Autor: Joan Barrera

Víctimes desprotegides, èxit de la ‘manada’

Qualsevol advocat que actua en defensa d’un cas de delicte flagrant busca per l’acusat arguments que permetin rebaixar la pena i, en darrera instància, un acord amb la part contrària que eviti el judici i comporti reduir el càstig penal o administratiu del delicte. Arribat a aquest punt, en que la justícia s’aplica sobre la base d’un pacte entre les parts, es pot afirmar que el procediment per a redimir els danys i la conseqüent rebaixa de la pena es conveteix en un èxit del defensor en que no sempre les víctimes surten ben parades.

És el que ha passat amb l’acord a què han arribat les parts –acusació, defensa i fiscalia—en el judici que s’havia de celebrar a Barcelona contra cinc integrants de l’anomenada ‘la manada de Castelldefels’ que s’afrontaven a penes d’entre 28 i 53 anys de presó per pertinença a grup criminal, agressió sexual i revelació de secrets per haver difós els atacs a les dones a través d’un grup de WhatsApp en el qual, a part d’ells, hi havia 9 persones més, que mai van dir res i que amb el pacte s’estalvien de comparèixer al judici.

Com no soc advocat ni tinc coneixements de Dret dono per fet que el tracte que permet rebaixar de 53 a 8 anys les penes de presó per els principals encausats s’ajusta al procediment judicial. Però feta aquesta consideració, i a banda d’un hipotètic recurs, la manera com s’ha resolt el cas posa en qüestió el caràcter reparador de la justícia, no desincentiva a potencials agressors i deixa a les dones que són víctimes de depredadors sexuals indefenses i en el límit de si els convé denunciar i demanar empara a la justícia.

Que un dels arguments per a justificar el pacte i reducció de penes sigui, com diu la Fiscalia, que s’ha volgut protegir a les víctimes i la seva voluntat de no ser revictimitzades sotmetent-les a la pressió del judici afegeix més llenya al foc al debat de com protegir, actuar i castigar els casos de violència masclista.

En aquesta qüestió anem a batzegades, sense trobar una resposta efectiva a la violència que pateixen les dones: les agressions amb víctimes mortals es repeteixen i sovint, com és el cas, els violadors troben mecanismes legals per escapar-se del delicte o reduir la pena a un nivell incomprensible per la ciutadania.

Vist el resultat d’aquest judici podem pensar, amb arguments sòlids, que de poc han servir les manifestacions i els canvis legals amb la llei del ‘només sí és sí’ conseqüència del cas de la ‘manada’ de Pamplona al juliol del 2016. Segueix havent molt camí per recórrer.

I en el camí per erradicar la lacra de la violència masclista tan important és enfortir la consciència social de rebuig a aquestes actuacions i endurir el codi penal com protegir i acompanyar a la víctima. Una protecció, la gran assignatura pendent, que ha fallat en el cas de les dones víctimes dels fets delictius provats i assumits pels cinc integrants de la ‘manada’ de Castelldefels i que queda en evidència quan la Fiscalia, braç executor de l’acusació pública, s’ha de justificar per la signatura de l’acord a través d’un comunicat.

Ja n’hi ha prou que la societat i les instàncies públiques deixin a les víctimes desemparades i a la mà de Déu i es justifiquin amb la sentència que la sort les acompanyi.   

Periodistes o soldats

Pepa Bueno, la directora i presentadora del ‘Telediario 2’ de TVE, ha resumit en una frase una de les grans disjuntives que afronta la professió periodística. En una trobada a Madrid per analitzar l’actualitat va parlar de com veu l’ofici i en aquest sentit va ser categòrica: “Avui no es busquen periodistes, es busquen soldats”.

La frase pot semblar enginyosa o un estirabot, però descriu de manera entenedora l’entrebanc d’una professió que perd prestigi i confiança amb el pas del temps. Avui, anomenar-se periodista i exercir com a tal ha perdut el llustre de temps passats. No és caure en la supèrbia o en la vanitat recordar que els periodistes, el conjunt dels informadors, ja no tenen la consideració social ni el respecte de fa uns anys.

Si exceptuem casos molt concrets, per la majoria de l’opinió pública el periodista ha deixat de ser el prescriptor de l’actualitat, el que posa l’etiqueta de creïble a la informació, aquell que s’encarrega de narrar el que passa al món amb encerts o errors però donant per fet que sempre hi haurà el plus d’honestedat, rigor i criteris ètics en el relat informatiu, condicions indispensables per què sigui creïble.

