Categoria: Bloc

El 20% del talent i l’experiència

La presidenta de la Diputació de Barcelona, Lluïsa Moret, ha tingut l’encert de convocar un congrés sobre edatisme i ho fa a partir d’una reflexió a primera vista incontrovertible: ‘No podem perdre el 20% del talent i de l’experiència del país perquè tinguin més de 65 anys’. Expressat com un desig, és estimulant entrar en un debat que té múltiples ramificacions i on no tot es redueix, encara que sigui rellevant,  als ajuts a la dependència, la sostenibilitat de les pensions i a la solitud, un estigma que sobrepassa franges d’edat i no és exclusiva de persones grans.

Segur que del congrés en sortiran propostes interessants, la majoria conegudes i previsibles, però el sol fet de que se’n parli, de situar l’edatisme en el centre del debat social i que es faci al marge de prejudicis i falses consideracions ja és una bona notícia. Les 1,6 milions de persones que a Catalunya superen els 65 anys mereixen atenció, més enllà de llàstima quan perden autonomia per l’edat o de que se’ls critiqui sense miraments quan se’ls retreu les pensions que cobren o la sort que tenen per poder gaudir dels viatges de l’Imserso a preus de pel·lícula.

Quan de tant en tant em trobo amb el compromís de parlar sobre la jubilació i fer-se gran ho entomo amb incomoditat. Si entre els interlocutors hi ha persones joves temo la reacció i la controvèrsia impulsats per la necessitat de respondre a un argumentari pervers i fals que identifica drets adquirits amb privilegis i se sustenta en un utilitarisme economicista que converteix en inútil tot el que no és productiu. O per part dels meus, quan només aflora la resignació i el victimisme.

Fa un parell d’anys la sectorial de persones jubilades d’un dels grans sindicats catalans em va convidar a fer una xerrada sobre gent gran i administració. Com penso que les xerrades han de ser estimulants i han de tenir un punt de provocació vaig introduir l’idea que els consells de gent gran es quedaven curs i reduïen la capacitat d’incidència plantejant demandes com si només afectessin a les persones de més de 65 anys i a ningú més. El resultat és que fer-ho així, per molta raó que tinguis, provoca el rebuig d’aquelles persones que lluny dels 65 anys també tenen una vida complicada. Havien de superar, els deia, la pantalla pròpia i canviar d’estratègia.

L’idea que els vaig traslladar és que un debat intergeneracional entre persones grans i joves no es pot construir sobre una base de bones intencions sinó que hi ha d’haver elements objectius que fonamentin el diàleg i dels que en surtin propostes efectives. I enumerava algunes lluites compartides on seria factible arribar a acords: en habitatge, per uns l’accés i pels altres la possibilitat de rehabilitació; en sanitat i serveis psico-pedagògics, llistes d’espera a banda i banda; quan parlem de bretxa digital, on la manca d’habilitats i accés a les xarxes dels grans causa problemes de caràcter similar als joves econòmicament vulnerables privats d’una connectivitat adequada per seguir els estudis; al parlar de solitud, evident en els dos casos amb la lacra de les temptatives de suïcidi juvenil cada cop més freqüent; i en la millora de serveis i equipaments, més vetlladors a les escoles i educadors de carrer vinculats a esplais en barris tensionats demandes que no s’allunyen de la necessitat d’activitats per a persones grans, instruments bàsics per una bona sociabilització.

Voluntat d’aprofitar talent i experiència, però sobretot, i aquest és un missatge per la gent gran, necessitat d’implicar-se en la construcció d’un nou model de ciutat intergeneracional on l’edat sumi i no divideixi. Hi ha massa interessos comuns en joc.    

La metàfora del grafiter

Els propietaris de l’emblemàtica botiga El Rei de la Màgia al carrer Princesa de Barcelona estan farts de les pintades dels grafiters a la façana de l’establiment. Tot i els esforços per netejar-la i retornar-la a l’estat original –és una delícia l’aparador exterior i que es tracti d’un comerç inaugurat al 1881—no se’n surten amb el seu propòsit. El pitjor és que no es tracta de pintades amb un mínim sentit artístic o amb missatge, com les de Banksy per exemple, sinó d’autèntiques barrabassades, sense cap sentit estètic, que embruten i a més malmeten el material que les serveix de base.

Pintades com aquestes o les que es fan als trens de Rodalies són una mostra de mal gust i d’incivisme, sense  cap intenció reivindicativa, i netejar-les o prevenir-les amb més vigilància generen als particulars i a l’administració molèsties i una despesa considerable. En el cas de Renfe, els diners per a netejar-les i procurar sense èxit que no se’n facin més escala fins els 32.500 euros diaris a Catalunya. En total, prop de 12 milions d’euros a l’any amb dades de l’any passat.

