Manllevo el títol de l’obra de teatre que es fa a la sala Atrium de Barcelona, en el marc de la programació del Grec 2026. Es tracta d’una peça minimalista, com l’espai teatral, que mostra la intensa relació que en els anys previs als Jocs Olímpics de Barcelona van mantenir les escriptores Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany, de generacions diferents però unides per una consciència crítica i transformadora de la societat i per una defensa del feminisme que ara fins i tot sobte.
¿Perquè és important aquesta recreació d’una entrevista que la Roig, escriptora, periodista, que recupera la memòria dels catalans als camps d’extermini nazi, fa a una Capmany reconeguda en el món teatral i literari català que treballa des de l’administració per a dotar d’eines i construir espais que consolidin la transformació cultural de la Barcelona pre-olímpica ? Senzillament, perquè ajuda a entendre la intensitat del canvi que es produeix en el món de les dones amb l’arribada de la democràcia i perquè descobreix com elles, revolucionàries ‘avant lettre’, impulsen el compromís des de l’escriptura, un dels instruments més efectius de transformació social.
El text de Mar Monegal i amb la interpretació de Berta Giraut (Roig), Anna Güell (Capmany) i Lis Montfol toca totes les tecles necessàries per donar forma al mosaic que poc a poc anirà desbrossant el camí a través el qual l’espectador s’endinsa en qüestions essencials per entendre el moment i l’època: la importància de les veus lliures, la necessitat de trencar el model de família franquista, el somni de llibertat que exerceix París, el valor del compromís personal per a canviar una societat encotillada, la maternitat, els fills, la perseverança, les contradiccions que sorgeixen en el camí inexplorat i les ànsies de vestir una realitat nova culturalment i socialment més lliure i igualitària.
Sempre m’he preguntat quins són els mecanismes per a construir el relat històric en un entorn democràtic, sense les imposicions i les falsedats pròpies de les dictadures o de règims autoritaris. Com es complementen el rigor acadèmic amb altres maneres d’apropar-se a uns fets que per la seva intensitat i força esdevenen transformadors i com la cultura, el teatre, les múltiples facetes de l’expressió artística es converteixen en camins tan vàlids com les més acurades investigacions.
Crec que des d’opcions transformadores se li dona poca importància a la cultura, amb majúscula, sempre sotmesa al sedàs del pressupost, la primera en patir les retallades, poc valorada institucionalment, descuidada en l’ensenyament i sense els incentius que s’enduen altres matèries agraciades per les urgències dels temps. Qui recorda el nom dels ministres i dels consellers de Cultura dels darrers anys. Jo, per descomptat, els he oblidat si en algun moment els vaig retenir en la memòria. I, en canvi, ara que s’han normalitzat pactes espuris entre forces disposades a laminar qualsevol ànsia transformadora veiem com la cultura, entesa com la manera de debatre i avançar en el sentit de la vida i de les aspiracions humanes, es converteix en un dels primers objectius dels reaccionaris.
‘L’ultima entrevista’, ara ja sí com a títol original, és un revulsiu capaç de sacsejar les consciències adormides, ofereix preguntes i respostes, fuig de l’estandardització, atresora en petit format i a través de la veu de dues dones, de dues escriptores, el perquè té sentit i avui és més important que mai ser rebel en l’adversitat.