Arxius de TV-3 -

Brindem amb cervesa

La decisió dels directius de TV-3, o de 3Cat tant se val, fent que Miki Núñez i Laura Escanes celebressin la benvinguda de l’Any nou brindant amb cervesa i bevent a xarrup ha provocat una polèmica curiosa i fins a cert punt innecessària. Per uns, els seguidors de la tradició, rebre el 2026 sense cava és com fulminar un dels principis essencials de la idiosincràsia catalana, per a qui el cava, més enllà de classe i orígens, és sinònim de celebració i de festa gran i entre els que fan una anàlisi estrictament econòmica la posada en escena de TV-3 és un cop baix als productors, que pugnen per sobreviure en un mercat voluble i de gustos fugissers i lluiten per mantenir una quota de mercat suficient que asseguri la viabilitat del negoci.

És il·lustratiu, en aquest darrer apartat, seguir l’argumentari de les diferents associacions en què s’agrupen els cavistes i com un acte puntual, on els diners que ha posat sobre la taula Estrella Damm per promocionar la marca supera consideracions emotives i tradicionals, permet obtenir conclusions que fluctuen entre la descripció de les febleses del sector i una petició d’ajut al Govern per a reparar el dany a la imatge perpetrat, a parer seu, per la televisió pública catalana.

Ben mirat, la polèmica cenyida a l’estricte marc de la retransmissió no és més que una tempesta en un got d’aigua, absorbida per urgències informatives més transcendents, però que si s’analitza en un context més ampli es converteix en un nou exemple de la banalització, de l’infantilisme amb que tracten a l’audiència certs programes i mostra el desori general d’una cadena i d’una empresa que sembla haver renunciat a la funció de servei públic, parapetada en el sermoneig de les bones audiències i sense altra finalitat que la de guanyar temps davant una audiència fluctuant, diversa i que exigeix un cert nivell de risc en formats, innovacions i capacitat d’atracció de nous talents.

El mal de TV-3 i de Catalunya Ràdio, bucs insígnia de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, és que cadascú treballa pels seus propis interessos, defensant el seu espai i els privilegis de pertànyer a una casa ben condicionada que els protegeix de les inclemències externes. En aquestes circumstàncies arriscar és innecessari i apostar per nous talents i formats una feina feixuga de la qual val més allunyar-se.

No cal mirar al passat per trobar la solució sinó saber anticipar-se al futur i adaptar les capacitats i els recursos dels mitjans públics de la Generalitat en instruments essencials que converteixin aquesta potent plataforma mediàtica en referent de la gran majoria dels vuit milions de ciutadans que viuen a Catalunya. Transformar aquest potencial en excel·lència informativa, bona programació, continguts en català, per avançar en el disseny de nous formats i plataformes de distribució i ampliar el sostre d’audiència a sectors de població que no senten TV-3 i Catalunya Ràdio com a pròpies hauria de guiar el futur del projecte i la voluntat de servei públic.

El més preocupant de la programació de la Nit de Cap d’any a la televisió pública catalana no és el xarrup cerveser de Miki Núñez i Laura Escanes, que fins i tot podria interpretar-se com una provocació en una nit on manen les tradicions, sinó l’embolcall que acompanyava el conjunt de la programació: el refregit de dos programes que en síntesi representen el súmmum de l’infantilisme, la desconsideració i la riota a costa d’altres en el cas de l’APM i el succedani de crítica política farcit de tòpics i de mirades esbiaixades que projecta ‘Polònia’.

Aquesta és la mirada reduccionista en que s’ha convertit la voluntat de servei públic de la televisió i la ràdio catalanes, amb polèmiques banals com al seu moment hi va haver sobre la obligació que els presentadors dels telenotícies es traguessin la corbata amb la pretensió absurda d’atraure una audiència més jove. Postureig i poca cosa més, aquest és el signe que distingeix els mitjans públics de la Generalitat, tot per riure sense solta ni volta.

Periodistes o soldats

Pepa Bueno, la directora i presentadora del ‘Telediario 2’ de TVE, ha resumit en una frase una de les grans disjuntives que afronta la professió periodística. En una trobada a Madrid per analitzar l’actualitat va parlar de com veu l’ofici i en aquest sentit va ser categòrica: “Avui no es busquen periodistes, es busquen soldats”.