Sense atribuir-ho a una única causa, la pèrdua de prestigi se sustenta en una multiplicitat de factors, un dels rellevants és que no hi ha filtres per atribuir-se la consideració de periodista. Tothom qui vulgui, ‘influencer’, tertulià o buscavides, pot afegir al seu currículum professional l’etiqueta de periodista sense que ningú s’immuti ni li retregui res. No passa el mateix, per posar un exemple, en el cas de metges, arquitectes, advocats o infermeres, oficis on l’intrusisme professional pot tenir conseqüències penals. En tots aquests casos, la regulació és més estricte, el codi ètic funciona i els col·legis professionals exerceixen el control de manera contundent.

Quan no hi ha un control eficaç i la precarietat domina l’ofici és fàcil que el periodista es transformi en soldat o que proliferin els oportunistes amb capa de periodistes, tropa necessària per a farcir les xarxes immisericordes de comerciants de la informació sense escrúpols, a qui no els preocupa la veritat, ni oferir al ciutadà elements per a discernir entre certesa i falsedat o que el suc de l’aiguabarreig abominable que generen es filtri a la ciutadania, fins al punt d’anul·lar els límits entre informació, propaganda i manipulació.

Cada vegada és més complicat trobar professionals i mitjans que se salvin del naufragi, que apliquin el rigor en la feina del dia a dia, que no perverteixin els principis deontològics i siguin murs de contenció del fals periodisme. El món de la comunicació té multitud de forats negres per on es cola sense aturador la degradació professional, fins al punt que estan en perill d’extinció les zones d’especial protecció, aquelles parcel·les incontaminades que en un altre moment dominaven les grans capçaleres i els mitjans de referència.

El més inexplicable i preocupant d’aquesta metamorfosi és que cada cop hi ha més apologetes que veuen el camí que transforma els periodistes en soldats com un filó d’oportunitats, que mitjans i empreses, sobre tot  de l’àmbit audiovisual, hi entrin per engrandir el negoci i que una majoria de plataformes digitals es converteixin en acceleradores de la mutació.

Setembre acostuma a ser el mes dels canvis, de les noves apostes amb cares i decorats nous i el període en que els dos grans mitjans públics que emeten a Catalunya, el que encapçala TV-3 i Catalunya Ràdio i RTVE, descobreixen les novetats de la temporada en matèria informativa i de programació. En aquesta ocasió, la rivalitat incorpora un al·licient nou: la creació del nou canal en català 2Cat per part de TVE, que eixampla  l’oferta televisiva en català i afegeix competència al sector.

És una bona notícia, ja que una de les principals obligacions de la xarxa pública de radio i televisió, aquella que justifica la seva existència i els diners públics que reben, és el compromís de rigor, pluralitat i ètica professional en l’oferta informativa, presentant-se davant la ciutadania com un bastió del millor periodisme.

A ningú no se li escapa que la disputa per mantenir o ampliar la quota de mercat de les dues propostes serà rellevant. Està clar com ho han de fer i quins errors no han de cometre.

Massa sovint, i hi ha exemples destacats, els mitjans públics a casa nostra han traspassat la frontera entre periodisme i militància. Hem vist com professionals amb el títol de periodista es transformaven en soldats i alteraven el relat informatiu a favor del govern de torn sense miraments, es convertien en ‘hooligans’ en lloc de prescriptors de l’actualitat, mentre cínicament es defensaven amb l’argument de que ells sempre decideixen amb independència i apliquen criteris professionals.

Seria un error recuperar aquesta pràctica ara que augmenta la competència televisiva a Catalunya, que al final hi hagi el canal d’uns i el dels altres.

Si els mitjans públics no garanteixen bon periodisme, el combat per una informació rigorosa i veraç haurà perdut una batalla important, esperem que no sigui la definitiva. En aquest punt, malaguanyats els diners dels contribuents.

Nou curs, sacsejar el model educatiu

No es pot confondre la bona gestió amb la necessitat de polítiques transformadores. És veritat que sense una millora dels procediments, quan s’han detectat mancances i espais per avançar, qualsevol canvi està condemnat al fracàs. I en aquesta disjuntiva, apostar per noves propostes, sacsejar el model i adequar-lo a les noves realitats socials es converteix en una eina imprescindible en mans dels gestors públics que volen anar més enllà del que hi ha fins ara, tot i que circular per aquest camí comporti riscos.

És el que passa amb el model educatiu a Catalunya i amb les novetats que ha presentat la consellera d’Educació, Esther Niubó, per el curs 2025-2026 que comença dilluns, 8 de setembre.

A ningú no se li escapa que gestionar les diferents etapes de l’ensenyament públic i obligatori en un país, sobre tot si es fa amb l’objectiu de garantir la igualtat d’oportunitats de tots els alumnes, no és una tasca fàcil ni amb resultats immediats. Per això, persistir en destacar xifres (increment de plantilles, afectació de la baixa natalitat en la mitjana d’alumnes per classe i genèricament en la formació del professorat) mostra una visió limitada de la realitat, sempre més complexa.

