L’impacte emocional d’una catàstrofe anul·la altres preocupacions terrenals. Havia de ser un dia normal, sotmesos a la polarització, al frec a frec d’una campanya electoral que determinarà la vida política dels contendents, amb la vaga de metges i els talls de circulació a la Diagonal, i de cop i volta un accident de tren genera desconcert i obliga a resetejar l’agenda diària, si més no pel que fa a les previsions emocionals que ens rodegen.
L’accident ferroviari d’Urda, a Toledo, amb una xifra de morts esfereïdora, ens fa tocar de peus a terra, mostra com de fràgil és la vida i els recons amagats amb què ens espera el destí. Res de nou, però ho seguim ignorant. Adeqüem la quotidianitat als impulsos més primaris, al joc del tot o res i perdem la perspectiva del nostre cicle vital.
Un accident que ho trasbalsa tot, que atura la campanya electoral i que els analistes en demoscòpia analitzaran frenèticament per esbrinar les conseqüències en uns electors que, ara per ara, tenen al cap vagons girats i víctimes.
Sempre que hi ha una tragèdia d’aquest nivell sorgeix una pregunta recurrent. Hem de focalitzar l’opinió i els comentaris en la desgràcia o sense deixar d’obviar el present mantenir les previsions inicials? En el meu cas, pensava escriure sobre un tema que no sé si en aquests moments és adequat: del Festival de Pallassos de Cornellà, que la setmana passada va omplir els carrers de la ciutat i els escenaris de rialles, convertit després de més de 40 anys de vida en una tradició que la ciutadania de totes les edats espera cada dos anys.
I perquè l’interès d’escriure sobre el festival? Senzillament, perquè sacseja el relat i la imatge d’una realitat metropolitana que persisteix en mantenir la seva identitat més enllà de les reclamacions econòmiques i socials i ho fa amb un mecanisme d’entrada tant sorprenent com l’art de fer riure.
Estic convençut que els promotors de la idea ho van tenir present al dissenyar la primera proposta al 1984, quan les prioritats municipals eren recosir la ciutat, dotar-la de serveis essencials i mirar d’alleugerir els efectes d’una crisi econòmica que patien milers de persones.
No es van estalviar la incomprensió i les crítiques adverses de molts ciutadans, però la proposta ha seguit endavant fins avui. Llegeixo en el prospecte editat per publicitar les activitats d’aquesta edició que en temps accelerats i massa seriosos el pallasso continua sent més necessari que mai, “perquè ens recorda que podem equivocar-nos, caure, tornar-nos a aixecar i, sobretot, riure de nosaltres mateixos”.
No és una contradicció ni un sarcasme la frase en dies com avui, en què l’actualitat es vesteix de mort per una tragèdia imprevista. Ni tampoc que la iniciativa parteixi d’una ciutat abocada al 1984 a la subordinació cultural i que decideix rebel·lar-se contra el destí amb una proposta agosarada i rupturista. L’himne dels pallassos, escrit per Ignasi Riera i que obre totes les edicions, diu en l’estrofa més cantada que “per capgirar-ho tot fa falta tenir nassos”.
Un missatge clar, enfrontar-se al destí i al desconcert, i el pallasso convertit en mestre de cerimònies, personatge ideat per a riure que remou consciències i promou la llibertat, irreverent però de mirada precisa, lliure per la màgia d’un nas vermell que el fas indestructible, necessari en uns moments que els enemics de la llibertat i de la creativitat treuen del calaix de la buidor el fantasma de la censura per anul·lar les creacions artístiques que, a parer seu, impliquen ‘adoctrinament ideològic’ i amb aquesta excusa macabra i sense sentit tenir el camí lliure a la manipulació més descarada.
És un dia trist perquè l’actualitat mana, però res no impedeix saltar el mur que dóna pas a l’esperança i a la llibertat per ‘capgirar-ho tot’ i frenar l’onada reaccionària.