Categoria: Actualitat

El desànim dels progressistes

Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia al 2008, ha escrit la seva darrera columna al diari ‘The New York Times’. Krugman és una de les veus de referència a l’hora d’analitzar l’impacte de les polítiques econòmiques neoliberals a la societat. Crític amb el governs de Trump i George W. Bush, va tenir un posicionament rellevant amb l’esclat de la crisi del 2008 i d’oposició a les polítiques d’austeritat que es van implementar a Estats Units i Europa en considerar que amb elles qui pagava la factura de l’especulació i de l’avaricia financera eren les classes mitjanes i les més precaritzades de la societat, a més d’engrandir les desigualtats entre rics i pobres.

En la seva darrera columna, l’escrivia des de gener del 2000, el Premi Nobel parla de ressentiment, de desesperança i de la sensació de desànim que es percep a la societat. Només cal mirar al nostre entorn. Desànim sobre tot dels sectors de població que viuen en la incertesa, fins al punt de votar opcions extemporànies que abanderen solucions que van en contra del seus propis interessos, i desànim entre les denominades elits progressistes incapaces de trobar la manera que els permeti recuperar la iniciativa i promoure una agenda de progrés social i polític com la que hi havia fa 25 anys.

Si parlo de Krugman és perquè la seva reflexió traspassa els límits particulars de l’articulista que s’acomiada dels seus lectors i permet analitzar l’entorn més proper. Com als EUA, la demagògia dels ressentits forma part de l’escenari polític i això que objectivament amb governs de centre esquerra a Espanya i a Catalunya la possibilitat que prosperin iniciatives destinades a reduir les desigualtats tenen un terreny abonat i més planer.

Cada vegada, tot i l’experiència personal, em costa més convèncer als meus interlocutors, fins i tot aquells que hi estan més predisposats, de la necessitat d’iniciatives progressistes, com la manera més democràtica de treballar a favor d’objectius que preservin la dignitat de les persones.

Entre els convençuts perquè els domina el desànim i sembla que hagin tirat la tovallola i entre els que tenen dubtes perquè els és més fàcil justificar-se, mentre utilitzen els mateixos arguments de la dreta i de l’extrema dreta quan parla d’ineficàcia de les institucions, soscava les bases de la democràcia i considera que tots els representats polítics són una colla de mediocres que només busquen l’interès propi.

El més procupant és que d’exemples no en falten, veien les declaracions que a diari mostren els mitjans de comunicació. Penso, per exemple, en el xantatge permanent que dirigents  independentistes catalans de Junts i d’ERC practiquen amb el govern de Pedro Sánchez tot i haver-li donat suport fa un any en la investidura o la insensatesa d’alentir, en el cas del govern Illa, uns pressupostos que la societat catalana espera per a resoldre les necessitats més immediates.

No sé si aquesta forma de comportar-se és immaduresa o mediocritat, tant s’hi val, però la conclusió és la mateixa. Juguen amb foc i fonamenten la seva impotència amb excuses de mal pagador i jugades d’astúcia per obtenir un fals protagonisme, sense adonar-se que per aquest camí acabaran cremant-se ells i socarrimant, si no ho estan ja, els ciutadans que diuen defensar.

Temo que no siguin conscients que per aquest camí, com descriu Krugman, faciliten l’arribada de nous Trump, això sí en versió casolana i amb noms alguns d’ells molt nostrats, per què no es pugui dir que han perdut les essències.

Ni hi ha ningú, no ve ningú

Manllevo una de les frases que l’escriptor Santiago Posteguillo va utilitzar en una breu intervenció fa cinc dies al Senat explicant l’experiència personal de la DANA a Paiporta. No estava previst. L’havien citat per a dissertar d’història i de Roma, però les circumstàncies manen.