La frase pot semblar enginyosa o un estirabot, però descriu de manera entenedora l’entrebanc d’una professió que perd prestigi i confiança amb el pas del temps. Avui, anomenar-se periodista i exercir com a tal ha perdut el llustre de temps passats. No és caure en la supèrbia o en la vanitat recordar que els periodistes, el conjunt dels informadors, ja no tenen la consideració social ni el respecte de fa uns anys.

Si exceptuem casos molt concrets, per la majoria de l’opinió pública el periodista ha deixat de ser el prescriptor de l’actualitat, el que posa l’etiqueta de creïble a la informació, aquell que s’encarrega de narrar el que passa al món amb encerts o errors però donant per fet que sempre hi haurà el plus d’honestedat, rigor i criteris ètics en el relat informatiu, condicions indispensables per què sigui creïble.

Sense atribuir-ho a una única causa, la pèrdua de prestigi se sustenta en una multiplicitat de factors, un dels rellevants és que no hi ha filtres per atribuir-se la consideració de periodista. Tothom qui vulgui, ‘influencer’, tertulià o buscavides, pot afegir al seu currículum professional l’etiqueta de periodista sense que ningú s’immuti ni li retregui res. No passa el mateix, per posar un exemple, en el cas de metges, arquitectes, advocats o infermeres, oficis on l’intrusisme professional pot tenir conseqüències penals. En tots aquests casos, la regulació és més estricte, el codi ètic funciona i els col·legis professionals exerceixen el control de manera contundent.

Quan no hi ha un control eficaç i la precarietat domina l’ofici és fàcil que el periodista es transformi en soldat o que proliferin els oportunistes amb capa de periodistes, tropa necessària per a farcir les xarxes immisericordes de comerciants de la informació sense escrúpols, a qui no els preocupa la veritat, ni oferir al ciutadà elements per a discernir entre certesa i falsedat o que el suc de l’aiguabarreig abominable que generen es filtri a la ciutadania, fins al punt d’anul·lar els límits entre informació, propaganda i manipulació.

Cada vegada és més complicat trobar professionals i mitjans que se salvin del naufragi, que apliquin el rigor en la feina del dia a dia, que no perverteixin els principis deontològics i siguin murs de contenció del fals periodisme. El món de la comunicació té multitud de forats negres per on es cola sense aturador la degradació professional, fins al punt que estan en perill d’extinció les zones d’especial protecció, aquelles parcel·les incontaminades que en un altre moment dominaven les grans capçaleres i els mitjans de referència.

El més inexplicable i preocupant d’aquesta metamorfosi és que cada cop hi ha més apologetes que veuen el camí que transforma els periodistes en soldats com un filó d’oportunitats, que mitjans i empreses, sobre tot de l’àmbit audiovisual, hi entrin per engrandir el negoci i que una majoria de plataformes digitals es converteixin en acceleradores de la mutació.

Setembre acostuma a ser el mes dels canvis, de les noves apostes amb cares i decorats nous i el període en que els dos grans mitjans públics que emeten a Catalunya, el que encapçala TV-3 i Catalunya Ràdio i RTVE, descobreixen les novetats de la temporada en matèria informativa i de programació. En aquesta ocasió, la rivalitat incorpora un al·licient nou: la creació del nou canal en català 2Cat per part de TVE, que eixampla l’oferta televisiva en català i afegeix competència al sector.

És una bona notícia, ja que una de les principals obligacions de la xarxa pública de radio i televisió, aquella que justifica la seva existència i els diners públics que reben, és el compromís de rigor, pluralitat i ètica professional en l’oferta informativa, presentant-se davant la ciutadania com un bastió del millor periodisme.

A ningú no se li escapa que la disputa per mantenir o ampliar la quota de mercat de les dues propostes serà rellevant. Està clar com ho han de fer i quins errors no han de cometre.

Massa sovint, i hi ha exemples destacats, els mitjans públics a casa nostra han traspassat la frontera entre periodisme i militància. Hem vist com professionals amb el títol de periodista es transformaven en soldats i alteraven el relat informatiu a favor del govern de torn sense miraments, es convertien en ‘hooligans’ en lloc de prescriptors de l’actualitat, mentre cínicament es defensaven amb l’argument de que ells sempre decideixen amb independència i apliquen criteris professionals.

