Cada vegada em costa més aixecar l’ànim dels meus amics. Mostren un estat de desconcert per totes les coses que passen al nostre voltant, especialment quan ens referim a fets que es relacionen amb la política, que es queden sense alè en un sentit metafòric. És com si de cop i volta aquelles piles que permeten que la sínia giri s’hagin esgotat i el mecanisme queda travat. I això que tan ells com jo les hem vist de tots els colors. Infants nascuts en una dictadura, vam lluitar de joves per enfortir la llibertat i la democràcia i per vestir una societat que, vist en perspectiva, és irreconeixible, en positiu, a la que hi havia fa cinquanta anys.
Que hi ha encara moltes coses per fer, que s’haurien de corregir mancances i errors o senzillament que aquesta aposta per aconseguir una societat més igualitària en tots els sentits fa que mai es pugui baixar la guàrdia és cert, però reconèixer el camí recorregut no hauria de ser sinònim de candidesa i més en una generació, repeteixo, que vam viure una dictadura i sabem el que costa defensar la llibertat i els drets civils.
Reconec que els moments són d’ofuscació, que per totes bandes es cola una versió de la política que traspua descomposició i que el recurs a la grolleria, amb frases superlatives que inciten a la destrucció de l’adversari, funciona com una mena de catalitzador de passions íntimes que fan emergir la part més irracional de la persona. Però això, els dic, no és un motiu prou sòlid per abandonar el compromís que vam encetar en anys de joventut.
Hi ha un interès clar per part dels que s’abonen al descrèdit de la política i se’n riuen del compromís cívic i és el d’obtenir grans rèdits personals, sense altres interessos que els propis. Ben bé com durant el franquisme, que a més d’aniquilar l’adversari en un sentit literal utilitzava la por com estratègia per a mantenir neutralitzada la societat.
¿És aquest al punt on volem arribar o ens hem de rebel·lar contra aquells que emparant-se en formalitats democràtiques propaguen l’autoritarisme i treballen sense complexos per enfortir noves tècniques de servilisme que ens anul·lin com individus? No es tracta de sortir al carrer i plantar una barricada, sinó de vèncer el desànim ambiental, la inhibició i la neutralitat que poc a poc difumina l’horitzó.
Superar el desànim, tenir clar què no volem que passi, recuperar el vell esperit de rebel·lia, despertar la consciencia crítica, les actituds que en altres moments van servir de carburant per impulsar el canvi.
La correcció d’errors, tan presentes en la crònica judicial i política, no ha d’implicar donar per bona la tesi dels que aposten per la desestabilització, l’uniformisme i la mà dura, per molt que sembli que els vents de la història juguin al seu favor. Les coses clares. Hi ha un interès declarat dels torquemades que es presenten com a salvadors de la pàtria per enfortir mecanismes de terra cremada, buidar de contingut la democràcia i recuperar la frase que s’atribueix al dictador Franco: ‘haga usted como yo, no se meta en política’. A ell li va servir per exercir un poder despòtic durant cuaranta anys. Avui, els hereus del tirà, encara que no es comportin amb la matusseria del dictador, treballen a cara descoberta per fer-la realitat.