Quin és el motiu de la proliferació, d’aquesta autèntica plaga del segle XXI, que s’acarnissa especialment en barris densament poblats on empastifar les parets amb signes indesxifrables acaba sent, per desgràcia, un signe d’identitat? De moment, no he trobat cap resposta més enllà de la queixa o de la comprensió de persones que amb bona fe interpreten aquestes accions com exemple d’art urbà o, quina absurditat, de rebel·lia contra el sistema.

Són, els grafiters, la punta de llança dels contestataris del segle XXI? Rotundament, no. Ni cap consideració ni cap indulgència a qui embruta, degrada l’entorn i ho fa emparant-se, en una majoria de casos, en la nocturnitat de la ciutat, afegint foscor a una acció que és prototip de mal gust i que obliga a gastar uns recursos que ben bé podrien aprofitar altres persones quan surten de les arques públiques.

La metàfora del grafiter és el paradigma de la confusió que envolta el sentit de canvi a la nostra societat i que empodera algunes franjes de població jove. Qui sap si per nostàlgia de revolucions passades, per un desig de recuperar el sentit de la paraula contracultura o per enfortir un vincle de pertinença el grafiter ja forma part de la cosmografia urbana.

Sé que les fronteres entre l’art i el mal gust són complicades de dibuixar, que molts dels grans referents artístics van viure, abans de ser reconeguts com artistes, entre la incomprensió, el menyspreu i la ignorància, alguns fins i tot el reconeixement el van obtenir una vegada morts, però res de totes aquestes circumstàncies permeten intuir en qui assalta un tros de paret, l’aparador d’una botiga o un vagó de tren una mínima vena artística.

El bon art sempre va precedit de perseverança, investigació i treball. Res és fortuït. Aquestes característiques marquen la diferència entre el geni i l’ignorant.  

Carnet per punts

Fins ara l’únic carnet per punts que coneixia era el de conduir, una mesura dissuasòria per intentar evitar els accidents de trànsit i frenar els hàbits incívics dels mals conductors. Des d’aquest cap de setmana, el ‘run-run’ de que hi haurà un nou carnet per punts per a classificar els migrants que arribin a Espanya ha fet que desviem el focus de la simple mesura coercitiva que afecta a tots els que disposem de carnet de conduir a una altra més transcendent que en la pràctica equival a seleccionar entre migrants bons i dolents.

El PP, i el seu líder Alberto Núñez Feijóo, intenta amb aquesta proposta mantenir-se viu en un debat, el de la immigració, que el tenalla per la pinça que li fan Vox i el sector més radical del seu partit, capitanejat per José María Aznar i la seva escudera Isabel Díaz Ayuso. Encara que la proposta estigui per definir i que, com assenyalen els experts, generi dubtes sobre l’encaix constitucional no li resta valor, especialment quan una part de la societat, i no necessàriament situada a l’extrema dreta, ha comprat i comença a familiaritzar-se amb aquest argumentari que no és altre que els migrants només venen al nostre país per la pagueta i els ajuts socials.

Cada vegada soc més escèptic sobre l’efectivitat de les respostes que intenten desmuntar el discursos d’odi i xenòfobs amb bones paraules, que aporten dades per desmentir una suposada voluntat dels migrants per apropiar-se d’ajuts públics sense fer res i malmetre el concepte solidaritat, no tant per la conveniència de posar-les sobre la taula sinó perquè el descrèdit institucional i el ferotge individualisme que impregna àmplies capes de la població actuen de barrera natural difícil de traspassar.

En una societat que és immune a plantejaments com el de la igualtat, que integra molt millor els discursos emocionals que els raonaments fonamentats en dades incontrastables i que no troba una perspectiva digna de futur on emmirallar-se qualsevol messies pot ser benvingut sense necessitat de baixar de l’autobús. En aquest punt estan les forces de progrés, donant voltes i més voltes a la sínia de la frustració sense trobar un camí transitable que permeti sortir del pedregar.

Fa uns dies llegia a ‘La Vanguardia’ una entrevista a l’eurodiputat i dirigent socialdemòcrata francès Raphaël Glucksmann, on parlava del futur d’Europa, de democràcia i de l’auge de l’extrema dreta. Apuntava una sèrie d’idees sobre les quals convindria reflexionar: perquè, tot i les transformacions positives de les nostres societats, hi ha cada vegada més joves que no troben el seu lloc i tenen la impressió d’estar estigmatitzats i exclosos del discurs sobre el que som junts i perquè l’extrema dreta és avui qui encarna el gran canvi, ostenta l’impuls revolucionari i l’esquerra apareix com la defensora de les elits i l’statu quo.

La sortida, en la que jo també hi crec, és donar un nou sentit als valors democràtics i demostrar que la democràcia continua sent la millor eina transformadora de la societat. És el gran repte en una cursa contra rellotge que, de moment, guanyen els autoritarismes.

