Etiqueta: Generalitat

Elits i escoles

Em pregunto a quina escola han estudiat els 700 alts càrrecs que formaran part del cos d’elit que la Generalitat vol crear per a millorar l’eficiència de l’administració catalana. Com si fos un flash és la pregunta immediata que se m’acudeix després que el govern de Salvador Illa aprovés dimarts l’avantprojecte de llei de la direcció pública de la Generalitat per a captar talent, millorar el funcionament administratiu, frenar les temptacions partidistes en el nomenament d’alts càrrecs, afavorir la meritocràcia, adequar els sous als resultats i sotmetre a aquesta elit funcionarial a rigoroses avaluacions per a determinar el compliment dels objectius que se’ls demanen.

Es pretén, per concretar, que en el club de seleccionats s’incloguin els nous directors i subdirectors generals i directius del sector públic institucional al capdavant d’organismes autònoms, consorcis i fundacions.

¿És aquesta l’alternativa que ha de resoldre les ineficiències d’una administració atrofiada per procediments antiquats, complexa, que desconeix la paraula coordinació, amb funcionaris desmotivats, que presenta tics corporativistes i atrapada per canvis de rumb permanent que impedeixen afrontar de manera estable el grans projectes de país? Ho dubto, per què del que es tracta no és crear un grup d’escollits capaços de resoldre tots aquests interrogants sinó promoure unes condicions globals que facin que els interrogants desapareguin.

Serà interessant seguir el debat parlamentari quan siguin els representants populars els encarregats de donar el vist i plau a la norma, de saber si el propòsit progressa adequadament o se’l sotmet al sedàs de la ‘real politik’, eufemisme que amaga en el cas nostre l’art del tothom content i que ningú prengui mal.

Quan el candidat Salvador Illa va presentar les 17 mesures que articularien el seu programa de govern, fa més de dos anys a les Drassanes de Barcelona, va situar la millora i la reforma de l’administració en el primer punt. Era un toc diferencial amb els governs anteriors i l’expressió més clara de l’agenda reformista i socialdemòcrata que proposava a la ciutadania. Es tractava de convertir l’engranatge administratiu, el que té l’obligació de garantir en els procediments el compliment de la llei, la igualtat i la dignitat entre les persones, en un dels principals actius del canvi. O dit en paraules planeres, l’encarregat de facilitar el dia a dia dels catalans.

No sembla que s’hagi avançat molt per aquesta via. Segurament, i és cert, perquè partíem d’un nivell de desatenció tan alt, perduts en somnis irreals i proclames fantasioses, que redreçar el rumb no era feina d’un dia. Però això no és excusa per renunciar a l’ambició ni per alentir o frenar l’agenda reformista que l’acte de les Drassanes prometia.

Cap on va Catalunya, seria la pregunta clau, ara que fa dos anys del canvi de govern. Es tracta del quid de la qüestió a la qual Illa hauria de respondre, quan ja totes les cartes estan sobre la taula i del diagnòstic s’ha passat a la fase de necessitat per resoldre les urgències diàries. Ningú, i menys una gran part de la ciutadania que afronta el futur amb un alt nivell de realisme, no espera miracles però sí un full de ruta clar que permeti saber cap on anem.

S’ho pregunten els afectats de rodalies, els pares amb fills a l’escola pública preocupats per les incerteses del pròxim curs, els joves a qui els costa independitzar-se per falta d’habitatge, la gent gran pendent dels retards en l’aplicació de la llei de dependència, els afectats per les llistes d’espera sanitària, els que busquen millorar en feines més qualificades i aquells a qui els preocupa que els intolerants arribin a les institucions per a doblegar les llibertats i els avenços socials.

Una flor no fa estiu i el projecte de llei de la direcció pública de la Generalitat s’ajusta a la sentència. Que surti ara amb tot l’enrenou i els problemes irresolts sona a extravagància quan del que es tracta és d’enfortir els fonaments de la casa, protegir i assegurar les parets mestres i acabar construint una teulada capaç d’aguantar les inclemències dels temps, no al revés.    

Burocràcia a l’escola, pressupostos al Parlament

Hi ha debats que passen sense pena ni glòria i en canvi són rellevants pel futur de la nostra societat. Fa unes setmanes, Robert Velásquez, director de l’institut Miquel Crusafont de Sabadell alertava de l’ingent burocràcia que atrapa als ensenyants en el seu dia a dia. Ho resumia en una frase prou explícita: ‘Dediquem el 70% del temps a la paperassa. No som gestors, som professors’

La queixa la justificava dient que la superposició de noves demandes i un major requeriment d’informació dels alumnes fa que hagin d’omplir tants formularis i de realitzar tantes gestions administratives que no els deixa temps per la feina d’ensenyants. I posava com exemple que ara els mestres es vegin en la necessitat de treballar amb mig centenar d’aplicatius, gestionar més de 30 protocols diferents, que se’ls delegui la contractació de serveis per a feines corrents i necessàries com arreglar una porta i que tinguin l’obligació de passar dades que els serveis centrals del departament d’Educació podrien obtenir sense problemes.

Massa sovint, demandes com aquestes passen desapercebudes, engolides per polèmiques que freguen la retòrica i no entren en el fons de la qüestió: preparar als alumnes per la vida en societat, el veritable objectiu de l’escola. Està bé alarmar-se pels resultats dels informes PISA, requerir l’ajut de l’OCDE per millorar el sistema educatiu català o enfortir determinades matèries en els currículums educatius, però de res serviran les conclusions si al final la feina del mestre o del professor d’institut no es valora adequadament i no se’ls dota dels recursos necessaris per evitar situacions com les que descriu el director de l’institut de Sabadell, que en cap cas són una anècdota.

Sobre la millora de l’educació i l’alarmant dèficit d’aprenentatge dels alumnes en els diferents graus de l’ensenyament públic a Catalunya se superposen massa debats, en la majoria de casos sense fixar prioritats. Com en d’altres urgències socials (la de l’habitatge és una de les més flagrants), tot allò que requereixi temps, dedicació, recursos i un acord transversal, el que eufemísticament se’n diu acord amb sentit de país, passa a segon terme per la necessitat de respondre a la immediatesa i per un desmesurat interès per desgastar, sense més ni més, al govern de torn, transformant la política en un foc creuat que genera decensís i avorreix a la ciutadania. I aquí alguns mitjans s’hi abonen, convertint-se en còmplices de la demagògia i el populisme.

El drama de perdre el temps amb disquisicions que no duen enlloc, d’ultimàtums que són una cortina de fum per amagar debilitats, de persistir en una lectura errònia del temps en què vivim, de jugar i d’entretenir-se en un imaginari joc de ping-pong fent cas omís a les demandes de la societat és que la feina queda per fer i que quan algú s’hi predisposa queda curt per manca dels suports necessaris.

I al mateix nivell, si es reclama posar tota la carn a la graella a favor d’una bona educació, igualitària, inclusiva, transformadora i clau per la cohesió social, també s’ha d’incloure la urgent necessitat que el Govern de la Generalitat disposi de nous pressupostos, indispensables per a moltes polítiques socials que la ciutadania requereix: la millora de barris on viu la població més fràgil de Catalunya, sense anar més lluny.

I això per desemmascarar a aquells que quan parlen de progrés i de defensar els interessos dels ciutadans de Catalunya imiten, sense miraments, al joc dels trilers.