És difícil sostreure’s a la voràgine de les campanyes electorals. Desconec com les viu el conjunt de la ciutadania, però el que sí que podem certificar és que cada campanya, ja sigui per escollir als representants d’un petit ajuntament o als diputats de les Corts generals, afegeix un punt de misteri que no es resolt fins que es coneixen els resultats. Fins ara, tothom tenia clar les regles de joc, hi confiava per dir-ho de manera planera, però en les darreres convocatòries la voluntat de sembrar dubtes sobre la netedat del procés s’ha incorporat com una variable per a canviar el sentit del vot dels ciutadans indecisos o afavorir l’abstenció.
No és un fenomen aïllat o minoritari. Al contrari, creix entre democràcies consolidades, es produeix a escala planetària i les versions més pròximes mostren un to aspre i radical que denigra als personatges que hi estan al darrere. Funciona com una onada imparable contra la qual sembla que no hi ha murs de contenció capaços d’aguantar l’envestida.
Espanya, i les eleccions convocades pel 29 de novembre, no se n’escapa. De fet, sembla com si una conjunció astral fins ara desconeguda s’hagi format sobre el cap dels electors en el que forces visibles i ocultes hi participen. L’exemple més clar és la decisió del Tribunal Suprem de suspendre de manera cautelar, a l’espera de la resolució definitiva, el dret de vot de 163.000 persones, ciutadans espanyols, que van obtenir la nacionalitat acollint-se a la llei de memòria històrica per ser néts d’exiliats del franquisme. El Suprem, i aquest és un dels elements més preocupants, respon al requeriment de Vox i del partit Iustitia Europea, que ningú sap d’on procedeix ni qui el finança.
Aprofitar la controvertida decisió, com fa PP i Vox, Alberto Nuñez Feijóo i Isabel Díaz Ayuso, per a qüestionar la netedat del procediment electoral és un despropòsit que desvirtua un dret fonamental per convertir-lo en un instrument dels seus interessos, com ho és també dubtar de la netedat del vot per correu. Introduir aquest argumentari, fins el punt d’atacar l’adversari socialista com fa Feijóo a qui acusa de fer trampes, de manipular el cens i de servir-se de les clavegueres de l’Estat per obtenir rèdits electorals, generant sospites i sense aportar proves, altera el principi bàsic de la confiança en la democràcia i la legitimitat de les institucions que la sustenten.
No és una anècdota o un impuls passatger fer ús d’aquesta estratègia, quan l’autoritarisme guanya terreny a nivell mundial. El cas de Trump als Estats Units és un dels exemples més evidents: ell i els seus candidats procuren alterar el sentit del vot amb argúcies legals, mentre la mà fosca del diner, amb l’exemple destacat d’Elon Musk, proporciona combustible econòmic a la maniobra.
I mentre això passa, mentre aquesta treta de distracció avança de manera imparable, els problemes reals de la ciutadania queden en segon terme. Dol dir-ho, però per aquest camí, allò que consideràvem inqüestionable, el valor de la democràcia i del dret, el principi d’una persona un vot, es dilueix per el col·lector d’un inframón que acaba en l’autoritarisme i la manca de llibertat. Tots plegats aquests bruixots ens empenyen cap el precipi de les noves dictadures del segle XXI.