De fet, diu Glucksmann, no n’hi ha prou en pujar a la barricada i cridar que el feixisme no passarà, cal recuperar la fe en la construcció europea. I entre nosaltres, em permeto afegir, que institucions, governs, partits democràtics i societat treballin conjuntament per aconseguir frenar l’efecte centrifugador de l’extrema dreta que a Catalunya i en el cas d’Aliança Catalana aconseguiria, segons darrers estudis demoscòpics, fins a 430.000 vots dels quals 65.000 procedents del PSC, Esquerra i Comuns, gairebé 150.000 de Junts,  fins a 70.000 d’abstencionistes, 10.000 de nous votants i 30.000 procedents de Vox i PP. Tancar els ulls i esperar que escampi és una temeritat.

La Catalunya del futur

La pregunta encara que sembli recurrent no ho és. Es pot parlar el futur quan el 34,7% de la població menor de 18 anys està en risc de pobresa o pateix exclusió social i a Barcelona, la capital de Catalunya, la xifra arriba al 40% d’aquesta franja de població? Podem parlar de cohesió social amb aquests nivells de desigualtat? Quin futur els espera a les noves generacions i com reaccionaran des d’un punt de vista polític i social si les seves perspectives de vida els aboquen a viure en una pobresa perpetua de la qual és difícil sortir?

Tot i que no és la primera vegada i ni serà l’última que aquestes preguntes es posen sobre la taula, la urgència de respostes és cada cop més necessari. Interpel·len a la societat en general, però sobre tot es projecten als dirigents polítics encarregats de plantejar solucions efectives que ajudin a capgirar un percentatge inassumible i escandalós es miri com es miri.

Potser perquè s’acosta el debat anual de política general al Parlament de Catalunya, el primer real del govern de Salvador Illa al capdavant de la Generalitat, i que entre els objectius programàtics de l’executiu català hi ha el foment de la convivència i la reducció de la desigualtat, apareixen als darrers dies propostes impulsades des del departament de Drets socials per abordar aquesta anomalia.

Una d’elles, redactada pel comitè d’experts per la transformació i la innovació social (Cetis), aposta per diferents tipus d’ajuts destinats a les famílies dels menors econòmicament vulnerables, entre els quals, el més cridaner, és una percepció universal en els primers anys de vida de l’infant. Com és el més llampant domina els titulars dels mitjans de comunicació però en la pràctica no passa d’un brindis al sol,  ja que, de moment, no hi ha recursos per a fer-lo efectiu ni està clar que l’administració tal com està configurada estigui en condicions d’assumir-ne la gestió.

Només amb aquestes dues consideracions ja queda clar que Drets socials fa un exercici de voluntarisme insuficient per la magnitud de la tasca i exposa la seva solitud en un govern que ara per ara sembla més interessat en acontentar, de moment amb poc èxit, als socis i adversaris polítics que en definir de manera clara i entenedora el projecte polític i el model de societat que vol impulsar pels pròxims anys a Catalunya.

Transcorregut més d’un any des que els socialistes van arribar a la Generalitat, el més preocupant, tal com mostren les enquestes quan es pregunta a la ciutadania que valori l’acció de l’executiu, és que no hi ha una percepció majoritaria de canvi en allò que l’afecta en el dia a dia a banda de bones intencions i de diagnòstics precisos sense continuïtat.

Si no fos perquè seria massa escruixidor i injust podríem dir que la pobresa existeix, amb una afectació directa en la franja d’edat del 0 i 18 anys, però que tot i l’emergència social amb què definim la situació no sembla que hi hagi una estratègia clara de què fer ni de com actuar.

Es fan pedaços, hi ha desconnexió entre departaments, un excés de burocràcia i complexitat administrativa que es vol reduir amb intel·ligència artificial no se sap a partir de quan i al final el ciutadà desconnecta i assumeix que no li queda altra opció que resignar-se. La conseqüència és que poc a poc es dilueix l’esperança del canvi, un mal negoci que convindria redreçar.

Hi som a temps i la primera oportunitat és la del debat parlamentari a primers d’octubre. No pot ser que l’agenda política la marqui l’oposició, per molt necessària que sigui en l’actual correlació de forces parlamentàries. Cal sortir dels plantejaments defensius i exposar de manera clara i entenedora què està disposat a fer el Govern, en el seu conjunt, per redreçar anys d’inoperància i de conflictivitat emocional instigada de manera irresponsable. Cal recuperar el millor de la gestió política per a dignificar la vida dels ciutadans. Cal començar a posar les bases de la Catalunya del futur. 

