Com si fos una coincidència estrafolària o conscientment volguda, el Govern de Salvador Illa ha fet en poques hores de diferència dos anuncis rellevants. D’una banda, l’inici d’una prova pilot que assigna policies sense uniforme i arma a 13 instituts de secundària d’alta complexitat i de l’altra el ‘Pla Cura’ que pretén reduir el temps en la resolució dels casos de dependència, que ara triga una mitjana de 397 dies quan la llei fixa un topall de 60.
Encara que una i altra iniciativa s’han presentat sense una relació aparent és clar que tenen un nexe comú: mirar d’enfortir la imatge d’un govern resolutiu en dues qüestions de gran impacte i que provoquen desafecció electoral com és la de la inseguretat i la de la impotència i crítica a l’administració per un excés de burocràcia i ineficàcia en l’accés als serveis de dependència: joves, grans i familiars encabits en un mateix paquet. No està clar que aquesta equació d’ordre i eficàcia acabi funcionant o arribi a temps per què els ciutadans percebin els canvis.
En el cas de la policia als instituts és més que evident. A què venen les presses d’una prova que acabarà estigmatitzant als 13 instituts escollits quan la conflictivitat als centres de secundària té l’origen en una multiplicitat de factors, bàsicament condicionats per la pobresa i la precarietat socio-econòmica en que viuen els joves.
A les xarxes socials circula aquests dies un missatge que contraposa la suposada eficàcia de la mesura policial amb la lògica d’un fet inqüestionable: un mosso no té coneixements pedagògics ni ha estudiat per ser mestre. Clar i ras, fins el punt que amb aquesta frase podríem acabar amb la controvèrsia.
La proposta del policia als centres escolars, que s’ha posat en marxa sense un debat serè amb el sector educatiu, té molts números d’acabar en fracàs. Del que es tracta no és de gestionar i d’eliminar la tensió a les aules amb la presència coercitiva d’un agent d’ordre públic, encara que vagi de paisà i no dugui arma, sinó de prevenir per què el veritable origen del conflicte, situat fora de les aules, no contamini i entri al centre escolar i per això cal més atenció als entorns familiars, més suport a una oferta socio-educativa que acompanyi a joves d’entorns precaris en el temps que passen fora de les aules, més recursos per l’acollida de nous alumnes, més educadors i integradors socials que funcionin com un referent i siguin interlocutors de joves i famílies i per garantir una millor preparació dels mestres destinats a centres d’alta complexitat.
L’educació no és un bolet encastat en una societat cada vegada més complexa, que les xarxes socials ajuden a tensar, és un repte de país que requereix diàleg, debat i compromís que des de fa temps es troba a faltar. Les culpes estan repartides i interpel·len a totes les parts implicades, des de l’administració i els partits que conformen l’arc parlamentari als ensenyants i qui els representa.
Un diàleg que també s’hauria d’activar en el cas dels ajuts a la dependència, travats per una mancança crònica de recursos i una burocràcia asfixiant que desorienta a les famílies i perjudica a les persones amb dret a acollir-se a la llei. Per fer-se una idea de la magnitud del problema. A Catalunya hi ha 128.000 persones esperant completar el procés de dependència i només l’any passat en van morir 9.000 esperant un servei, la xifra més alta de tota Espanya amb un 31% del total.
Per cert, les mesures del ‘Pla Cura’, un nom poc atractiu per una iniciativa rellevant, descuiden una peça imprescindible pel bon funcionament de tot l’engranatge. Exceptuant l’ingrés, quan es pot, a una residència per a gent gran i prestacions econòmiques directes, una gran part dels ajuts a través de cuidadors que reben els dependents des del Grau I al III es gestionen des dels serveis socials municipals. Algú s’ha parat a pensar com es troben en el treball del dia a dia, de quins recursos disposen i de la capacitat de maniobra que tenen. Molt em temo que no, tot i que vincular i fer que operin conjuntament les àrees de salut i dependència és un pas endavant que feia anys que professionals de les dues parts reclamaven.