Salvadors de la pàtria

Cada vegada em costa més aixecar l’ànim dels meus amics. Mostren un estat de desconcert per totes les coses que passen al nostre voltant, especialment quan ens referim a fets que es relacionen amb la política, que es queden sense alè en un sentit metafòric. És com si de cop i volta aquelles piles que permeten que la sínia giri s’hagin esgotat i el mecanisme queda travat. I això que tan ells com jo les hem vist de tots els colors. Infants nascuts en una dictadura, vam lluitar de joves per enfortir la llibertat i la democràcia i per vestir una societat que, vist en perspectiva, és irreconeixible, en positiu, a la que hi havia fa cinquanta anys.

Que hi ha encara moltes coses per fer, que s’haurien de corregir mancances i errors o senzillament que aquesta aposta per aconseguir una societat més igualitària en tots els sentits fa que mai es pugui baixar la guàrdia és cert, però reconèixer el camí recorregut no hauria de ser sinònim de candidesa i més en una generació, repeteixo, que vam viure una dictadura i sabem el que costa defensar la llibertat i els drets civils.

Reconec que els moments són d’ofuscació, que per totes bandes es cola una versió de la política que traspua descomposició i que el recurs a la grolleria, amb frases superlatives que inciten a la destrucció de l’adversari, funciona com una mena de catalitzador de passions íntimes que fan emergir la part més irracional de la persona. Però això, els dic, no és un motiu prou sòlid per abandonar el compromís que vam encetar en anys de joventut.

Hi ha un interès clar per part dels que s’abonen al descrèdit de la política i se’n riuen del compromís cívic i és el d’obtenir grans rèdits personals, sense altres interessos que els propis. Ben bé com durant el franquisme, que a més d’aniquilar l’adversari en un sentit literal utilitzava la por com estratègia per a mantenir neutralitzada la societat.

¿És aquest al punt on volem arribar o ens hem de rebel·lar contra aquells que emparant-se en formalitats democràtiques propaguen l’autoritarisme i treballen sense complexos per enfortir noves tècniques de servilisme que ens anul·lin com individus? No es tracta  de sortir al carrer i plantar una barricada, sinó de vèncer el desànim ambiental, la inhibició i la neutralitat que poc a poc difumina l’horitzó.

Superar el desànim, tenir clar què no volem que passi, recuperar el vell esperit de rebel·lia, despertar la consciencia crítica, les actituds que en altres moments van servir de carburant per impulsar el canvi.

La correcció d’errors, tan presentes en la crònica judicial i política, no ha d’implicar donar per bona la tesi dels que aposten per la desestabilització, l’uniformisme i la mà dura, per molt que sembli que els vents de la història juguin al seu favor. Les coses clares. Hi ha un interès declarat dels torquemades que es presenten com a salvadors de la pàtria per enfortir mecanismes de terra cremada, buidar de contingut la democràcia i recuperar la frase que s’atribueix al dictador Franco: ‘haga usted como yo, no se meta en política’. A ell li va servir per exercir un poder despòtic durant cuaranta anys. Avui, els hereus del tirà, encara que no es comportin amb la matusseria del dictador, treballen a cara descoberta per fer-la realitat.  

El desànim dels progressistes

Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia al 2008, ha escrit la seva darrera columna al diari ‘The New York Times’. Krugman és una de les veus de referència a l’hora d’analitzar l’impacte de les polítiques econòmiques neoliberals a la societat. Crític amb el governs de Trump i George W. Bush, va tenir un posicionament rellevant amb l’esclat de la crisi del 2008 i d’oposició a les polítiques d’austeritat que es van implementar a Estats Units i Europa en considerar que amb elles qui pagava la factura de l’especulació i de l’avaricia financera eren les classes mitjanes i les més precaritzades de la societat, a més d’engrandir les desigualtats entre rics i pobres.

En la seva darrera columna, l’escrivia des de gener del 2000, el Premi Nobel parla de ressentiment, de desesperança i de la sensació de desànim que es percep a la societat. Només cal mirar al nostre entorn. Desànim sobre tot dels sectors de població que viuen en la incertesa, fins al punt de votar opcions extemporànies que abanderen solucions que van en contra del seus propis interessos, i desànim entre les denominades elits progressistes incapaces de trobar la manera que els permeti recuperar la iniciativa i promoure una agenda de progrés social i polític com la que hi havia fa 25 anys.

Si parlo de Krugman és perquè la seva reflexió traspassa els límits particulars de l’articulista que s’acomiada dels seus lectors i permet analitzar l’entorn més proper. Com als EUA, la demagògia dels ressentits forma part de l’escenari polític i això que objectivament amb governs de centre esquerra a Espanya i a Catalunya la possibilitat que prosperin iniciatives destinades a reduir les desigualtats tenen un terreny abonat i més planer.

Cada vegada, tot i l’experiència personal, em costa més convèncer als meus interlocutors, fins i tot aquells que hi estan més predisposats, de la necessitat d’iniciatives progressistes, com la manera més democràtica de treballar a favor d’objectius que preservin la dignitat de les persones.

Entre els convençuts perquè els domina el desànim i sembla que hagin tirat la tovallola i entre els que tenen dubtes perquè els és més fàcil justificar-se, mentre utilitzen els mateixos arguments de la dreta i de l’extrema dreta quan parla d’ineficàcia de les institucions, soscava les bases de la democràcia i considera que tots els representats polítics són una colla de mediocres que només busquen l’interès propi.

El més procupant és que d’exemples no en falten, veien les declaracions que a diari mostren els mitjans de comunicació. Penso, per exemple, en el xantatge permanent que dirigents  independentistes catalans de Junts i d’ERC practiquen amb el govern de Pedro Sánchez tot i haver-li donat suport fa un any en la investidura o la insensatesa d’alentir, en el cas del govern Illa, uns pressupostos que la societat catalana espera per a resoldre les necessitats més immediates.

No sé si aquesta forma de comportar-se és immaduresa o mediocritat, tant s’hi val, però la conclusió és la mateixa. Juguen amb foc i fonamenten la seva impotència amb excuses de mal pagador i jugades d’astúcia per obtenir un fals protagonisme, sense adonar-se que per aquest camí acabaran cremant-se ells i socarrimant, si no ho estan ja, els ciutadans que diuen defensar.

Temo que no siguin conscients que per aquest camí, com descriu Krugman, faciliten l’arribada de nous Trump, això sí en versió casolana i amb noms alguns d’ells molt nostrats, per què no es pugui dir que han perdut les essències.