Víctimes desprotegides, èxit de la ‘manada’

Qualsevol advocat que actua en defensa d’un cas de delicte flagrant busca per l’acusat arguments que permetin rebaixar la pena i, en darrera instància, un acord amb la part contrària que eviti el judici i comporti reduir el càstig penal o administratiu del delicte. Arribat a aquest punt, en que la justícia s’aplica sobre la base d’un pacte entre les parts, es pot afirmar que el procediment per a redimir els danys i la conseqüent rebaixa de la pena es conveteix en un èxit del defensor en que no sempre les víctimes surten ben parades.

És el que ha passat amb l’acord a què han arribat les parts –acusació, defensa i fiscalia—en el judici que s’havia de celebrar a Barcelona contra cinc integrants de l’anomenada ‘la manada de Castelldefels’ que s’afrontaven a penes d’entre 28 i 53 anys de presó per pertinença a grup criminal, agressió sexual i revelació de secrets per haver difós els atacs a les dones a través d’un grup de WhatsApp en el qual, a part d’ells, hi havia 9 persones més, que mai van dir res i que amb el pacte s’estalvien de comparèixer al judici.

Com no soc advocat ni tinc coneixements de Dret dono per fet que el tracte que permet rebaixar de 53 a 8 anys les penes de presó per els principals encausats s’ajusta al procediment judicial. Però feta aquesta consideració, i a banda d’un hipotètic recurs, la manera com s’ha resolt el cas posa en qüestió el caràcter reparador de la justícia, no desincentiva a potencials agressors i deixa a les dones que són víctimes de depredadors sexuals indefenses i en el límit de si els convé denunciar i demanar empara a la justícia.

Que un dels arguments per a justificar el pacte i reducció de penes sigui, com diu la Fiscalia, que s’ha volgut protegir a les víctimes i la seva voluntat de no ser revictimitzades sotmetent-les a la pressió del judici afegeix més llenya al foc al debat de com protegir, actuar i castigar els casos de violència masclista.

En aquesta qüestió anem a batzegades, sense trobar una resposta efectiva a la violència que pateixen les dones: les agressions amb víctimes mortals es repeteixen i sovint, com és el cas, els violadors troben mecanismes legals per escapar-se del delicte o reduir la pena a un nivell incomprensible per la ciutadania.

Vist el resultat d’aquest judici podem pensar, amb arguments sòlids, que de poc han servir les manifestacions i els canvis legals amb la llei del ‘només sí és sí’ conseqüència del cas de la ‘manada’ de Pamplona al juliol del 2016. Segueix havent molt camí per recórrer.

I en el camí per erradicar la lacra de la violència masclista tan important és enfortir la consciència social de rebuig a aquestes actuacions i endurir el codi penal com protegir i acompanyar a la víctima. Una protecció, la gran assignatura pendent, que ha fallat en el cas de les dones víctimes dels fets delictius provats i assumits pels cinc integrants de la ‘manada’ de Castelldefels i que queda en evidència quan la Fiscalia, braç executor de l’acusació pública, s’ha de justificar per la signatura de l’acord a través d’un comunicat.

Ja n’hi ha prou que la societat i les instàncies públiques deixin a les víctimes desemparades i a la mà de Déu i es justifiquin amb la sentència que la sort les acompanyi.   

Periodistes o soldats

Pepa Bueno, la directora i presentadora del ‘Telediario 2’ de TVE, ha resumit en una frase una de les grans disjuntives que afronta la professió periodística. En una trobada a Madrid per analitzar l’actualitat va parlar de com veu l’ofici i en aquest sentit va ser categòrica: “Avui no es busquen periodistes, es busquen soldats”.

La frase pot semblar enginyosa o un estirabot, però descriu de manera entenedora l’entrebanc d’una professió que perd prestigi i confiança amb el pas del temps. Avui, anomenar-se periodista i exercir com a tal ha perdut el llustre de temps passats. No és caure en la supèrbia o en la vanitat recordar que els periodistes, el conjunt dels informadors, ja no tenen la consideració social ni el respecte de fa uns anys.

Si exceptuem casos molt concrets, per la majoria de l’opinió pública el periodista ha deixat de ser el prescriptor de l’actualitat, el que posa l’etiqueta de creïble a la informació, aquell que s’encarrega de narrar el que passa al món amb encerts o errors però donant per fet que sempre hi haurà el plus d’honestedat, rigor i criteris ètics en el relat informatiu, condicions indispensables per què sigui creïble.

Sense atribuir-ho a una única causa, la pèrdua de prestigi se sustenta en una multiplicitat de factors, un dels rellevants és que no hi ha filtres per atribuir-se la consideració de periodista. Tothom qui vulgui, ‘influencer’, tertulià o buscavides, pot afegir al seu currículum professional l’etiqueta de periodista sense que ningú s’immuti ni li retregui res. No passa el mateix, per posar un exemple, en el cas de metges, arquitectes, advocats o infermeres, oficis on l’intrusisme professional pot tenir conseqüències penals. En tots aquests casos, la regulació és més estricte, el codi ètic funciona i els col·legis professionals exerceixen el control de manera contundent.

