Autor: Joan Barrera

Costa mobilitzar a la gent. Costa que exterioritzin la seva ràbia davant les injustícies. Molts han perdut l’esperança i no són conscients que són subjectes de drets, que tenen drets. I no em refereixo, únicament, als refugiats que moren de fred a les portes de casa nostra sinó a persones veïnes nostres que han perdut la seva capacitat per a reivindicar-los.

En aquesta etapa de regressió de drets en la que ens movem hauríem de prestar molta més atenció a la gent gran. És un dels grans col.lectius que suporta en silenci la pèrdua de de drets que arrossega la crisi econòmica. Alguns s’han organitzat, pocs per l’envestida que els ha suposat en les seves vides. La majoria les veuen a venir en silenci.

El passat mes de setembre  un informe d’Insocat, amb el revelador títol ‘Gent gran: Pobresa i vulnerabilitat’, posava negre sobre blanc quina és la situació dels majors de 65 anys a Catalunya. El treball, elaborat per la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social, revelava dades esfereïdores. Una d’elles, que el 60% de les persones grans a Catalunya no arriba a final de mes, que la retallada de pensions els aboca a un procés d’empobriment gradual i que prop del 40% de les percepcions de jubilació tenen un import per sota del salari mínim interprofessional. I que les privacions materials, com a conseqüència de la pèrdua de poder adquisitiu, impacta especialment en les dones, fins el punt que la taxa de pobresa femenina és cinc punts superior a la masculina.

I això sense descuidar els problemes d’habitatge, de pobresa energètica que converteixen moltes llars en autèntiques neveres, de mobilitat o sanitaris.

És evident que aquí hi ha una responsabilitat pública en la gestió dels recursos, en la distribució del cost de les retallades per evitar que sempre i tot recaigui en els mateixos, però no hauríem d’assumir aquest discurs des de la resignació. La societat civil existeix i té noms i cognoms. Representen aquella espurna d’esperança quan tot sembla que està perdut i les paraules provoquen un eco inconsistent.

En aquests moments de modernitat líquida és important reivindicar els principis, interpel.lar als joves i no tan joves, defensar el compromís, cridar a la unió i fer realitat el missatge que Barack Obama, amb incongruències i també amb encerts, va pronunciar  fa uns dies davant de milers de seguidors a Chicago: “Quan la gent normal s’implica, es compromet i s’uneix en l’esforç col.lectiu, les coses canvien per a millor”.

(il.lustració Gina Barrera)

Cada moment ha tingut la seva pròpia música, el repertori que la defineix. Ha passat amb els grans canvis socials. Les revolucions, d’un o altre signe, són un bon exemple de com la música, himnes i lletres, han acompanyat l’imaginari col.lectiu. La joventut també s’ha auto-afermat amb la música, intentant marcar territori respecte les generacions més grans, en una mostra clara de ruptura amb el passat.

Ara resulta que alguns ritmes i lletres de les cançons estan farcides d’un alt contingut sexista, amb expressions que destil.len masclisme i denigren la dona fins a transformar-la en un objecte de plaer  sexual per l’home.

El cas més evident es troba en moltes lletres de reggaeton i la gota que ha fet vessar el got és el darrer videoclip de Maluma, fins el punt que ha començat una campanya de recollida de suports a Change.org per què es retiri en considerar que tant la lletra com les imatges fan una apologia de la violència directa contra les dones, convertint-les en cossos sense valor, intercanviables i preparades per a satisfer els desitjos sexuals del mascle. Un escàndol que té un component afegit i és que el reggeaton, i més concretament Maluma, és un ídol entre els adolescents com es va demostrar en el concert que va oferir a Barcelona l’octubre passat.

Fins aquí la descripció dels fets. Però mirat fredament, i sense menystenir la oportunitat de la iniciativa, la difusió de missatges masclistes a través de les cançons no és un fet extraordinari sinó que és més habitual del que molts pensen. En alguns casos de manera subtil i en d’altres amb descripcions descarnades com les del cantant colombià en la lletra de ‘Cuatro babys’.