Posteguillo era a Paiporta amb la seva parella, on té casa prop de la rambla del Poio, el fatídic 29 d’octubre. El que més colpeix del relat, breu i concís, és que el sentit de la prudència el va salvar quan intentava arribar al cotxe que tenia aparcat en un soterrani i la percepció d’abandonament hores després de la tragèdia. Al matí del dia següent, quan la riuada ja havia passat i les destrosses eren evidents, amb fang i cadàvers al carrer, l’escriptor descriu la situació de la gent: “No hi ha ningú, no ve ningú” a ajudar-los. Com pot ser, es pregunta, que en 48 hores no aparegui cap servei de socors, a banda de voluntaris. Després de la riuada, diu, entre els afectats només es percep el silenci i la por.

És un relat esfereïdor, que permet entendre la fúria, la ira, el desconcert, la frustració, la solitud, la desprotecció dels centenars de testimonis que han aparegut als mitjans de comunicació per donar fe del que havia passat. I en aquest interludi, el soroll eixordador d’una manera de fer política que avantposa interesos particulars a la via per a resoldre els problemes de la gent. Ara mateix, quan escric, amb la intervenció de Pedro Sánchez al Congrés dels diputats i la rèplica destralera del cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo.

En la intervenció de Posteguillo al Senat –han passat tres setmanes del desastre–, l’escriptor fa una crida a prendre’s seriosament la tragèdia de València. “No es poden imaginar el que li passa a aquesta gent”. Perquè no se’ls ajuda amb tota l’energia que sigui necessària? Com es pot ser tan miserable des de les institucions en una situació com aquesta? Avui, conclou, és que els polítics del segle XXI apunyalen al poble i que contràriament al que va dir el poeta Antonio Machado ara i aquí, mirant els carrers enfangats i la impotència de la gent de Catarroja, Algemesí. Paiporta i Massanassa no és una sinó les dues Espanyes les que ens gelen el cor.

De la DANA a València en parlarem durant molt de temps. No sé si de solucions. El que és segur és que la catàstrofe afegeix un graó més a la creixent desafecció ciutadana envers la política i els polítics. Costa creure-hi, veient l’espectacle de tots aquests dies i de com, a cara descoberta, avança l’antipolítica, amb propostes potencialment tan perilloses com la de confrontar l’eficàcia militar a iniciatives civils en les tasques de reconstrucció o quan el cap del Govern valencià, en un intent per salvar la cara i tapar la seva ineptitud, trasllada a la ciutadania que les institucions democràtiques deleguen la responsabilitat i posen en mans d’una sola persona la feina de refer-se dels danys, missió que ha de ser necessàriament col·lectiva, transparent i amb la suficient complicitat per a què sobri la frase: “No hi ha ningú, no ve ningú”. Els dies passen i ja fa un mes de la riuada.

El trumpisme arriba a l’escola

Amb la pregunta qui són les bones i les males persones com a conclusió final del missatge, el comentarista polític nord-americà Tucker Carlson, amb milions de seguidors a les xarxes socials i un dels més radicals seguidors de Donald Trump, ha fet un servei inestimable a la causa del trumpisme. Com un preparador físic que anima els seus jugadors abans del partit, Carlson s’ha encarregat amb els seus missatges i la seva presència de preparar l’ambient per què el mestre de cerimònies i candidat a la presidència dels Estats Units tingués el terreny abonat a l’hora de llençar els missatges incendiaris i desqualificacions contra Kamala Harris, farcits de mentides, falòrnies i insults, i contra la bèstia negra  de l’extrema dreta: els immigrants.

Carlson no és un qualsevol quan es tracta de transmetre missatges i ho prova l’èxit d’audiència en les diferents i importants cadenes de televisió per on ha passat. Potser per això i perquè s’ha convertit en un fidel escuder de l’amo Trump, el setmanari ‘The New Yorker’, la bíblia periodística dels bons reportatges, dedica unes quantes pàgines del penúltim número a com i de quina manera la pluja fina de missatges primaris  dirigits a la part més emocional de l’audiència aconsegueix incidir en la percepció ciutadana i conduir el vot a favor de Trump.

