Tirar la tovallola

La primera vegada que m’ho van comentar vaig posar cara d’escèptic. Dies més tard, un perspicaç observador de la realitat i coneixedor del que es cou en l’àmbit social m’ho va corroborar. La dada no pot ser més preocupant.  Entre les persones que estan en risc d’exclusió social comença a créixer el percentatge de ciutadans que han renunciat a lluitar per sortir de la situació en la que es troben. El perfil és el d’una persona resignada, que s’agafa com pot als ajuts que vénen l’administració o d’entitats socials, que es troba en aquesta situació des de fa més d’un any i que no troba la manera de sortir-se’n.

Ho simplifico, perquè sóc capaç de posar més d’una cara i més d’un nom  a les persones que entrarien en aquesta categoria. Si això és així i la tendència s’incrementa tots tenim un seriós problema. No només perquè es consolida la fractura, més que evident, entre els que hauran aconseguit superar, amb més o menys ferides,  el tràngol de la crisi sinó perquè de la crisi en sortirà una societat fracturada i amb un considerable segment de la població sense capacitat de reaccionar i entomar el seu futur.

Amb aquesta constatació, s’haurien d’encendre noves llums d’alerta, especialment quan la pluja fina de la recuperació econòmica, que tan hàbilment es projecta des d’estaments oficials i econòmics, ofereix una imatge que no s’ha de menystenir però que tampoc no s’ha de sacralitzar ni pensar ingènuament que ja estem a punt d’esborrar el rastre del terratrèmol financer que ha sacsejat les nostres vides.

Tirar la tovallola quan  el percentatge d’atur es manté en un 20% i la meitat dels joves està sense feina o s’aboca a una precarietat en la que és difícil arribar a final de mes o costejar un habitatge des del que vestir l’autonomia personal és una olla exprés sense vàlvula de seguretat. I més, quan entitats socials de rellevància al nostre país veuen com entre els beneficiaris dels ajuts s’incrementen aquells que són atesos des de fa més d’un any sense perspectives de solució.

Cal repensar el futur, però sense descuidar  què fem amb aquestes persones. Què es fa des de l’administració i els poders públics, des de les entitats socials, des de la pròpia societat per desfer el nus més complicat que ens quedarà sobre la taula en els pròxims anys.

Sóc optimista, perquè estic convençut que aquesta mateixa reflexió se la fan altres persones des de diferents posicions en el terreny de joc social. Per molt dura que sigui la caiguda la societat mai mira cap enrere quan vol projectar el seu futur i les solucions, encara que ara no les sapiguem identificar, hi són.

(il.lustració Gina Barrera)