La presidenta de la Diputació de Barcelona, Lluïsa Moret, ha tingut l’encert de convocar un congrés sobre edatisme i ho fa a partir d’una reflexió a primera vista incontrovertible: ‘No podem perdre el 20% del talent i de l’experiència del país perquè tinguin més de 65 anys’. Expressat com un desig, és estimulant entrar en un debat que té múltiples ramificacions i on no tot es redueix, encara que sigui rellevant, als ajuts a la dependència, la sostenibilitat de les pensions i a la solitud, un estigma que sobrepassa franges d’edat i no és exclusiva de persones grans.
Segur que del congrés en sortiran propostes interessants, la majoria conegudes i previsibles, però el sol fet de que se’n parli, de situar l’edatisme en el centre del debat social i que es faci al marge de prejudicis i falses consideracions ja és una bona notícia. Les 1,6 milions de persones que a Catalunya superen els 65 anys mereixen atenció, més enllà de llàstima quan perden autonomia per l’edat o de que se’ls critiqui sense miraments quan se’ls retreu les pensions que cobren o la sort que tenen per poder gaudir dels viatges de l’Imserso a preus de pel·lícula.
Quan de tant en tant em trobo amb el compromís de parlar sobre la jubilació i fer-se gran ho entomo amb incomoditat. Si entre els interlocutors hi ha persones joves temo la reacció i la controvèrsia impulsats per la necessitat de respondre a un argumentari pervers i fals que identifica drets adquirits amb privilegis i se sustenta en un utilitarisme economicista que converteix en inútil tot el que no és productiu. O per part dels meus, quan només aflora la resignació i el victimisme.
Fa un parell d’anys la sectorial de persones jubilades d’un dels grans sindicats catalans em va convidar a fer una xerrada sobre gent gran i administració. Com penso que les xerrades han de ser estimulants i han de tenir un punt de provocació vaig introduir l’idea que els consells de gent gran es quedaven curs i reduïen la capacitat d’incidència plantejant demandes com si només afectessin a les persones de més de 65 anys i a ningú més. El resultat és que fer-ho així, per molta raó que tinguis, provoca el rebuig d’aquelles persones que lluny dels 65 anys també tenen una vida complicada. Havien de superar, els deia, la pantalla pròpia i canviar d’estratègia.
L’idea que els vaig traslladar és que un debat intergeneracional entre persones grans i joves no es pot construir sobre una base de bones intencions sinó que hi ha d’haver elements objectius que fonamentin el diàleg i dels que en surtin propostes efectives. I enumerava algunes lluites compartides on seria factible arribar a acords: en habitatge, per uns l’accés i pels altres la possibilitat de rehabilitació; en sanitat i serveis psico-pedagògics, llistes d’espera a banda i banda; quan parlem de bretxa digital, on la manca d’habilitats i accés a les xarxes dels grans causa problemes de caràcter similar als joves econòmicament vulnerables privats d’una connectivitat adequada per seguir els estudis; al parlar de solitud, evident en els dos casos amb la lacra de les temptatives de suïcidi juvenil cada cop més freqüent; i en la millora de serveis i equipaments, més vetlladors a les escoles i educadors de carrer vinculats a esplais en barris tensionats demandes que no s’allunyen de la necessitat d’activitats per a persones grans, instruments bàsics per una bona sociabilització.
Voluntat d’aprofitar talent i experiència, però sobretot, i aquest és un missatge per la gent gran, necessitat d’implicar-se en la construcció d’un nou model de ciutat intergeneracional on l’edat sumi i no divideixi. Hi ha massa interessos comuns en joc.