I ara què? Es la pregunta que repeteixen de manera insistent les persones amb qui m’he comunitat aquest matí. La victòria de Donald Trump a les eleccions del Estats Units no per previsible deixa d’impactar-nos. Certifica que hem entrat en una nova etapa en les relacions del ciutadà amb la política. Més polarització, més banalització dels drets, més menyspreu de les institucions amb un enganyós retorn del poder al poble, més desafecció i una sensació difusa que l’Estat, tal com el coneixem fins ara, està a prop de la fallida i si no escoltem als ciutadans de València quan denuncien la seva solitud davant la gran catàstrofe.
Ha guanyat Trump, però el problema, a més dels canvis que comportarà en el context mundial i que patirem a Europa, el tenim a casa com una petita via d’aigua que amb el temps provoca una gran esquerda en l’edifici social que ens protegeix. Avui estem més indefensos que ahir, perquè al tiqui-taca econòmic (les Borses ja reaccionen amb pujades davant la victòria del trumpisme) s’hi suma la devaluació de drets essencials i del concepte solidaritat, pal de paller d’una societat més igualitària. Entrem en una etapa d’incertesa, sense intuir cap on ens portarà.
No era la meva intenció inicial obrir aquest comentari amb una ràpida reflexió sobre les eleccions nord-americanes, ni amb la tragèdia de València a bastament comentada i analitzada. Tenia, i tinc, en ment referir-me a una notícia que m’ha sorprès i que és un símptoma dels nous temps.
L’extrema dreta alemanya, cada dia més forta, ha començat una campanya en contra dels actes commemoratius del centenari de la creació de l’escola d’arts i oficis Bauhaus, a la ciutat de Dassau on va néixer. Consideren que l’emprenta que ha deixat i que és essencial per entendre l’art i l’arquitectura del segle XX amb noms com Kandinsky, Gropius, Klee, Mies van der Rohe i Joseph i Anni Albers, entre d’altres, és ‘una aberració de la modernitat’. Per tant, eliminem-los dels catàlegs artístics, frenem la seva divulgació, seguint les passes que a la dècada del 30 del segle passat van fer el nazis obligant a tancar l’escola i perseguint els seus representants amb l’argument que eren exponent de ‘l’art degenerat’.
No és l’únic exemple d’aquesta manera de reconfigurar la realitat, n’hi ha d’altres igual de significatius com la censura de llibres per raons morals, per mostrar una determinada visió del món o per motius religiosos, que creix al Estats Units i que inclou novel·les de la Premi Nobel Toni Morrison, i que aquí es reflecteix en una variant local quan responsables polítics de ciutats valencianes, per citar exemples recents, cancel·len subscripcions de revistes i publicacions a biblioteques públiques amb l’argument que promouen el separatisme.
Ens trobem enmig d’una confrontació entre democràcia i autoritarisme en la qual la cultura, novament la cultura, es transforma en l’ase dels cops de la pugna entre aquestes dues maneres de veure el món. Es un fet que es repeteix de manera periòdica: la malvolença de l’extrema dreta i dels totalitarismes de signes variats en contra de la creativitat cultural i de la llibertat de l’artista, síntesi de la seva manera d’esclafar la diferència.
Yayoi Kusama, una de les artistes que em reconforten i projecta un sentit de la llibertat sense límits, ha escrit la frase adient en aquests moments: ‘En la foscor més profunda el sol continua brillant’. Així, des d’aquesta certesa, miro el futur quan novament treuen el cap els vells fantasmes.