A Espanya, Carlson s’identifica amb Vox, a qui el presentador i admirador del president argentí Javier Milei, de l’ex-president del Brasil Jair Bolsonaro, del primer ministre hungarès Viktor Orban afegeix, a través del president de la formació, Santiago Abascal, a la llista de bons dirigents i de bones persones amb qui es pot confiar.

Si faig aquesta referència és per confirmar que en un món globalitzat ningú està protegit de les males influències, perquè de Carlsons a prop nostre també n’hi ha i la pluja fina dels seus comentaris, especialment contra els migrants, no deixa de caure.

I sinó, com s’explica el festeig i compromís entre PP i Vox en forma de governs autonòmics o la necessitat que tenen dirigents conservadors d’assumir sense immutar-se propostes que fa uns anys eren estrambòtiques i estaven fora de lloc, pregonant la insubmissió contra disposicions legals aprovades per institucions democràtiques, convertint les mentides en veritats absolutes i configurant governs d’amics incapaços de gestionar una tragèdia com la de València.

Aquesta és la realitat més visible de l’amenaça populista que pot descarregar sobre nostre, la més evident però no l’única i sinó una mostra. Aquesta setmana la Universitat Pompeu Fabra ha divulgat un estudi, fet en diferents centres escolars públics de Barcelona, que conclou que la presència de menors migrats és un factor que incideix negativament en la confiança de les famílies autòctones quan valoren l’escola que també acull als seus fills . Els motius per justificar aquesta percepció són el distanciament cultural que hi ha entre uns i altres alumnes, en la diferent manera de tractar els menors en el sí de la família i en consideracions més preocupants empeltades de racisme i islamofòbia. Cap menció, per contra, a les dificultats socio-econòmiques que sovint tenen les famílies migrants, molt més determinats que les raons esmentades.

Més d’un pot pensar que el treball no és representatiu, que vivim en una societat oberta i respectuosa amb la diferència, i en general és així, però quan en el futur preval l’ombra de la incertesa, costa arribar a final de mes, hi ha dificultats per a garantir les necessitats més bàsiques, l’habitatge és un problema i als joves els hem promès una societat idíl·lica i sovint inabastable  a la que s’hi arriba sense cap esforç assumir el missatge que la culpa de tot la té qui arriba de fora costa ben poc.

De personatges com Carlson n’hi ha als Estats Units i aquí, entre el magma de la irresponsabilitat política, ja treuen el cap i es preparen per expandir això que anomenem trumpisme. Se’ls coneix perquè fan bandera de la llibertat individual, atien el fantasma de la suplantació cultural, desacrediten les institucions amb eslògans com ‘només el poble salva al poble’ i aposten per un segregacionisme escolar com el que traspua l’estudi.

No està de menys recordar que davant d’aquestes propostes conspiratives ens hi juguem peces tant essencials com la igualtat, la llibertat, la solidaritat i la pròpia democràcia.  

Les fronteres del ridícul

Hi ha gent que té una necessitat imperiosa de comptar els seus seguidors. Es un impuls irrefrenable que s’accentua a mesura que es divideix el grup una i una altra vegada. Pels que juguen a la polarització, estratègia que trasllada la societat als extrems, saber quants són és una qüestió vital i una mostra de força i d’imposició. Comptar-se, saber on és cadascun, posar les xifres sobre la taula, treure pit i poques coses més, la estratègia de dividir bons i dolents mai és útil per a construir res interessant, a banda de consolidar interessos de part on uns guanyen i altres perden.

A Catalunya, en sabem molt del que suposa dividir la societat per no arribar enlloc i generar frustració. El ‘procés’ n’és l’exemple més recent. Aquella proposta, vestida amb l’afany legítim d’avançar cap a la independència, va servir per enfrontar uns contra els altres, per crear barreres artificials allà on no n’hi havia, a banda de la que es crea quan es trenca el principi bàsic de la justícia social, i per flirtejar amb la ruptura de la convivència com si no n’hi hagués prou amb els exemples incomptables de la història i les seves conseqüències.

