Autor: Joan Barrera

Un apunt sobre el Congrés de periodistes

Jodi Kantor la periodista que amb Megan Twoley va destapar al 2017 des de les pàgines de ‘The New York Times’ el cas dels abusos sexuals del productor cinematogràfic Harvey Weinstein, gènesi del moviment ‘Me too’, va pronunciar la lliçó inaugural del 7è Congrés de periodistes de Catalunya, celebrat a Barcelona a principis de novembre.

No va ser una conferència de tràmit sinó ben al contrari. En l’explicació de com va treballar la notícia i de què passaria avui (2025) si es trobés amb un cas similar, Kantor va desgranar una sèrie de consideracions que haurien de servir per a frenar el descrèdit del periodisme i garantir la funció de peça essencial en la defensa de la veritat i de la democràcia.

El seu missatge, després d’advertir de la manipulació digital, de la creixent dificultat dels professionals alhora de protegir les fonts d’informació, de destacar que els periodistes han de persistir en el treball per a garantir la credibilitat i recuperar la confiança pública en els mitjans de comunicació, va ser categòric: el periodistes necessitem d’un pla col·lectiu, d’una estratègia comuna que permeti i faciliti salvar la veritat.

Garantir la veritat, aquest és l’objectiu de qualsevol pas per a recuperar la credibilitat del periodisme i els mitjans de comunicació.

El periodistes catalans fa anys que van entendre que aquest era el camí i l’aprovació del Codi Deontològic al 1992 i la posterior creació del Consell de la Informació de Catalunya (CIC) són la prova del compromís del conjunt de la professió en preservar la veritat. En aquest sentit, el congrés va ser un èxit per què, a banda de confrontar experiències i diagnosticar mancances, va ratificar per una amplíssima majoria l’actualització del Codi deontològic, que en un dels punts defineix què es ser periodista i quines obligacions comporta en uns moments en que han quedat desdibuixades les fronteres entre els mitjans de comunicació convencionals i les emergents plataformes digitals convertides en un colador per on circulen sense fre la desinformació, la falsedat i que ofereixen cobertura a grups amb interessos inconfessables i personatges que embolicats amb la capa de periodistes practiquen l’engany.

Fer els deures no és una garantia de bons resultats. La prova són les limitacions i l’efectivitat de les resolucions del CIC sobre infraccions del codi deontològic, fonamentades en el rigor i l’autoritat però sense base punitiva que obligui a corregir l’incompliment per part de periodistes i empreses.

Protegir la veritat no és una tasca fàcil, requereix d’un permanent exercici multidisciplinar, de perseverança, de modelar estratègies, d’atreure en el camí per a salvaguardar la veritat i enfortir la democràcia a actors (empreses i administració) que no tenen per què coincidir amb les propostes que el CPC representa però que estan allà i no se’ls pot desestimar.

Atreure significa dialogar, asseure’s a una mateixa taula i exigir si hi ha compromisos incomplerts. Pressuposa, des de la perspectiva del CPC, obrir-se a una nova dimensió, entenent que no tot s’acaba en les quatre parets del col·legi ni en el requeriment als professionals quan no fan bé la seva feina. Significa aprofitar l’embranzida del congrés i la força del compromís amb el Codi Deontològic per definir una nova estratègia que impliqui posar el focus i obrir-se a l’anàlisi d’aquelles qüestions que fan referència al marc legal que en una societat democràtica protegeix la tasca del periodista.

Aquest és el terreny que ha d’explorar, entenc, el consell de la informació, reprenent feina feta i obrint noves vies de debat sobre les amenaces  que sorgeixen a l’entorn de la professió i alteren les garanties constitucionals de preservar la veritat.  

La urgència la marquen casos recents que no haurien de passar per alt i són una senyal d’alerta. Exemples són la via que s’ha obert des de l’àmbit del Tribunal Suprem i en el judici al Fiscal general de l’Estat quan es qüestiona l’obligació constitucional dels periodistes de preservar la identitat de les fonts d’informació o la previsió inclosa en l’avantprojecte de Llei de secrets oficials, aprovat pel govern central, que permetria als jutges en determinats supòsits identificar les fonts d’informació adduint raons d’interès general i en funció dels anys de pena pel delicte comès.

I si parlem de Catalunya, l’arxiu i el desinterès en la tramitació i debat parlamentari de la Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya, eina imprescindible par a garantir la veracitat i el rigor de la informació emesa pels operadors digitals i per establir mesures que frenin continguts il·legals.

