Durant la dictadura del general Augusto Pinochet a Xile grups de dones, mares i esposes de desapareguts, torturats i empresonats, es van organitzar en un moviment que es coneix com el de les arpilleres. Aprofitant una tècnica ancestral, la de cosir i brodar figures sobre una tela, teixien peces rectangulars on deixaven constància de la repressió incessant contra persones i moviments democràtics. I així, amb el seu treball de cosidores van anar construint el relat d’un dels moments més foscos del país, el del règim militar que va aixefar la democràcia des del 1973 al 1990.
Una exposició al Palau Robert de Barcelona i un excel·lent documental a la mateixa sala que recull les seves vivències recupera aquella experiència i permet, com si fos un diorama, recuperar amb peces perfectament ordenades i missatge clar tot el que va suposar la repressió de Pinochet, el cost en vides humanes, els mètodes de tortura, situar els principals centres de detenció, recordar l’exili de fins a 400.000 persones que van haver de sortir del país per a fugir de la repressió i descriure les tècniques que alimentaven el brutal mecanisme creat per destruir qualsevol espurna de llibertat. L’exposició amb el títol ‘Relats de dictadura’ es pot veure fins el 31 d’agost.
La necessitat de mantenir el record és essencial per a garantir el futur i sense un relat que ens acosti als fets és impossible construir la memòria democràtica. Impressiona la perseverança i el coratge d’aquelles dones, els treballs allà exposats i l’actualitat del seu missatge en uns moments en que el revisionisme històric s’expandeix no solament a Xile sinó entre nosaltres en una temptativa per esborrar com de maligna és des de l’àmbit personal una dictadura.
El pròxim 20 de novembre farà 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco i amb aquest motiu el Govern espanyol, altres administracions públiques i entitats memorialistes han programat activitats, xerrades i exposicions que descriuen el que va significar el franquisme i posen en valor la democràcia. Sense anar massa lluny, a finals de juliol un grup de joves va fer parada a Barcelona com a part d’una ruta que ressegueix els camins de l’exili republicà per Navarra, Catalunya i el sud de França. És un altre pas de reparació històrica que cal valorar.
Qui els havia de dir a les dones que van iniciar en diferents poblacions de Xile el moviment de les arpilleres que el seu treball acabaria sent una peça essencial per a fixar en l’imaginari col·lectiu una de les etapes més fosques del seu país, per deixar constància del que va suposar aquella època ominosa, per enfortir el missatge de que res està perdut i que qualsevol acció, per insignificant que sembli, pot ser vital en la recuperació de la memòria històrica.
Per deixadesa, inconsciència o mandra massa sovint reduïm la història a una suma de relats poc útils per a resoldre les urgències actuals i que només interessa a uns quants erudits. I és cert, la història no resol fets com el genocidi de palestins a Gaza, ni serveix per a frenar l’ús de mètodes com el d’utilitzar la fam com a arma de guerra, però ens adverteix dels errors comesos. Serveix per a prendre consciència de tot el que pot passar si ens deixem arrossegar pels cants de sirena de qui aposta per l’amnèsia col·lectiva com una forma d’enfortir poder i privilegis. I en aquest camí l’extrema-dreta i els intel·lectuals dels revisionisme històric, avui per avui, marquen el pas amb decisió. Pel bé de tots, no hauríem de permetre que sortin amb la seva.