Per sort, els catalans ja no estem en aquest punt de confrontació. Deu anys de tensió esgoten i al final, amb les necessitats del dia a dia sense resoldre i veient com el futur és tenyeix d’incertesa, la mateixa societat ha demanat una pausa, que es reflecteix en les propostes d’un govern i en la voluntat de passar pàgina.

Hi ha, però, grups irreductibles que s’entesten en mantenir viva la flama, sense adonar-se que el món canvia. Que aprofiten qualsevol ocasió, ni que sigui la tragèdia dels valencians i la necessitat de suport i solidaritat, per tornar-nos a comptar, per contraprogramar, per plantar la bandera en una causa que no va de banderes sinó de compromís cívic i ciutadà.

Amb una setmana de diferència, el 22 y el 29 de novembre, s’han programat dos concerts a Barcelona per recollir diners i destinar-los als damnificats per la DANA a València. Primer es va anunciar el que faran Joan Manel Serrat i els Estopa, el 29 de novembre, i ahir dimarts es va presentar el que impulsen l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural amb el canta-autor Lluís Llach al capdavant.

Podria semblar que es complementen, però no és així. I no ho és per aquest tuf de nosaltres sols i ningú més que desprèn el de l’ANC i Òmnium al anunciar que el diners recollits serviran per a revertir la mala gestió i ‘reconstruir espais educatius i culturals vinculats a la llengua i la cultura’. Tot i que no es mencioni explícitament queda clara la intencionalitat. Res d’entregar-los a una organització, la Creu Roja per exemple, per a que els utilitzi en funció de les necessitats més urgents de la població afectada sense biaix ni consideració prèvia.

Ja està bé de tanta desconsideració, de pensar que el ciutadà és ignorant i necessita que altres decideixin per ell, de la fal·lera per marcar territori que tenen algunes persones d’aquest país i  les organitzacions que presideixen, d’aprofitar-se del cúmul de bones intencions que hi ha a la societat, d’aquest irrefrenable interès per traspassar la frontera del ridícul sense adonar-se que d’aquesta manera la ciutadania ha dit no i que malgrat tot s’entestan en perseverar en una estratègia que, diguem-ho de manera clara, només busca la divisió per a garantir-los a ells, només a ells, un lloc al sol mentre la resta s’aixopluga de la pluja i intenta salvar els mobles com pot.

Tornen els vells fantasmes

I ara què? Es la pregunta que repeteixen de manera insistent les persones amb qui m’he comunitat aquest matí. La victòria de Donald Trump a les eleccions del Estats Units no per previsible deixa d’impactar-nos. Certifica que hem entrat en una nova etapa en les relacions del ciutadà amb la política. Més polarització, més banalització dels drets, més menyspreu de les institucions amb un enganyós retorn del poder al poble, més desafecció i una sensació difusa que l’Estat, tal com el coneixem fins ara, està a prop de la fallida i si no escoltem als ciutadans de València quan denuncien la seva solitud davant la gran catàstrofe.

Ha guanyat Trump, però el problema, a més dels canvis que comportarà en el context mundial i que patirem a Europa, el tenim a casa com una petita via d’aigua que amb el temps provoca una gran esquerda en l’edifici social que ens protegeix. Avui estem més indefensos que ahir, perquè al tiqui-taca econòmic (les Borses ja reaccionen amb pujades davant la victòria del trumpisme) s’hi suma la devaluació de drets essencials i del concepte solidaritat, pal de paller d’una societat més igualitària. Entrem en una etapa d’incertesa, sense intuir cap on ens portarà.

No era la meva intenció inicial obrir aquest comentari amb una ràpida reflexió sobre les eleccions nord-americanes, ni amb la tragèdia de València a bastament comentada i analitzada. Tenia, i tinc, en ment referir-me a una notícia que m’ha sorprès i que és un símptoma dels nous temps.