Ja sigui perquè no és políticament correcte criticar missatges que es presenten com a rabiosament moderns, desenfadats i transgressors o perquè hi ha una excessiva prevenció en criticar la creació cultural amb l’argument de la llibertat d’expressió i de creativitat, el cas és que estem en una accelerada fase de retrocés en l’eradicació dels tics i comportaments masclistes a la nostre societat, fixats en l’imaginari de massa persones i en la realitat del dia a dia.

La llibertat d’expressió ha de ser compatible amb el dret a la dignitat de les persones i en cap cas pot ser la coartada per emparar l’insult i denigrar les dones.

Maluma, i altres grups o artistes similars, poden cantar el que vulguin. El pitjor seria convertir-los en falses víctimes d’una pretesa censura. En tot cas, seria bo que la transgressió en la música, com en altres facetes culturals, fos sinònim de creativitat i mai de vulgaritat. La creativitat és una virtut de genis i perdura més enllà de les contingències temporals o mediàtiques. I la igualtat entre home i dona és una meta massa seriosa per esmicolar-la  amb una frívola cançó, que mai farà història ni marcarà una època.

Amb el record més recent, la història sempre té un recorregut similar. Es comença amb una frase ingeniosa i vexatòria i s’acaba formant part de la llista de víctimes de violència masclista. Massa llarga, massa.

(il.lustració Gina Barrera)

La fotografia guanyadora del World Press Photo 2016 sintetitza la crua realitat dels refugiats que, fugint de la guerra de Síria, intenten arribar a Europa. L’escena, captada pel fotoperiodista australià Warren Richardson, mostra a un adult amb un nadó en braços que intenta passar a través del filat de filferro que separa Sèrbia d’Hongria.

La imatge combina l’esperança de qui busca la terra d’acollida i alhora la vergonya d’uns estats que, fent cas omís a la Declaració universal dels Drets humans i als principis que van inspirar l’Europa de les llibertats, col.loca un filferro per a impedir el pas de persones que fugen de la guerra.

Coincideix la imatge amb la trobada que el darrer cap de setmana ha organitzat l’església catòlica al Vaticà amb una setantena d’alcaldes de ciutats europees per reclamar més poder per als ajuntaments i una política més solidària de la Unió Europea envers els refugiats.

Estic convençut que en la ment de l’home de la fotografia de Richarson hi ha el nom d’una ciutat com a punt de destí. De la mateixa manera que no calen masses explicacions, després de la vergonyant renúncia dels estats europeus, per entendre i valorar el compromís de alcaldes i alcaldesses per acollir al refugiats que busquen una nova vida i una major llibertat. Barcelona, Madrid, Berlín, Lampedusa, París, Atenes, Amsterdam, Colònia….

En aquest món globalitzat, les ciutats s’han convertit en la salvaguarda dels drets de les persones. De les que hi van néixer i s’han vist afectats per la crisi econòmica i les de les que les veuen com a meta final des d’on construir una vida més digne. I és en les ciutats, de la mà de responsables polítics, d’entitats i de voluntaris anònims, on s’està escrivint el nou capítol de la solidaritat. Dues mirades i un mateix destí.

Estem parlant de la ciutat inclusiva, integradora, correctora de desigualtats, constructora de drets, paradigma de ciutadania, marc de qualitat democràtica, terra d’acollida.

La fotografia de l’home amb el nadó a través del filat ens interpel.la. La resposta dels alcaldes i alcaldesses aquest cap de setmana a Roma ens mostra el camí. Per fi, un bri d’esperança enmig de tanta foscor.  

(il.lustració Gina Barrera)

En el segon trimestre del 2016 els partits judicials del Baix Llobregat van registrar 528 denúncies per violència masclista. És una xifra que va en augment, si ho comparem amb les dades del mateix període de l’any passat, i que demostra que tot i els esforços de gent compromesa en ajudar a les víctimes i denunciar aquesta atrocitat encara ens queda molt camí per recórrer.

D’un temps ençà tinc la impressió que en aquesta problemàtica estem baixant la guàrdia. Ens impacten els assassinats de dones en mans de les seves parelles, però el degoteig constant no para.