El CPC ha d’intervenir en aquest debat, sí sense cap mena de dubte. Es tracta de blindar el Codi Deontològic com un instrument útil i operatiu, d’afermar el bon periodisme i novament des del periodisme català situar-nos a l’avantguarda en la defensa de la veritat, del rigor professional i de la democràcia, com ho vam fer al 1992. Ni més ni menys que el que reclamava Jodi Kantor.  

Virtuts cristianes

La jerarquia eclesiàstica espanyola que va ser un dels grups més influents de suport a la dictadura franquista, que va avalar i va incentivar la repressió fins propiciar condemnes de mort contra defensors de la democràcia i de la llibertat, que va jugar un paper clau en l’adoctrinament escolar i en la moral de la població, que durant anys no va tenir cap tipus de mirament en justificar les atrocitats del dictador ‘por la gracia de Dios’ i el va protegir sota el pal·li eclesial i que només per tots aquests antecedents hauria de mantenir un paper discret en l’aniversari dels 50 anys de la mort de Franco ha decidit alçar la veu, no per demanar perdó i fer autocrítica que és el que afegiria dignitat a qualsevol col·laboracionista del règim sinó per denunciar que les lleis que busquen recordar i dignificar la memòria de les víctimes de la ignomínia franquista, restablir la veritat i frenar el revisionisme històric són un instrument de ‘polarització ideològica’ al servei d’interessos polítics del present i pequen de biaix ideològic. I atribuint-se una funció pastoral impròpia i que va més enllà de la catequesi religiosa demanen als promotors de les lleis ‘purificar la memòria’ i aprofundir en la reconciliació com si els separadors fossin les víctimes.

La reflexió pública del president de la Conferència episcopal espanyola, Luis Argüello, ara i en les circumstàncies actuals, freguen la indecència i podríem encabir-les en el grup format pel 21,3% de ciutadans que en una recent enquesta del CIS opina que la dictadura va ser ‘bona’ o ‘molt bona’. Tinc amics catòlics que segur que escoltant aquestes paraules se’ls han regirat els budells, però allà estan les declaracions eclesials com la mostra d’una església irreductible que 50 anys després de la mort del dictador i amb els antecedents descrits segueix sense assumir amb clara autocrítica la seva responsabilitat històrica durant el franquisme.

Recordar que fa 50 anys del 20-N dóna per a molt i la prova és l’interès que suscita la data i les dinàmiques socials i polítiques que es van activar amb la mort del dictador. En unes altres circumstàncies, les paraules del bisbe Argüello s’afegirien als centenars de pronunciaments d’aquests dies. L’anormalitat és que pronunciades amb el to en que les ha dit i amb el transfons polític que desprenen mostren que per alguns tancar les ferides del franquisme és un exercici innecessari.

Pels desapareguts i els represaliats, per les seves famílies i descendents a qui el règim els va negar la dignitat que mereix qualsevol persona, afirmacions com aquestes són una ofensa i s’alineen amb el revisionisme històric que treballa de manera incansable per construir murs de silenci i edulcorar veritats incòmodes de la història recent espanyola.

Precisament perquè la ferida segueix oberta i cal tancar-la, perquè cal advertir dels perills de l’autoritarisme, tenen sentit les lleis de memòria democràtica i de memòria històrica. Aprovar-les i defensar-les no és un acte d’oportunisme polític, com insinua Argüello, sinó d’estricta justícia, aquella que demanen els milers de persones que encara avui busquen els cossos del seus familiars enterrats en fosses comunes durant la guerra civil, els que expliquen la veritat de la repressió i com és viure sense llibertats, per denunciar als qui saltant-se el marc constitucional fan enaltiment de la dictadura i per a divulgar els valors democràtics davant els intransigents.

No hi ha reconciliació sense reparació i ho saben perfectament als revisionistes del PP i Vox, la dreta i l’extrema dreta autoritària, quan decideixen frenar les lleis de memòria i es neguen a mirar el passat amb criteris de democràcia i de llibertat. Argüello i la jerarquia de l’Església espanyola han pres una posició clara a favor d’aquests plantejaments, han oblidat que la contrició i el penediment, la dignitat i la justícia i la humilitat que és el contrari de la supèrbia també són virtuts cristianes.

La síndica i el bon titular

No deixis mai que la realitat espatlli un bon titular. Es tracta d’una frase irónica que de tant en tant s’escolta en el món del periodisme i denuncia la temptació de forçar la màquina per atreure l’atenció al marge d’uns fets que justifiquin de manera explícita el titular o dissimulant aquelles dades que el poden desnaturalitzar.