I això perquè? Doncs, perquè al pròxim curs escolar, amb dades del propi departament, un de cada tres alumnes catalans (34% del total) necessitarà suport especial a l’aula i d’aquests (vuit de cada deu) té necessitats específiques de suport educatiu derivades d’entorns precaris econòmicament i amb un nivell sociocultural baix.

Per aclarir-nos. En una mateixa classe no té les mateixes necessitats d’aprenentatge un alumne que viatja de vacances amb els pares, disposa de llibres a casa, té un espai per fer els deures escolars i una bona línia d’internet on connectar-se que aquell que durant l’estiu no ha sortit del barri, potser viu en una habitació, els àpats que ingereix són desequilibrats i la precarietat econòmica familiar es tradueix en dificultats de connectivitat.

Afrontar tots aquests reptes i minimitzar unes diferències que depassen els límits físics de l’escola i dels horaris de classe també haurien de formar part de la política educativa i de les directrius del departament d’Educació.

Una de les característiques de l’administració pública és l’excesiva compartimentació de funcions. Hi ha poca transversalitat, o pitjor poca comunicació entre departaments, especialment en l’abordatge de situacions complexes condicionades per factors aparentment allunyats de l’objectiu final. Les polítiques d’ensenyament si es fixen en el propòsit de garantir la igualtat d’oportunitats entre alumnes són un bon exemple d’aquests desajustos.

I és per aquesta necessitat, donar resposta a circumstàncies extremadament complexes, que cal traspassar el llindar de les xifres i anar més enllà dels mecanismes que garanteixen el funcionament de les aules.

Aquesta setmana, quan la consellera Niubó va presentar el nou curs va quedar emmanillada per les xifres, seguint les pautes que des de fa temps reclamen els docents, sobrepassats per les dificultats a l’interior de les aules i víctimes d’una previsió passada curta en recursos, desastrossa i en mans de gestors frívols i incompetents més preocupats del titular que de l’eficàcia.

L’exposició de Niubó va ser un reguitzell de xifres, acompanyades d’un llistat de bones intencions, que difícilment arribaran a bon port sense pressupost. S’intuïa amb encert la diagnosi dels problemes que encerclen el model educatiu català, que obté qualificacions pèssimes en competències bàsiques i comprensió lectora dels alumnes, però hi faltava la partitura que hauria de marcar un punt i apart respecte al passat.

Cert, aquest curs no hi haurà mòbils a les aules, s’agilitarà, ja veurem, el sistema de suplències i es destinaran més docents a l’acollida de nous alumnes, especialment fills de migrants, però ben mirat és una petita part del problema i no la substancial. I la substancial és determinar quina és l’aportació del model educatiu català dins i fora de les aules per garantir que la desigualtat econòmica, que afecta a més d’una tercera part dels alumnes, no incideixi negativament en el dret a l’educació: de quina manera es coordina amb entitats que treballen en l’àmbit socio-educatiu, imprescindibles per afrontar el suport fora de les aules i vitals per evitar l’abandonament escolar; quines propostes té per millorar la preparació dels futurs mestres començant per la universitat; com articula una millor coordinació amb el ajuntaments i els serveis socials en casos de famílies i menors desprotegits; i què aporta el departament en polítiques d’integració.

Ensenyar és complex i en aquesta tasca ser ambiciosos en les polítiques públiques hauria de marcar les diferències entre el passat i el present i més quan parlem del futur de les noves generacions.

Exterminar periodistes a Gaza

La llibertat d’informació i de premsa és un dels pilars de la democràcia. Intentar silenciar als periodistes és lesionar greument aquests dos drets fonamentals i priva als ciutadans d’un accés contrastat a la realitat i de poder decidir lliurament. Les dictadures ho tenen clar i una de les primeres decisions sempre és silenciar els mitjans de comunicació, instaurar la censura i controlar el flux informatiu per a poder actuar amb impunitat amagant les atrocitats que cometen i dominar l’opinió pública.

En les guerres el mecanisme és similar. Impedir la llibertat de moviments dels periodistes, limitar-ne l’accés al punts calents de la informació i convertir-los en un objectiu fins l’eliminació física és una macabra tècnica habitual en els darrers conflictes armats que hi ha al món.

És el que està passant a Gaza on des que es van iniciar els enfrontaments i l’ocupació militar de la Franja la xifra de morts entre la població civil no ha deixat d’augmentar –superior a les 60.000 persones, segons les darreres estimacions—i els periodistes que han perdut la vida suma, fins ara, els 246, d’acord amb les dades que aporta el Sindicat de Periodistes Palestí, els darrers sis fa una setmana en un bombardeig intencionat al Complex Mèdic Nasser de Jan Yunis.