L’extrema dreta alemanya, cada dia més forta, ha començat una campanya en contra dels actes commemoratius del centenari de la creació de l’escola d’arts i oficis Bauhaus, a la ciutat de Dassau on va néixer.  Consideren que l’emprenta que ha deixat i que és essencial per entendre l’art i l’arquitectura del segle XX amb noms com Kandinsky, Gropius, Klee, Mies van der Rohe i Joseph i Anni Albers, entre d’altres,  és ‘una aberració de la modernitat’. Per tant, eliminem-los dels catàlegs artístics, frenem la seva divulgació, seguint les passes que a la dècada del 30 del segle passat van fer el nazis obligant a tancar l’escola i perseguint els seus representants amb l’argument que eren exponent de ‘l’art degenerat’.

No és l’únic exemple d’aquesta manera de reconfigurar la realitat, n’hi ha d’altres igual de significatius com la censura de llibres per raons morals, per mostrar una determinada visió del món o per motius religiosos, que creix al Estats Units i que inclou novel·les de la Premi Nobel Toni Morrison, i que aquí es reflecteix en una variant local quan responsables polítics de ciutats valencianes, per citar exemples recents, cancel·len subscripcions de revistes i publicacions a biblioteques públiques amb l’argument que promouen el separatisme.

Ens trobem enmig d’una confrontació entre democràcia i autoritarisme en la qual la cultura, novament la cultura, es transforma en l’ase dels cops de la pugna entre aquestes dues maneres de veure el món. Es un fet que es repeteix de manera periòdica: la malvolença de l’extrema dreta i dels totalitarismes de signes variats en contra de la creativitat cultural i de la  llibertat de l’artista, síntesi de la seva manera d’esclafar la diferència.  

Yayoi Kusama, una de les artistes que em reconforten i projecta un sentit de la llibertat sense límits, ha escrit la frase adient en aquests moments: ‘En la foscor més profunda el sol continua brillant’. Així, des d’aquesta certesa, miro el futur quan novament treuen el cap els vells fantasmes.

El sentit d’escriure

Escriure amb l’obligació de no fugir de la realitat més immediata té avantatges i inconvenients. Mentre començo escolto de fons les destrosses i el número de víctimes mortals que ha provocat la DANA a València i Albacete. Esfereïdor.

Com pot ser que en ple segle XXI ningú no advertís ni prengués mesures per evitar situacions de risc com aquesta, que hi hagués població desinformada davant l’anunci de pluges torrencials, que es permetés la circulació de vehicles, que es mantinguessin indústries obertes amb treballadors a dins quan les previsions meteorològiques advertien del perill de riuades o no tanquessin abans grans magatzems.

Aquestes acostumen a ser les conseqüències de reduir recursos en matèria de prevenció i que en els platerets de la mateixa balança pesin més el diners que es deixen d’invertir que l’interès per salvaguardar vides humanes. En fi, massa preguntes que amb l’impacte emocional de vides perdudes per la força de l’aigua demanen una resposta prou argumentada, sense excuses ni mitges veritats, com les d’aquells que amaguen el cap sota l’ala.

Escriure serveix per això, per a recordar que sempre hi ha una necessitat de revisar el present, que a banda dels creadors de mons imaginaris i de futurs amenaçadors ens movem en una realitat líquida que de tant en tant provoca sotracs i genera preguntes incòmodes. No es tracta d’aigualir el sentiment de pena per la mort de persones, ni d’oblidar-se d’aquell moment o d’aquell instant, sinó de cercar el perquè, de manera insistent, sense pausa.

