Post-veritat i periodisme

captura-de-pantalla-2016-12-06-a-las-12-58-25El concepte post-veritat comença a fer estralls en el nostre dia a dia. En l’àmbit de la política és prou evident. En el de la sociologia, intentant discernir l’impacte de les emocions en la conformació de veritats absolutes i de comportaments electorals, sense èxit si ens fixem en les enquestes i els posteriors resultats electorals. I en el d’una determinada literatura, que s’expandeix principalment a través dels mitjans de comunicació i que deixa les preguntes i els dubtes a banda per a consagrar escenaris bidireccionals que es mouen entre l’eufòria i les consideracions més catastrofistes.

La post-veritat, paraula de l’any, que el diccionari Oxford defineix com el substantiu que descriu un procés en el qual a l’hora de conformar l’opinió pública les emocions i les creences personals passen per davant dels fets objectius, s’ha convertit en la clau per explicar les situacions més inversemblants o aquelles que necessitarien d’una anàlisi més profunda que la immediatesa per ser el primer desestima.

Estic convençut que d’aquí un temps el concepte perdrà l’aura màgica i es transformarà en una pura i simple referència del diccionari. No sé si succeirà el mateix en la vida quotidiana de seguir com ara.

A ningú no se li escapa que les noves tecnologies i plataformes digitals com facebook, twitter o similars, que permeten globalitzar missatges sense dedicar temps a certificar la veracitat, són un vehicle perfecte en la difusió de continguts de l’anomenada post-veritat. I, també, la connivència, penso que en la majoria de casos involuntària, d’una part rellevant del món de la comunicació, que en la expansió de la realitat emocional ha trobat un filó en forma d’audiències a través de profetes i tertulians disposats a convertir-se en hooligans de causes inversemblants però molt lucratives.

El periodisme i els periodistes observen amb perplexitat aquest fenomen, de moment amb poca autocrítica, això sí, i amb els nivells de credibilitat sota mínims. A ulls del ciutadà han deixat de ser la peça indispensable que garanteix la bona informació i, en conseqüència, enforteix la democràcia, exercint de mur de contenció a tan bocamoll escampat pel món.

Els especialistes i grans factòtums del món de la comunicació diuen que cal tornar a les essències del bon periodisme i recuperar l’esperit fundacional que dóna sentit a aquest ofici. Contrastar els fets, tractar-los amb rigor i honestedat, cuinar la informació a foc lent sense presses i no oferir-la fins que no estigui al punt. Però de què serveixen les essències si cada vegada costa més sortir al carrer i descriure la pura i simple realitat. En les històries que s’hi trobarien segur que hi ha el veritable contrapès a tanta mentida que es presenta com a post-veritat. 

(il.lustració Gina Barrera)

Usuaris o persones

captura-de-pantalla-2016-12-05-a-las-17-08-43Sovint la ficció és la manera més explícita de retratar la realitat. És el cas de la pel.lícula de Ken Loach ‘I Daniel Blake’, que descriu les peripècies d’un ciutadà anglès forçat a lluitar contra la burocràcia del sistema en el reconeixement d’una prestació per llarga malaltia. El que podria ser una descripció dramàtica d’esdeveniments es converteix en una imatge fidedigna de la perversitat d’un model que formalment garanteix al ciutadà l’ajut però a costa de convertir-lo en un simple número en el registre de sol.licitants i de transformar el procediment en una epopeia inabastable.

La declaració final de Blake, un fuster que es veu sobrepassat per les circumstàncies, i la mare amb dos fills que l’acompanya en el seu recorregut vital resumeix perfectament la sensació d’impotència en el que es troben molts ciutadans a qui la crisi els ha arrabassat un dels béns més preuats en aquest moment: el treball i les expectatives de futur.

La burocràcia és implacable i massa sovint deshumanitza al ciutadà per a convertir-lo en un simple usuari, en el número de registre de la seguretat social, i el sotmet a una lluita desigual davant el formulari que apareix a la pantalla d’internet. És la lluita entre el jo humà i la insensibilitat d’un algoritme que només et permet avançar si claudiques i acceptes les seves regles del joc.

La percepció de Blake quan escriu que vol ser un ciutadà, que no vol convertir-se en un usuari del sistema, que no demana caritat, ni viure de la subvenció, que no és un pobre desgraciat, ni un gandul, ni un inútil i que només busca viure del treball ens interpel.la a tots i ens adverteix del biaix que pren l’estat del benestar.