El nombre de periodistes assassinats per exercir la seva professió i divulgar al món les atrocitats que cometen els soldats d’Israel contra la població civil, entre elles l’ús de la fam com a arma de guerra, circumstància tipificada com a genocidi, és el més gran en els darrers grans conflictes mundials. Mai la xifra havia sigut tan elevada ni tampoc l’intent per bloquejar i amagar el que passa en aquella part del món, on la premsa internacional hi té prohibit l’accés.

Per això, l’esforç que fan el periodistes palestins a la Franja és tan rellevant i l’assetjament i el perill al que estan sotmesos es resumeix en una clarivident frase: “Aquest treball és un camí cap a la mort”, com afirmava diumenge en un article a ‘El País’ el periodista Mohamed Solaimane, un dels que diàriament es juga la vida per a difondre l’horror que viuen els milers de persones atrapades a Gaza.

Malgrat això i de la pressió que reben per part dels seus pares i mares, dones i fills per a deixar-ho estar, temerosos que els arribi a qualsevol hora del dia la fatídica notícia de la seva mort, ells segueixen informant, documenten els crims de guerra i trenquen el bloqueig de les autoritats israelianes per amagar les matances entre la població civil.

La seva feina és, com escriu Solaimine, una noble missió humanitària: “Qui transmetrà al món el genocidi de tot un poble si els periodistes es rendeixen? Qui documentarà els crims contra innocents si algun de nosaltres flaqueja?, afirma de manera taxativa.

I és cert, el món, tots nosaltres, els devem el nostre reconeixement, defensen la llibertat per a informar i de premsa en nom dels palestins, certifiquen l’horror i són una advertència davant els intents per anul·lar un dret fràgil i amenaçat. Avui ells, demà qui sap.

Com a mostra de solidaritat i suport a la seva feina Reporters Sense Fronteres i el moviment ciutadà Avaaz promouen avui dilluns, 1 de setembre, una mobilització mediàtica mundial en suport al periodisme palestí i han presentat quatre denúncies davant la Cort Penal Internacional (CPI) acusant l’exèrcit israelià de cometre crims de guerra contra comunicadors de la Franja.

Rebel·lia o pocavergonya institucional

Mitjans de comunicació han qualificat de rebel·lia el posicionament d’algunes autonomies del PP i del company de viatge, el socialista Emilio García-Page, en contra de la decisió del Govern de Pedro Sánchez de repartir per diferents punts del territori espanyol 5.000 menors migrants que s’amunteguen en condicions infrahumanes a Canàries, Ceuta i Melilla.  No sé si rebel·lia és la paraula adequada, més aviat ho qualificaria d’insubordinació i de praxi racista disfressades de consideracions legals i econòmiques que amaguen, diguem-ho de manera clara, un rebuig al diferent, especialment quan és pobre i fuig de la misèria.

El PP ja fa temps que ha abraçat els plantejaments en contra dels immigrants, seguint l’estol que marca Trump als Estats Units, l’extrema dreta a Europa i de manera indigna Vox, que en la darrera invectiva contra el col·lectiu no ha dubtat en qualificar el vaixell ‘Open Arms’, que de forma altruista es dedica a socórrer i evitar que morin centenars de persones que s’arrisquen a creuar la Mediterrània des d’Àfrica a Europa, de ‘vaixell negrer’ i proposa confiscar-lo i enfonsar-lo, una acció pròpia de governs i polítics que actuen al marge de la democràcia.

Si l’acollida i la distribució de 5.000 menors és, a parer del PP, un acte d’autoritarisme, estem davant d’una mostra de cinisme descomunal que supera les fronteres de la dignitat humana. La punta de llança en contra de la distribució que encapçalen les comunitats de Madrid, Andalusia, Balears i Castella-La Manxa, aquesta amb govern socialista, hauria de ser un nou toc d’atenció sobre l’ús de la xenofòbia com a arma política per aconseguir el poder.

El debat sobre la migració i les polítiques que pretenen controlar el fenomen sobre la base de rebutjar i denigrar a les persones afectades s’estén com una taca d’oli i amenaça de contaminar la gestió i les decisions de les administracions públiques fins al més mínim detall. L’estratègia de terra cremada que practica el PP per arribar a La Moncloa i enderrocar el govern de Pedro Sánchez n’és una, la més clara i que exerceix indiscriminadament, però en àmbits més propers, com el de Catalunya, poc a poc aquesta estratègia comença a dominar els missatges polítics.

Les sessions del Parlament de Catalunya són cada cop amb més freqüència el marc per a difondre les idees de rebuig al migrant. Els diputats d’Aliança Popular i Vox les han incorporat amb tota naturalitat als seus discursos, sense miraments, amb falsedats i crides emocionals a la defensa d’un territori i d’uns costums que ens haurien de terroritzar si fem un ull a la història. En fan bandera, convençuts dels rèdits polítics que les enquestes certifiquen.

