Burocràcia a l’escola, pressupostos al Parlament

Hi ha debats que passen sense pena ni glòria i en canvi són rellevants pel futur de la nostra societat. Fa unes setmanes, Robert Velásquez, director de l’institut Miquel Crusafont de Sabadell alertava de l’ingent burocràcia que atrapa als ensenyants en el seu dia a dia. Ho resumia en una frase prou explícita: ‘Dediquem el 70% del temps a la paperassa. No som gestors, som professors’

La queixa la justificava dient que la superposició de noves demandes i un major requeriment d’informació dels alumnes fa que hagin d’omplir tants formularis i de realitzar tantes gestions administratives que no els deixa temps per la feina d’ensenyants. I posava com exemple que ara els mestres es vegin en la necessitat de treballar amb mig centenar d’aplicatius, gestionar més de 30 protocols diferents, que se’ls delegui la contractació de serveis per a feines corrents i necessàries com arreglar una porta i que tinguin l’obligació de passar dades que els serveis centrals del departament d’Educació podrien obtenir sense problemes.

Massa sovint, demandes com aquestes passen desapercebudes, engolides per polèmiques que freguen la retòrica i no entren en el fons de la qüestió: preparar als alumnes per la vida en societat, el veritable objectiu de l’escola. Està bé alarmar-se pels resultats dels informes PISA, requerir l’ajut de l’OCDE per millorar el sistema educatiu català o enfortir determinades matèries en els currículums educatius, però de res serviran les conclusions si al final la feina del mestre o del professor d’institut no es valora adequadament i no se’ls dota dels recursos necessaris per evitar situacions com les que descriu el director de l’institut de Sabadell, que en cap cas són una anècdota.

Sobre la millora de l’educació i l’alarmant dèficit d’aprenentatge dels alumnes en els diferents graus de l’ensenyament públic a Catalunya se superposen massa debats, en la majoria de casos sense fixar prioritats. Com en d’altres urgències socials (la de l’habitatge és una de les més flagrants), tot allò que requereixi temps, dedicació, recursos i un acord transversal, el que eufemísticament se’n diu acord amb sentit de país, passa a segon terme per la necessitat de respondre a la immediatesa i per un desmesurat interès per desgastar, sense més ni més, al govern de torn, transformant la política en un foc creuat que genera decensís i avorreix a la ciutadania. I aquí alguns mitjans s’hi abonen, convertint-se en còmplices de la demagògia i el populisme.

El drama de perdre el temps amb disquisicions que no duen enlloc, d’ultimàtums que són una cortina de fum per amagar debilitats, de persistir en una lectura errònia del temps en què vivim, de jugar i d’entretenir-se en un imaginari joc de ping-pong fent cas omís a les demandes de la societat és que la feina queda per fer i que quan algú s’hi predisposa queda curt per manca dels suports necessaris.

I al mateix nivell, si es reclama posar tota la carn a la graella a favor d’una bona educació, igualitària, inclusiva, transformadora i clau per la cohesió social, també s’ha d’incloure la urgent necessitat que el Govern de la Generalitat disposi de nous pressupostos, indispensables per a moltes polítiques socials que la ciutadania requereix: la millora de barris on viu la població més fràgil de Catalunya, sense anar més lluny.

I això per desemmascarar a aquells que quan parlen de progrés i de defensar els interessos dels ciutadans de Catalunya imiten, sense miraments, al joc dels trilers.

El trumpisme arriba a l’escola

Amb la pregunta qui són les bones i les males persones com a conclusió final del missatge, el comentarista polític nord-americà Tucker Carlson, amb milions de seguidors a les xarxes socials i un dels més radicals seguidors de Donald Trump, ha fet un servei inestimable a la causa del trumpisme. Com un preparador físic que anima els seus jugadors abans del partit, Carlson s’ha encarregat amb els seus missatges i la seva presència de preparar l’ambient per què el mestre de cerimònies i candidat a la presidència dels Estats Units tingués el terreny abonat a l’hora de llençar els missatges incendiaris i desqualificacions contra Kamala Harris, farcits de mentides, falòrnies i insults, i contra la bèstia negra  de l’extrema dreta: els immigrants.

Carlson no és un qualsevol quan es tracta de transmetre missatges i ho prova l’èxit d’audiència en les diferents i importants cadenes de televisió per on ha passat. Potser per això i perquè s’ha convertit en un fidel escuder de l’amo Trump, el setmanari ‘The New Yorker’, la bíblia periodística dels bons reportatges, dedica unes quantes pàgines del penúltim número a com i de quina manera la pluja fina de missatges primaris  dirigits a la part més emocional de l’audiència aconsegueix incidir en la percepció ciutadana i conduir el vot a favor de Trump.

A Espanya, Carlson s’identifica amb Vox, a qui el presentador i admirador del president argentí Javier Milei, de l’ex-president del Brasil Jair Bolsonaro, del primer ministre hungarès Viktor Orban afegeix, a través del president de la formació, Santiago Abascal, a la llista de bons dirigents i de bones persones amb qui es pot confiar.

Si faig aquesta referència és per confirmar que en un món globalitzat ningú està protegit de les males influències, perquè de Carlsons a prop nostre també n’hi ha i la pluja fina dels seus comentaris, especialment contra els migrants, no deixa de caure.

I sinó, com s’explica el festeig i compromís entre PP i Vox en forma de governs autonòmics o la necessitat que tenen dirigents conservadors d’assumir sense immutar-se propostes que fa uns anys eren estrambòtiques i estaven fora de lloc, pregonant la insubmissió contra disposicions legals aprovades per institucions democràtiques, convertint les mentides en veritats absolutes i configurant governs d’amics incapaços de gestionar una tragèdia com la de València.

Aquesta és la realitat més visible de l’amenaça populista que pot descarregar sobre nostre, la més evident però no l’única i sinó una mostra. Aquesta setmana la Universitat Pompeu Fabra ha divulgat un estudi, fet en diferents centres escolars públics de Barcelona, que conclou que la presència de menors migrats és un factor que incideix negativament en la confiança de les famílies autòctones quan valoren l’escola que també acull als seus fills . Els motius per justificar aquesta percepció són el distanciament cultural que hi ha entre uns i altres alumnes, en la diferent manera de tractar els menors en el sí de la família i en consideracions més preocupants empeltades de racisme i islamofòbia. Cap menció, per contra, a les dificultats socio-econòmiques que sovint tenen les famílies migrants, molt més determinats que les raons esmentades.

Més d’un pot pensar que el treball no és representatiu, que vivim en una societat oberta i respectuosa amb la diferència, i en general és així, però quan en el futur preval l’ombra de la incertesa, costa arribar a final de mes, hi ha dificultats per a garantir les necessitats més bàsiques, l’habitatge és un problema i als joves els hem promès una societat idíl·lica i sovint inabastable  a la que s’hi arriba sense cap esforç assumir el missatge que la culpa de tot la té qui arriba de fora costa ben poc.

De personatges com Carlson n’hi ha als Estats Units i aquí, entre el magma de la irresponsabilitat política, ja treuen el cap i es preparen per expandir això que anomenem trumpisme. Se’ls coneix perquè fan bandera de la llibertat individual, atien el fantasma de la suplantació cultural, desacrediten les institucions amb eslògans com ‘només el poble salva al poble’ i aposten per un segregacionisme escolar com el que traspua l’estudi.

No està de menys recordar que davant d’aquestes propostes conspiratives ens hi juguem peces tant essencials com la igualtat, la llibertat, la solidaritat i la pròpia democràcia.