Blake és el retrat d’un mecanisme que cal desterrar, per molt que s’embolcalli  en paraules respectuoses amb els drets de les persones. És la descarnada descripció d’un model que desterra la justícia i la converteix en caritat, que transforma la persona en un codi numèric sense ànima, que treballa descaradament per a mantenir la desigualtat.

(il.lustració Gina Barrera)

Violència masclista

captura-de-pantalla-2016-11-22-a-las-12-42-06

En el segon trimestre del 2016 els partits judicials del Baix Llobregat van registrar 528 denúncies per violència masclista. És una xifra que va en augment, si ho comparem amb les dades del mateix període de l’any passat, i que demostra que tot i els esforços de gent compromesa en ajudar a les víctimes i denunciar aquesta atrocitat encara ens queda molt camí per recórrer.

D’un temps ençà tinc la impressió que en aquesta problemàtica estem baixant la guàrdia. Ens impacten els assassinats de dones en mans de les seves parelles, però el degoteig constant no para.

Què ens està passant com a societat? Em costa donar una resposta, però apunto alguns aspectes d’aquesta terrible realitat que s’haurien de corregir sinó volem caure en el precipici de la ignomínia.

Mentre augmenten les denúncies i no s’atura el número de víctimes baixen, de manera inexplicable, les ordres d’allunyament. És un contrasentit, però les xifres dels responsables judicials ho demostren.

Sense ànim de polemitzar exposo la següent reflexió. Els experts i les persones que treballen en aquest món són crítics amb el sistema judicial, especialment amb el precari funcionament del torns d’ofici, que sovint generen més indefensió que empara. I també amb el deficient suport que s’ofereix a les dones maltractades, sobretot quan han de testificar davant el jutge en contra la seva parella. És un dels efectes perversos de la manca de recursos que pateix l’administració de justícia.

Hi ha altres factors, com el de la dependència econòmica que molt sovint blinda el silenci de la víctima i la pervivència d’uns estereotips patriarcals que presenten a una dona submisa envoltada d’un llenguatge ensucrat que amaga el pitjor dels verins.

Començo a intuir que la nostra generació ha perdut la batalla a favor de la igualtat entre homes i dones. No hem sabut reaccionar contra la xacra de la violència masclista amb la contundència necessària per a revertir una situació que ens hauria d’avergonyir com a societat i ens falta molta més tenacitat per exigir més recursos, més centres d’atenció a la dona, un millor  assessorament,  més pisos d’acollida i una major bel.ligerància contra aquells models que construeixen les relacions humanes des de la submissió.

Novament toca posar l’esperança en els joves per comprometre’ls i fer-los entendre que ells també són necessaris a l’hora de canviar un model de relacions que encara segueix sent massa permissiu amb els maltractadors. L’esperança és que hi comença a haver iniciatives d’adolescents que als seus instituts treballen per eradicar els llenguatge sexiste o per evitar el ciber-assetjament, un fenomen que creix en les relacions entre joves i que sovint és la fase prèvia a situacions molt més dramàtiques.  

El 25 de novembre és el Dia Internacional contra la violència masclista. Un record per les víctimes.

(il.lustració Gina Barrera)

Reus es queda sense llum

captura-de-pantalla-2016-11-16-a-las-16-01-25El tràgic accident de Reus, en el que una dona de 81 anys  ha mort a causa de l’incendi de la seva vivenda i a la que feia dos mesos que si li havia tallat el subministrament de llum reobre el debat sobre la ‘pobresa energètica’ i ho fa amb grans dosis de cinisme i ocultació  de la realitat. Primer, amb un lamentable espectacle en el qual l’empresa subministradora, Gas Natural,  i l’administració, Ajuntament de Reus i Generalitat, és llencen els trastos al cap en un intent, incomprensible a ulls del ciutadà, d’espolsar-se les responsabilitats. I segon perquè el cas, tot i el dramatisme de la situació i la solitud de la víctima, aviat quedarà oblidat si no s’adopten les mesures necessàries per a corregir errors.

Quan succeeix un fet com aquest cal mesurar les paraules, tot i la pressió mediàtica  per demanar explicacions. Mesurar les paraules és un acte essencial  si de veritat hi ha voluntat d’arribar al fons de la qüestió.