Quan no hi ha un control eficaç i la precarietat domina l’ofici és fàcil que el periodista es transformi en soldat o que proliferin els oportunistes amb capa de periodistes, tropa necessària per a farcir les xarxes immisericordes de comerciants de la informació sense escrúpols, a qui no els preocupa la veritat, ni oferir al ciutadà elements per a discernir entre certesa i falsedat o que el suc de l’aiguabarreig abominable que generen es filtri a la ciutadania, fins al punt d’anul·lar els límits entre informació, propaganda i manipulació.

Cada vegada és més complicat trobar professionals i mitjans que se salvin del naufragi, que apliquin el rigor en la feina del dia a dia, que no perverteixin els principis deontològics i siguin murs de contenció del fals periodisme. El món de la comunicació té multitud de forats negres per on es cola sense aturador la degradació professional, fins al punt que estan en perill d’extinció les zones d’especial protecció, aquelles parcel·les incontaminades que en un altre moment dominaven les grans capçaleres i els mitjans de referència.

El més inexplicable i preocupant d’aquesta metamorfosi és que cada cop hi ha més apologetes que veuen el camí que transforma els periodistes en soldats com un filó d’oportunitats, que mitjans i empreses, sobre tot  de l’àmbit audiovisual, hi entrin per engrandir el negoci i que una majoria de plataformes digitals es converteixin en acceleradores de la mutació.

Setembre acostuma a ser el mes dels canvis, de les noves apostes amb cares i decorats nous i el període en que els dos grans mitjans públics que emeten a Catalunya, el que encapçala TV-3 i Catalunya Ràdio i RTVE, descobreixen les novetats de la temporada en matèria informativa i de programació. En aquesta ocasió, la rivalitat incorpora un al·licient nou: la creació del nou canal en català 2Cat per part de TVE, que eixampla  l’oferta televisiva en català i afegeix competència al sector.

És una bona notícia, ja que una de les principals obligacions de la xarxa pública de radio i televisió, aquella que justifica la seva existència i els diners públics que reben, és el compromís de rigor, pluralitat i ètica professional en l’oferta informativa, presentant-se davant la ciutadania com un bastió del millor periodisme.

A ningú no se li escapa que la disputa per mantenir o ampliar la quota de mercat de les dues propostes serà rellevant. Està clar com ho han de fer i quins errors no han de cometre.

Massa sovint, i hi ha exemples destacats, els mitjans públics a casa nostra han traspassat la frontera entre periodisme i militància. Hem vist com professionals amb el títol de periodista es transformaven en soldats i alteraven el relat informatiu a favor del govern de torn sense miraments, es convertien en ‘hooligans’ en lloc de prescriptors de l’actualitat, mentre cínicament es defensaven amb l’argument de que ells sempre decideixen amb independència i apliquen criteris professionals.

Seria un error recuperar aquesta pràctica ara que augmenta la competència televisiva a Catalunya, que al final hi hagi el canal d’uns i el dels altres.

Si els mitjans públics no garanteixen bon periodisme, el combat per una informació rigorosa i veraç haurà perdut una batalla important, esperem que no sigui la definitiva. En aquest punt, malaguanyats els diners dels contribuents.

Nou curs, sacsejar el model educatiu

No es pot confondre la bona gestió amb la necessitat de polítiques transformadores. És veritat que sense una millora dels procediments, quan s’han detectat mancances i espais per avançar, qualsevol canvi està condemnat al fracàs. I en aquesta disjuntiva, apostar per noves propostes, sacsejar el model i adequar-lo a les noves realitats socials es converteix en una eina imprescindible en mans dels gestors públics que volen anar més enllà del que hi ha fins ara, tot i que circular per aquest camí comporti riscos.

És el que passa amb el model educatiu a Catalunya i amb les novetats que ha presentat la consellera d’Educació, Esther Niubó, per el curs 2025-2026 que comença dilluns, 8 de setembre.

A ningú no se li escapa que gestionar les diferents etapes de l’ensenyament públic i obligatori en un país, sobre tot si es fa amb l’objectiu de garantir la igualtat d’oportunitats de tots els alumnes, no és una tasca fàcil ni amb resultats immediats. Per això, persistir en destacar xifres (increment de plantilles, afectació de la baixa natalitat en la mitjana d’alumnes per classe i genèricament en la formació del professorat) mostra una visió limitada de la realitat, sempre més complexa.

I això perquè? Doncs, perquè al pròxim curs escolar, amb dades del propi departament, un de cada tres alumnes catalans (34% del total) necessitarà suport especial a l’aula i d’aquests (vuit de cada deu) té necessitats específiques de suport educatiu derivades d’entorns precaris econòmicament i amb un nivell sociocultural baix.