Podem pensar que són els únics moviments preocupants, però no és així. N’hi ha de més subtils, en els quals hi participen forces amb voluntat de govern com Junts i de manera esporàdica ajuntaments socialistes per  limitar, per exemple, un dret que ningú no hauria de qüestionar com el de l’empadronament.

S’acosten les eleccions municipals i el que per alguns és insubordinació, no m’atreveixo a dir rebel·lia, que frega el possible delicte de prevaricació quan es neguen a complir la llei sobre repartiment de menors migrants per altres pot ser el full de ruta d’accions futures.

Si els anomenats rebels aconsegueixen el seu objectiu, amb les seves artimanyes avancen i contaminen la gestió pública costarà redreçar el camí. És un estil de fer política que, de moment, no sembla que tingui aturador.

Vistes les circumstàncies i la pocavergonya institucional que empeny als xenòfobs, mantenir amb fermesa els principis de la dignitat humana, especialment des de l’administració, no es pot reduir a una voluntariosa declaració rebuig. Amb això, no n’hi ha prou.

Jubilats, l’ase dels cops

Hauria d’estar prohibit jubilar-se. Una de les grans conquestes socials dels treballadors arrossega des de fa anys l’estigma de que jubilar-se i els diners per a pagar les pensions són un pou sense fons que conduirà al conjunt de la societat al desastre, a la fallida econòmica i a la pobresa, especialment de les generacions més joves.

Els jubilats no tenen bona fama, especialment ara que han començat a entrar en el sistema els ‘baby boomers’, la generació nascuda entre finals de la dècada dels 50 i els 70 del segle passat. Se’ls retreu, tot i haver treballat durant tota la seva vida laboral, haver cotitzat religiosament per mantenir el sistema sense poder dir res, més enllà de la simple protesta, que observessin com es buidava el Fons de reserva de la Seguridad social (la anomenada guardiola de les pensions) i sortien més de 60.000 milions d’euros de les seves contribucions per ajudar als bancs afectats per la crisi del totxo del 2008 sense que ningú assumeixi cap responsabilitat i de que amb el seu esforç econòmic fossin un pilar a l’hora de consolidar l’estat del benestar tal com el coneixem ara amb accés gratuït a l’educació i a la sanitat, que són uns insolidaris.

Aquesta és la creu que arrosseguen i que de manera insistent se’ls recorda cada cop que l’administració, estudis pagats per entitats privades i economistes que amb la capa d’un fals progressisme avalen les tesis ultra-liberals divulguen dades que auguren la fallida del sistema, treuen l’espantall de les retallades (eufemísticament titulades ‘propostes de viabilitat’) i en la punta d’aquest malefici posen xifres a la pensió mitjana a Espanya i a Catalunya.

No és estrany que amb aquesta conjunció astral molts, i sorprenent un gruix considerable de joves que es beneficien de les conquestes socials abans esmentades, s’uneixin al bombardeig i s’apuntin a les diatribes contra els jubilats, sense adonar-se que amb el seu posicionament són col·laboradors de les forces reaccionàries i temeràriament llencen pedres al propi terrat.

Aquesta, des d’un punt de vista dialèctic, és una batalla perduda i res no fa pensar que les circumstàncies canviïn.

El problema no és dels ‘baby boomers’, l’ase dels cops contra qui es dirigeixen els atacs, sinó que no hi ha interlocutors amb diferents punts de vista capaços d’arribar a acords que amb rigor, lleialtat i disposició per a plantejar solucions estables i en clau de futur facin possible consensuar els canvis necessaris per mantenir l’estat dels benestar i el sistema de pensions sense retrocessos i amb la mateixa cobertura d’ara.

Dir-ho així pot semblar una utopia o una mostra d’ingenuïtat, però no ho és. El dilema és optar per la llei de la selva i la insolidaritat, sinònim d’un campi qui pugui descarnat, o per un nou model de societat que asseguri a les noves generacions igualtat, cohesió i prosperitat.

No són plantejaments genèrics o inconcrets, formen part del combat que es lliura en aquests moments entre democràcia i autoritarisme i les pensions són una arma molt efectiva i de resultats concrets.

Farien bé aquelles forces que es diuen progressistes de no defugir el repte, evitant caure en l’error de fer propostes ancorades en un model de societat que ja no existeix o recorrent a la consigna, i que s’involucressin a fons i a cara descoberta en el debat real del nou model social del futur.

Fer-ho implica riscos i el resultat és incert però ara o mai és hora de parlar dels canvis que comporten els nous models de treball, de justícia distributiva, de com combatre l’individualisme social, de mecanismes d’integració, de promoure iniciatives per a resoldre necessitats tan urgents com la de l’habitatge, de què significa i de com s’implementa la representativitat, del paper que han de tenir les institucions i, en definitiva, de com crear els fonaments de la nova societat igualitària del segle XXI.