Estic convençut que aquest matí quan els assessors de comunicació de la Síndica de Greuges de Catalunya s’han topat amb el ressò mediàtic de la roda de premsa de presentació de l’Informe anual sobre l’estat dels drets dels menors catalans hauran saltat d’alegria. En el maremàgnum de notícies que arriben a les redaccions i que obliguen als periodistes a una tria escrupolosa dels continguts han aconseguit colar un parell de titulars que fan patxoca: un que es rebaixi l’edat per a votar als 16 anys i l’altre que s’allargui l’escolarització obligatòria fins els 18.

Que ho digui la síndica no és una qüestió irrellevant o al menys així s’ha de tenir en compte per a qui valora la institució. El que passa és que en el cas d’allargar l’escolarització obligatòria als 18 anys s’hi amaguen paranys no gens menors que en l’exposició pública es deixen de banda i que dit amb contundència generen unes expectatives que no ajuden a resoldre les greus mancances dels sistema educatiu català que ara, desprès d’anys de desídia i de desinversió, de mirar-se el melic i de perdre el temps en iniciatives extemporànies, es volen corregir.

Diu la síndica i l’adjunta que vetlla pels drets de la infància que la proposta ajudarà a reduir l’absentisme escolar a Catalunya, que és del 13,7% molt per sobre del 9,5% de mitjana europea. Posa com exemple el que fan a Portugal (quina mania en emmirallar-se en els altres per tirar endavant) que ha reduït l’abandonament allargant l’escolarització obligatòria i per apuntalar la proposta farceix l’argumentari en conceptes com l’edatisme que, diu, també pateixen els menors (pobre gent gran ja els ha sortit un competidor) i els invisibilitza a ulls de l’administració o fent suggeriments com dotar-los de més autonomia i menys tutela parental en l’elecció de centre i que en el cas de sancions econòmiques el pagament no recaigui obligatòriament en els pares o tutors i es permeti substituir-les per alternatives educacionals.

Se’m fa difícil aventurar quin serà el recorregut d’aquestes propostes. Em temo que més enllà d’incentivar en determinats àmbits el debat sobre l’estat de l’educació a Catalunya, sobre el qual ja existeix una radiografia prou precisa dels punts febles i de les coses a resoldre, l’informe de la síndica no tindrà altre recorregut que el minut de glòria que proporciona un titular als mitjans de comunicació.

Ben mirat, es tracta d’una altra ocasió desaprofitada. No crec que la funció de la sindicatura de greuges sigui fer bons titulars, al contrari. Si hi ha abandonament escolar és perquè creix i s’enquista la pobresa, germen de totes les desigualtats en les diferents etapes educatives. Treballar amb l’administració per resoldre-les és la seva funció, des de la denúncia però també amb el rigor, l’escrupolositat i la discreció que requereix una problemàtica essencial pel futur de Catalunya com és l’educació de les futures generacions. Convé que la realitat prevalgui, encara que sigui reiterativa i en una època sotmesa al dictat de les emocions poc cridanera, abans de caure en la temptació del bon titular, efectista però de curta volada.

Miguel Fuster, 15 anys al carrer

Al Palau de Can Mercader de Cornellà es pot veure fins el 15 de febrer del 2026 l’exposició ‘Miguel Fuster (1944-2022), la vida en un traç’.  Es tracta d’una retrospectiva d’aquest il·lustrador i dibuixant de còmics amb una trajectòria professional d’èxit que a conseqüència de l’addicció a l’alcohol i la pèrdua del seu habitatge per un incendi va acabar malvivint al carrer durant 15 anys fins que voluntaris de la fundació Arrels el van localitzar al 2003 i li van oferir una via de sortida i de reinserció i la possibilitat de poder viure en un pis de la institució al carrer Olzinelles de Barcelona.

La mostra amb peces dels inicis professionals i la reedició recent del llibre ’15 años en la calle’ on estan recollits la totalitat de textos i dibuixos que des del 2007 va incorporar en un bloc on narrava l’experiència de persona sense sostre, permet al visitant endinsar-se, sense prejudicis i de foma clara i directa, en una de les realitats més deliberadament ignorades a les grans ciutats: la de les persones que no tenen un lloc on viure i passar la nit.

La força dels seus dibuixos, amb un traç negre i persistent, centrats en les persones i les realitats que s’amaguen en la foscor de la nit específicament la de Miguel Fuster, posa cara a unes xifres que deshumanitzen i que per la resta de mortals actuen com un pal·liatiu que els permet mirar cap a l’altra banda i digerir la veritat incòmoda del sensellarisme. D’acord amb els càlculs més recents a la ciutat de Barcelona hi ha 5.000 persones sense llar, de les qual unes 1.600 viuen al carrer, una part significativa formada per joves de menys de 25 anys.