Què ens està passant com a societat? Em costa donar una resposta, però apunto alguns aspectes d’aquesta terrible realitat que s’haurien de corregir sinó volem caure en el precipici de la ignomínia.

Mentre augmenten les denúncies i no s’atura el número de víctimes baixen, de manera inexplicable, les ordres d’allunyament. És un contrasentit, però les xifres dels responsables judicials ho demostren.

Sense ànim de polemitzar exposo la següent reflexió. Els experts i les persones que treballen en aquest món són crítics amb el sistema judicial, especialment amb el precari funcionament del torns d’ofici, que sovint generen més indefensió que empara. I també amb el deficient suport que s’ofereix a les dones maltractades, sobretot quan han de testificar davant el jutge en contra la seva parella. És un dels efectes perversos de la manca de recursos que pateix l’administració de justícia.

Hi ha altres factors, com el de la dependència econòmica que molt sovint blinda el silenci de la víctima i la pervivència d’uns estereotips patriarcals que presenten a una dona submisa envoltada d’un llenguatge ensucrat que amaga el pitjor dels verins.

Començo a intuir que la nostra generació ha perdut la batalla a favor de la igualtat entre homes i dones. No hem sabut reaccionar contra la xacra de la violència masclista amb la contundència necessària per a revertir una situació que ens hauria d’avergonyir com a societat i ens falta molta més tenacitat per exigir més recursos, més centres d’atenció a la dona, un millor  assessorament,  més pisos d’acollida i una major bel.ligerància contra aquells models que construeixen les relacions humanes des de la submissió.

Novament toca posar l’esperança en els joves per comprometre’ls i fer-los entendre que ells també són necessaris a l’hora de canviar un model de relacions que encara segueix sent massa permissiu amb els maltractadors. L’esperança és que hi comença a haver iniciatives d’adolescents que als seus instituts treballen per eradicar els llenguatge sexiste o per evitar el ciber-assetjament, un fenomen que creix en les relacions entre joves i que sovint és la fase prèvia a situacions molt més dramàtiques.  

El 25 de novembre és el Dia Internacional contra la violència masclista. Un record per les víctimes.

(il.lustració Gina Barrera)

El tràgic accident de Reus, en el que una dona de 81 anys  ha mort a causa de l’incendi de la seva vivenda i a la que feia dos mesos que si li havia tallat el subministrament de llum reobre el debat sobre la ‘pobresa energètica’ i ho fa amb grans dosis de cinisme i ocultació  de la realitat. Primer, amb un lamentable espectacle en el qual l’empresa subministradora, Gas Natural,  i l’administració, Ajuntament de Reus i Generalitat, és llencen els trastos al cap en un intent, incomprensible a ulls del ciutadà, d’espolsar-se les responsabilitats. I segon perquè el cas, tot i el dramatisme de la situació i la solitud de la víctima, aviat quedarà oblidat si no s’adopten les mesures necessàries per a corregir errors.

Quan succeeix un fet com aquest cal mesurar les paraules, tot i la pressió mediàtica  per demanar explicacions. Mesurar les paraules és un acte essencial  si de veritat hi ha voluntat d’arribar al fons de la qüestió.

Anem per parts. Es parla de les previsions de la Llei 24/2015 de pobresa energètica com el ‘mantra’  per a garantir un dret essencial: el del subministrament d’aigua, gas i electricitat a les persones en situació de vulnerabilitat. Però les obligacions de la llei, cadascú les interpreta a la seva manera. Amb l’agreujant que com no hi ha un reglament (que ha d’aprovar el Govern) on es fixin els mecanismes d’actuació en casos com el de Reus les excuses d’uns i altres acaben derivant en un lamentable espectacle d’acusacions creuades.