Dit en altres paraules, de recuperar l’esperança en lloc del pim pam pum que culpabilitza, entre d’altres, a jubilats i persones grans de ser causa de part dels mals que ens envolten.

Agost ja no és un mes tranquil

Cadascú concep el mesos d’estiu en funció de la particular experiència vital i personal, tendint a mitificar moments i experiències fixades en la memòria. Per uns el record és de quan eren nens a la platja amb els pares o delerosos de la protecció dels avis i per altres la plenitud estiuenca evoca la joventut fins que avançats els anys l’estiu es converteix en sinònim de relax i amb el temps en la suma de petites experiències amb els fills.

Juan Marsé planteja a ‘Las últimas tardes con Teresa’ una altra versió de l’estiu: la d’un noi de barri marginal i els intents per seduir a la jove benestant de la zona alta de Barcelona que no dubte al final en menystenir-lo. Sigui com sigui, tothom té la seva pròpia versió d’aquest període de l’any, amb un denominador comú: la percepció que el temps s’atura, que és una oportunitat per a trencar motlles i gaudir del que ens envolta.

Agost era, i ho dic conscientment en passat, el punt màxim d’aquesta ruptura mental. El temps s’alentia, les grans ciutats es buidaven i com si fos un èxode massiu a mons coneguts les hores transcorrien sense pressa.

Els mitjans de comunicació, quan les xarxes socials encara no ho havien envaït tot, creaven seccions especials amb un to festiu i molt diferent a les de la resta de l’any. Polítics i personatges del món de l’espectacle o de la moda es prestaven a que se’ls entrevistés i a deixar-se retratar per a que el plebeus alliberessin la seva fantasia, ni que fos per un moment, mentre buscaven qualsevol racó per a prendre la fresca. Una tradició, aquesta de prendre la fresca davant de casa, que s’ha perdut definitivament i que servia per socialitzar entre veïns en temps en que no hi havia aires condicionats ni concursos televisius en hores de màxima audiència.

Ara tot això ja no s’estila. Capten les fotos dels famosos a través d’Instagram, que són les que ells deliberadament pengen, i quant als polítics no hi ha rastre de cap imatge seva en posició d’esbarjo. Si algú s’ho proposés el titllarien de frívol, de desconsiderat i d’irrespectuós amb la ciutadania i segur que li acabaria pasant factura entre l’electorat.

S’imposa, per tant, la discreció, només trencada quan s’albira la possibilitat d’engegar el ventilador de la crítica per qualsevol motiu, feina que correspon al polític de guàrdia o al líder sense miraments, encara que es tracti de treure’n profit de situacions tan dramàtiques com els focs que destrueixen tot el que troben a Galícia, Castella i Lleó i Extremadura.

És curiós com en aquesta tècnica d’esgarrapar el que es pugui, les xarxes socials novament actuen com a dinamitzadores dels estats d’opinió, sense necessitat, sovint, de que el protagonista faci acte de presència, com si una frase redactada a X fos una nota registral a la que s’hagués de creure tant sí com sí.

En aquestes circumstàncies, amb l’afegit de les altes temperatures a causa del canvi climàtic, és difícil per no dir impossible que la ciutadania pugui baixar la guàrdia. El mes d’agost fa temps que ja no és un període d’alentiment, ni per sortir de la rutina i recuperar forces.

No cal ser vident ni estratega per deduir que quan finalitzi aquest mes d’agost tots acabem més crispats i aturdits de com el vam començar i aquesta és una responsabilitat que interpel·la a la classe política per atiar la flama de l’excitació permanent i mantenir a ple rendiment la màquina de despropòsits sense respecte als milers de persones que es juguen la vida per apagar els focs.

No m’estranya que cada dia hi hagi més veus que aconsellen desconnectar de les xarxes socials, aïllar-se del soroll infernal que pul·lula al nostre voltant, atesa la voluntat d’amargar la vida de qui s’obstina en convertir les vacances, qui les fa o d’aquells que les treballen, en un estadi més de la trinxadora de complicitats, d’il·lusió i de civisme en que s’ha convertit la vida pública al nostre país.  

Matonisme desacomplexat

Fa uns dies vaig ser testimoni involuntari d’una discussió que demostra com ha crescut la insensibilitat i l’individualisme a la nostra societat. Feia un trajecte en un tren de rodalies i al seient de davant dues persones, vaig deduir que familiars, van iniciar una conversa sobre un problema domèstic en un pis que tenien arrendat. Aliens a les altres dues persones que seiem al davant, l’intercanvi de paraules va anar pujant de to per la impossibilitat de conciliar els arguments d’un i altre.