Fuster, que va tenir el coratge d’explicar com és viure al ras, resumeix en una frase el sentiment d’impotència i de frustració de les persones a qui no els queda ni un sostre on aixoplugar-se: ‘Hace muchos años que nadie me llama por mi nombre’. Una frase contundent per a dir que la societat els converteix en invisibles, els fa desaparèixer del radar al qual tots tenim dret, els carrega de prejudicis, els estigmatitza, fins que la sort sovint esquiva els permet sortir de la foscor i recuperar la dignitat.

L’exposició de Cornellà és un cop de puny a la insensibilitat, la sacsejada que de tant en tant ens convé. Llàstima que no n’hi hagi més com aquesta, ens ajudaria a desempallegar-nos del conformisme en el que ens volen instal·lats, a descobrir que molt sovint darrera d’una xifra hi ha persones, amb ànima i sentiments, a qui la vida els ha fet una mala passada i que, malgrat tot, volen aixecar-se de nou, que tenen nom i no mereixen que se’ls ignori.

Fuster va ser un supervivent, que va trobar la ma estesa d’Arrels i d’un amic com Juan Lemus per trencar el curs d’una història que les circumstàncies convertien en predeterminada com els passava a molts dels companys i companyes de carrer. Ell la dibuixa, la fa reconeixible, cartografia recons de la ciutat no des de la mirada del turista o del caminant sinó de qui veu en un petit espai el refugi que li permetrà passar un altra nit, que es fa eterna.      

No tenen vergonya

Reconec que m’he hagut de mossegar la llengua i evitar expressions més dures quan vaig saber que els directius d’À Punt, la televisió pública valenciana, va decidir que no hi hauria ni retransmissió ni connexions en directe de la gran manifestació, i ja en van dotze, que dissabte va discórrer pels carrers de València demanant responsabilitats i la dimissió de Carlos Mazón per l’actuació irresponsable d’ell i el seu govern el dia de la dana que va causar 229 morts ara fa un any.

Si silenciar la notícia i referir-se a ella només a l’informatiu del vespre ja és un fet greu, inadmissible en un mitjà que financen els valencians amb els seus impostos, el nivell d’estultícia creix fins el màxim nivell quan els directius decidiexen suplantar l’emissió del directe per una corrida de braus del 1997. És una bufetada a les víctimes, als seus familiars i a milers de valencians representats per les 50.000 persones que dissabte van sortir al carrer reclamant novament el relleu del president de la comunitat i exigint saber la veritat de tot el que va passar al centre de comandament encarregat de prevenir a la ciutadania de la catàstrofe.

Mariola Cubells, una periodista que coneix perfectament què es cou als mitjans públics valencians, deia dimarts a la SER Catalunya que per primera vegada els professionals de la cadena  havien aixecat la veu de manera conjunta en contra del despropòsit que implica canviar la programació, començant pel tuït de la redactora del cap de setmana Cèlia Cerezo que era al lloc dels fets impotent, buscant estratègies digitals, junt amb altres dos companys, per burlar la censura.

Avui fa un any de la dana i tinc davant la portada de La Vanguardia amb la imatge de la Dolores Ruiz amb les fotos del marit i dels dos fills morts per la riuada a Xiva. Per ella, per respecte a les víctimes, als familiars i a totes les persones que no han pogut recuperar la normalitat, que tenen dificultats per baixar al carrer perquè encara hi ha centenars d’ascensors que no funcionen, que viuen a cases d’amics perquè el seu habitatge va quedar destruït i pels que segueixen sense rebre els ajuts promesos és més necessari que mai trencar el silenci, exigir justícia i reparació, cridar a favor de la dignitat.

El que va passar dissabte a la televisió autonòmica, un acte de censura sense miraments, no marca un abans i un desprès, és un nou exemple del camí que impulsen els predicadors de la post-veritat, d’aquells que manipulen conscientment i maniobren amb desvergonyiment per utilitzar a favor dels seus interessos els mitjans públics, dels còmplices de la barbaritat, dels qui com Trump a les xarxes socials i amb la corona de rei llença excrements als set milions de manifestants que protestaven en contra de la deriva autoritària del govern dels Estats Units.

Bé pels professionals d’À Punt, per la resposta i per haver despullat públicament als col·laboradors necessaris de la mentida, sense por a represàlies en un moment en el que el periodisme no cotitza a l’alça i la precarietat és norma en aquest ofici. Resistir i manifestar-se són paraules clau per enfrontar-se als nous autoritarismes, però no són accions suficients si darrera no hi ha un moviment polític que des de la unitat les acompanyi.