Per aclarir-nos. En una mateixa classe no té les mateixes necessitats d’aprenentatge un alumne que viatja de vacances amb els pares, disposa de llibres a casa, té un espai per fer els deures escolars i una bona línia d’internet on connectar-se que aquell que durant l’estiu no ha sortit del barri, potser viu en una habitació, els àpats que ingereix són desequilibrats i la precarietat econòmica familiar es tradueix en dificultats de connectivitat.

Afrontar tots aquests reptes i minimitzar unes diferències que depassen els límits físics de l’escola i dels horaris de classe també haurien de formar part de la política educativa i de les directrius del departament d’Educació.

Una de les característiques de l’administració pública és l’excesiva compartimentació de funcions. Hi ha poca transversalitat, o pitjor poca comunicació entre departaments, especialment en l’abordatge de situacions complexes condicionades per factors aparentment allunyats de l’objectiu final. Les polítiques d’ensenyament si es fixen en el propòsit de garantir la igualtat d’oportunitats entre alumnes són un bon exemple d’aquests desajustos.

I és per aquesta necessitat, donar resposta a circumstàncies extremadament complexes, que cal traspassar el llindar de les xifres i anar més enllà dels mecanismes que garanteixen el funcionament de les aules.

Aquesta setmana, quan la consellera Niubó va presentar el nou curs va quedar emmanillada per les xifres, seguint les pautes que des de fa temps reclamen els docents, sobrepassats per les dificultats a l’interior de les aules i víctimes d’una previsió passada curta en recursos, desastrossa i en mans de gestors frívols i incompetents més preocupats del titular que de l’eficàcia.

L’exposició de Niubó va ser un reguitzell de xifres, acompanyades d’un llistat de bones intencions, que difícilment arribaran a bon port sense pressupost. S’intuïa amb encert la diagnosi dels problemes que encerclen el model educatiu català, que obté qualificacions pèssimes en competències bàsiques i comprensió lectora dels alumnes, però hi faltava la partitura que hauria de marcar un punt i apart respecte al passat.

Cert, aquest curs no hi haurà mòbils a les aules, s’agilitarà, ja veurem, el sistema de suplències i es destinaran més docents a l’acollida de nous alumnes, especialment fills de migrants, però ben mirat és una petita part del problema i no la substancial. I la substancial és determinar quina és l’aportació del model educatiu català dins i fora de les aules per garantir que la desigualtat econòmica, que afecta a més d’una tercera part dels alumnes, no incideixi negativament en el dret a l’educació: de quina manera es coordina amb entitats que treballen en l’àmbit socio-educatiu, imprescindibles per afrontar el suport fora de les aules i vitals per evitar l’abandonament escolar; quines propostes té per millorar la preparació dels futurs mestres començant per la universitat; com articula una millor coordinació amb el ajuntaments i els serveis socials en casos de famílies i menors desprotegits; i què aporta el departament en polítiques d’integració.

Ensenyar és complex i en aquesta tasca ser ambiciosos en les polítiques públiques hauria de marcar les diferències entre el passat i el present i més quan parlem del futur de les noves generacions.

Exterminar periodistes a Gaza

La llibertat d’informació i de premsa és un dels pilars de la democràcia. Intentar silenciar als periodistes és lesionar greument aquests dos drets fonamentals i priva als ciutadans d’un accés contrastat a la realitat i de poder decidir lliurament. Les dictadures ho tenen clar i una de les primeres decisions sempre és silenciar els mitjans de comunicació, instaurar la censura i controlar el flux informatiu per a poder actuar amb impunitat amagant les atrocitats que cometen i dominar l’opinió pública.

En les guerres el mecanisme és similar. Impedir la llibertat de moviments dels periodistes, limitar-ne l’accés al punts calents de la informació i convertir-los en un objectiu fins l’eliminació física és una macabra tècnica habitual en els darrers conflictes armats que hi ha al món.

És el que està passant a Gaza on des que es van iniciar els enfrontaments i l’ocupació militar de la Franja la xifra de morts entre la població civil no ha deixat d’augmentar –superior a les 60.000 persones, segons les darreres estimacions—i els periodistes que han perdut la vida suma, fins ara, els 246, d’acord amb les dades que aporta el Sindicat de Periodistes Palestí, els darrers sis fa una setmana en un bombardeig intencionat al Complex Mèdic Nasser de Jan Yunis.

El nombre de periodistes assassinats per exercir la seva professió i divulgar al món les atrocitats que cometen els soldats d’Israel contra la població civil, entre elles l’ús de la fam com a arma de guerra, circumstància tipificada com a genocidi, és el més gran en els darrers grans conflictes mundials. Mai la xifra havia sigut tan elevada ni tampoc l’intent per bloquejar i amagar el que passa en aquella part del món, on la premsa internacional hi té prohibit l’accés.

