Quin valor té un contracte per un jove a qui la societat li nega l’accés a l’habitatge o pel treballador que tem perdre el seu lloc de treball per l’impacte de la IA. I no seguim més, perquè la llista seria inacabable. Parlen de contracte i la gent descreguda per tants incompliments ni s’altera. Els temps que un acord quedava certificat per una encaixada de mà o, senzillament, per una signatura que equivalia a dogma de fe ja és història.
Parlo del valor del contracte entre la gent del carrer, la que treballa i viu pràcticament al dia, perquè hi ha una sèrie de privilegiats, bregats en el dret o taurons econòmics, per a qui el contracte és paraula sagrada i arma llancívola sotmesa a múltiples requeriments judicials capaços de protagonitzar ‘guerres’ amb damnificats, de vegades sense nom ni cara.
No dic que el contracte sigui paper mullat, sempre se li ha de tenir respecte i consideració, però ara, en aquests moments de realitat líquida ja no serveix de garantia, més aviat se’l considera com una norma d’obligat compliment amb exigències que com tot a la vida va per barris. Pel pobre, el document subscrit es transforma massa sovint en l’argolla que condicionarà la seva existència per anys i pel poderós, avesat en les dreceres legals, en un artilugi que ben administrat li pot garantir la preeminència en una societat desigual.
Políticament, escenificar la firma d’un contracte és un acte ranci. Amb el descrèdit de les promeses certificades davant l’electorat, de normes i de lleis que asseguren garanties immutables i acaben en paper mullat, que un dirigent polític i màxim aspirant a la presidència del govern com Alberto Núñez Feijóo avali els seus compromisos davant els potencials electors i rubriqui amb la seva signatura les principals iniciatives electorals és un anacrònisme. No li cal fer el paperot, quan la desconfiança en la política i qui la representa ha arribat a un nivell màxim.
Fer-ho demostra arrogància, pèrdua de confiança en les pròpies possibilitats i un punt de carrincloneria impròpia d’un líder amb consciència de viure al segle XXI. A qui vol convèncer? No se sap i segur que si algú es dedideix a preguntar per l’acte ningú ja no el recorda.
Però el paper sempre té una virtut, queda per la posteritat i deixa petjada de les intencions ocultes que en altres circumstàncies passarien desaperçebudes. No serveix com a contracte però exposa les intencions.
Convertir un simulacre de contracte en el succedani de programa electoral mostra el tarannà de qui el promou. És l’antítesi de l’empatia i l’avant-sala de la revenja. Certifica la duresa del futur que ens espera. Sona bé entre els convençuts i tempta el vot de qui implora certeses davant la desorientació. Feijóo no pretén liderar el futur si no ancorar-nos en el passat. Tornar, si la majoria l’acompanya, al ‘ordeno y mando’, revertir avenços socials, laminar la diversitat cultural i lingüística, devaluar les institucions, vestir com una forma de progrés la desigualtat i sostreure de contingut els drets més elementals i necessaris.
Com Milei, com Ayuso, com Trump, ell no ensenya la motoserra però insinua els propòsits. No és estrany que el joves surtin al carrer i protestin.