Etiqueta: DANA

No tenen vergonya

Reconec que m’he hagut de mossegar la llengua i evitar expressions més dures quan vaig saber que els directius d’À Punt, la televisió pública valenciana, va decidir que no hi hauria ni retransmissió ni connexions en directe de la gran manifestació, i ja en van dotze, que dissabte va discórrer pels carrers de València demanant responsabilitats i la dimissió de Carlos Mazón per l’actuació irresponsable d’ell i el seu govern el dia de la dana que va causar 229 morts ara fa un any.

Si silenciar la notícia i referir-se a ella només a l’informatiu del vespre ja és un fet greu, inadmissible en un mitjà que financen els valencians amb els seus impostos, el nivell d’estultícia creix fins el màxim nivell quan els directius decidiexen suplantar l’emissió del directe per una corrida de braus del 1997. És una bufetada a les víctimes, als seus familiars i a milers de valencians representats per les 50.000 persones que dissabte van sortir al carrer reclamant novament el relleu del president de la comunitat i exigint saber la veritat de tot el que va passar al centre de comandament encarregat de prevenir a la ciutadania de la catàstrofe.

Mariola Cubells, una periodista que coneix perfectament què es cou als mitjans públics valencians, deia dimarts a la SER Catalunya que per primera vegada els professionals de la cadena  havien aixecat la veu de manera conjunta en contra del despropòsit que implica canviar la programació, començant pel tuït de la redactora del cap de setmana Cèlia Cerezo que era al lloc dels fets impotent, buscant estratègies digitals, junt amb altres dos companys, per burlar la censura.

Avui fa un any de la dana i tinc davant la portada de La Vanguardia amb la imatge de la Dolores Ruiz amb les fotos del marit i dels dos fills morts per la riuada a Xiva. Per ella, per respecte a les víctimes, als familiars i a totes les persones que no han pogut recuperar la normalitat, que tenen dificultats per baixar al carrer perquè encara hi ha centenars d’ascensors que no funcionen, que viuen a cases d’amics perquè el seu habitatge va quedar destruït i pels que segueixen sense rebre els ajuts promesos és més necessari que mai trencar el silenci, exigir justícia i reparació, cridar a favor de la dignitat.

El que va passar dissabte a la televisió autonòmica, un acte de censura sense miraments, no marca un abans i un desprès, és un nou exemple del camí que impulsen els predicadors de la post-veritat, d’aquells que manipulen conscientment i maniobren amb desvergonyiment per utilitzar a favor dels seus interessos els mitjans públics, dels còmplices de la barbaritat, dels qui com Trump a les xarxes socials i amb la corona de rei llença excrements als set milions de manifestants que protestaven en contra de la deriva autoritària del govern dels Estats Units.

Bé pels professionals d’À Punt, per la resposta i per haver despullat públicament als col·laboradors necessaris de la mentida, sense por a represàlies en un moment en el que el periodisme no cotitza a l’alça i la precarietat és norma en aquest ofici. Resistir i manifestar-se són paraules clau per enfrontar-se als nous autoritarismes, però no són accions suficients si darrera no hi ha un moviment polític que des de la unitat les acompanyi.

2025, el pont de la solidaritat

Per a mi, una de les moltes imatges que resumeixen l’any 2024 és la de centenars de voluntaris travessant la passarel·la que uneix el barri de Sant Marcel·lí a la ciutat de València amb la pedania de La Torre. Amb cubells, pales, escombres i materials de neteja van ser dels primers en arribar a la zona afectada per la dana el passat 29 d’octubre. Volien respondre a una situació d’emergència, ajudar a qui ho havia perdut tot, assistir a les famílies de les més de 200 víctimes i treure fang, molt de fang, mentre les autoritats s’embolicaven buscant responsabilitats allà on només hi ha evidències.

