La 60a Escola d’estiu Rosa Sensat, que finalitza el 10 d juliol a Barcelona, preveu a l’acte de cloenda una taula rodona sobre el paper dels mitjans de comunicació en la configuració del debat educatiu. La proposta és agosarada, en part perquè atorga als mitjans un paper rellevant a l’hora de perfilar la imatge que avui en dia té l’escola i també perquè en la mesura que posa el focus en els periodistes deixa de banda altres elements que són substancials com les famílies i, sobre tot, a l’administració pública encarregada de proveir i de gestionar pressupostos, dictar normes, garantir la bona preparació del professorat, generar sinèrgies d’acompanyament de l’infant i adolescent i de bastir una escola amb les eines necessàries per entomar una realitat social cada cop més complexa.
Estic convençut que els professionals que informen d’ensenyament als mitjans de comunicació són grans experts en la matèria, saben destriar el gra de la palla i segur que les seves cròniques, una altra cosa és si tenen incidència quan denuncien irregularitats i problemes, són seguides amb atenció pels responsables educatius a l’hora de calibrar l’estat de salut d’un dret i d’una xarxa pública d’escoles que, atrapada en una multiplicitat d’interessos, d’obligacions i diria que de burocràcia, treballa amb més dificultats que alegries per garantir el principi d’igualtat entre l’alumnat.
Les notícies recents conflueixen en un desconcert generalitzat en el món de l’educació i mostren un estat d’angoixa permanent de mestres, professors, responsables polítics i famílies atrapats en la necessitat de trobar una resposta immediata als informes negatius que de tant en tant apareixen als mitjans, sense albirar una sortida raonable als problemes que s’acumulen. Em refereixo, per posar tres exemples de darrera hora, a la conveniència de prohibir els mòbils a les aules, als mals resultats dels alumnes catalans de primària i ESO en competències bàsiques com matemàtiques, ciències i anglès i, per acabar-ho d’adobar, a les carències greus que s’han detectat en joves que aspiren a entrar a la universitat molts d’ells incapaços d’exposar per escrit un raonament, d’escriure sense faltes d’ortografia o de respondre de manera coherent i ordenada a les qüestions plantejades a la selectivitat.
Que els periodistes hi tenen alguna cosa a dir, segur, i ja ho diuen quan informen i denuncien amb exemples concrets les mancances d’un sistema educatiu tensionat, amb excel·lents mestres que comparteixen claustre amb companys cremats i desconcertats o senzillament no aptes per fer la feina que fan, sota la mirada sovint inquisidora de famílies que en comptes d’ajudar s’atribueixen el paper de jutge sense que ningú els freni i amb la pressió de buròcrates departamentals i sindicals més preocupats per aplicar la norma que per garantir una adequada evolució de l’alumne.
La conclusió és que per reconduir aquest desgavell no es necessiten pegats com prohibir els mòbils a les classes, tauletes i pantalles digitals (per cert, que no es poden retirar de manera immediata tret que el departament d’Educació vulgui retornar els fons Next Generation concedits per instal·lar-les) o amb petits reforços de professorat de dubtosa eficàcia. El que cal és un gran debat, un gran pacte entre tots els implicats i assumir que corregir les mancances es cosa d’anys, que hi sobren oportunistes i xerraires sense escrúpols, que el dret a l’educació amb mirada progressista comporta garantir la igualtat dels alumnes i dotar-lo de recursos suficients, que s’ha de recuperar la dignitat de la funció de mestre, que convé situar l’escola en el centre de les polítiques socials i ser conscient que dirigir un departament d’Educació compromès amb el progrés d’infants i joves comporta optar, dir no quan convé i arriscar-se, sobretot arriscar-se, per fer avançar un projecte essencial pel futur de les noves generacions.
De moment, a l’horitzó no hi ha indicis de caminar en aquesta direcció. Govern i oposició tenen altres prioritats. Els perd la paraula i els falta acció. La única certesa és que els periodistes seran allà per explicar-ho. Sort en tenim d’ells que ajuden a tocar de peus a terra.