Mentre el primer defensava que s’havia d’actuar i activar recursos per a resoldre el problema que afectava al llogater del pis propietat seva, l’altre tirava pilotes fora, mirava d’escapolir-se de responsabilitats, aliè als inconvenients que, vaig intuir que es tractava d’una fuita d’aigua i la conseqüent taca d’humitat, afectava a la família d’inquilins que hi vivia. En el que va durar el trajecte les desavinencies van anar creixent, fins al punt d’arribar a la desqualificació personal, sense importar-los les altres persones que érem allà.

Si em refereixo a aquesta experiència, intranscendent des del punt de vista personal, és perquè la considero un bon exemple de com una manera d’entendre les relacions humanes, farcida de supèrbia, de llenguatge desacomplexat, d’individualisme ferotge, de manca d’empatia i que pretén transformar els incompliments en trumfos, està calant a la nostra societat.

Som el que veiem i no és estrany comportaments com el descrit, sobretot quan assumim amb resignació o indiferència, tot va per barris i estats d’opinió, que el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, negui la realitat de la fam a Gaza o es venti de que la seva política per eliminar la població palestina que viu a la Franja no és un genocidi perquè “si volguéssim un genocidi l’hauríem fet en una tarda”.

No és estrany que hi hagi alumnes aplicats que veient com bufen els vents de la història es converteixen en exponents locals d’una manera d’actuar que fluctua entre el cinisme sense miraments i la maldat i que en lloc de censura rebin aplaudiments. És el cas d’Isabel Díaz Ayuso, Santiago Abascal, el mateix Feijóo o de Sílvia Orriols, tots ells reivindicats i aplaudits quan ataquen la immigració perquè a parer seu és el germen de l’inseguretat i destrueix els valors occidentals.

Ara que el govern de Pedro Sánchez ha iniciat la distribució per tot el territori espanyol d’un miler de menors no acompanyats que s’amunteguen en condicions insalubres i degradants a les Canàries, un pas que exigeix el propi Tribunal Suprem, aquests polítics locals i d’altres de menys renom tornaran a aixecar la veu torpedinant la iniciativa. Ja han anat preparant el terreny posant totes les traves possibles, insolència rere insolència, enardint als convençuts i tractant d’atreure a qui dubte, plasmant la doble moral de qui s’investeix amb la cuirassa de la defensa d’uns valors i al cap i a la fi practica el matonisme més descarnat amb els dèbils, aprofitant-se de posicions de privilegi i salvaguardant interessos propis encara que siguin de dubtosa procedència.

El pitjor és que aquesta actitud, que es defineix per una manca de regles i de respecte als més essencials valors democràtics, ja fa forat a la societat, impregna les converses més quotidianes, convertint en irrellevant el respecte entre persones. Si fins fa no res les trinxeres eren patrimoni particular, ara ocupen la plaça pública. Tant se val que s’exposin en un plató de televisió o des des del seient d’un tren de rodalies i que al seu davant hi ha dues persones que assisteixen callades a una disputa que passa de l’anècdota a una indesitjable categoria, mentre ells com a protagonistes gaudeixen amb la seva actitud fatxenda sense immutar-se.

Història d’un fracàs

Hi ha personatges que viuen atrapats en la seva pròpia èpica, que els costa desfer-se del fantasma que els tenalla, que voldrien fer una vida plàcida sense necessitat d’estar exposats al judici públic ni d’haver de retre permanentment comptes als seus seguidors, amb la necessitat de llençar-los de tant en tant espurnes d’esperança per mantenir viva una flama que hauria de seguir sense necessitat del ventall que vivifica la brasa.

Viure atrapat en aquesta necessitat quan en el teu cap hi habiten coses molt mundanes i les aspiracions particulars aspiren a volar soles sense necessitat de retre comptes als teus seguidors pot ser una cuirassa feixuga de suportar. Com no decebre a qui t’ha donat suport i et dona ànims en cada aparició pública? És just deixar orfes als qui han dipositat en aquell líder èpic tantes il·lusions i per no decebre’ls, com les emocions són volubles, haver de seguir arrossegant la llosa de la èpica?

En la literatura romàntica aquests tipus de personatges viuen enormes tribulacions, pateixen, sí pateixen, en la mesura que no poden dissociar el personatge que ells i d’altres han creat del que són realment. Una tribulació terrible per fugir de la pitjor acusació a la qual es poden veure sotmesos: la de traïdor.

No sé si Carles Puigdemont, ex-president de la Generalitat de Catalunya, encaixa en aquesta descripció ni si ell mateix viu amb confort la història que li ha tocat viure. Què fàcil és que a un l’encimbellin quan aquells que lloen les virtuts del personatge, desprès de qualsevol exercici de reconeixement, tornen tranquil·lament a casa seva amb la satisfacció de que han ajudat a mantenir una èpica tant fugissera com els fulls del calendari.

