Yayoi Kusama, exploradora de nous mons

Quin paper tenen els artistes, els escriptors o els filòsofs en la creació de nous mons, en situar-se com l’avant-guarda del futur a través de les seves obres. M’he fet aquesta pregunta mentre llegia la notícia de la mort de la pintora japonesa Yayoi Kusama, als 97 anys, a la ciutat de Tokio.

No hem de menysprear la cultura, encara que avui immersos en les conseqüències i els efectes de la intel·ligència artificial (IA) sembla que vivim cada cop més allunyats de les habilitats de l’ésser humà per avançar-se al futur. Infravalorem les capacitats de l’artista per interpel·lar-nos i que junts explorem els límits dels nostres sentits, fins a deixar-ho tot en mans d’una deïtat artificial que transforma l’algoritme en un jeroglífic cap el més enllà.

Kusama va ser una avançada en trencar motllures, fins a crear un mon de simplicitats perfectament reconeixible pels humans però que et traslladaven, independentment d’on estiguessis, de quins fossin els teus orígens, de la llengua que parlessis i de les arrels culturals que haguessin influït en la teva formació, a la realitat més íntima de cadascú. Lunars i patrons repetitius de les seves darreres obres, les que han atret a milions de persones als darrers anys, però només una petita mostra de la dona que es rebel·la contra la guerra, inspira als grans creadors contraculturals, advoca per un feminisme radical i mostra, des d’una parcel·la reduïda, les contradiccions d’una societat aferrada al consumisme i subjugada per unes aspiracions que no van més enllà de l’utilitarisme.

A principis de juliol vaig assistir a un debat, promogut per la Fundació Gala-Salvador Dalí, que a través d’una pregunta aparentment simple ‘Què és real?’ plantejava explorar els límits del què és per a nosaltres la certesa, de fins a quin punt allò que considerem com una veritat definitiva en àmbits com la natura o l’astrofísica canvia substancialment amb els camps inexplorats que facilita l’IA.

Científics i investigadors, especialment aquells que s’endinsen en la física quàntica, van explicar les possibilitats i els possibles perills de la nova eina que ha de transformar la investigació, l’aprenentatge i la vida quotidiana, però a mi, que em costava seguir-los, el que em va sorprendre positivament és que en aquest debat per explorar les fronteres del més enllà s’arribés a la conclusió que filòsofs, escriptors amb la seva capacitat per a crear mons nous i imaginaris i artistes manuals són tant necessaris com el primers. Trencaven amb la idea cartesiana de separar ciència i cultura i seguint l’estela de Dalí, que barreja surrealisme i cosmos en les obres més emblemàtiques, promovien un debat que tant de bo es generalitzi.

Si barrejo Yayoi Kusama i IA és per superar les pors que als darrers dies han sorgit a l’entorn d’aquest artefacte que és la intel·ligència artificial i de com n’és de necessari el diàleg entre científics, creadors i artistes capaços amb les seves aportacions de definir les fronteres d’un futur esperançador, sobretot quan es reclama inserir els avenços i l’impacte de la intel·ligència artificial en un ampli compromís que asseguri la governança ètica de les diferents plataformes. La cultura amb majúscules sempre és sinònim de llibertat.          

Tornen els vells fantasmes

I ara què? Es la pregunta que repeteixen de manera insistent les persones amb qui m’he comunitat aquest matí. La victòria de Donald Trump a les eleccions del Estats Units no per previsible deixa d’impactar-nos. Certifica que hem entrat en una nova etapa en les relacions del ciutadà amb la política. Més polarització, més banalització dels drets, més menyspreu de les institucions amb un enganyós retorn del poder al poble, més desafecció i una sensació difusa que l’Estat, tal com el coneixem fins ara, està a prop de la fallida i si no escoltem als ciutadans de València quan denuncien la seva solitud davant la gran catàstrofe.

Ha guanyat Trump, però el problema, a més dels canvis que comportarà en el context mundial i que patirem a Europa, el tenim a casa com una petita via d’aigua que amb el temps provoca una gran esquerda en l’edifici social que ens protegeix. Avui estem més indefensos que ahir, perquè al tiqui-taca econòmic (les Borses ja reaccionen amb pujades davant la victòria del trumpisme) s’hi suma la devaluació de drets essencials i del concepte solidaritat, pal de paller d’una societat més igualitària. Entrem en una etapa d’incertesa, sense intuir cap on ens portarà.

No era la meva intenció inicial obrir aquest comentari amb una ràpida reflexió sobre les eleccions nord-americanes, ni amb la tragèdia de València a bastament comentada i analitzada. Tenia, i tinc, en ment referir-me a una notícia que m’ha sorprès i que és un símptoma dels nous temps.

L’extrema dreta alemanya, cada dia més forta, ha començat una campanya en contra dels actes commemoratius del centenari de la creació de l’escola d’arts i oficis Bauhaus, a la ciutat de Dassau on va néixer.  Consideren que l’emprenta que ha deixat i que és essencial per entendre l’art i l’arquitectura del segle XX amb noms com Kandinsky, Gropius, Klee, Mies van der Rohe i Joseph i Anni Albers, entre d’altres,  és ‘una aberració de la modernitat’. Per tant, eliminem-los dels catàlegs artístics, frenem la seva divulgació, seguint les passes que a la dècada del 30 del segle passat van fer el nazis obligant a tancar l’escola i perseguint els seus representants amb l’argument que eren exponent de ‘l’art degenerat’.

No és l’únic exemple d’aquesta manera de reconfigurar la realitat, n’hi ha d’altres igual de significatius com la censura de llibres per raons morals, per mostrar una determinada visió del món o per motius religiosos, que creix al Estats Units i que inclou novel·les de la Premi Nobel Toni Morrison, i que aquí es reflecteix en una variant local quan responsables polítics de ciutats valencianes, per citar exemples recents, cancel·len subscripcions de revistes i publicacions a biblioteques públiques amb l’argument que promouen el separatisme.

Ens trobem enmig d’una confrontació entre democràcia i autoritarisme en la qual la cultura, novament la cultura, es transforma en l’ase dels cops de la pugna entre aquestes dues maneres de veure el món. Es un fet que es repeteix de manera periòdica: la malvolença de l’extrema dreta i dels totalitarismes de signes variats en contra de la creativitat cultural i de la  llibertat de l’artista, síntesi de la seva manera d’esclafar la diferència.  

Yayoi Kusama, una de les artistes que em reconforten i projecta un sentit de la llibertat sense límits, ha escrit la frase adient en aquests moments: ‘En la foscor més profunda el sol continua brillant’. Així, des d’aquesta certesa, miro el futur quan novament treuen el cap els vells fantasmes.