Notícies que maten

Si algú espera que comenci aquest comentari amb un llistat de males notícies, catàstrofes i exemples d’indignitat humana va errat. Em proposo fer un exercici de contenció per capgirar, ni que sigui uns minuts, la sensació de mareig que em provoca la lectura de notícies negatives als mitjans de comunicació. El perquè: tots els enfocs són malèfics i hi manquen espurnes d’esperança.

Per començar, m’he proposat eliminar qualsevol via de contaminació que pugui fer trontollar el repte. Com aquell que emprèn una dieta per aprimar-se, he decidit que no iniciaré la jornada devorant, mentre esmorzo, les notícies del dia. Res de repassar les webs, de fer el seguiment d’aquelles informacions que he deixat pendents la nit anterior, de l’article que per molt que s’hi esforci l’autor no afegeix novetats a tot allò que ja se sap.

No serà una decisió fàcil. Els hàbits que s’han enquistat amb els anys és difícil perdre’ls. Admiro la tenacitat i la fortalesa dels ex-fumadors que un dia, per motius diversos, van decidir que no encendrien cap més cigarreta i desitjo ser com ells. Em tocarà lluitar contra la temptació de connectar el mòbil i amb el dit, mecànicament i sense adonar-me, entrar a les plataformes informatives de consulta habitual.

Per a mi, el repte no és nou. Vaig fer un pas similar fa anys quan d’un dia a l’altre vaig deixar de seguir tertúlies. M’excitaven, eren com una dosi enriquida d’adrenalina. Parlo de la dècada dels anys 90 del segle passat i el format, tan habitual ara, començava a consolidar-se i provocava una competència ferotge entre mitjans que s’ha degradat fins a convertir-se en un guirigall simplista i extenuant de sentències previsibles, sense novetats i sotmeses a la passió de sigles i interessos inconfessats.

Reconec que aquella decisió, que segueixo mantenint, no va ser fàcil. En els entorns on em movia, no saber de les disquisicions d’uns i altres em deixava descol·locat, era complicat seguir la conversa i per moments tenia la sensació de ser com una estàtua de sal incapaç de complementar una frase de la que els altres en feien xerinola i sarcasme. Com he superat la prova, ara em proposo un nou repte.

No sé si me’n sortiré i, fins i tot, pot ser arriscat atesa la meva curiositat innata. Es pot viure sense participar d’aquest neguit ambiental que ha transformat el relat informatiu en un llistat de catàstrofes, il·lusions fallides i desgràcies inversemblants? El que de moment tinc clar, i això em fa tenir esperances, és que el món i la nostra perifèria és molt més ric, variat, engrescador, atractiu, compromès i ple de persones interessants que sense el llustre del cognom ni del càrrec servirien per omplir pàgines i pàgines sense que ens avorríssim.

El periodistes, i en aquest apartat m’incloc encara que ara ja no estic a la trinxera, hauríem de repensar què escrivim o diem. No parlo de renunciar a la denúncia, de relatar les atrocitats d’autoritarismes despietats, es tracta d’obrir el prisma i d’oferir una visió de la realitat més diversa i plural, com el fotògraf que va pel carrer i reprodueix imatges de la vida quotidiana.

Les notícies efectivament no maten, però poden generar insensibilitat, la mateixa que ens permet seguir les matances a Gaza mentre endrapem un bon bistec. Per això he decidit començar aquest exercici de contenció informativa. No serà fàcil però és necessari. No soc un  tipus rar, sé que d’altres persones pensen igual i no volen estar sotmeses a un estat d’angoixa permanent, amb por de que el món s’enfonsa.

Hi ha històries anònimes captivadores que segueixen en silenci, arraconades, que ens parlen de valors, compromís i superació. Només cal gratar i descobrir-les. Sortir al carrer amb els ulls ben oberts. Si les descobreixo segur que recuperaré un hàbit que em dol deixar i reconciliar-me amb la professió. Veurem quan dura el propòsit, perquè la temptació de recaure és permanent.

El 20% del talent i l’experiència

La presidenta de la Diputació de Barcelona, Lluïsa Moret, ha tingut l’encert de convocar un congrés sobre edatisme i ho fa a partir d’una reflexió a primera vista incontrovertible: ‘No podem perdre el 20% del talent i de l’experiència del país perquè tinguin més de 65 anys’. Expressat com un desig, és estimulant entrar en un debat que té múltiples ramificacions i on no tot es redueix, encara que sigui rellevant,  als ajuts a la dependència, la sostenibilitat de les pensions i a la solitud, un estigma que sobrepassa franges d’edat i no és exclusiva de persones grans.