Anem per parts. Es parla de les previsions de la Llei 24/2015 de pobresa energètica com el ‘mantra’  per a garantir un dret essencial: el del subministrament d’aigua, gas i electricitat a les persones en situació de vulnerabilitat. Però les obligacions de la llei, cadascú les interpreta a la seva manera. Amb l’agreujant que com no hi ha un reglament (que ha d’aprovar el Govern) on es fixin els mecanismes d’actuació en casos com el de Reus les excuses d’uns i altres acaben derivant en un lamentable espectacle d’acusacions creuades.

Hi ha altres qüestions a millorar, sobretot entre les companyies elèctriques, que fins ara són les que han mostrat més poca disposició a sotmetre’s a unes normes que garanteixin el subministrament a les famílies més vulnerables. Per cert, en aquest punt  han tingut l’inestimable ajut del Govern de l’Estat, que va decidir impugnar davant el Tribunal Constitucional part de la Llei 24/2015 i de retruc generar incerteses sobre la resta de la normativa. Un escenari perfecte per a distreure al personal  amb qüestions legalistes que provoquen  en la ciutadania la percepció que les grans companyies de subministrament, que no oblidem dispensen un servei públic, actuen amb total impunitat.

I en aquest reguitzell de deures per fer, hi ha altres aspectes rellevants a tenir en compte i que fan referència, per exemple, al poc ajut i la nu·la informació que es facilita des de les oficines d’atenció al públic a usuaris amb problemes econòmics, descuidant qüestions relacionades amb la ‘pobresa energètica’ i dedicant-se exclusivament a gestionar altes i baixes. O en els mecanismes de comunicació d’incidències o talls de subministrament, gestionades des de ‘call centers’ a molts quilòmetres de distància del lloc dels fets per operaris que funcionen com autòmats. O en l’àmbit de les empreses subcontractades que executen les ordres, sovint, sense massa mirament.

També pot passar que en les conclusions finals del cas una gran part de la responsabilitat recaigui en els treballadors socials, la baula més feble de la cadena en tot aquest procés, amb l’argument que no van estar atents ni van fer un seguiment adequat de la dona de Reus. Seria un error avançar per aquest camí, encara que hi pugui haver algun motiu per a sustentar l’afirmació, i la millor coartada per a que ningú dels grans assumeixi  cap responsabilitat.

De pobresa energètica, de com actuen les parts implicades, de quins són els mecanismes per evitar-la i de responsabilitats se’n pot parlar, és necessari parlar-ne, però mai a cop de titulars. Aquest camí és la via més eficaç si es vol deixar indefensos a aquells que ho necessiten.

(il.lustració Gina Barrera)

Perquè fem un Congrés

captura-de-pantalla-2016-11-14-a-las-11-07-27El Fòrum de síndics locals de Catalunya organitza a Girona, els dies 23, 24 i 25 de novembre, el Primer Congrés internacional de defensors locals. La cita no hauria de tenir major transcendència, a la vista de les convocatòries que es fan a diari, sinó fos perquè combina dos elements substancials que s’entrecreuen en el dia a dia de cadascun de nosaltres: drets i ciutat.

Pot semblar una combinació intranscendent, però canvia de dimensió quan li comencem a posar noms concrets als drets: habitatge, educació, vellesa digne, lleure, mobilitat, alimentació bàsica, defensa d’una administració eficient i correctora de les desigualtats i transparència, entre d’altres. I en el cas del segon binomi, ciutat, perquè és en l’entorn més immediat on els drets es materialitzen.

De les declaracions i bones intencions ningú no viu i per això algunes ciutats i pobles de Catalunya han optat per crear la figura de l’ombudsman’ local per a què en supervisi el compliment. Que sigui una figura poc coneguda no significa que sigui innecessària, sobretot quan és en l’àmbit de la ciutat on conflueixen la majoria de les nostres expectatives i necessitats, al menys les més immediates, les més urgents.

Organitzar un congrés, que serveixi per visibilitzar la tasca d’aquestes institucions locals, i constatar que no són una raresa amb la presència de representants d’altres ciutats espanyoles, de França, Bèlgica, Holanda, Islàndia, Argentina, Rússia i Colòmbia és el que succeirà a  finals de mes a Girona amb un lema prou explícit: ‘Pensem localment defensem globalment’.

Mai com ara hem tingut la necessitat de generar referents, de combatre les falses il·lusions, de trobar respostes eficients a la desafecció i allunyament  dels ciutadans respecte les institucions que democràticament els representen, de defensar els drets humans des de la urgència del dia a dia, de substituir la por per l’esperança, de tancar la boca als predicadors que alcen la veu amb propostes  i visions simplistes que amaguen privilegis i amenacen amb la llei de la selva, d’oferir garanties de futur als joves, de conquerir la igualtat entre homes i dones,  de major qualitat democràtica, d’insistir que per sobre de qualsevol altre consideració sobresurt la paraula dignitat.