El 8 d’agost fa un any de l’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat i un any de l’aparició fugaç de Carles Puigdemont a l’Arc de Triomf de Barcelona i és interessant veure com reflecteixen els mitjans de comunicació els dos fets: anàlisi i editorials en el cas del primer i silenci sobre el segon, només trencat per una missiva que el propi Puigdemont ha redactat com per justificar la seva presència.

La síntesi, més enllà de les crítiques raonades i justes de perquè a ell encara no se li ha aplicat la llei d’amnistia, destria un punt de melancolia, descriu la percepció de fracàs de qui, en definitiva, viu en solitud la travessia política, sense mostrar un estat d’ànim que seria incomprès pels seus seguidors, pendents sempre d’organitzar l’ultima arrossada popular en suport al líder.

Diu Puigdemont que amb aquella visita fugaç va complir la promesa de tornar a Catalunya i que si s’hagués deixat atrapar pels Mossos avui estaria a la presó pendent de judici. Poques vegades explicitar un raonament tan humà dignifica a una persona. I aquesta és la clau del missatge. És com dir a la ciutadania i als seus seguidors que l’èpica té un límit i que en el seu cas s’ha sobrepassat amb escreix. A ningú no se li escapa que Puigdemont tindrà un lloc a la història de Catalunya, bo o dolent en funció de qui s’ho miri. Però el personatge, la figura, el referent ja no dona més de sí i és d’insconscients que els seguidors l’obliguin a escriure missatges per mantenir viva la flama d’una èpica que avui per avui resumeix la historia d’un fracàs.

Arpilleres, denúncia i memòria

Durant la dictadura del general Augusto Pinochet a Xile grups de dones, mares i esposes de desapareguts, torturats i empresonats, es van organitzar en un moviment que es coneix com el de les arpilleres. Aprofitant una tècnica ancestral, la de cosir i brodar figures sobre una tela, teixien peces rectangulars on deixaven constància de la repressió incessant contra persones i moviments democràtics. I així, amb el seu treball de cosidores van  anar construint el relat d’un dels moments més foscos del país, el del règim militar que va aixefar la democràcia des del 1973 al 1990.

Una exposició al Palau Robert de Barcelona i un excel·lent documental a la mateixa sala que recull les seves vivències recupera aquella experiència i permet, com si fos un diorama, recuperar amb peces perfectament ordenades i missatge clar tot el que va suposar la repressió de Pinochet, el cost en vides humanes, els mètodes de tortura, situar els principals centres de detenció, recordar l’exili de fins a 400.000 persones que van haver de sortir del país per a fugir de la repressió i descriure les tècniques que alimentaven el brutal mecanisme creat per destruir qualsevol espurna de llibertat. L’exposició amb el títol ‘Relats de dictadura’ es pot veure fins el 31 d’agost.

La necessitat de mantenir el record és essencial per a garantir el futur i sense un relat que ens acosti als fets és impossible construir la memòria democràtica. Impressiona la perseverança i el coratge d’aquelles dones, els treballs allà exposats i l’actualitat del seu missatge en uns moments en que el revisionisme  històric s’expandeix no solament a Xile sinó entre nosaltres en una temptativa per esborrar com de maligna és des de l’àmbit personal una dictadura.

El pròxim 20 de novembre farà 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco i amb aquest motiu el Govern espanyol, altres administracions públiques i entitats memorialistes han programat activitats, xerrades i exposicions que descriuen el que va significar el franquisme i posen en valor la democràcia. Sense anar massa lluny, a finals de juliol un grup de joves va fer parada a Barcelona com a part d’una ruta que ressegueix els camins de l’exili republicà per Navarra, Catalunya i el sud de França. És un altre pas de reparació històrica que cal valorar.

Qui els havia de dir a les dones que van iniciar en diferents poblacions de Xile el moviment de les arpilleres que el seu treball acabaria sent una peça essencial per a fixar en l’imaginari col·lectiu una de les etapes més fosques del seu país, per deixar constància del que va suposar aquella època ominosa, per enfortir el missatge de que res està perdut i que qualsevol acció, per insignificant que sembli, pot ser vital en la recuperació de la memòria històrica.

Per deixadesa, inconsciència o mandra massa sovint reduïm la història a una suma de relats poc útils per a resoldre les urgències actuals i que només interessa a uns quants erudits. I és cert, la història no resol fets com el genocidi de palestins a Gaza, ni serveix per a frenar l’ús de mètodes com el d’utilitzar la fam com a arma de guerra, però ens adverteix dels errors comesos. Serveix per a prendre consciència de tot el que pot passar si ens deixem arrossegar pels cants de sirena de qui aposta per l’amnèsia col·lectiva com una forma d’enfortir poder i privilegis. I en aquest camí l’extrema-dreta i els intel·lectuals dels revisionisme històric, avui per avui, marquen el pas amb decisió. Pel bé de tots, no hauríem de permetre que sortin amb la seva.