Segur que del congrés en sortiran propostes interessants, la majoria conegudes i previsibles, però el sol fet de que se’n parli, de situar l’edatisme en el centre del debat social i que es faci al marge de prejudicis i falses consideracions ja és una bona notícia. Les 1,6 milions de persones que a Catalunya superen els 65 anys mereixen atenció, més enllà de llàstima quan perden autonomia per l’edat o de que se’ls critiqui sense miraments quan se’ls retreu les pensions que cobren o la sort que tenen per poder gaudir dels viatges de l’Imserso a preus de pel·lícula.

Quan de tant en tant em trobo amb el compromís de parlar sobre la jubilació i fer-se gran ho entomo amb incomoditat. Si entre els interlocutors hi ha persones joves temo la reacció i la controvèrsia impulsats per la necessitat de respondre a un argumentari pervers i fals que identifica drets adquirits amb privilegis i se sustenta en un utilitarisme economicista que converteix en inútil tot el que no és productiu. O per part dels meus, quan només aflora la resignació i el victimisme.

Fa un parell d’anys la sectorial de persones jubilades d’un dels grans sindicats catalans em va convidar a fer una xerrada sobre gent gran i administració. Com penso que les xerrades han de ser estimulants i han de tenir un punt de provocació vaig introduir l’idea que els consells de gent gran es quedaven curs i reduïen la capacitat d’incidència plantejant demandes com si només afectessin a les persones de més de 65 anys i a ningú més. El resultat és que fer-ho així, per molta raó que tinguis, provoca el rebuig d’aquelles persones que lluny dels 65 anys també tenen una vida complicada. Havien de superar, els deia, la pantalla pròpia i canviar d’estratègia.

L’idea que els vaig traslladar és que un debat intergeneracional entre persones grans i joves no es pot construir sobre una base de bones intencions sinó que hi ha d’haver elements objectius que fonamentin el diàleg i dels que en surtin propostes efectives. I enumerava algunes lluites compartides on seria factible arribar a acords: en habitatge, per uns l’accés i pels altres la possibilitat de rehabilitació; en sanitat i serveis psico-pedagògics, llistes d’espera a banda i banda; quan parlem de bretxa digital, on la manca d’habilitats i accés a les xarxes dels grans causa problemes de caràcter similar als joves econòmicament vulnerables privats d’una connectivitat adequada per seguir els estudis; al parlar de solitud, evident en els dos casos amb la lacra de les temptatives de suïcidi juvenil cada cop més freqüent; i en la millora de serveis i equipaments, més vetlladors a les escoles i educadors de carrer vinculats a esplais en barris tensionats demandes que no s’allunyen de la necessitat d’activitats per a persones grans, instruments bàsics per una bona sociabilització.

Voluntat d’aprofitar talent i experiència, però sobretot, i aquest és un missatge per la gent gran, necessitat d’implicar-se en la construcció d’un nou model de ciutat intergeneracional on l’edat sumi i no divideixi. Hi ha massa interessos comuns en joc.    

La metàfora del grafiter

Els propietaris de l’emblemàtica botiga El Rei de la Màgia al carrer Princesa de Barcelona estan farts de les pintades dels grafiters a la façana de l’establiment. Tot i els esforços per netejar-la i retornar-la a l’estat original –és una delícia l’aparador exterior i que es tracti d’un comerç inaugurat al 1881—no se’n surten amb el seu propòsit. El pitjor és que no es tracta de pintades amb un mínim sentit artístic o amb missatge, com les de Banksy per exemple, sinó d’autèntiques barrabassades, sense cap sentit estètic, que embruten i a més malmeten el material que les serveix de base.

Pintades com aquestes o les que es fan als trens de Rodalies són una mostra de mal gust i d’incivisme, sense  cap intenció reivindicativa, i netejar-les o prevenir-les amb més vigilància generen als particulars i a l’administració molèsties i una despesa considerable. En el cas de Renfe, els diners per a netejar-les i procurar sense èxit que no se’n facin més escala fins els 32.500 euros diaris a Catalunya. En total, prop de 12 milions d’euros a l’any amb dades de l’any passat.

Quin és el motiu de la proliferació, d’aquesta autèntica plaga del segle XXI, que s’acarnissa especialment en barris densament poblats on empastifar les parets amb signes indesxifrables acaba sent, per desgràcia, un signe d’identitat? De moment, no he trobat cap resposta més enllà de la queixa o de la comprensió de persones que amb bona fe interpreten aquestes accions com exemple d’art urbà o, quina absurditat, de rebel·lia contra el sistema.