Sense pretendre quimeres, el Primer Congrés internacional de defensors locals pot ser un bon punt de partida.

Tirar la tovallola

captura-de-pantalla-2016-11-09-a-las-16-40-14La primera vegada que m’ho van comentar vaig posar cara d’escèptic. Dies més tard, un perspicaç observador de la realitat i coneixedor del que es cou en l’àmbit social m’ho va corroborar. La dada no pot ser més preocupant.  Entre les persones que estan en risc d’exclusió social comença a créixer el percentatge de ciutadans que han renunciat a lluitar per sortir de la situació en la que es troben. El perfil és el d’una persona resignada, que s’agafa com pot als ajuts que vénen l’administració o d’entitats socials, que es troba en aquesta situació des de fa més d’un any i que no troba la manera de sortir-se’n.

Ho simplifico, perquè sóc capaç de posar més d’una cara i més d’un nom  a les persones que entrarien en aquesta categoria. Si això és així i la tendència s’incrementa tots tenim un seriós problema. No només perquè es consolida la fractura, més que evident, entre els que hauran aconseguit superar, amb més o menys ferides,  el tràngol de la crisi sinó perquè de la crisi en sortirà una societat fracturada i amb un considerable segment de la població sense capacitat de reaccionar i entomar el seu futur.

Amb aquesta constatació, s’haurien d’encendre noves llums d’alerta, especialment quan la pluja fina de la recuperació econòmica, que tan hàbilment es projecta des d’estaments oficials i econòmics, ofereix una imatge que no s’ha de menystenir però que tampoc no s’ha de sacralitzar ni pensar ingènuament que ja estem a punt d’esborrar el rastre del terratrèmol financer que ha sacsejat les nostres vides.

Tirar la tovallola quan  el percentatge d’atur es manté en un 20% i la meitat dels joves està sense feina o s’aboca a una precarietat en la que és difícil arribar a final de mes o costejar un habitatge des del que vestir l’autonomia personal és una olla exprés sense vàlvula de seguretat. I més, quan entitats socials de rellevància al nostre país veuen com entre els beneficiaris dels ajuts s’incrementen aquells que són atesos des de fa més d’un any sense perspectives de solució.

Cal repensar el futur, però sense descuidar  què fem amb aquestes persones. Què es fa des de l’administració i els poders públics, des de les entitats socials, des de la pròpia societat per desfer el nus més complicat que ens quedarà sobre la taula en els pròxims anys.

Sóc optimista, perquè estic convençut que aquesta mateixa reflexió se la fan altres persones des de diferents posicions en el terreny de joc social. Per molt dura que sigui la caiguda la societat mai mira cap enrere quan vol projectar el seu futur i les solucions, encara que ara no les sapiguem identificar, hi són.

(il.lustració Gina Barrera)

Lluís i la clau

captura-de-pantalla-2016-10-31-a-las-15-50-02De tant en tant els mitjans de comunicació trenquen la grisor cromàtica dels continguts per explicar històries de persones, aparentment irrellevants, que amb la seva trajectòria fan una radiografia del que es cou a la vida real. Diumenge, La Vanguardia informava en una notícia signada per Rosa M. Bosch del cas d’en Lluís, un sense sostre que mor al cap de dos dies d’haver aconseguit les claus del pis tutelat que l’ha de permetre sortir del marasme de la indigència.

En el món dels sense sostre, Lluís havia aconseguit un dels trumfos més grans en el procés de rehabilitació, disposar de la clau d’un habitatge per refer la vida. La sort, a vegades, juga males passades i els educadors d’Arrels que seguien el seu cas, veient que no responia a les trucades i que no es presentava a la seu de la fundació per anar a un control mèdic programat, van decidir anar-lo a buscar i el van descobrir mort de manera natural ajagut al llit.

El simbolisme de la clau és perfectament descriptible. Obre la porta al futur, albira segones oportunitats  i delimita, perfectament, la frontera entre l’esperança i la desesperació.

