La Fundació Arrels, l’entitat amb més prestigi de les que treballen per tornar a la societat als ‘sense sostre’, ha dedicat una jornada a debatre i a veure les possibilitats a Catalunya del Housing First, una iniciativa en la que ells ja hi aposten amb la creació de pisos tutelats per les persones que viuen al carrer i estan en vies de reinserció.
La jornada, amb una notable afluència, ha comptat amb la presència de dos dels màxims experts en aquesta iniciativa: el nord-americà Sam Tsemberis, de qui sorgeix la idea inicial, i l’investigador canadenc Tim Aubry. Com es pot deduir de la pròpia expressió anglesa, el Housing First parteix de la base que en el procés per reinserir a la societat les persones que viuen al carrer, a més de l’acompanyament i de l’ajut d’entitats com Arrels, cal donar-los un espai digne i estable.
A més d’un li pot caure molt lluny aquesta problemàtica, però no és una qüestió menor, sobretot perquè disposar d’un habitatge estable i digne, sense l’amenaça del desnonament i a preus assequibles és una de les grans preocupacions i de les que genera més angoixa entre els sectors més vulnerables de la societat.
Tsemberis ha exposat la expansió del model, que es va iniciar a Nova York al 1992 i que s’ha estès a més de 300 ciutats del món. Una bona iniciativa, en la que cal la complicitat de la societat i, especialment, l’acció mancomunada de les diferents administracions per a crear i ajudar a mantenir el projecte.
Entre nosaltres, l’accessibilitat a un habitatge entre les persones amb pocs recursos i, no ho oblidem, entre els joves mileuristes que volen crear el seu propi projecte de vida, un dret que reconeix la Constitució i recull la Declaració Universal del Drets humans, es manté com una de les grans assignatures pendents de resoldre.
Després d’escoltar als dos experts i de seguir la pertinaç i efectiva feina d’Arrels es fa difícil quedar-se insensible. Més d’un pot pensar que als carrers de la seva ciutat no hi ha persones ‘sense sostre’ i, per tant, problema resolt. És un miratge. La realitat de famílies o persones que viuen en una habitació a les que es discuteix el dret a cuina, a les que se les deixa estar (pagant) però sense dret empadronar-se, a les que van fer una dació en pagament i van acceptar un lloguer social per un període de cinc anys i veuen com s’acaba el termini i no han pogut superar la precarietat econòmica, a les que viuen acorralades per la pressió alcista dels lloguers, als que dormen en un recó qualsevol o s’han vist empesos a ocupar un pis per la poca diligència de les administracions a l’hora de convocar les meses d’emergència social són la genuïna composició d’un mosaic en blanc i negre.
Housing First, sí. Però més decisió, més compromís, més transversalitat i menys pugna mediàtica per encarar un problema, el de l’accés a l’habitatge, que no per molt parlat és menys real.
(Il.lustració Gina Barrera)