No sé quin interès tenen les sessions de control al Congrés dels diputats entre el president del Govern, Pedro Sánchez, i el cap de l’oposició Alberto Núñez Feijóo si ja sabem com acabaran i, fins i tot, podem intuir què es diran. Tot plegat per res, ben bé un diàleg de sords que només convenç als seus i fastigueixa la ciutadania. Avui parlen de l’acord amb Junts pel repartiment de 4.400 menors migrants entre comunitats, que actualment viuen en condicions infrahumanes i indecents a Canàries.
El directe a través de les xarxes socials permet a aquell qui no té altre cosa més interessant a fer seguir el xoc dialèctic del no res en el qual uns i altres s’intercanvien retrets equiparables a l’ensulsiada de Junts que per treure pit del pacte i tranquil·litzar als seus seguidors li va faltar temps per fixar la quota que suposarà per Catalunya el repartiment a fi d’enfortir el missatge de que ells sí que vetllen pels interessos dels catalans i que alhora de posar-se durs, mirant de reüll els vots que es diputen amb l’extrema-dreta catalana, no hi ha qui els guanyi. Dit i fet, n’arribaran de 20 a 30 a terres catalanes mentre que Madrid, l’etern rival, n’haurà d’acollir més de 700. I això perquè Catalunya és més solidària que altres autonomies espanyoles i d’aquesta manera es compensa.
Més llenya al foc, en una qüestió que requereix prudència, respecte, menys postureig i no deshumanitzar a joves que han arribat a Espanya en pastera reduint-los en un simple número sense cap altra consideració.
¿Són aquestes certeses de paraula les que tranquilitzen la ciutadania en un món tan convuls com l’actual o potser convindria resoldre sense tantes floritures aquesta i d’altres qüestions que també els interpel·len en el dia a dia? Reconec que la necessitat de marcar territori, falcant la bandera i que sigui ben visible, és un dels trets distintius de la política, però la displicència en la manera d’abordar qüestions rellevants desincentiva fins i tot als convençuts. De l’abús es passa al descrèdit, sense que s’intueixi la manera de revertir la situació.
Com a la vida no tot són paraules sinó que de tant en tant convé prendre decisions, és aquesta la qualitat que diferencia als bons dels mals governants, m’agradaria un compromís urgent i necessari per millorar l’eficàcia de l’administració a Catalunya en particular i d’Espanya en general, per deslliurar-se de l’estigma que fa gairebé 200 anys va resumir en la frase ‘vuelva usted mañana’ Mariano José de Larra.
L’advertiment de la Síndica de Greuges de Catalunya, Esther Giménez-Salinas, sobre el funcionament de l’administració catalana que inclou l’Informe sobre l’activitat de la institució durant el 2024 i que ha presentat al Parlament hauria de remoure les consciències d’aquells que tenen la responsabilitat de millorar les condicions de vida de la ciutadania. Diu la defensora de les persones: ‘La ineficàcia de l’Administració frena el progrés social de Catalunya’. Aquest sí que és un motiu de pes per buscar acords i posar-se a treballar.
Amb una administració que en paraules de la síndica és lenta, complicada, excessivament burocràtica, obsoleta, que utilitza massa sovint un llenguatge incomprensible, que en els mecanismes interns anteposa de manera constant els propis interessos als drets de les persones, que peca de falta d’empatia i d’amabilitat, que castiga amb la seva ineficàcia a milers de persones en àmbits tan sensibles com el de la sanitat i les llistes d’espera, en l’accés a l’habitatge social, en la cobertura dels serveis de dependència i en l’atenció a la gent gran i que es queda curta en la protecció a la infància, algú pot ser insensible.
La tàctica de qui dia passa any empeny en aquests casos hauria de ser penalitzada.