Ara els veïns d’aquests dos nuclis de població han tornat a prendre la iniciativa, cansats de promeses que quan arriben ho fan tard, i han decidit batejar la passarel·la amb el nom de ‘Pont de la solidaritat’. Ho han fet en un senzill acte on no han faltat discursos y la lectura dels poemes ‘El fang, la pluja’ de Vicent Andrés Estellés, ‘Oda a la solidaridad’ de Pablo Neruda i ‘Despertar vocaciones’ de Gloria Fuertes, un elogi a la vessant humana del voluntariat, a més de cantar l’Himne a l’alegria interpretat per un veí a l’acordió.

Aquest petit gest –tant significatiu com les 80.000 persones que hores més tard van omplir els carrers de la ciutat de València demanant més diligència en els ajuts, que s’assumeixin responsabilitats i la dimissió del president Mazón—sintetitza l’espurna d’esperança d’un any desgraciadament farcit d’imatges de guerra, de violència, dels efectes d’un canvi climàtic imparable i, sobretot, de moltes incerteses.

L’actitud dels voluntaris travessant la passarel·la, mentre milions de persones es desitgen sort pel nou any que comença. Una imatge que transmet la petita dosi de confiança suficient per a taponar la sensació de desànim que es percep al nostre entorn.

Sempre que comença un nou any procuro fer un repàs dels mesos passats i fixar uns propòsits per l’any que comença. És el costum, com si canviant de full de calendari i de dígits n’hi hagués prou per encarrilar tot el temps que hi ha per endavant. No deixa de ser una tradició, però és del tot necessària, encara que la infinitat de coses que passaran mai depenen d’un mateix sinó de les circumstàncies. Per això els meus propòsits són modestos, concentrats en aquells valors en els quals crec: la família, l’amistat, el respecte, la defensa d’un model de societat que treballi per aconseguir-los, que el cos aguanti amb salut i mantenir la possibilitat de créixer en l’àmbit personal sense programar fites que són inabastables.

Fer-ho és com un blindatge, el mateix que em proporciona veure milers de persones creuant la passarel·la per anar a ajudar als veïns damnificats per la gota freda.

Fa dos mesos, van prendre la iniciativa i ara hi tornen col·locant una senzilla placa en una estructura de formigó. S’avancen, per si de cas, no fos que entre tanta picabaralla, incompetència, voluntat de figurar i sortir a la foto i la pèrdua de rumb a l’hora de definir quines són les prioritats socials acabem en un bucle en el qual s’hi entra però mai sabem de quina manera en sortirem. Això si, sempre que trobem una via d’escapament fiable i segura. Bon any nou.

Ni hi ha ningú, no ve ningú

Manllevo una de les frases que l’escriptor Santiago Posteguillo va utilitzar en una breu intervenció fa cinc dies al Senat explicant l’experiència personal de la DANA a Paiporta. No estava previst. L’havien citat per a dissertar d’història i de Roma, però les circumstàncies manen.

Posteguillo era a Paiporta amb la seva parella, on té casa prop de la rambla del Poio, el fatídic 29 d’octubre. El que més colpeix del relat, breu i concís, és que el sentit de la prudència el va salvar quan intentava arribar al cotxe que tenia aparcat en un soterrani i la percepció d’abandonament hores després de la tragèdia. Al matí del dia següent, quan la riuada ja havia passat i les destrosses eren evidents, amb fang i cadàvers al carrer, l’escriptor descriu la situació de la gent: “No hi ha ningú, no ve ningú” a ajudar-los. Com pot ser, es pregunta, que en 48 hores no aparegui cap servei de socors, a banda de voluntaris. Després de la riuada, diu, entre els afectats només es percep el silenci i la por.

És un relat esfereïdor, que permet entendre la fúria, la ira, el desconcert, la frustració, la solitud, la desprotecció dels centenars de testimonis que han aparegut als mitjans de comunicació per donar fe del que havia passat. I en aquest interludi, el soroll eixordador d’una manera de fer política que avantposa interesos particulars a la via per a resoldre els problemes de la gent. Ara mateix, quan escric, amb la intervenció de Pedro Sánchez al Congrés dels diputats i la rèplica destralera del cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo.

