El valor de ser mestre

Em vaig quedar enganxat a la pantalla des de les primeres seqüències del documental ‘Mr. Nobody contra Putin’, per la denúncia, el coratge i el risc que implica la gravació, la valentia del mestre Pavel Talankin, un professor de primària ben considerat a l’escola de la ciutat russa de Karabaix als Urals, i per la ignomínia del poder, representat per Putin, que sense miraments i amb la força de la por manipula i militaritza als alumnes per justificar la injustícia de la guerra a Ucraïna.

El documental ha rebut un merescut Oscar i Talaskin, que el va recollir juntament amb l’equip de producció i viu a l’exili amb el temor que les autoritats russes atemptin contra la seva vida per posar al descobert la cara més fosca de la dictadura, es va dirigir en rus a l’audiència: ‘Stop a totes les guerres d’una vegada’.

La història de Talankin i la determinació per gravar i denunciar el règim dictatorial de Putin serveix també de reconeixement a la tasca de milers de mestres que s’enfronten a les complexitats de la societat actual i molt més quan les circumstàncies se’ls giren en contra i una onada revisionista burxa per reescriure el significat de valors com el de la llibertat, el de la igualtat i el del respecte a la persona i a l’entorn. Pavel Talankin fa la seva tasca, es rebel·la contra la imposició de directrius contràries a les bones pràctiques educatives, sabent com li adverteixen els seus companys que posa en risc el futur professional i que pot rebre possibles represàlies, i es manté ferm en la denúncia fins que la situació es converteix en insostenible i creix el context advers i opressiu.

El documental és un acte de resistència com ho és la tasca de mestres i professors a casa nostra que han de treballar en una conjuntura en la qual s’expandeix la complexitat a les aules, la desigualtat vestida amb la capa de la pobresa arriba a xifres escandaloses i on cada vegada hi ha més ciutadans que menystenen la feina dels docents. Les vagues i les concentracions al carrer d’aquests dies a Catalunya són un viu exemple d’aquesta deriva.

Podem discutir els mètodes de la protesta, l’oportunitat dels talls de carreteres i les afectacions a la mobilitat o si és realista una nova vaga en el sector de l’ensenyament, però la gran majoria estarem d’acord que avui fer de mestre a Catalunya no és una feina senzilla. Acotar el debat a xifres, a la disponibilitat de més recursos i descuidar que el que convé, a més de dotacions materials i millores econòmiques, es rehabilitar la figura del mestre i reivindicar el bon funcionament del model propi d’ensenyament públic no hauria de passar per alt en una societat que a més de formar a les noves generacions aspira a fer-los dipositaris d’aquells valors que blinden la dignitat de la persona.  

Per assolir aquests objectius sobren els tacticismes d’alguns partits polítics, posicions maximalistes que fomenten la confrontació amb l’administració, la superficialitat dels egos sense recorregut i les declaracions maximalistes. Cal tornar a situar l’escola pública en l’avançada de la gestió política. És el que reclamen els ciutadans als diferents sectors implicats i principalment al Govern de Salvador Illa, amb la convicció que una oportunitat com aquesta, la d’enfortir posicions, dignificar la professió, apuntalar el sistema públic i aixecar un mur contra el revisionisme excloent, no pot esperar més.       

Jugar a pilota

El Síndic de greuges Barcelona, David Bondia, reclama a l’Ajuntament de la ciutat que retiri de les places i espais públics el cartel de ‘Prohibit jugar a pilota’. Entén –és un suggeriment i per tant l’administració no està obligada a complir la demanda– que l’exigència afecta a un dret fonamental dels menors: el dret a jugar en un espai públic. De moment, la petició ha passat de manera discreta i sense polèmiques, més enllà de comptades opinions a les xarxes socials on es barregen les de qui aplaudeixen la iniciativa amb les d’aquells altres que han resultat perjudicats per cops de pilota mentre gaudien o passaven per la zona de joc.

Sigui com sigui, la proposta va més enllà de l’acció formal de treure una placa del carrer i s’inscriu en un debat molt més ampli i necessari, que és el de pensar que en l’espai públic no solament hi ha adults, amb les seves necessitats i els seus interessos, ni tot s’acaba amb pacificar els carrers des el prisma de l’ús del cotxe privat i la millora ambiental, sinó que també hi ha nens i adolescents que encara que no tinguin una veu pròpia en els fòrums de debat públic ni votan requereixen que se’ls consideri en una qüestió fonamental com la de poder gaudir d’espais propis allà on viuen.

Barcelona, que en molts aspectes és un referent, ha emprès en els darrers anys iniciatives per què la ciutadania recuperi els carrers. L’exemple dels espais verds és el més clar, però amb resultats que obliguen a una reflexió per a no malmetre l’invent. Crear una via per a vianants on els principals beneficiaris siguin els especuladors immobiliaris, els propietaris de terrasses per expandir el seu negoci de restauració, els espavilats que les utilitzen com una zona d’aparcament a la carta o com a drecera per esquivar vies saturades de cotxes és un mal negoci. I no parlem d’on col·locar els nens, a qui, quan algú hi pensa, només se’ls ofereixen esquitxos per què no sigui dit, sense solució de continuïtat.

Obrir el debat de si cal o no mantenir unes plaques que prohibeixen la possibilitat de jugar a pilota en una plaça pública no és cap tonteria. D’entrada, facilita obrir el focus sobre com s’ha de distribuir i quins usos volem que tingui l’espai públic, obliga a treure conclusions que depassen mirades i interessos particulars i reduccionistes i mostra els beneficis del joc com una activitat que facilita la sociabilització, la convivència i la inclusió entre iguals, especialment en barris amb una gran concentració d’habitants, una part d’ells menors.

I a més, serviria per acabar, en cas de que per part dels poders públics i de ciutadans interessats hi hagués voluntat d’encetar-lo, amb la poca-soltada d’aquells veïns que traient del calaix el seu particular memorial de greuges han muntat una gran campanya protestant pel soroll de nens i adolescents jugant al pati de l’escola. Els afectats diuen que se’ls vulnera el dret al descans i que els sorolls que provoquen els jocs sobrepassa els decibels permesos per la normativa. Quina estupidesa d’argumentari, quina insensibilitat i quina ignorància. Tot plegat conformen aquell model de ciutadà que des de una pretesa supèrbia moral i una falsa categoria d’urbanita es dediquen amb la seva actitud a escriure nous capítols del Manual d’incivisme.