Es il·lustratiu veure que amb tragèdies com la de València allò que fa poc més de 24 hores formava part de la brega mediàtica queda en segon terme. Ens hem acostumat que davant un fet que ens trasbalsa les víctimes quedin arraconades pel soroll de les desqualificacions i dels oportunismes i es transformin en números i circumstàncies. Hi ha nombrosos exemples. Comença a passar en el cas Errejón, amb proves sòlides d’assetjament sexual. Encara es parla poc de la víctima i de les víctimes i del perquè en un món ple de lleis i de reglaments encara és més efectiu denunciar a través de les xarxes socials que dirigir-se a la policia i rebre una atenció adequada, de la manca de pisos d’acollida per evitar que en casos similars la dona agredida no es vegi obligada a tornar a casa i viure amb l’agressor, del suport emocional i legal, de tantes coses que giren a l’entorn d’un fet tan essencial com la protecció que reclama una persona indefensa i que exigeix justícia. En aquests casos, hi segueix havent preguntes sense resposta i quan n’hi ha sovint es queden en una declaració d’intencions.

Escriure, per tant, serveix per demanar un perquè a tots aquests interrogants. Sense obligacions de posar-se una i una altra vegada transcendents, ni necessàriament adoptant un to greu i majestàtic, sinó disposats a explicar la realitat, els dubtes, les incongruències, desemmascarant el doble llenguatge o la utilització pèrfida que veu en una desgràcia la oportunitat per desgastar l’adversari en lloc d’intercalar paraules i treure el gra de la palla.

Escriure, escriure, escriure com a eina indispensable en la construcció d’un món i d’una societat que persisteix en avançar.

Neguit i por

Captura de pantalla 2017-03-20 a la(s) 19.47.09Hi torna a haver neguit. Neguit i por, que és el pitjor escenari per aquells a qui la vida situa en una posició de ‘match point’. Neguit, por i impotència quan albiren que a l’entorn d’un dret tan essencial com el de l’habitatge es crea una nova confrontació, en el que ells, les víctimes, tenen totes les de perdre.

Aquest cap de setmana hem sabut que el Govern de l’Estat estudia dur al Constitucional la llei que el passat mes de desembre va aprovar el Parlament de Catalunya per evitar el desnonament de persones en risc d’exclusió social. Es tracta de la segona temptativa, ja que l’anterior ja va ser recorreguda i està sospesa mentre no hi hagi veredicte.

Dit d’aquesta manera tan esquemàtica es pot pensar que parlem d’un conflicte jurídic o de competències, però el fet que hi hagi novament un debat sobre aquesta qüestió va més enllà d’una picabaralla legal. De res ha servit que la llei que ara s’estudia impugnar fos aprovada per unanimitat pel Parlament, ni que tingui l’aval del Consell de l’Advocacia o del Col·legi d’Advocats de Barcelona, per citar dos suports sense connotacions polítiques.

Som humans i ensopeguem amb la mateixa pedra, però la conseqüència de l’ensurt recau, sovint, en qui menys culpa té. No sé si entre els que ara entraran a la brega per un o altre article de la llei han viscut d’a prop o han vist en primera persona què suposa viure en la més absoluta incertesa econòmica i habitacional. Què s’hi amaga darrere de conceptes com vulnerabilitat o risc d’exclusió social. Suposo que si haguessin experimentat aquesta percepció frenarien abans de prendre iniciatives com la que he descrit més amunt.

Las política no està per generar conflictes sinó per a resoldre problemes i els drets són alguna cosa més que una pura i simple declaració de principis. Ja n’hi ha prou de jugar amb el dret a un habitatge digne, de confrontar-lo quan convé amb el dret a la propietat, de posar cara de circumstàncies cada vegada que els damnificats de la crisi ens interpel.len.

Si us plau, no obrin un nou front. Apliquin la lògica i el pragmatisme, tanquin files i pensin en tots aquells, homes i dones, adults i nens, que conviuen amb la sensació de que tot el que els envolta és provisional, fins i tot els drets que els emparen. Per una vegada no afegeixin més llenya al foc.