Fa uns mesos vaig conèixer  a una persona que també buscava la seva clau. L’havien desnonat del pis on vivia –més aviat de l’habitació—uns dies abans de Nadal. Com la crònica d’una mort anunciada vaig poder percebre la sensació d’angoixa d’aquella dona amb dos fills mentre veia que arribava el dia fatídic. Lluitava contra el destí amb coratge. Gràcies a un ajut puntual de l’administració, a la tenacitat de persones del seu entorn i a la força personal per a defensar uns drets que se li negaven se’n va sortir. Això sí en precari, d’habitació en habitació, comptant la victòria per dies, perquè en aquests casos la clau sempre és provisional.

La dramàtica història d’en Lluís m’ha fet recordar el cas de la dona desnonada, que vaig seguir d’aprop. Més d’una vegada he pensat com d’arbitrària és la sort i com de gratificant és la clau quan et dóna una oportunitat i és la garantia d’un dret. La clau és una peça contundent, precisa, molt allunyada de les frases imaginatives i dels tuïts que omplen el rebost de les paraules buides. 

(il.lustració Gina Barrera)

Pallassos a Cornellà

captura-de-pantalla-2016-10-24-a-las-17-20-13Té mèrit omplir els carrers de gent àvida de seguir un espectacle. Preguntant la via més directa  de tal o qual escenari per no perdre’s cap detall d’una programació que té el pallasso com estrella. Així és com ha viscut Cornellà la 17a edició del Festival Internacional de Pallassos que des de 1984 se celebra a la ciutat i que va finalitzar diumenge.

Pallassos al carrer i en un escenari. Convenció per a parlar d’uns artistes i bufons, massa sovint banalitzats com actors de segona divisió, però que ben mirat es converteixen en la consciència crítica d’una societat sovint impermeable a la autocrítica.

La ciutat, els visitants locals i forans, els artistes han donat plasticitat a un fet incontrastable: la ciutat, per sobre de qualsevol altra consideració o categoria o situació, la formen les persones.

Perquè és important que se celebri un festival de pallassos a Cornellà o que algú, a més de quadrar pressupostos o atendre les necessitats més urgents del veïns, concebis aquesta idea fa més de 30 anys? Perquè la realitat, per molt obtusa o negre que  sigui, necessita dels contrastos, de les crítiques i de les rialles d’uns artistes capaços de cridar l’atenció de petits i grans.

Algú pot pensar que el que dic és la suma de paraules buides, concatenació de noms, verbs i articles sense aportar pràcticament res. Allà ell. Però el fet que se celebri, i tingui projecció internacional, a Cornellà té altres lectures que van més enllà de la pura i simple descripció. Ajuda a esvair tòpics, engrana perfectament amb la idea que no tot es cou, anima i projecta en aquell rovell d’ou que una pretesa ‘intelligensia’ ha determinat com l’epicentre del món.

Hi ha múltiples exemples. Cornellà n’és un i el festival ho demostra. La sensibilitat i la categoria de Tortell Poltrona, com a director d’escena, és una magnífica carta de presentació per a tots aquells que pensen que una rialla val més que mil paraules.

(il.lustració Gina Barrera)

Housing First

captura-de-pantalla-2016-10-19-a-las-12-10-47La Fundació Arrels, l’entitat amb més prestigi de les que treballen per tornar a la societat als ‘sense sostre’, ha dedicat una jornada a debatre i a veure les possibilitats a Catalunya del Housing First, una iniciativa en la que ells ja hi aposten amb la creació de pisos tutelats per les persones que viuen al carrer i estan en vies de reinserció.

La jornada, amb una notable afluència, ha comptat amb la presència de dos dels màxims experts en aquesta iniciativa: el nord-americà Sam Tsemberis, de qui sorgeix la idea inicial,  i l’investigador canadenc Tim Aubry. Com es pot deduir de la pròpia expressió anglesa, el Housing First parteix de la base que en el procés per reinserir a la societat les persones que viuen al carrer, a més de l’acompanyament i de l’ajut d’entitats com Arrels, cal donar-los un espai digne i estable.

A més d’un li pot caure molt lluny aquesta problemàtica, però no és una qüestió menor, sobretot perquè disposar d’un habitatge estable i digne, sense l’amenaça del desnonament i a preus assequibles és una de les grans preocupacions i de les que genera més angoixa entre els sectors més vulnerables de la societat.

Tsemberis ha exposat la expansió del model, que es va iniciar a Nova York al 1992 i que s’ha estès a més de 300 ciutats del món. Una bona iniciativa, en la que cal la complicitat de la societat i, especialment, l’acció mancomunada de les diferents administracions per a crear i ajudar a mantenir el projecte.

