Un debat amb trampa

Com que Catalunya és una de les quatre comunitats espanyoles amb més població d’origen estranger, són més d’una quarta part del total de població, i atès que el percentatge majoritari procedeix del Marroc, el debat que aquesta setmana s’ha produït al Congrés del diputats sobre la prohibició del burca i el nicab a l’espai públic no és una iniciativa més de Vox per marcar territori en una temàtica que li és propícia, erigint-se en salvaguarda de la seguretat ciutadana i de l’espanyolitat, sinó que va més enllà: pretén enfortir en el subconscient de la ciutadania un element de major transcendència, la por i el recel a la integració i a l’arrelament dels nouvinguts.

És rellevant, en aquest context, que una força com Junts per Catalunya hagi tingut un paper clau i actiu en el debat, que es resumeix en la frase de Miriam Nogueras, ‘Ni burca ni Vox’, destinada a cobrir el flanc català i que mostra com la preocupació dels neoconvergents per taponar la probable pèrdua de vots en benefici d’Aliança Catalana pesa més que ser determinants en una votació o sortir a defensar la dignitat i la llibertat de les dones magrebins.

Feta aquesta consideració, des de Catalunya seria un error pensar que la discussió sobre l’acollida de migrants es redueix a una disputa partidista pel mateix espai electoral i que s’oblidi que l’essència del debat, promoure que els poders públics facilitin als nouvinguts la consideració de nous catalans, ha d’incoporar propostes i una visió més àmplia amb capacitat per frenar les múltiples derivades que estan en la base de les polítiques de segregació social, fomenten el rebuig del diferent i serveixen per a consolidar una societat dual fracturada entre rics i pobres.

Coincidint amb el debat parlamentari sobre l’ús als espais públics de la burca i el nicab, que no s’hauria de dissociar de qüestions primordials com el dret a la llibertat personal i de culte, a una salvaguarda del dret a l’educació en el cas de les menors, al combat per erradicar la marginalitat habitacional i els seus efectes, a eliminar l’explotació laboral i oferir garanties d’accés a un treball remunerat i en condicions justes, el Govern de la Generalitat ha presentat l’Informe Social Catalunya 2025, un estudi que radiografia la realitat de la societat catalana des del prisma del risc de pobresa i analitza l’efectivitat i la coherència de les prestacions i els ajuts destinats a promoure la cohesió social i a valorar l’accessibilitat de la ciutadania al conjunt del sistema.

Quina relació té el debat sobre el burca i el nicab amb les polítiques socials? Aparentment cap, però si s’entra en el detall veurem que una i altra s’entrelliguen. Fer veure que no hi ha cap vincle és el que pretén l’extrema dreta o aquelles forces com Junts que sense entrar plenament en el marc conceptual d’aquesta ideologia promou iniciatives que s’hi assemblen: ara un debat sobre la indumentària de les dones, més endavant un sobre el padró municipal, el següent sobre l’accés als serveis socials i el més pervers el que valora la consideració de qui és català o no, com ha insinuat la líder d’Aliança Catalana Sílvia Orriols en dir que no tothom que neix a Catalunya se’l pot considerar català.

Cap debat és menor, ens juguem el model social de les futures generacions. ‘Ni burca ni Vox’ és una frase enginyosa, diríem que un bon titular, una nova maniobra de distracció lluny d’allò que realment preocupa a la gent i per descomptat als migrants que viuen i treballen (o ho intenten) a Catalunya.

Rebel·lia o pocavergonya institucional

Mitjans de comunicació han qualificat de rebel·lia el posicionament d’algunes autonomies del PP i del company de viatge, el socialista Emilio García-Page, en contra de la decisió del Govern de Pedro Sánchez de repartir per diferents punts del territori espanyol 5.000 menors migrants que s’amunteguen en condicions infrahumanes a Canàries, Ceuta i Melilla.  No sé si rebel·lia és la paraula adequada, més aviat ho qualificaria d’insubordinació i de praxi racista disfressades de consideracions legals i econòmiques que amaguen, diguem-ho de manera clara, un rebuig al diferent, especialment quan és pobre i fuig de la misèria.

El PP ja fa temps que ha abraçat els plantejaments en contra dels immigrants, seguint l’estol que marca Trump als Estats Units, l’extrema dreta a Europa i de manera indigna Vox, que en la darrera invectiva contra el col·lectiu no ha dubtat en qualificar el vaixell ‘Open Arms’, que de forma altruista es dedica a socórrer i evitar que morin centenars de persones que s’arrisquen a creuar la Mediterrània des d’Àfrica a Europa, de ‘vaixell negrer’ i proposa confiscar-lo i enfonsar-lo, una acció pròpia de governs i polítics que actuen al marge de la democràcia.

Si l’acollida i la distribució de 5.000 menors és, a parer del PP, un acte d’autoritarisme, estem davant d’una mostra de cinisme descomunal que supera les fronteres de la dignitat humana. La punta de llança en contra de la distribució que encapçalen les comunitats de Madrid, Andalusia, Balears i Castella-La Manxa, aquesta amb govern socialista, hauria de ser un nou toc d’atenció sobre l’ús de la xenofòbia com a arma política per aconseguir el poder.

El debat sobre la migració i les polítiques que pretenen controlar el fenomen sobre la base de rebutjar i denigrar a les persones afectades s’estén com una taca d’oli i amenaça de contaminar la gestió i les decisions de les administracions públiques fins al més mínim detall. L’estratègia de terra cremada que practica el PP per arribar a La Moncloa i enderrocar el govern de Pedro Sánchez n’és una, la més clara i que exerceix indiscriminadament, però en àmbits més propers, com el de Catalunya, poc a poc aquesta estratègia comença a dominar els missatges polítics.