En la intervenció de Posteguillo al Senat –han passat tres setmanes del desastre–, l’escriptor fa una crida a prendre’s seriosament la tragèdia de València. “No es poden imaginar el que li passa a aquesta gent”. Perquè no se’ls ajuda amb tota l’energia que sigui necessària? Com es pot ser tan miserable des de les institucions en una situació com aquesta? Avui, conclou, és que els polítics del segle XXI apunyalen al poble i que contràriament al que va dir el poeta Antonio Machado ara i aquí, mirant els carrers enfangats i la impotència de la gent de Catarroja, Algemesí. Paiporta i Massanassa no és una sinó les dues Espanyes les que ens gelen el cor.

De la DANA a València en parlarem durant molt de temps. No sé si de solucions. El que és segur és que la catàstrofe afegeix un graó més a la creixent desafecció ciutadana envers la política i els polítics. Costa creure-hi, veient l’espectacle de tots aquests dies i de com, a cara descoberta, avança l’antipolítica, amb propostes potencialment tan perilloses com la de confrontar l’eficàcia militar a iniciatives civils en les tasques de reconstrucció o quan el cap del Govern valencià, en un intent per salvar la cara i tapar la seva ineptitud, trasllada a la ciutadania que les institucions democràtiques deleguen la responsabilitat i posen en mans d’una sola persona la feina de refer-se dels danys, missió que ha de ser necessàriament col·lectiva, transparent i amb la suficient complicitat per a què sobri la frase: “No hi ha ningú, no ve ningú”. Els dies passen i ja fa un mes de la riuada.

Les fronteres del ridícul

Hi ha gent que té una necessitat imperiosa de comptar els seus seguidors. Es un impuls irrefrenable que s’accentua a mesura que es divideix el grup una i una altra vegada. Pels que juguen a la polarització, estratègia que trasllada la societat als extrems, saber quants són és una qüestió vital i una mostra de força i d’imposició. Comptar-se, saber on és cadascun, posar les xifres sobre la taula, treure pit i poques coses més, la estratègia de dividir bons i dolents mai és útil per a construir res interessant, a banda de consolidar interessos de part on uns guanyen i altres perden.

A Catalunya, en sabem molt del que suposa dividir la societat per no arribar enlloc i generar frustració. El ‘procés’ n’és l’exemple més recent. Aquella proposta, vestida amb l’afany legítim d’avançar cap a la independència, va servir per enfrontar uns contra els altres, per crear barreres artificials allà on no n’hi havia, a banda de la que es crea quan es trenca el principi bàsic de la justícia social, i per flirtejar amb la ruptura de la convivència com si no n’hi hagués prou amb els exemples incomptables de la història i les seves conseqüències.

Per sort, els catalans ja no estem en aquest punt de confrontació. Deu anys de tensió esgoten i al final, amb les necessitats del dia a dia sense resoldre i veient com el futur és tenyeix d’incertesa, la mateixa societat ha demanat una pausa, que es reflecteix en les propostes d’un govern i en la voluntat de passar pàgina.

Hi ha, però, grups irreductibles que s’entesten en mantenir viva la flama, sense adonar-se que el món canvia. Que aprofiten qualsevol ocasió, ni que sigui la tragèdia dels valencians i la necessitat de suport i solidaritat, per tornar-nos a comptar, per contraprogramar, per plantar la bandera en una causa que no va de banderes sinó de compromís cívic i ciutadà.

Amb una setmana de diferència, el 22 y el 29 de novembre, s’han programat dos concerts a Barcelona per recollir diners i destinar-los als damnificats per la DANA a València. Primer es va anunciar el que faran Joan Manel Serrat i els Estopa, el 29 de novembre, i ahir dimarts es va presentar el que impulsen l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural amb el canta-autor Lluís Llach al capdavant.

Podria semblar que es complementen, però no és així. I no ho és per aquest tuf de nosaltres sols i ningú més que desprèn el de l’ANC i Òmnium al anunciar que el diners recollits serviran per a revertir la mala gestió i ‘reconstruir espais educatius i culturals vinculats a la llengua i la cultura’. Tot i que no es mencioni explícitament queda clara la intencionalitat. Res d’entregar-los a una organització, la Creu Roja per exemple, per a que els utilitzi en funció de les necessitats més urgents de la població afectada sense biaix ni consideració prèvia.

