressió sexual i revelació de secrets per haver difós els atacs a les dones a través d’un grup de WhatsApp en el qual, a part d’ells, hi havia 9 persones més, que mai van dir res i que amb el pacte s’estalvien de comparèixer al judici.

Com no soc advocat ni tinc coneixements de Dret dono per fet que el tracte que permet rebaixar de 53 a 8 anys les penes de presó per els principals encausats s’ajusta al procediment judicial. Però feta aquesta consideració, i a banda d’un hipotètic recurs, la manera com s’ha resolt el cas posa en qüestió el caràcter reparador de la justícia, no desincentiva a potencials agressors i deixa a les dones que són víctimes de depredadors sexuals indefenses i en el límit de si els convé denunciar i demanar empara a la justícia.

Que un dels arguments per a justificar el pacte i reducció de penes sigui, com diu la Fiscalia, que s’ha volgut protegir a les víctimes i la seva voluntat de no ser revictimitzades sotmetent-les a la pressió del judici afegeix més llenya al foc al debat de com protegir, actuar i castigar els casos de violència masclista.

En aquesta qüestió anem a batzegades, sense trobar una resposta efectiva a la violència que pateixen les dones: les agressions amb víctimes mortals es repeteixen i sovint, com és el cas, els violadors troben mecanismes legals per escapar-se del delicte o reduir la pena a un nivell incomprensible per la ciutadania.

Vist el resultat d’aquest judici podem pensar, amb arguments sòlids, que de poc han servir les manifestacions i els canvis legals amb la llei del ‘només sí és sí’ conseqüència del cas de la ‘manada’ de Pamplona al juliol del 2016. Segueix havent molt camí per recórrer.

I en el camí per erradicar la lacra de la violència masclista tan important és enfortir la consciència social de rebuig a aquestes actuacions i endurir el codi penal com protegir i acompanyar a la víctima. Una protecció, la gran assignatura pendent, que ha fallat en el cas de les dones víctimes dels fets delictius provats i assumits pels cinc integrants de la ‘manada’ de Castelldefels i que queda en evidència quan la Fiscalia, braç executor de l’acusació pública, s’ha de justificar per la signatura de l’acord a través d’un comunicat.

Ja n’hi ha prou que la societat i les instàncies públiques deixin a les víctimes desemparades i a la mà de Déu i es justifiquin amb la sentència que la sort les acompanyi.   

Immigració, ni tant ni tan poc

Quina coincidència, mentre una part de la classe política i mediàtica ha obert una nova plataforma de confrontació a partir de la delegació de competències d’immigració a Catalunya un artista com Jaume Plensa, encara amb poc predicament a Catalunya, presenta a la fira ARCO de Madrid una sèrie escultòrica de vuit cares d’alabastre per denunciar la intolerància als migrants. El conjunt el formen un home rodejat de set rostres de dona que reprodueixen a través de les faccions de les seves cares la diversitat i el mestissatge.

Novament la cultura com a mecanisme aglutinador dels desitjos de millora de la societat — la cultura sempre un pas endavant–alhora que hi ha qui gasta energies en debats que en la majoria de casos desconcerten, cansen i divideixen la societat i entretant algú es frega les mans ensumant els rèdits electorals que una o altra posició els pot proporcionar.

Jugar amb el destí i el futur de les persones migrants surt de franc, i no frivolitzo, en la mesura que ells quan arriben al destí on volen iniciar un nou projecte de vida hi tenen poc dir, atrapats en normatives i obligacions, a vegades injustes o massa farragoses, i sotmesos a prejudicis sovint infundats que els dificulten el dia a dia i compliquen l’arrelament. Però la realitat és que en una societat tan envellida com la catalana, per posar un exemple que podríem replicar en altres parts d’Espanya i Europa, els necessitem, són indispensables i els convertim en ma d’obra barata omplint feines que els nascuts aquí consideren poc adequades com l’atenció a les persones, el camp i la construcció.

No és estrany que en aquest context el pacte entre el PSOE i Junts per delegar a Catalunya competències d’immigració aixequi una polseguera amb paraules tan gruixudes com traïció, l’anunciada i mai complerta ruptura d’Espanya i racisme, substantius que per si sols i de ser certs podrien desestabilitzar qualsevol govern.

Però tots sabem que la sang no arribarà al riu i que si un llegeix l’acord amb detall allà on de debò es pot notar el canvi és en la gestió de dos àmbits que són claus per a qualsevol persona que aterra al nostre país amb voluntat de quedar-se: agilitant i evitant retards perjudicials en la tramitació del permís de residència, essencial per obtenir un treball regularitzat i optar al reagrupament familiar, i en el cas de persones en procés d’expulsió oferir-los garanties jurídiques i de respecte als drets humans en cas que ingressin al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona que passarà a dependre de la Generalitat.

La resta de compromisos, tenint en compte que es tracta d’una proposta que no serà efectiva fins que la validi el Congrés, com la participació dels Mossos en la gestió de fronteres (un uniforme més en el control de passaports) o la possibilitat de que la policia catalana intervingui en els tràmits d’expulsió d’estrangers s’emmarquen en el que hauria de ser un aspecte clau en el funcionament de l’Estat, la lleialtat institucional, que tots prediquen i molts incompleixen com en el cas del PP en l’aplicació de la llei d’habitatge.

Per la Generalitat de Catalunya assumir aquesta delegació és una oportunitat amb un nivell alt de complexitat, com ho va ser la transferència de les presons en un moment d’alta conflictivitat o la gestió del trànsit.

Es pot vendre l’acord com es vulgui, posar-hi l’embolcall que cadascú consideri més adequat, però pels qui creuen que la Generalitat és també Estat, tal com reconeix l’Estatut, i que només s’enforteix sobre la base de la gestió eficient i eficaç acceptar un repte d’aquesta envergadura és un pas més en la consolidació de Catalunya com a nació, amb una cultura i una identitat pròpies, ja que ofereix la possibilitat de millorar el model d’integració de les persones que per voluntat pròpia formen part dels vuit milions de catalans i representen, tot hi haver nascut en un altre país i ser d’origen diferent, el 25% de la població o el mateix dos milions de persones.

El repte està sobre la taula.