Moltes gràcies per venir

Quan sense esperar apareixen moments capaços de vèncer el desànim cal mantenir-los vius el temps que calgui. Sobre tot, per què trenquen la monotonia de la imatge grisa, que tendeix a enfosquir la realitat i segresta els valors més valuosos de la condició humana. La certesa de que no tot està perdut, de que hi ha possibilitats de refer el camí i de sortir de l’embolic social que tracta d’imposar un relat monocromàtic allà on perdura la diversitat, té moments estel·lars especialment quan un artista amb projecció pública aixeca la veu i resumeix de manera efectista la opinió dels milions de persones que no es deixen arrossegar per l’odi i la xenofòbia contra el migrant.

Vivim envoltats per la diversitat i és aquesta la riquesa que ens permet avançar. I els artistes aixequen la veu, pronuncien la paraula ajustada, ‘moltes gràcies per venir’ afirma l’actriu Ángela Cervantes després de recollir el Premi Gaudí a la millor interpretació, i veiem i escoltem a Bruce Springsteen cantant ‘Streets of Minneapolis’ per denunciar la salvatge actuació de l’ICE, la guàrdia pretoriana de Trump, que actua amb criteris hitlerians i sense cap tipus de respecte a la dignitat de les persones siguin migrants o no i, finalment, la sensacional actuació de Bad Bunny diumenge a la final de la Super Bowl i uns dies abans al lliurament dels Grammy, fent bandera de la diversitat (‘no som salvatges, no som animals, no som aliens, som humans, som americans’), un al·legat contundent contra les polítiques anti-immigració i uniformitzadores de l’actual administració nord-americana que s’estenen com taca d’oli per tot el món.

La síntesi d’aquestes tres aportacions és que el silenci o la por a la crítica només ajuden al matonisme de qui es creu superior, de qui falca la bandera comuna no com un acte d’integració sinó per garantir els privilegis d’aquells que amb menyspreu s’autoproclamen ungits i es creuen per sobre del bé i del mal.

Si reflexiono sobre el posicionament de tres persones amb projecció pública, de tres artistes, és per què trobo a faltar la d’altres com ells. La cultura no té sentit si no es posa al servei de les persones, si no serveix per a trencar els murs que la fan hermètica i elitista. La cultura és compartir, és expressar idees, és risc, és anar a la contra quan els vents no bufen de cara, la cultura fonamenta l’esperit democràtic, serveix per lluitar contra la desigualtat, ha d’afavorir el diàleg i permet entendre la diferència.

Com no deixem d’estar immersos en cicles electorals, amb la participació de partits que col·loquen com a prioritat i fins i tot impulsen des del govern iniciatives polítiques contra els migrants, que controlen mitjans, que falsegen la realitat i a qui les elits econòmiques reben en camps de golf en convocatòries restringides i opaques, convé recuperar la paraula que és sinònim de democràcia i de llibertat.

Per un moment, les reflexions de tres artistes són un alè d’esperança, pregonant un mateix missatge, donant veu a qui se li nega, verbalitzant que res està perdut, que la llibertat i el respecte a la diferència és innegociable. Per un moment, la llum marca l’horitzó i deixa entreveure que d’aquesta situació també hi ha sortida.

Notícies que maten

Si algú espera que comenci aquest comentari amb un llistat de males notícies, catàstrofes i exemples d’indignitat humana va errat. Em proposo fer un exercici de contenció per capgirar, ni que sigui uns minuts, la sensació de mareig que em provoca la lectura de notícies negatives als mitjans de comunicació. El perquè: tots els enfocs són malèfics i hi manquen espurnes d’esperança.

Per començar, m’he proposat eliminar qualsevol via de contaminació que pugui fer trontollar el repte. Com aquell que emprèn una dieta per aprimar-se, he decidit que no iniciaré la jornada devorant, mentre esmorzo, les notícies del dia. Res de repassar les webs, de fer el seguiment d’aquelles informacions que he deixat pendents la nit anterior, de l’article que per molt que s’hi esforci l’autor no afegeix novetats a tot allò que ja se sap.

No serà una decisió fàcil. Els hàbits que s’han enquistat amb els anys és difícil perdre’ls. Admiro la tenacitat i la fortalesa dels ex-fumadors que un dia, per motius diversos, van decidir que no encendrien cap més cigarreta i desitjo ser com ells. Em tocarà lluitar contra la temptació de connectar el mòbil i amb el dit, mecànicament i sense adonar-me, entrar a les plataformes informatives de consulta habitual.

Per a mi, el repte no és nou. Vaig fer un pas similar fa anys quan d’un dia a l’altre vaig deixar de seguir tertúlies. M’excitaven, eren com una dosi enriquida d’adrenalina. Parlo de la dècada dels anys 90 del segle passat i el format, tan habitual ara, començava a consolidar-se i provocava una competència ferotge entre mitjans que s’ha degradat fins a convertir-se en un guirigall simplista i extenuant de sentències previsibles, sense novetats i sotmeses a la passió de sigles i interessos inconfessats.

Reconec que aquella decisió, que segueixo mantenint, no va ser fàcil. En els entorns on em movia, no saber de les disquisicions d’uns i altres em deixava descol·locat, era complicat seguir la conversa i per moments tenia la sensació de ser com una estàtua de sal incapaç de complementar una frase de la que els altres en feien xerinola i sarcasme. Com he superat la prova, ara em proposo un nou repte.

No sé si me’n sortiré i, fins i tot, pot ser arriscat atesa la meva curiositat innata. Es pot viure sense participar d’aquest neguit ambiental que ha transformat el relat informatiu en un llistat de catàstrofes, il·lusions fallides i desgràcies inversemblants? El que de moment tinc clar, i això em fa tenir esperances, és que el món i la nostra perifèria és molt més ric, variat, engrescador, atractiu, compromès i ple de persones interessants que sense el llustre del cognom ni del càrrec servirien per omplir pàgines i pàgines sense que ens avorríssim.

El periodistes, i en aquest apartat m’incloc encara que ara ja no estic a la trinxera, hauríem de repensar què escrivim o diem. No parlo de renunciar a la denúncia, de relatar les atrocitats d’autoritarismes despietats, es tracta d’obrir el prisma i d’oferir una visió de la realitat més diversa i plural, com el fotògraf que va pel carrer i reprodueix imatges de la vida quotidiana.

Les notícies efectivament no maten, però poden generar insensibilitat, la mateixa que ens permet seguir les matances a Gaza mentre endrapem un bon bistec. Per això he decidit començar aquest exercici de contenció informativa. No serà fàcil però és necessari. No soc un  tipus rar, sé que d’altres persones pensen igual i no volen estar sotmeses a un estat d’angoixa permanent, amb por de que el món s’enfonsa.

Hi ha històries anònimes captivadores que segueixen en silenci, arraconades, que ens parlen de valors, compromís i superació. Només cal gratar i descobrir-les. Sortir al carrer amb els ulls ben oberts. Si les descobreixo segur que recuperaré un hàbit que em dol deixar i reconciliar-me amb la professió. Veurem quan dura el propòsit, perquè la temptació de recaure és permanent.