Homer converteix el retorn d’Ulisses a Ítaca en un gran relat èpic. El guanyador de la batalla de Troia rep l’autorització dels déus per tornar al seu regne, però el retorn no serà ni triomfal ni fàcil. Trigarà més de vuit anys en fer el camí de Troia a Ítaca i en aquesta singladura s’haurà d’enfrontar a cants de sirena que volen la seva perdició, a lluites acarnissades per a destruir-lo, perdrà una part de la seva tripulació i finalment quan arriba al seu destí i abans de retrobar-se amb la seva esposa Penélope els enemics interns pugnaran per la seva aniquilació.
Homer fa que l’heroi guanyi, però deixa clar que tornar al punt d’origen o al teu país després d’una llarga i convulsa estada a l’exterior no és una travessa fàcil. A l’heroi se li demana coratge, determinació, enfrontar-se al patiment que causa la incomprensió, sortejar els paranys dels enemics i, si convé, adoptar la forma i les maneres dels pidolaires sense esperar que hi hagi multituds que t’aclamin quan trepitges la teva terra.
En la simbologia catalana el viatge a Ítaca s’ha plantejat, la majoria de vegades, com el destí anhelat, la culminació d’un esforç titànic amb la clau de l’èxit assegurat. Sigui quin sigui el pensament de cadascú, Ítaca és el somni fet realitat.
En la història recent de Catalunya no hi ha herois com Ulisses, líders que retornen i galvanitzen la societat amb un objectiu de millora. Hi ha bons gestors, líders naturals, però a tots ells els falta l’èpica d’una tornada triomfal. L’excepció és Josep Tarradellas que llegeix correctament el moment històric, acumula coratge i determinació, passa del quasi anonimat a líder de masses i es planta al balcó del Palau de la Generalitat amb un ‘Ja soc aquí’, desfermant l’alegria dels congregats.
Dimarts, quan escoltava la declaració de Carles Puigdemont, després que el Tribunal Constitucional obligués al Suprem a aplicar-li la llei d’amnistia i el jutge Llarena aixequés l’ordre de detenció contra ell, Lluís Puig i Toni Comin, vaig percebre com la figura de l’antiheroi es colava per la pantalla del televisor, advertint que la dosi d’èpica que correspondria al ex-president de la Generalitat vivia més en el record que no pas en la realitat. Era com si arribat el moment de proclamar victòria tot fos improvisat i la por al demà es fes present fins a dominar el personatge.
És el perill al qual s’enfrontava Ulisses o fa uns anys Tarradellas o el que va necessitar superar Nelson Mandela quan el guió del què passarà s’escriu sobre la marxa i només serveix la intuïció i l’empenta.
Puigdemont va fer una intervenció que destil·lava cautela, amb la dosi justa de retòrica i amb la incògnita de com el rebrà la societat catalana, més enllà dels incondicionals que li donen copets a l’esquena i li diuen allò que el pot afalagar.
El temps del viatge a Ítaca s’acaba, es tanca el cercle, ara ja no hi possibilitat de llambregades que enlluernen però són inconsistents. Cal decidir, cal enfrontar-se a la realitat, cal saber retirar-se amb dignitat abans que la ciutadania, preocupada per altres qüestions, més mundanes, més transcendents, més vitals, acabi destrossant el personatge fins a deixar-lo com un accident de la història.