Hi ha altres qüestions a millorar, sobretot entre les companyies elèctriques, que fins ara són les que han mostrat més poca disposició a sotmetre’s a unes normes que garanteixin el subministrament a les famílies més vulnerables. Per cert, en aquest punt  han tingut l’inestimable ajut del Govern de l’Estat, que va decidir impugnar davant el Tribunal Constitucional part de la Llei 24/2015 i de retruc generar incerteses sobre la resta de la normativa. Un escenari perfecte per a distreure al personal  amb qüestions legalistes que provoquen  en la ciutadania la percepció que les grans companyies de subministrament, que no oblidem dispensen un servei públic, actuen amb total impunitat.

I en aquest reguitzell de deures per fer, hi ha altres aspectes rellevants a tenir en compte i que fan referència, per exemple, al poc ajut i la nu·la informació que es facilita des de les oficines d’atenció al públic a usuaris amb problemes econòmics, descuidant qüestions relacionades amb la ‘pobresa energètica’ i dedicant-se exclusivament a gestionar altes i baixes. O en els mecanismes de comunicació d’incidències o talls de subministrament, gestionades des de ‘call centers’ a molts quilòmetres de distància del lloc dels fets per operaris que funcionen com autòmats. O en l’àmbit de les empreses subcontractades que executen les ordres, sovint, sense massa mirament.

També pot passar que en les conclusions finals del cas una gran part de la responsabilitat recaigui en els treballadors socials, la baula més feble de la cadena en tot aquest procés, amb l’argument que no van estar atents ni van fer un seguiment adequat de la dona de Reus. Seria un error avançar per aquest camí, encara que hi pugui haver algun motiu per a sustentar l’afirmació, i la millor coartada per a que ningú dels grans assumeixi  cap responsabilitat.

De pobresa energètica, de com actuen les parts implicades, de quins són els mecanismes per evitar-la i de responsabilitats se’n pot parlar, és necessari parlar-ne, però mai a cop de titulars. Aquest camí és la via més eficaç si es vol deixar indefensos a aquells que ho necessiten.

(il.lustració Gina Barrera)

El Fòrum de síndics locals de Catalunya organitza a Girona, els dies 23, 24 i 25 de novembre, el Primer Congrés internacional de defensors locals. La cita no hauria de tenir major transcendència, a la vista de les convocatòries que es fan a diari, sinó fos perquè combina dos elements substancials que s’entrecreuen en el dia a dia de cadascun de nosaltres: drets i ciutat.

Pot semblar una combinació intranscendent, però canvia de dimensió quan li comencem a posar noms concrets als drets: habitatge, educació, vellesa digne, lleure, mobilitat, alimentació bàsica, defensa d’una administració eficient i correctora de les desigualtats i transparència, entre d’altres. I en el cas del segon binomi, ciutat, perquè és en l’entorn més immediat on els drets es materialitzen.

De les declaracions i bones intencions ningú no viu i per això algunes ciutats i pobles de Catalunya han optat per crear la figura de l’ombudsman’ local per a què en supervisi el compliment. Que sigui una figura poc coneguda no significa que sigui innecessària, sobretot quan és en l’àmbit de la ciutat on conflueixen la majoria de les nostres expectatives i necessitats, al menys les més immediates, les més urgents.

Organitzar un congrés, que serveixi per visibilitzar la tasca d’aquestes institucions locals, i constatar que no són una raresa amb la presència de representants d’altres ciutats espanyoles, de França, Bèlgica, Holanda, Islàndia, Argentina, Rússia i Colòmbia és el que succeirà a  finals de mes a Girona amb un lema prou explícit: ‘Pensem localment defensem globalment’.

Mai com ara hem tingut la necessitat de generar referents, de combatre les falses il·lusions, de trobar respostes eficients a la desafecció i allunyament  dels ciutadans respecte les institucions que democràticament els representen, de defensar els drets humans des de la urgència del dia a dia, de substituir la por per l’esperança, de tancar la boca als predicadors que alcen la veu amb propostes  i visions simplistes que amaguen privilegis i amenacen amb la llei de la selva, d’oferir garanties de futur als joves, de conquerir la igualtat entre homes i dones,  de major qualitat democràtica, d’insistir que per sobre de qualsevol altre consideració sobresurt la paraula dignitat.

Sense pretendre quimeres, el Primer Congrés internacional de defensors locals pot ser un bon punt de partida.