Seria un error recuperar aquesta pràctica ara que augmenta la competència televisiva a Catalunya, que al final hi hagi el canal d’uns i el dels altres.

Si els mitjans públics no garanteixen bon periodisme, el combat per una informació rigorosa i veraç haurà perdut una batalla important, esperem que no sigui la definitiva. En aquest punt, malaguanyats els diners dels contribuents.

TV-3, l’art de mirar-se el melic

Si l’entrada en funcionament del 2CAT, el nou canal de RTVE que emetrà íntegrament en català, ajuda a dessacralitzar TV-3, fer que toqui de peus a terra, esperona als seus professionals massa acomodats a l’empara de la lletania de som sempre els primers, incentiva una gestió més eficient dels recursos públics, serveix per renovar i arriscar en la promoció de nous formats televisius, acosta l’oferta en llengua catalana a una franja de població que se sent exclosa per anys i anys de desídia, augmenta les possibilitats de treball a empreses i productors audiovisuals, renova l’estoc de cares i permet descobrir nous talents periodístics i televisius, ofereix una imatge més diversa de Catalunya apropant-nos des de la proximitat a realitats territorials ara ignorades, agilita els procediments d’adaptació a les demandes dels nous públics televisius i, en definitiva, actua com un potent i útil servei públic benvingut sigui el canal que s’anuncia per la tardor.

Pot semblar que aquests desitjos siguin una carta als Reis i no ho amago. En tot cas, no m’allunyo massa dels principis ni de les intencions que van inspirar l’arrancada de TV-3, ara fa més de 40 anys. No hi ha res de nou, senzillament uns criteris que van servir en aquell moment, l’Onze de Setembre del 1983, dia de la primera emissió encara en proves, per què la cadena obri’s una escletxa en el monopoli de TVE, tingués el suport de la gran majoria de la població i demostrés que si hi ha voluntat, talent, ganes d’innovar i disposició dels poders públics de deixar en mans dels professionals allò que saben fer es pot aconseguir l’èxit i superar les traves que alguns com José María Calviño, aleshores director general de la cadena pública espanyola, posaven amb l’esperança que TV-3 fos només una cadena antropològica, dedicada a emetre sardanes i castellers, i fracassés.

Fetes aquestes consideracions, que hi hagi un canal íntegrament en llengua catalana, amb cobertura a tot el territori de Catalunya i amb múscul econòmic, experiència i mitjans humans i tecnològics per assegurar-ne el desenvolupament posa fi a una anomalia en l’espai mediàtic català, fomenta el pluralisme i ara només cal saber quina és la proposta dels nous responsables de la cadena.

A la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA), òrgan gestor de TV-3 i Catalunya Ràdio, l’anunci del nou canal, que parteix d’una decisió política, l’agafa amb el pas canviat, després de que hagi hagut de retardar per problemes tècnics la remodelació dels informatius prevista per la primavera i amb uns directius a la televisió i a la ràdio afeblits i qüestionats després de l’informe de la Sindicatura de Comptes que posa en dubte la seva tria pel que fa a la transparència en el nomenament i a la ponderació de mèrits per assumir el càrrec, que troba inadequats que se sobrepassin els límits de sou d’alts càrrecs d’acord amb els criteris fixats per la Generalitat, que censura el mecanisme de cobrament de complements retributius per objectius comercials, que retreu a la corporació que hagi donat llum verda a un conveni laboral que avala un número d’hores de treball per sota del que estableix la normativa i a més que no disposi de la relació de llocs de treball ni hagi redactat l’Esquema nacional de seguretat.

Fa uns dies, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), l’organisme que fiscalitza els continguts dels mitjans públics catalans, feia una advertència curiosa. Demanava explicacions a TV-3 del perquè en la informació del Sant Jordi de l’any passat havia dedicat el 22% del temps a promocionar autors de la pròpia cadena en detriment d’altres. La dada, si no fos perquè és certa i està ben argumentada, podria servir com a metàfora de l’art de mirar-se el melic.