Quan necessito allunyar-me del soroll i pensar sense presses acostumo a perdre’m per alguns dels racons del delta del Llobregat, no solament per les zones humides, reserva de la biosfera, i que tantes polèmiques aixeca en el duel inacabable entre preservació de la natura i desenvolupament a costa de les afectacions per l’ampliació d’una de les pistes de l’aeroport de Barcelona. Al contrari, m’agrada caminar i observar les zones on la mà de l’home ha intervingut per a garantir que una part del territori maltractat per l’expansionisme industrial i inconnex esdevingui llegat per la ciutadania.
Aquesta és la diferència, que entre la natura i els interessos econòmics que pressionen de manera permanent hi hagi espais per les persones capaços de convertir-se en elements cohesionadors i determinants per la pervivència i la personalitat d’un territori. El delta del Llobregat i els municipis que l’integren, agrupats bàsicament a l’entorn de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, reuneix les característiques que defineixen una manera pròpia d’entendre la vida digne d’un estudi detallat.
És el que els comento als meus amics, que en tenen una referència difusa, en cada ocasió que puc: el delta és molt més que una estadística amb sumes i restes, escandalls per assegurar beneficis o determinar pèrdues, vials que el creuen de manera indecorosa, un port que tragina mercaderies i un aeroport abans, entre d’altres coses, pol d’atracció de famílies treballadores disposades a passar una estona i sommiar des d’una gran balconada viatges impossibles i ara ase de polèmiques sobre el progrés de Catalunya.
I, de tant en tant, algú acostumat a la quadrícula barcelonina em fa cas, segueix el consell de trepitjar aquest territori i torna amb una expressió de sorpresa. Ara el paisatge metropolità ja no té mala premsa ni és el pati del darrere de la Barcelona satisfeta i aclaparadora, hi ha vida i hi ha gaudi, persisteix el sacrifici i l’ànim de lluita per les moltes dignitats que cal preservar i se sent ufanosa de la seva personalitat.
Fa uns dies ho vaig tornar a comprovar, vorejant el riu des de Cornellà fins El Prat a pas tranquil i contemplant tot el que em rodejava. Possiblement, perquè la meva experiència vital acumula moltes pàgines de records m’adono que la mà de l’home també pot ser com la paleta del pintor que dibuixa un paisatge on les persones no hi sobren. Cada cosa té el seu propi sentit: les fàbriques, les edificacions, el ciclista que passa veloç camí de la desembocadura del riu, la vegetació revifada per les abundants pluges, les aus que segueixen la llera fluvial convertida en navegador GPS en temps real i les persones de diferents edats que fan seus espais d’un territori que els pertany per decisió pròpia i per què han ajudat a transformar-lo.
No és una realitat idíl·lica, allunyada de la veritat, el que intento reflectir. Darrera de cada èxit o fracàs, de cada salvatjada que fa mal a la vista, de cada exemple d’especulació hi ha una retícula de dignitat humana, l’afany de supervivència que manté viva aquesta part del territori de Catalunya.
Per posar-hi xifres. Les 36 poblacions que integren l’ens administratiu conegut com Àrea Metropolitana de Barcelona, que ara celebra el 15è aniversari de la seva constitució, agrupa més de 3,4 milions de persones i suposa en termes econòmics la meitat del producte interior brut de Catalunya. Amb això ja n’hauria prou per a destacar-ne la rellevància, però no és en aquest punt on em vull quedar. Em quedo amb la imatge d’un dia qualsevol on la vida floreix fins i tot en racons que fa anys serien inimaginables.