Quin paper tenen els artistes, els escriptors o els filòsofs en la creació de nous mons, en situar-se com l’avant-guarda del futur a través de les seves obres. M’he fet aquesta pregunta mentre llegia la notícia de la mort de la pintora japonesa Yayoi Kusama, als 97 anys, a la ciutat de Tokio.
No hem de menysprear la cultura, encara que avui immersos en les conseqüències i els efectes de la intel·ligència artificial (IA) sembla que vivim cada cop més allunyats de les habilitats de l’ésser humà per avançar-se al futur. Infravalorem les capacitats de l’artista per interpel·lar-nos i que junts explorem els límits dels nostres sentits, fins a deixar-ho tot en mans d’una deïtat artificial que transforma l’algoritme en un jeroglífic cap el més enllà.
Kusama va ser una avançada en trencar motllures, fins a crear un mon de simplicitats perfectament reconeixible pels humans però que et traslladaven, independentment d’on estiguessis, de quins fossin els teus orígens, de la llengua que parlessis i de les arrels culturals que haguessin influït en la teva formació, a la realitat més íntima de cadascú. Lunars i patrons repetitius de les seves darreres obres, les que han atret a milions de persones als darrers anys, però només una petita mostra de la dona que es rebel·la contra la guerra, inspira als grans creadors contraculturals, advoca per un feminisme radical i mostra, des d’una parcel·la reduïda, les contradiccions d’una societat aferrada al consumisme i subjugada per unes aspiracions que no van més enllà de l’utilitarisme.
A principis de juliol vaig assistir a un debat, promogut per la Fundació Gala-Salvador Dalí, que a través d’una pregunta aparentment simple ‘Què és real?’ plantejava explorar els límits del què és per a nosaltres la certesa, de fins a quin punt allò que considerem com una veritat definitiva en àmbits com la natura o l’astrofísica canvia substancialment amb els camps inexplorats que facilita l’IA.
Científics i investigadors, especialment aquells que s’endinsen en la física quàntica, van explicar les possibilitats i els possibles perills de la nova eina que ha de transformar la investigació, l’aprenentatge i la vida quotidiana, però a mi, que em costava seguir-los, el que em va sorprendre positivament és que en aquest debat per explorar les fronteres del més enllà s’arribés a la conclusió que filòsofs, escriptors amb la seva capacitat per a crear mons nous i imaginaris i artistes manuals són tant necessaris com el primers. Trencaven amb la idea cartesiana de separar ciència i cultura i seguint l’estela de Dalí, que barreja surrealisme i cosmos en les obres més emblemàtiques, promovien un debat que tant de bo es generalitzi.
Si barrejo Yayoi Kusama i IA és per superar les pors que als darrers dies han sorgit a l’entorn d’aquest artefacte que és la intel·ligència artificial i de com n’és de necessari el diàleg entre científics, creadors i artistes capaços amb les seves aportacions de definir les fronteres d’un futur esperançador, sobretot quan es reclama inserir els avenços i l’impacte de la intel·ligència artificial en un ampli compromís que asseguri la governança ètica de les diferents plataformes. La cultura amb majúscules sempre és sinònim de llibertat.