Les sessions del Parlament de Catalunya són cada cop amb més freqüència el marc per a difondre les idees de rebuig al migrant. Els diputats d’Aliança Popular i Vox les han incorporat amb tota naturalitat als seus discursos, sense miraments, amb falsedats i crides emocionals a la defensa d’un territori i d’uns costums que ens haurien de terroritzar si fem un ull a la història. En fan bandera, convençuts dels rèdits polítics que les enquestes certifiquen.

Podem pensar que són els únics moviments preocupants, però no és així. N’hi ha de més subtils, en els quals hi participen forces amb voluntat de govern com Junts i de manera esporàdica ajuntaments socialistes per  limitar, per exemple, un dret que ningú no hauria de qüestionar com el de l’empadronament.

S’acosten les eleccions municipals i el que per alguns és insubordinació, no m’atreveixo a dir rebel·lia, que frega el possible delicte de prevaricació quan es neguen a complir la llei sobre repartiment de menors migrants per altres pot ser el full de ruta d’accions futures.

Si els anomenats rebels aconsegueixen el seu objectiu, amb les seves artimanyes avancen i contaminen la gestió pública costarà redreçar el camí. És un estil de fer política que, de moment, no sembla que tingui aturador.

Vistes les circumstàncies i la pocavergonya institucional que empeny als xenòfobs, mantenir amb fermesa els principis de la dignitat humana, especialment des de l’administració, no es pot reduir a una voluntariosa declaració rebuig. Amb això, no n’hi ha prou.

Els ultres surten de cacera

És possible que el meló que ens hem pres darrerament per refrescar-nos provingui de Torre Pacheco, la localitat de Múrcia on ultres d’extrema dreta han decidit sortir a la cacera de magrebins que viuen la població. Els violents, aprofitant l’agressió a una persona gran, han format partides d’energúmens disposats a prendre’s la justícia per la seva banda, buscar brega i amb la sensació d’impunitat que els donen els discursos d’odi que sovintegen a les xarxes socials s’han dedicat a rebentar cotxes, colpejar persones per la seva fesomia i assaltar kebabs. Els aldarulls han tingut una atenció prominent als mitjans de comunicació i per això molts de nosaltres que desconeixíem que existia Torre Pacheco ara ja el situem en el mapa.

En aquesta població murciana les persones d’origen migrant, que són el 30% del cens, vivien tranquil·lament, sense problemes de convivència, arrelats a la terra. Per una majoria d’ells superar l’horitzó del dia a dia ja és un èxit, encara que aquesta pírrica victòria suposi renunciar al mínim de dignitat laboral que en qualsevol altra circumstància consideraríem un escàndol.

Per això alguns, i més els que no disposen de permís de residència, no els queda altra alternativa que engrossir la ma d’obra d’empresaris sense escrúpols i d’aquesta manera col·laborar a que els melons de Torre Pacheco arribin ufanosos al mercat i nosaltres els degustem amb satisfacció. La proposta de treball es resumeix així: deu hores de feina al dia i un euro per caixa recollida. La misèria personificada.

No és l’únic cas. Circumstàncies similars les podem trobar a El Ejido. Allà qui s’endú la pitjor part són les persones d’origen subsaharià, els mateixos que circulen amb patinets elèctrics entre els milers d’hivernacles, descansen als vorals i fan que a la nostra botiga de referència hi hagi tomàquets amb l’etiqueta ‘collita pròpia’ o que tinguem maduixes de Huelva recol·lectades per dones magrebins en condicions deplorables i també fruita dolça conreada molt a prop de casa nostra.

Sense entrar en aquests detalls ens escandalitzen els discursos d’odi i considerem un despropòsit que una dirigent de Vox, Rocío de Meer, plantegi expulsar d’Espanya vuit milions de persones d’origen migrant amb els fills, que ja han nascut aquí, inclosos. I estorats veiem com algunes forces polítiques es posen de perfil, mentre dirigents del PP lloen el ’sentit d’estat’ del partit que sense miraments aixeca la bandera de l’expulsió, com Trump al seu país, i tracta cada cop que pot de vincular migrant amb inseguretat, atiant una por que soscava els fonaments de la convivència.

Torre Pacheco no és una anècdota, és el símptoma més proper d’un mal que s’escampa per tot el món, als Estats Units, a Europa, entre nosaltres. No sé si hi ha un antídot capaç de frenar les embestides de fractura social i els discursos d’odi que afalaguen els oïdes dels partidaris, cada cop més joves, de fórmules autoritàries en detriment de majors nivells de democràcia.

És un pols entre autoritarisme i democràcia en mans de gent disposada a desequilibrar la balança de la igualtat i de la dignitat. No hem après encara que es comença amb els migrants, amb drets i tan necessaris per a què tot rutlli, i continua amb els més desprotegits de entre els ‘nostres’.

Dit i fet, s’eleva el cinisme i el menyspreu a la categoria de virtut sense pensar que al final tots acabarem sent víctimes d’aspirants a dictador que, ai las!, ens enganyen amb falses banderes de llibertat i de seguretat.

Són els falsos profetes, els mateixos que afirmen que amb el seus missatges i propostes en protegeixen i en realitat representen la cara sinistre d’una societat dual on ells són els privilegiats i la resta mà d’obra, com més barata millor, al camp i a la ciutat. Res que no expliquin els llibres d’història.