Són, els grafiters, la punta de llança dels contestataris del segle XXI? Rotundament, no. Ni cap consideració ni cap indulgència a qui embruta, degrada l’entorn i ho fa emparant-se, en una majoria de casos, en la nocturnitat de la ciutat, afegint foscor a una acció que és prototip de mal gust i que obliga a gastar uns recursos que ben bé podrien aprofitar altres persones quan surten de les arques públiques.

La metàfora del grafiter és el paradigma de la confusió que envolta el sentit de canvi a la nostra societat i que empodera algunes franjes de població jove. Qui sap si per nostàlgia de revolucions passades, per un desig de recuperar el sentit de la paraula contracultura o per enfortir un vincle de pertinença el grafiter ja forma part de la cosmografia urbana.

Sé que les fronteres entre l’art i el mal gust són complicades de dibuixar, que molts dels grans referents artístics van viure, abans de ser reconeguts com artistes, entre la incomprensió, el menyspreu i la ignorància, alguns fins i tot el reconeixement el van obtenir una vegada morts, però res de totes aquestes circumstàncies permeten intuir en qui assalta un tros de paret, l’aparador d’una botiga o un vagó de tren una mínima vena artística.

El bon art sempre va precedit de perseverança, investigació i treball. Res és fortuït. Aquestes característiques marquen la diferència entre el geni i l’ignorant.  

Carnet per punts

Fins ara l’únic carnet per punts que coneixia era el de conduir, una mesura dissuasòria per intentar evitar els accidents de trànsit i frenar els hàbits incívics dels mals conductors. Des d’aquest cap de setmana, el ‘run-run’ de que hi haurà un nou carnet per punts per a classificar els migrants que arribin a Espanya ha fet que desviem el focus de la simple mesura coercitiva que afecta a tots els que disposem de carnet de conduir a una altra més transcendent que en la pràctica equival a seleccionar entre migrants bons i dolents.

El PP, i el seu líder Alberto Núñez Feijóo, intenta amb aquesta proposta mantenir-se viu en un debat, el de la immigració, que el tenalla per la pinça que li fan Vox i el sector més radical del seu partit, capitanejat per José María Aznar i la seva escudera Isabel Díaz Ayuso. Encara que la proposta estigui per definir i que, com assenyalen els experts, generi dubtes sobre l’encaix constitucional no li resta valor, especialment quan una part de la societat, i no necessàriament situada a l’extrema dreta, ha comprat i comença a familiaritzar-se amb aquest argumentari que no és altre que els migrants només venen al nostre país per la pagueta i els ajuts socials.

Cada vegada soc més escèptic sobre l’efectivitat de les respostes que intenten desmuntar el discursos d’odi i xenòfobs amb bones paraules, que aporten dades per desmentir una suposada voluntat dels migrants per apropiar-se d’ajuts públics sense fer res i malmetre el concepte solidaritat, no tant per la conveniència de posar-les sobre la taula sinó perquè el descrèdit institucional i el ferotge individualisme que impregna àmplies capes de la població actuen de barrera natural difícil de traspassar.

En una societat que és immune a plantejaments com el de la igualtat, que integra molt millor els discursos emocionals que els raonaments fonamentats en dades incontrastables i que no troba una perspectiva digna de futur on emmirallar-se qualsevol messies pot ser benvingut sense necessitat de baixar de l’autobús. En aquest punt estan les forces de progrés, donant voltes i més voltes a la sínia de la frustració sense trobar un camí transitable que permeti sortir del pedregar.

Fa uns dies llegia a ‘La Vanguardia’ una entrevista a l’eurodiputat i dirigent socialdemòcrata francès Raphaël Glucksmann, on parlava del futur d’Europa, de democràcia i de l’auge de l’extrema dreta. Apuntava una sèrie d’idees sobre les quals convindria reflexionar: perquè, tot i les transformacions positives de les nostres societats, hi ha cada vegada més joves que no troben el seu lloc i tenen la impressió d’estar estigmatitzats i exclosos del discurs sobre el que som junts i perquè l’extrema dreta és avui qui encarna el gran canvi, ostenta l’impuls revolucionari i l’esquerra apareix com la defensora de les elits i l’statu quo.

La sortida, en la que jo també hi crec, és donar un nou sentit als valors democràtics i demostrar que la democràcia continua sent la millor eina transformadora de la societat. És el gran repte en una cursa contra rellotge que, de moment, guanyen els autoritarismes.

