La darrera vegada que he escoltat la melodia ‘La vida és bella’, que dóna títol a la pel·lícula del mateix nom escrita, dirigida i protagonitzada per l’actor italià Roberto Begnini va ser divendres a la cloenda dels Premis Ciutat de Cornellà, creats per a reconèixer la trajectòria de persones, projectes o entitats que són referència en aquesta població del Baix Llobregat. Va ser un final de festa que incitava a l’optimisme, un reclam que unit al de la convivència, un altre dels missatges centrals de l’acte, es troben a faltar en aquest món caòtic, desconcertat i que sembla abocat a un conflicte inacabable.
De tant en tant, convé recarregar les piles i superar l’amargor del dia a dia amb recursos com el d’una melodia en la que un pare s’adreça al seu fill i li parla de la il·lusió de viure, de la importància del joc infantil, de l’amor i d’aquelles petites accions que transformen l’adversitat, fins i tot la més cruel i sagnant, en vida que mai s’ha de menystenir i a la que sempre se li ha de donar sentit.
Ara he sabut que quan Benigni va escriure el guió de la pel·lícula tenia molt present al seu pare, Luigi, que durant la Segona Guerra Mundial va estar dos anys presoner a Alemanya i que quan explicava les penúries d’aquells anys a la seva família i als seus fills ho feia sempre amb humor, característica de les persones intel·ligents. En unes declaracions l’actor i director s’hi va referir d’aquesta manera: “El meu pare em va explicar l’horror amb humor. Deia que el riure era l’única cosa que el nazis no podien arrabassar-li”.
No es tracta de frivolitzar ni tampoc d’amagar el cap sota l’ala en un acte d’insensatesa imperdonable, però els nens que viuen circumstàncies adverses, com la que retrata la pel·lícula, o a Gaza, a Ucraïna, al Líban, Sudan o Iran no es mereixen que la seva vida estigui marcada pel to amenaçador del matonisme adult ni per la destrucció de les bombes.
He recordat el film de Begnini i l’absoluta necessitat de preservar els drets dels infants quan d’imprevist m’he topat en un carrer de Barcelona amb una llarga cua de migrants de diferents nacionalitats disposats a tramitar la documentació que els permeti accedir al procés de regularització obert pel Govern espanyol. Tots eren adults i no hi havia nens, els nens estaven a l’escola, diria que jugaven i aprenien a l’escola. No és un detall insignificant, estar escolaritzat és un dels fonaments que asseguren la dignitat de la persona.
Hi ha una operació en contra d’aquesta iniciativa, abanderada per PP, Vox i Aliança Catalana, on sobresurten expressions com ‘reemplaçament’, referint-se a un suposat impacte malèfic dels migrants a la nostra societat, desintegració cultural com si la cultura no fos un element dinàmic que es nodreix de les aportacions internes i externes també la catalana i ‘prioritat nacional’ el darrer subterfugi que s’han empescat per a discriminar a les persones que procedeixen d’altres països a l’hora de rebre ajuts públics que reverteixin situacions de necessitat. Són algunes de les desqualificacions en boca dels dirigents d’aquests partits, com la de fer-los responsables de la inseguretat als carrers de les nostres ciutats. Extremadura és la primera peça política del joc macabre dels intransigents i sectaris locals, per aterrar i no parlar sempre de Trump i de la corrua de seguidors.
Qui ve d’un altre país a guanyar-se la vida entre nosaltres i iniciar un nou projecte personal no és un perill ni per la societat ni per la salvaguarda de l’estat del benestar, com ens diuen de manera reiterada els portaveus d’aquests partits a la caça de rèdits polítics i veure si amb el missatge de la por a la ciutadania li tremolen les cames i permet que faciliti la via directa al sectarisme, l’odi i la xenofòbia.
La lletra de la melodia ‘La vida és bella’ possiblement no passarà a la història com un gran missatge d’esperança, però alleugereix i reconforta quan de manera persistent s’alcen veus que justifiquen la discriminació i pinten una imatge tètrica del futur. Als Premis Ciutat de Cornellà es va fe una al·legoria a les places com un espai de diàleg, de trobada intergeneracional, de convivència i de joc. Una de les entitats premiades va ser el Club Infantil i Juvenil Sanfeliu-Sant Ildefons que des de fa 50 anys treballa amb menors dels dos barris fronterers de l’Hospitalet i Cornellà a favor de la inclusió social, en contra de l’abandonament escolar i de la fractura digital. Per ells la plaça és vida, significa convivència.