Des del 2006 fins ara, vint anys després, a Catalunya hi ha hagut vuit consellers d’Educació de diferents colors polítics. El darrer intent seriós de fixar uns criteris per garantir la viabilitat del sistema educatiu català és del 2009 amb l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), impulsada pel govern tripartit encapçalat pel socialista José Montilla que va comptar amb el suport d’una àmplia majoria parlamentària, inclosa CiU l’antecedent de Junts.
Un suport tan fort i el compromís d’invertir el 6% de la despesa pública en relació al Producte Interior Brut (PIB) en educació en els vuit anys posteriors a l’aprovació de la llei asseguraven que el model a l’entorn de les escoles i instituts públics fos una garantia d’igualtat, dignifiqués l’ofici de mestre, permetés assumir els reptes educatius de futur i frenés la segregació que en aquell moment ja despuntava.
La crisi econòmica que va esclatar al 2008, especialment dura a Catalunya als anys següents, les retallades del governs posteriors i un desinterès per a situar l’educació com un dels puntals de la Catalunya del futur va fer saltar pels aires les propostes de la LEC.
Vist des de la perspectiva del mestre d’una escola de l’entorn de Barcelona o de qualsevol altra comarca catalana gestionar la complexitat d’una classe era i és una carrera d’obstacles. Només el compromís i la professionalitat dels docents va evitar que el sistema públic saltés pel aires i que l’escola, en la franja que va dels zero als 16 anys, es mantingués com un espai de refugi i d’acollida de menors i famílies, especialment dels afectats per la precarietat socio-econòmica. Les conseqüències de la covid-19 i la imprevisió alhora de facilitar la incorporació a la xarxa educativa de nens i joves de famílies migrants va acabar de rematar el que uns anys abans era una proposta de futur.
Els mestres des del 2010 fins al 2024 es van sentir desemparats per aquells que s’havien compromès a donar-los suport: la classe política en els diferents nivells de responsabilitat. Patien una manca de recursos –de fet la despesa pública en educació era al 2023 inferior a la del 2009 tot i la millora dels índexs econòmics– els salaris no reflectien l’increment del cost de vida i la garreperia inversora de la conselleria limitava la contractació d’especialistes indispensables per l’efectivitat de l’escola inclusiva i la possibilitat de dedicar temps a la formació dels docents.
De manera ràpida, durant aquests anys fins l’arribada del govern de Salvador Illa, els únics moviments significatius del departament d’Educació van ser per a reaccionar al toc d’atenció del Síndic de Greuges de Catalunya que advertia dels perills de la segregació escolar i de la presència d’escoles gueto a Catalunya (2021) i la cimera d’experts (2024) per proposar mesures correctores als mals resultats dels alumnes catalans en ciències, matemàtiques i comprensió lectora com destacava l’Informe PISA. I de la resta, dels problemes estructurals que arrossegava el sistema, res de res. Per no parlar del decret d’escola inclusiva del 2017, un compendi de bones intencions sense pressupost.
És evident que qualsevol protesta, i més quan les reclamacions estan plenament justificades, es dirigeixi contra el govern de torn, encara que la seva responsabilitat sigui limitada en el temps i treballi sense pressupostos, incomprensiblement aturats tot i les necessitats reals del país. Forma part del joc polític i sindical. El perill, sent conscients que en qualsevol negociació la voluntat d’arribar a acords i de fer cessions ha de ser compartida, és que les parts s’enquistin en posicions maximalistes que fugin d’un principi de realitat indispensable per aconseguir una posició acceptable que permeti tirar endavant.
Plantejar com a rematada final de les protestes 16 dies de vaga a final de curs i amenaçar per part del sindicat majoritari, la USTEC, amb noves mobilitzacions al setembre i octubre si no hi ha acord no presagia un resultat positiu de la mesa negociadora que es reunirà demà. ¿Què predomina, dur fins el final el crit de ‘o negociació o dimissió’ en referència a la consellera Esther Niubó o posar les bases per a resoldre amb garanties les mancances estructurals del sistema educatiu català? En aquests moments, la resposta és una incògnita.
Torno a situar-me en la trinxera educativa. Si en els pròxims dies no hi ha acord i els curs acaba amb les posicions enfrontades les víctimes de la incertesa seran els mestres (comença a haver-hi un desànim evident en el col·lectiu que incideix en una baixada de la capacitat de mobilització sindical) i els alumnes. Si això passa es tractarà d’una victòria pírrica per els que mantenen posicions irreductibles. I en el front polític, el Govern s’ha d’arremangar i buscar solucions, com demana la portaveu d’ERC Esther Capella, encara que algú pugui retreure als republicans què van fer ells quan al capdavant del departament hi havia Josep Bargalló, Josep Gonzàlez Cambray i Anna Simó.