Ja està bé de tanta desconsideració, de pensar que el ciutadà és ignorant i necessita que altres decideixin per ell, de la fal·lera per marcar territori que tenen algunes persones d’aquest país i  les organitzacions que presideixen, d’aprofitar-se del cúmul de bones intencions que hi ha a la societat, d’aquest irrefrenable interès per traspassar la frontera del ridícul sense adonar-se que d’aquesta manera la ciutadania ha dit no i que malgrat tot s’entestan en perseverar en una estratègia que, diguem-ho de manera clara, només busca la divisió per a garantir-los a ells, només a ells, un lloc al sol mentre la resta s’aixopluga de la pluja i intenta salvar els mobles com pot.

El sentit d’escriure

Escriure amb l’obligació de no fugir de la realitat més immediata té avantatges i inconvenients. Mentre començo escolto de fons les destrosses i el número de víctimes mortals que ha provocat la DANA a València i Albacete. Esfereïdor.

Com pot ser que en ple segle XXI ningú no advertís ni prengués mesures per evitar situacions de risc com aquesta, que hi hagués població desinformada davant l’anunci de pluges torrencials, que es permetés la circulació de vehicles, que es mantinguessin indústries obertes amb treballadors a dins quan les previsions meteorològiques advertien del perill de riuades o no tanquessin abans grans magatzems.

Aquestes acostumen a ser les conseqüències de reduir recursos en matèria de prevenció i que en els platerets de la mateixa balança pesin més el diners que es deixen d’invertir que l’interès per salvaguardar vides humanes. En fi, massa preguntes que amb l’impacte emocional de vides perdudes per la força de l’aigua demanen una resposta prou argumentada, sense excuses ni mitges veritats, com les d’aquells que amaguen el cap sota l’ala.

Escriure serveix per això, per a recordar que sempre hi ha una necessitat de revisar el present, que a banda dels creadors de mons imaginaris i de futurs amenaçadors ens movem en una realitat líquida que de tant en tant provoca sotracs i genera preguntes incòmodes. No es tracta d’aigualir el sentiment de pena per la mort de persones, ni d’oblidar-se d’aquell moment o d’aquell instant, sinó de cercar el perquè, de manera insistent, sense pausa.

Es il·lustratiu veure que amb tragèdies com la de València allò que fa poc més de 24 hores formava part de la brega mediàtica queda en segon terme. Ens hem acostumat que davant un fet que ens trasbalsa les víctimes quedin arraconades pel soroll de les desqualificacions i dels oportunismes i es transformin en números i circumstàncies. Hi ha nombrosos exemples. Comença a passar en el cas Errejón, amb proves sòlides d’assetjament sexual. Encara es parla poc de la víctima i de les víctimes i del perquè en un món ple de lleis i de reglaments encara és més efectiu denunciar a través de les xarxes socials que dirigir-se a la policia i rebre una atenció adequada, de la manca de pisos d’acollida per evitar que en casos similars la dona agredida no es vegi obligada a tornar a casa i viure amb l’agressor, del suport emocional i legal, de tantes coses que giren a l’entorn d’un fet tan essencial com la protecció que reclama una persona indefensa i que exigeix justícia. En aquests casos, hi segueix havent preguntes sense resposta i quan n’hi ha sovint es queden en una declaració d’intencions.

Escriure, per tant, serveix per demanar un perquè a tots aquests interrogants. Sense obligacions de posar-se una i una altra vegada transcendents, ni necessàriament adoptant un to greu i majestàtic, sinó disposats a explicar la realitat, els dubtes, les incongruències, desemmascarant el doble llenguatge o la utilització pèrfida que veu en una desgràcia la oportunitat per desgastar l’adversari en lloc d’intercalar paraules i treure el gra de la palla.

Escriure, escriure, escriure com a eina indispensable en la construcció d’un món i d’una societat que persisteix en avançar.