De fet, diu Glucksmann, no n’hi ha prou en pujar a la barricada i cridar que el feixisme no passarà, cal recuperar la fe en la construcció europea. I entre nosaltres, em permeto afegir, que institucions, governs, partits democràtics i societat treballin conjuntament per aconseguir frenar l’efecte centrifugador de l’extrema dreta que a Catalunya i en el cas d’Aliança Catalana aconseguiria, segons darrers estudis demoscòpics, fins a 430.000 vots dels quals 65.000 procedents del PSC, Esquerra i Comuns, gairebé 150.000 de Junts,  fins a 70.000 d’abstencionistes, 10.000 de nous votants i 30.000 procedents de Vox i PP. Tancar els ulls i esperar que escampi és una temeritat.

La Catalunya del futur

La pregunta encara que sembli recurrent no ho és. Es pot parlar el futur quan el 34,7% de la població menor de 18 anys està en risc de pobresa o pateix exclusió social i a Barcelona, la capital de Catalunya, la xifra arriba al 40% d’aquesta franja de població? Podem parlar de cohesió social amb aquests nivells de desigualtat? Quin futur els espera a les noves generacions i com reaccionaran des d’un punt de vista polític i social si les seves perspectives de vida els aboquen a viure en una pobresa perpetua de la qual és difícil sortir?

Tot i que no és la primera vegada i ni serà l’última que aquestes preguntes es posen sobre la taula, la urgència de respostes és cada cop més necessari. Interpel·len a la societat en general, però sobre tot es projecten als dirigents polítics encarregats de plantejar solucions efectives que ajudin a capgirar un percentatge inassumible i escandalós es miri com es miri.

Potser perquè s’acosta el debat anual de política general al Parlament de Catalunya, el primer real del govern de Salvador Illa al capdavant de la Generalitat, i que entre els objectius programàtics de l’executiu català hi ha el foment de la convivència i la reducció de la desigualtat, apareixen als darrers dies propostes impulsades des del departament de Drets socials per abordar aquesta anomalia.

Una d’elles, redactada pel comitè d’experts per la transformació i la innovació social (Cetis), aposta per diferents tipus d’ajuts destinats a les famílies dels menors econòmicament vulnerables, entre els quals, el més cridaner, és una percepció universal en els primers anys de vida de l’infant. Com és el més llampant domina els titulars dels mitjans de comunicació però en la pràctica no passa d’un brindis al sol,  ja que, de moment, no hi ha recursos per a fer-lo efectiu ni està clar que l’administració tal com està configurada estigui en condicions d’assumir-ne la gestió.

Només amb aquestes dues consideracions ja queda clar que Drets socials fa un exercici de voluntarisme insuficient per la magnitud de la tasca i exposa la seva solitud en un govern que ara per ara sembla més interessat en acontentar, de moment amb poc èxit, als socis i adversaris polítics que en definir de manera clara i entenedora el projecte polític i el model de societat que vol impulsar pels pròxims anys a Catalunya.

Transcorregut més d’un any des que els socialistes van arribar a la Generalitat, el més preocupant, tal com mostren les enquestes quan es pregunta a la ciutadania que valori l’acció de l’executiu, és que no hi ha una percepció majoritaria de canvi en allò que l’afecta en el dia a dia a banda de bones intencions i de diagnòstics precisos sense continuïtat.

Si no fos perquè seria massa escruixidor i injust podríem dir que la pobresa existeix, amb una afectació directa en la franja d’edat del 0 i 18 anys, però que tot i l’emergència social amb què definim la situació no sembla que hi hagi una estratègia clara de què fer ni de com actuar.

Es fan pedaços, hi ha desconnexió entre departaments, un excés de burocràcia i complexitat administrativa que es vol reduir amb intel·ligència artificial no se sap a partir de quan i al final el ciutadà desconnecta i assumeix que no li queda altra opció que resignar-se. La conseqüència és que poc a poc es dilueix l’esperança del canvi, un mal negoci que convindria redreçar.

Hi som a temps i la primera oportunitat és la del debat parlamentari a primers d’octubre. No pot ser que l’agenda política la marqui l’oposició, per molt necessària que sigui en l’actual correlació de forces parlamentàries. Cal sortir dels plantejaments defensius i exposar de manera clara i entenedora què està disposat a fer el Govern, en el seu conjunt, per redreçar anys d’inoperància i de conflictivitat emocional instigada de manera irresponsable. Cal recuperar el millor de la gestió política per a dignificar la vida dels ciutadans. Cal començar a posar les bases de la Catalunya del futur.