Hi ha personatges que viuen atrapats en la seva pròpia èpica, que els costa desfer-se del fantasma que els tenalla, que voldrien fer una vida plàcida sense necessitat d’estar exposats al judici públic ni d’haver de retre permanentment comptes als seus seguidors, amb la necessitat de llençar-los de tant en tant espurnes d’esperança per mantenir viva una flama que hauria de seguir sense necessitat del ventall que vivifica la brasa.
Viure atrapat en aquesta necessitat quan en el teu cap hi habiten coses molt mundanes i les aspiracions particulars aspiren a volar soles sense necessitat de retre comptes als teus seguidors pot ser una cuirassa feixuga de suportar. Com no decebre a qui t’ha donat suport i et dona ànims en cada aparició pública? És just deixar orfes als qui han dipositat en aquell líder èpic tantes il·lusions i per no decebre’ls, com les emocions són volubles, haver de seguir arrossegant la llosa de la èpica?
En la literatura romàntica aquests tipus de personatges viuen enormes tribulacions, pateixen, sí pateixen, en la mesura que no poden dissociar el personatge que ells i d’altres han creat del que són realment. Una tribulació terrible per fugir de la pitjor acusació a la qual es poden veure sotmesos: la de traïdor.
No sé si Carles Puigdemont, ex-president de la Generalitat de Catalunya, encaixa en aquesta descripció ni si ell mateix viu amb confort la història que li ha tocat viure. Què fàcil és que a un l’encimbellin quan aquells que lloen les virtuts del personatge, desprès de qualsevol exercici de reconeixement, tornen tranquil·lament a casa seva amb la satisfacció de que han ajudat a mantenir una èpica tant fugissera com els fulls del calendari.
El 8 d’agost fa un any de l’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat i un any de l’aparició fugaç de Carles Puigdemont a l’Arc de Triomf de Barcelona i és interessant veure com reflecteixen els mitjans de comunicació els dos fets: anàlisi i editorials en el cas del primer i silenci sobre el segon, només trencat per una missiva que el propi Puigdemont ha redactat com per justificar la seva presència.
La síntesi, més enllà de les crítiques raonades i justes de perquè a ell encara no se li ha aplicat la llei d’amnistia, destria un punt de melancolia, descriu la percepció de fracàs de qui, en definitiva, viu en solitud la travessia política, sense mostrar un estat d’ànim que seria incomprès pels seus seguidors, pendents sempre d’organitzar l’ultima arrossada popular en suport al líder.
Diu Puigdemont que amb aquella visita fugaç va complir la promesa de tornar a Catalunya i que si s’hagués deixat atrapar pels Mossos avui estaria a la presó pendent de judici. Poques vegades explicitar un raonament tan humà dignifica a una persona. I aquesta és la clau del missatge. És com dir a la ciutadania i als seus seguidors que l’èpica té un límit i que en el seu cas s’ha sobrepassat amb escreix. A ningú no se li escapa que Puigdemont tindrà un lloc a la història de Catalunya, bo o dolent en funció de qui s’ho miri. Però el personatge, la figura, el referent ja no dona més de sí i és d’insconscients que els seguidors l’obliguin a escriure missatges per mantenir viva la flama d’una èpica que avui per avui resumeix la historia d’un fracàs.