L’escriptor Sergi Pàmies parla sovint de l’inframon digital per referir-se a un espai indefinit de les xarxes socials habitat per una fauna de depredadors que propaguen l’odi, el ressentiment, la calúmnia, utilitzen l’insult com la manera habitual de comunicar-se i practiquen la forma més barroera de ‘hooliganisme’ contra tot allò que identifiquen, des del seu punt de vista, com l’enemic a batre. Des de fa dies les xarxes socials en van plenes d’aquest nou habitant terrestre que emparant-se en l’anonimat escalfa l’opinió pública amb tot tipus de comentaris.
Per a pertànyer a l’inframon digital no són necessaris requisits especials, ni títols universitaris ni màsters, encara que alguns dels seus profetes presentin un historial acadèmic de primer nivell. És més, l’avantatge és que qualsevol pot tenir espai en aquesta plaça pública de l’animadversió amb un únic requisit: saber barrejar paraules i qualificatius incendiaris i transformar-los en una arma de destrucció massiva dirigida a la peça objecte de cacera.
Els subjectes que en formen part són el substrat més baix d’una torre de Babel segmentada en classes, tropa necessària però d’un sol ús en funció de les conveniències de cada moment. De fet, no hi ha res més malaltís que creure’s important quan el comentari apareix en el llistat d’improperis grollers d’aquest inframon digital. Ser-hi no significa res o com a molt certificar que l’individu és espurna d’un minúscul trosset d’un gran foc d’encenalls, per molt que en la petita dosi d’autoestima particular el jugador visqui l’acció d’expulsar la bilis en públic com la gesta de Hernán Cortés massacrant als indis de l’imperi asteca.
Com l’inframon digital necessita mantenir encesa la flama permanentment qualsevol motiu és vàlid per alimentar la disputa i engreixar la causa amb nous adeptes. Que si una periodista deixa una emissora, per posar un cas, patapam allà s’hi aboca la bateria immunda de la procacitat insolent i grollera, no per demanar explicacions per la decisió i treure’n l’entrellat sinó per a desqualificar des del primitivisme més abjecte. I així sumen osques sense parar.
D’aspirants n’hi ha per a tots els gustos, perquè la tècnica que valida l’inframon és única encara que la temàtica difereixi. Tothom sap que en aquesta piràmide de la porqueria digital hi ha categories i al capdamunt sempre se situa un deixeble d’aquell pertorbat capità Ahab que a bord del balener Pequod persegueix fins els confins de l’oceà la balena blanca Moby Dick.
És l’Ahab del segle XXI el nou arquetip de la condició humana, obstinat, insensible, capaç de prendre decisions sense parar-se a pensar en les conseqüències en altres persones, obcecat en ell i només en ell. No m’atreveixo a tancar el cercle i cloure en aquest punt el relat. Però del que sí estic segur és que cada vegada que escolto o llegeixo l’expressió ‘el que pugui fer que faci’ se m’apareix el personatge descrit magistralment per Herman Melville amb l’arpó preparat, disposat a ferir mortalment el gran cetaci per coronar-se com el rei de la indignitat sense compassió ni respecte. I en aquest punt una veu diu prou a les mil cares de la immoralitat humana.
La història, per molt que hi hagi qui pretengui escriure-la al dictat dels seus interessos, sempre es regira contra la indecència, la substància llefiscosa que greixa l’inframon digital.