(il.lustració Gina Barrera)

Fets alternatius

Captura de pantalla 2017-01-29 a la(s) 04.24.25Als Estats Units s’ha disparat la venda de la novel·la de George Orwell ‘1984’. Ho confirmen els responsables d’Amazon, que han descobert com des de dissabte passat, un dia després de la pressa de possessió de Donald Trump, les comandes d’usuaris interessats en el llibre de l’autor anglès no paren de créixer.

Quina és la raó d’aquest imprevist interès? Doncs cal buscar-lo en una expressió l’assessora del president, Kellyanne Conway, quan es va qualificar amb l’expressió ‘fets alternatius’ la versió que ha donat la Casa Blanca i el propi President sobre el número d’assistents a la presa de possessió, que diuen va ser superior a la Barack Obama al 2009. Una opinió que contrasta amb les imatges aèries i les dels usuaris dels transports públics que duen a l’esplanada que hi ha davant del Capitoli.

No és una estratègia nova, com molt bé va descriure Orwell obsedit per denunciar els mecanismes de l’estalinisme per manipular la realitat. El que veus, gràcies a un Ministeri de la Veritat, no és el que veus sinó allò que unes ments superiors volen que vegis. I a partir d’aquí tot es pot justificar, a costa de carregar-se la veritat i la llibertat de premsa.

‘Fets alternatius’ és una nova expressió que haurem d’incorporar al nostre vocabulari com ha passat amb la post-veritat i d’altres que en vindran darrera. Em pregunto on ens durà aquesta bogeria, que només serveix per entronitzar la mentida, perquè la realitat és que com a ciutadans som extremadament vulnerables i tenim la massa crítica cada cop més feble.

És difícil fer prediccions, quan les eines a través dels quals es propaguen aquestes falsedats se’ns presenten com a meravelloses joguines amb l’esquer de què ens fan més lliures i globals, que milloren la interrelació, que ens ajuden a comunicar-nos millor i, en definitiva, que ens ajuden a viure en un món on no hi ha fronteres ni límits.

En aquest món globalitzat  una imatge ja no val més que mil paraules. Ens ho diu Trump quan fantasieja amb el periodista de la Fox News amb la xifra d’assistents a l’acte de pressa de possessió. Tot plegat una anècdota, sinó fos perquè darrera les bambolines d’aquest petit detall s’hi amaga la desigualtat i la llei de la selva.

(il.lustració Gina Barrera)

Gent normal

Captura de pantalla 2017-01-18 a las 17.11.52Costa mobilitzar a la gent. Costa que exterioritzin la seva ràbia davant les injustícies. Molts han perdut l’esperança i no són conscients que són subjectes de drets, que tenen drets. I no em refereixo, únicament, als refugiats que moren de fred a les portes de casa nostra sinó a persones veïnes nostres que han perdut la seva capacitat per a reivindicar-los.

En aquesta etapa de regressió de drets en la que ens movem hauríem de prestar molta més atenció a la gent gran. És un dels grans col.lectius que suporta en silenci la pèrdua de de drets que arrossega la crisi econòmica. Alguns s’han organitzat, pocs per l’envestida que els ha suposat en les seves vides. La majoria les veuen a venir en silenci.

El passat mes de setembre  un informe d’Insocat, amb el revelador títol ‘Gent gran: Pobresa i vulnerabilitat’, posava negre sobre blanc quina és la situació dels majors de 65 anys a Catalunya. El treball, elaborat per la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social, revelava dades esfereïdores. Una d’elles, que el 60% de les persones grans a Catalunya no arriba a final de mes, que la retallada de pensions els aboca a un procés d’empobriment gradual i que prop del 40% de les percepcions de jubilació tenen un import per sota del salari mínim interprofessional. I que les privacions materials, com a conseqüència de la pèrdua de poder adquisitiu, impacta especialment en les dones, fins el punt que la taxa de pobresa femenina és cinc punts superior a la masculina.

I això sense descuidar els problemes d’habitatge, de pobresa energètica que converteixen moltes llars en autèntiques neveres, de mobilitat o sanitaris.

