Autor: Joan Barrera

La primera vegada que m’ho van comentar vaig posar cara d’escèptic. Dies més tard, un perspicaç observador de la realitat i coneixedor del que es cou en l’àmbit social m’ho va corroborar. La dada no pot ser més preocupant.  Entre les persones que estan en risc d’exclusió social comença a créixer el percentatge de ciutadans que han renunciat a lluitar per sortir de la situació en la que es troben. El perfil és el d’una persona resignada, que s’agafa com pot als ajuts que vénen l’administració o d’entitats socials, que es troba en aquesta situació des de fa més d’un any i que no troba la manera de sortir-se’n.

Ho simplifico, perquè sóc capaç de posar més d’una cara i més d’un nom  a les persones que entrarien en aquesta categoria. Si això és així i la tendència s’incrementa tots tenim un seriós problema. No només perquè es consolida la fractura, més que evident, entre els que hauran aconseguit superar, amb més o menys ferides,  el tràngol de la crisi sinó perquè de la crisi en sortirà una societat fracturada i amb un considerable segment de la població sense capacitat de reaccionar i entomar el seu futur.

Amb aquesta constatació, s’haurien d’encendre noves llums d’alerta, especialment quan la pluja fina de la recuperació econòmica, que tan hàbilment es projecta des d’estaments oficials i econòmics, ofereix una imatge que no s’ha de menystenir però que tampoc no s’ha de sacralitzar ni pensar ingènuament que ja estem a punt d’esborrar el rastre del terratrèmol financer que ha sacsejat les nostres vides.

Tirar la tovallola quan  el percentatge d’atur es manté en un 20% i la meitat dels joves està sense feina o s’aboca a una precarietat en la que és difícil arribar a final de mes o costejar un habitatge des del que vestir l’autonomia personal és una olla exprés sense vàlvula de seguretat. I més, quan entitats socials de rellevància al nostre país veuen com entre els beneficiaris dels ajuts s’incrementen aquells que són atesos des de fa més d’un any sense perspectives de solució.

Cal repensar el futur, però sense descuidar  què fem amb aquestes persones. Què es fa des de l’administració i els poders públics, des de les entitats socials, des de la pròpia societat per desfer el nus més complicat que ens quedarà sobre la taula en els pròxims anys.

Sóc optimista, perquè estic convençut que aquesta mateixa reflexió se la fan altres persones des de diferents posicions en el terreny de joc social. Per molt dura que sigui la caiguda la societat mai mira cap enrere quan vol projectar el seu futur i les solucions, encara que ara no les sapiguem identificar, hi són.

(il.lustració Gina Barrera)

De tant en tant els mitjans de comunicació trenquen la grisor cromàtica dels continguts per explicar històries de persones, aparentment irrellevants, que amb la seva trajectòria fan una radiografia del que es cou a la vida real. Diumenge, La Vanguardia informava en una notícia signada per Rosa M. Bosch del cas d’en Lluís, un sense sostre que mor al cap de dos dies d’haver aconseguit les claus del pis tutelat que l’ha de permetre sortir del marasme de la indigència.

En el món dels sense sostre, Lluís havia aconseguit un dels trumfos més grans en el procés de rehabilitació, disposar de la clau d’un habitatge per refer la vida. La sort, a vegades, juga males passades i els educadors d’Arrels que seguien el seu cas, veient que no responia a les trucades i que no es presentava a la seu de la fundació per anar a un control mèdic programat, van decidir anar-lo a buscar i el van descobrir mort de manera natural ajagut al llit.

El simbolisme de la clau és perfectament descriptible. Obre la porta al futur, albira segones oportunitats  i delimita, perfectament, la frontera entre l’esperança i la desesperació.

Fa uns mesos vaig conèixer  a una persona que també buscava la seva clau. L’havien desnonat del pis on vivia –més aviat de l’habitació—uns dies abans de Nadal. Com la crònica d’una mort anunciada vaig poder percebre la sensació d’angoixa d’aquella dona amb dos fills mentre veia que arribava el dia fatídic. Lluitava contra el destí amb coratge. Gràcies a un ajut puntual de l’administració, a la tenacitat de persones del seu entorn i a la força personal per a defensar uns drets que se li negaven se’n va sortir. Això sí en precari, d’habitació en habitació, comptant la victòria per dies, perquè en aquests casos la clau sempre és provisional.

La dramàtica història d’en Lluís m’ha fet recordar el cas de la dona desnonada, que vaig seguir d’aprop. Més d’una vegada he pensat com d’arbitrària és la sort i com de gratificant és la clau quan et dóna una oportunitat i és la garantia d’un dret. La clau és una peça contundent, precisa, molt allunyada de les frases imaginatives i dels tuïts que omplen el rebost de les paraules buides. 

(il.lustració Gina Barrera)

Entretinguts en el debat sobre la feminització del nomenclàtor urbà i en un afany, des d’àmbits diversos, per esmenar la plana a l’Institut d’Estudis Catalans estem confonen l’anècdota amb la substància.

Sé que em poso en un camí complex, perquè és molt difícil situar en un mateix nivell el sentiment i la parla, moldejada a foc lent durant anys lluny d’urgències històriques i de convencions. Però, en fi, prefereixo pecar d’irreverent abans de renunciar a dir-hi la meva.

Trobo a faltar en l’enrenou que s’ha generat com a conseqüència del rebateig de l’antiga plaça dels Avis a Sabadell amb el nom de plaça dels Avis i de les Àvies un debat seriós sobre les polítiques de gènere i del canvi, ara ja perceptible, que la crisi econòmica comporta en la justa igualtat entre homes i dones.

Se’m pot dir antiquat, però sí que hi ha a la nostra societat una generació que hi creia en la igualtat entre homes i dones, sabent que partíem d’un model patriarcal, sent conscients que l’accés al món laboral era una de les millors vies per aconseguir-la i buscant maneres, des de l’àmbit familiar, de conciliar i coresponsabilitzar-se de la cura i de l’educació dels fills. Conec uns quants casos i podria descriure la seva història amb pèls i senyals. No hi entraré, però sí que hi trobo un comú denominador: la igualtat entre home i dona, o si es vol al revés, només és possible quan aquesta és autosuficient econòmicament i això vol dir treball digne i accés en condicions d’igualtat al món laboral.

La tendència l’ha estroncat la crisi econòmica i ara en veiem les conseqüències, més enllà de la bona voluntat política en forma de lleis i de l’interès per recordar en la quotidianitat oficial que existeix el gènere masculí i femení. Falta per veure si això s’interioritza a peu de carrer.

La meva percepció, com molt bé indiquen estudis recents, és que amb bones paraules farem poca feina. I com ho justifico? Poso un parell de exemples. Persisteix una desigualtat de sous entre home i dona per una mateixa feina. Hi ha qui diu que la mitjana és del 19%. Déu n’hi do. I un altre detall. El fet que no es reconegui com un dret universal l’escolarització entre 0 i 3 anys força que moltes mares deixin de treballar per estar amb els fills, ja que no els compensa el salari amb la quota de l’escola bressol.

Hi ha d’altres exemples que tenen a veure amb una major precarietat en les feines, en la dificultat per  conciliar horaris laborals i familiars, amb la dependència econòmica de l’home i, si mirem més enllà, en l’estat de pobresa de moltes dones que tot i haver treballat tota la vida, de manera regular o a casa, cobren, o cobraran, pensions de misèria. La conclusió és que la pobresa té cara de dona.

Parlem de polítiques de gènere, però amb rigor. Els focs artificials, bonics i espectaculars, deixem-los per la festa major.

(Il.lustració Gina Barrera)