Per això, l’esforç que fan el periodistes palestins a la Franja és tan rellevant i l’assetjament i el perill al que estan sotmesos es resumeix en una clarivident frase: “Aquest treball és un camí cap a la mort”, com afirmava diumenge en un article a ‘El País’ el periodista Mohamed Solaimane, un dels que diàriament es juga la vida per a difondre l’horror que viuen els milers de persones atrapades a Gaza.

Malgrat això i de la pressió que reben per part dels seus pares i mares, dones i fills per a deixar-ho estar, temerosos que els arribi a qualsevol hora del dia la fatídica notícia de la seva mort, ells segueixen informant, documenten els crims de guerra i trenquen el bloqueig de les autoritats israelianes per amagar les matances entre la població civil.

La seva feina és, com escriu Solaimine, una noble missió humanitària: “Qui transmetrà al món el genocidi de tot un poble si els periodistes es rendeixen? Qui documentarà els crims contra innocents si algun de nosaltres flaqueja?, afirma de manera taxativa.

I és cert, el món, tots nosaltres, els devem el nostre reconeixement, defensen la llibertat per a informar i de premsa en nom dels palestins, certifiquen l’horror i són una advertència davant els intents per anul·lar un dret fràgil i amenaçat. Avui ells, demà qui sap.

Com a mostra de solidaritat i suport a la seva feina Reporters Sense Fronteres i el moviment ciutadà Avaaz promouen avui dilluns, 1 de setembre, una mobilització mediàtica mundial en suport al periodisme palestí i han presentat quatre denúncies davant la Cort Penal Internacional (CPI) acusant l’exèrcit israelià de cometre crims de guerra contra comunicadors de la Franja.

Rebel·lia o pocavergonya institucional

Mitjans de comunicació han qualificat de rebel·lia el posicionament d’algunes autonomies del PP i del company de viatge, el socialista Emilio García-Page, en contra de la decisió del Govern de Pedro Sánchez de repartir per diferents punts del territori espanyol 5.000 menors migrants que s’amunteguen en condicions infrahumanes a Canàries, Ceuta i Melilla.  No sé si rebel·lia és la paraula adequada, més aviat ho qualificaria d’insubordinació i de praxi racista disfressades de consideracions legals i econòmiques que amaguen, diguem-ho de manera clara, un rebuig al diferent, especialment quan és pobre i fuig de la misèria.

El PP ja fa temps que ha abraçat els plantejaments en contra dels immigrants, seguint l’estol que marca Trump als Estats Units, l’extrema dreta a Europa i de manera indigna Vox, que en la darrera invectiva contra el col·lectiu no ha dubtat en qualificar el vaixell ‘Open Arms’, que de forma altruista es dedica a socórrer i evitar que morin centenars de persones que s’arrisquen a creuar la Mediterrània des d’Àfrica a Europa, de ‘vaixell negrer’ i proposa confiscar-lo i enfonsar-lo, una acció pròpia de governs i polítics que actuen al marge de la democràcia.

Si l’acollida i la distribució de 5.000 menors és, a parer del PP, un acte d’autoritarisme, estem davant d’una mostra de cinisme descomunal que supera les fronteres de la dignitat humana. La punta de llança en contra de la distribució que encapçalen les comunitats de Madrid, Andalusia, Balears i Castella-La Manxa, aquesta amb govern socialista, hauria de ser un nou toc d’atenció sobre l’ús de la xenofòbia com a arma política per aconseguir el poder.

El debat sobre la migració i les polítiques que pretenen controlar el fenomen sobre la base de rebutjar i denigrar a les persones afectades s’estén com una taca d’oli i amenaça de contaminar la gestió i les decisions de les administracions públiques fins al més mínim detall. L’estratègia de terra cremada que practica el PP per arribar a La Moncloa i enderrocar el govern de Pedro Sánchez n’és una, la més clara i que exerceix indiscriminadament, però en àmbits més propers, com el de Catalunya, poc a poc aquesta estratègia comença a dominar els missatges polítics.

Les sessions del Parlament de Catalunya són cada cop amb més freqüència el marc per a difondre les idees de rebuig al migrant. Els diputats d’Aliança Popular i Vox les han incorporat amb tota naturalitat als seus discursos, sense miraments, amb falsedats i crides emocionals a la defensa d’un territori i d’uns costums que ens haurien de terroritzar si fem un ull a la història. En fan bandera, convençuts dels rèdits polítics que les enquestes certifiquen.

Podem pensar que són els únics moviments preocupants, però no és així. N’hi ha de més subtils, en els quals hi participen forces amb voluntat de govern com Junts i de manera esporàdica ajuntaments socialistes per  limitar, per exemple, un dret que ningú no hauria de qüestionar com el de l’empadronament.