És evident que aquí hi ha una responsabilitat pública en la gestió dels recursos, en la distribució del cost de les retallades per evitar que sempre i tot recaigui en els mateixos, però no hauríem d’assumir aquest discurs des de la resignació. La societat civil existeix i té noms i cognoms. Representen aquella espurna d’esperança quan tot sembla que està perdut i les paraules provoquen un eco inconsistent.

En aquests moments de modernitat líquida és important reivindicar els principis, interpel.lar als joves i no tan joves, defensar el compromís, cridar a la unió i fer realitat el missatge que Barack Obama, amb incongruències i també amb encerts, va pronunciar  fa uns dies davant de milers de seguidors a Chicago: “Quan la gent normal s’implica, es compromet i s’uneix en l’esforç col.lectiu, les coses canvien per a millor”.

(il.lustració Gina Barrera)

A ritme de reggaeton

captura-de-pantalla-2016-12-21-a-las-14-37-45Cada moment ha tingut la seva pròpia música, el repertori que la defineix. Ha passat amb els grans canvis socials. Les revolucions, d’un o altre signe, són un bon exemple de com la música, himnes i lletres, han acompanyat l’imaginari col.lectiu. La joventut també s’ha auto-afermat amb la música, intentant marcar territori respecte les generacions més grans, en una mostra clara de ruptura amb el passat.

Ara resulta que alguns ritmes i lletres de les cançons estan farcides d’un alt contingut sexista, amb expressions que destil.len masclisme i denigren la dona fins a transformar-la en un objecte de plaer  sexual per l’home.

El cas més evident es troba en moltes lletres de reggaeton i la gota que ha fet vessar el got és el darrer videoclip de Maluma, fins el punt que ha començat una campanya de recollida de suports a Change.org per què es retiri en considerar que tant la lletra com les imatges fan una apologia de la violència directa contra les dones, convertint-les en cossos sense valor, intercanviables i preparades per a satisfer els desitjos sexuals del mascle. Un escàndol que té un component afegit i és que el reggeaton, i més concretament Maluma, és un ídol entre els adolescents com es va demostrar en el concert que va oferir a Barcelona l’octubre passat.

Fins aquí la descripció dels fets. Però mirat fredament, i sense menystenir la oportunitat de la iniciativa, la difusió de missatges masclistes a través de les cançons no és un fet extraordinari sinó que és més habitual del que molts pensen. En alguns casos de manera subtil i en d’altres amb descripcions descarnades com les del cantant colombià en la lletra de ‘Cuatro babys’.

Ja sigui perquè no és políticament correcte criticar missatges que es presenten com a rabiosament moderns, desenfadats i transgressors o perquè hi ha una excessiva prevenció en criticar la creació cultural amb l’argument de la llibertat d’expressió i de creativitat, el cas és que estem en una accelerada fase de retrocés en l’eradicació dels tics i comportaments masclistes a la nostre societat, fixats en l’imaginari de massa persones i en la realitat del dia a dia.

La llibertat d’expressió ha de ser compatible amb el dret a la dignitat de les persones i en cap cas pot ser la coartada per emparar l’insult i denigrar les dones.

Maluma, i altres grups o artistes similars, poden cantar el que vulguin. El pitjor seria convertir-los en falses víctimes d’una pretesa censura. En tot cas, seria bo que la transgressió en la música, com en altres facetes culturals, fos sinònim de creativitat i mai de vulgaritat. La creativitat és una virtut de genis i perdura més enllà de les contingències temporals o mediàtiques. I la igualtat entre home i dona és una meta massa seriosa per esmicolar-la  amb una frívola cançó, que mai farà història ni marcarà una època.

Amb el record més recent, la història sempre té un recorregut similar. Es comença amb una frase ingeniosa i vexatòria i s’acaba formant part de la llista de víctimes de violència masclista. Massa llarga, massa.

(il.lustració Gina Barrera)