El regal enverinat del Marroc permetent l’entrada de 80.000 persones per la frontera de Ceuta ha propiciat nous elements de tensió a les deteriorades relacions entre el Govern i la oposició. No es tracta de divergències polítiques sobre com abordar la greu crisi migratòria i de convivència a la ciutat sinó que, aprofitant el desgavell i la implementació de mesures per contenir un problema humanitari de primer nivell, comença a normalitzar-se en els discursos de PP i Vox el vocabulari barroer i perillós del supremacisme.
Em refereixo a expressions com ‘ni adults ni menors, hem de retornar-los tots’, ‘és un precedent pervers concedir drets a qui ha participat en una invasió il·legal’ com diu el president del PP o en el cas de Vox cridant a militaritzar la frontera i qualificant els fets com un ‘acte de guerra’ del que cal defensar-se.
El súmmum, per ara, és la picabaralla pel trasllat a la península de 500 nenes per a protegir-les i evitar que caiguin en mans de xarxes d’explotació infantil, aprofitant la situació de vulnerabilitat en la qual es troben.
El llistat de despropòsits llençats per dirigents polítics que possiblement d’aquí un any ocupin càrrecs de govern pot ser més extens, però és inútil recrear-s’hi. De la vergonya social que produeix aquest espectacle se’n diu supremacisme i s’alimenta de l’odi al diferent. Espanya, i Catalunya amb forces que fan servir el mateix llenguatge sense que de moment l’avali una realitat punyent que el recolzi com el cas ceutí, no se’n lliura d’aquest mal sobradament definit a escala global i amb referents que omplen minuts i minuts a les televisions i a les xarxes socials amb total impunitat.
Com que del que es tracta en el cas espanyol és d’erosionar tant com es pugui al govern de Pedro Sánchez, sense que això el lliuri d’haver de donar explicacions del perquè i de com ha actuat en el cas de Ceuta, més d’un pot pensar que en el moment que els socialistes passin a l’oposició s’imposarà la correcció i se silenciaran els despropòsits. Quin error. La fera que ha tastat sang mai deixa de provar-ho per segona vegada.
El supremacisme, l’odi al diferent, la voluntat de confinar en guetos les minories socials, l’interès per a tergiversar la història i adequar-la als interessos de la suposada raça superior, endurir les lleis sense tenir en compte els drets de les persones i militaritzar la societat i activar-la com agent actiu contra l’anomenat intrús no són fenòmens temporals, que passen d’un dia per altre, perduren en el temps. Són una constant, com veiem a Alemanya amb el rebrot de l’extrema dreta o a Israel que ha passat amb una facilitat escandalosa de poble agredit a agressor copiant les maneres dels seus botxins.
El que ens juguem a Espanya no és un canvi de govern o de majories, és una cosa pitjor: el retorn a la cara més perversa de l’autoritarisme, on la violència institucional s’imposa al diàleg, les normes deixen de ser garantia de drets, una part de la societat viu encaixonada en els seus privilegis i les lleis es fan en funció dels interessos del grup dominant.
És un error insistir en l’amenaça de PP i Vox, com un intent de que l’electorat amb conviccions demòcrates tanqui files i permeti assegurar un govern progressista. La pugna no va únicament d’escons sinó de conviccions, de llibertat enfront intrasigència, de dignitat en lloc de submissió, de respecte al diferent, de pluralisme davant els intents uniformitzadors.
Els mesos que vindran no seran fàcils. Ceuta no és un detall en el relat, és la síntesi del que pot venir a una escala més gran.