S’acosten les eleccions municipals i el que per alguns és insubordinació, no m’atreveixo a dir rebel·lia, que frega el possible delicte de prevaricació quan es neguen a complir la llei sobre repartiment de menors migrants per altres pot ser el full de ruta d’accions futures.

Si els anomenats rebels aconsegueixen el seu objectiu, amb les seves artimanyes avancen i contaminen la gestió pública costarà redreçar el camí. És un estil de fer política que, de moment, no sembla que tingui aturador.

Vistes les circumstàncies i la pocavergonya institucional que empeny als xenòfobs, mantenir amb fermesa els principis de la dignitat humana, especialment des de l’administració, no es pot reduir a una voluntariosa declaració rebuig. Amb això, no n’hi ha prou.

Jubilats, l’ase dels cops

Hauria d’estar prohibit jubilar-se. Una de les grans conquestes socials dels treballadors arrossega des de fa anys l’estigma de que jubilar-se i els diners per a pagar les pensions són un pou sense fons que conduirà al conjunt de la societat al desastre, a la fallida econòmica i a la pobresa, especialment de les generacions més joves.

Els jubilats no tenen bona fama, especialment ara que han començat a entrar en el sistema els ‘baby boomers’, la generació nascuda entre finals de la dècada dels 50 i els 70 del segle passat. Se’ls retreu, tot i haver treballat durant tota la seva vida laboral, haver cotitzat religiosament per mantenir el sistema sense poder dir res, més enllà de la simple protesta, que observessin com es buidava el Fons de reserva de la Seguridad social (la anomenada guardiola de les pensions) i sortien més de 60.000 milions d’euros de les seves contribucions per ajudar als bancs afectats per la crisi del totxo del 2008 sense que ningú assumeixi cap responsabilitat i de que amb el seu esforç econòmic fossin un pilar a l’hora de consolidar l’estat del benestar tal com el coneixem ara amb accés gratuït a l’educació i a la sanitat, que són uns insolidaris.

Aquesta és la creu que arrosseguen i que de manera insistent se’ls recorda cada cop que l’administració, estudis pagats per entitats privades i economistes que amb la capa d’un fals progressisme avalen les tesis ultra-liberals divulguen dades que auguren la fallida del sistema, treuen l’espantall de les retallades (eufemísticament titulades ‘propostes de viabilitat’) i en la punta d’aquest malefici posen xifres a la pensió mitjana a Espanya i a Catalunya.

No és estrany que amb aquesta conjunció astral molts, i sorprenent un gruix considerable de joves que es beneficien de les conquestes socials abans esmentades, s’uneixin al bombardeig i s’apuntin a les diatribes contra els jubilats, sense adonar-se que amb el seu posicionament són col·laboradors de les forces reaccionàries i temeràriament llencen pedres al propi terrat.

Aquesta, des d’un punt de vista dialèctic, és una batalla perduda i res no fa pensar que les circumstàncies canviïn.

El problema no és dels ‘baby boomers’, l’ase dels cops contra qui es dirigeixen els atacs, sinó que no hi ha interlocutors amb diferents punts de vista capaços d’arribar a acords que amb rigor, lleialtat i disposició per a plantejar solucions estables i en clau de futur facin possible consensuar els canvis necessaris per mantenir l’estat dels benestar i el sistema de pensions sense retrocessos i amb la mateixa cobertura d’ara.

Dir-ho així pot semblar una utopia o una mostra d’ingenuïtat, però no ho és. El dilema és optar per la llei de la selva i la insolidaritat, sinònim d’un campi qui pugui descarnat, o per un nou model de societat que asseguri a les noves generacions igualtat, cohesió i prosperitat.

No són plantejaments genèrics o inconcrets, formen part del combat que es lliura en aquests moments entre democràcia i autoritarisme i les pensions són una arma molt efectiva i de resultats concrets.

Farien bé aquelles forces que es diuen progressistes de no defugir el repte, evitant caure en l’error de fer propostes ancorades en un model de societat que ja no existeix o recorrent a la consigna, i que s’involucressin a fons i a cara descoberta en el debat real del nou model social del futur.

Fer-ho implica riscos i el resultat és incert però ara o mai és hora de parlar dels canvis que comporten els nous models de treball, de justícia distributiva, de com combatre l’individualisme social, de mecanismes d’integració, de promoure iniciatives per a resoldre necessitats tan urgents com la de l’habitatge, de què significa i de com s’implementa la representativitat, del paper que han de tenir les institucions i, en definitiva, de com crear els fonaments de la nova societat igualitària del segle XXI.

Dit en altres paraules, de recuperar l’esperança en lloc del pim pam pum que culpabilitza, entre d’altres, a jubilats i persones grans de ser causa de part dels mals que ens envolten.