Entre nosaltres, l’accessibilitat a un habitatge entre les persones amb pocs recursos i, no ho oblidem, entre els joves mileuristes que volen crear el seu propi projecte de vida, un dret que reconeix la Constitució i recull la Declaració Universal del Drets humans, es manté com una de les grans assignatures pendents de resoldre.

Després d’escoltar als dos experts i de seguir la pertinaç i efectiva feina d’Arrels es fa difícil quedar-se insensible. Més d’un pot pensar que als carrers de la seva ciutat no hi ha persones ‘sense sostre’ i, per tant, problema resolt. És un miratge. La realitat de famílies o persones que viuen en una habitació a les que es discuteix el dret a cuina, a les que se les deixa estar (pagant) però sense dret empadronar-se, a les que van fer una dació en pagament i van acceptar un lloguer social per un període de cinc anys i veuen com s’acaba el termini i no han pogut superar la precarietat econòmica, a les que viuen acorralades per la pressió alcista dels lloguers, als que dormen en un recó qualsevol o s’han vist empesos a ocupar un pis per la poca diligència de les administracions a l’hora de convocar les meses d’emergència social són la genuïna composició d’un mosaic en blanc i negre.

Housing First, sí. Però més decisió, més compromís, més transversalitat i menys pugna mediàtica per encarar un problema, el de l’accés a l’habitatge, que no per molt parlat és menys real.

(Il.lustració Gina Barrera) 

La pobresa té cara de dona

Entretinguts en el debat sobre la feminització del nomenclàtor urbà i en un afany, des d’àmbits diversos, per esmenar la plana a l’Institut d’Estudis Catalans estem confonen l’anècdota amb la substància.

Sé que em poso en un camí complex, perquè és molt difícil situar en un mateix nivell el sentiment i la parla, moldejada a foc lent durant anys lluny d’urgències històriques i de convencions. Però, en fi, prefereixo pecar d’irreverent abans de renunciar a dir-hi la meva.

Trobo a faltar en l’enrenou que s’ha generat com a conseqüència del rebateig de l’antiga plaça dels Avis a Sabadell amb el nom de plaça dels Avis i de les Àvies un debat seriós sobre les polítiques de gènere i del canvi, ara ja perceptible, que la crisi econòmica comporta en la justa igualtat entre homes i dones.

Se’m pot dir antiquat, però sí que hi ha a la nostra societat una generació que hi creia en la igualtat entre homes i dones, sabent que partíem d’un model patriarcal, sent conscients que l’accés al món laboral era una de les millors vies per aconseguir-la i buscant maneres, des de l’àmbit familiar, de conciliar i coresponsabilitzar-se de la cura i de l’educació dels fills. Conec uns quants casos i podria descriure la seva història amb pèls i senyals. No hi entraré, però sí que hi trobo un comú denominador: la igualtat entre home i dona, o si es vol al revés, només és possible quan aquesta és autosuficient econòmicament i això vol dir treball digne i accés en condicions d’igualtat al món laboral.

La tendència l’ha estroncat la crisi econòmica i ara en veiem les conseqüències, més enllà de la bona voluntat política en forma de lleis i de l’interès per recordar en la quotidianitat oficial que existeix el gènere masculí i femení. Falta per veure si això s’interioritza a peu de carrer.

La meva percepció, com molt bé indiquen estudis recents, és que amb bones paraules farem poca feina. I com ho justifico? Poso un parell de exemples. Persisteix una desigualtat de sous entre home i dona per una mateixa feina. Hi ha qui diu que la mitjana és del 19%. Déu n’hi do. I un altre detall. El fet que no es reconegui com un dret universal l’escolarització entre 0 i 3 anys força que moltes mares deixin de treballar per estar amb els fills, ja que no els compensa el salari amb la quota de l’escola bressol.

Hi ha d’altres exemples que tenen a veure amb una major precarietat en les feines, en la dificultat per  conciliar horaris laborals i familiars, amb la dependència econòmica de l’home i, si mirem més enllà, en l’estat de pobresa de moltes dones que tot i haver treballat tota la vida, de manera regular o a casa, cobren, o cobraran, pensions de misèria. La conclusió és que la pobresa té cara de dona.

Parlem de polítiques de gènere, però amb rigor. Els focs artificials, bonics i espectaculars, deixem-los per la festa major.

(Il.lustració Gina Barrera)