Categoria: Bloc

2025, el pont de la solidaritat

Per a mi, una de les moltes imatges que resumeixen l’any 2024 és la de centenars de voluntaris travessant la passarel·la que uneix el barri de Sant Marcel·lí a la ciutat de València amb la pedania de La Torre. Amb cubells, pales, escombres i materials de neteja van ser dels primers en arribar a la zona afectada per la dana el passat 29 d’octubre. Volien respondre a una situació d’emergència, ajudar a qui ho havia perdut tot, assistir a les famílies de les més de 200 víctimes i treure fang, molt de fang, mentre les autoritats s’embolicaven buscant responsabilitats allà on només hi ha evidències.

Ara els veïns d’aquests dos nuclis de població han tornat a prendre la iniciativa, cansats de promeses que quan arriben ho fan tard, i han decidit batejar la passarel·la amb el nom de ‘Pont de la solidaritat’. Ho han fet en un senzill acte on no han faltat discursos y la lectura dels poemes ‘El fang, la pluja’ de Vicent Andrés Estellés, ‘Oda a la solidaridad’ de Pablo Neruda i ‘Despertar vocaciones’ de Gloria Fuertes, un elogi a la vessant humana del voluntariat, a més de cantar l’Himne a l’alegria interpretat per un veí a l’acordió.

Aquest petit gest –tant significatiu com les 80.000 persones que hores més tard van omplir els carrers de la ciutat de València demanant més diligència en els ajuts, que s’assumeixin responsabilitats i la dimissió del president Mazón—sintetitza l’espurna d’esperança d’un any desgraciadament farcit d’imatges de guerra, de violència, dels efectes d’un canvi climàtic imparable i, sobretot, de moltes incerteses.

L’actitud dels voluntaris travessant la passarel·la, mentre milions de persones es desitgen sort pel nou any que comença. Una imatge que transmet la petita dosi de confiança suficient per a taponar la sensació de desànim que es percep al nostre entorn.

Sempre que comença un nou any procuro fer un repàs dels mesos passats i fixar uns propòsits per l’any que comença. És el costum, com si canviant de full de calendari i de dígits n’hi hagués prou per encarrilar tot el temps que hi ha per endavant. No deixa de ser una tradició, però és del tot necessària, encara que la infinitat de coses que passaran mai depenen d’un mateix sinó de les circumstàncies. Per això els meus propòsits són modestos, concentrats en aquells valors en els quals crec: la família, l’amistat, el respecte, la defensa d’un model de societat que treballi per aconseguir-los, que el cos aguanti amb salut i mantenir la possibilitat de créixer en l’àmbit personal sense programar fites que són inabastables.

Fer-ho és com un blindatge, el mateix que em proporciona veure milers de persones creuant la passarel·la per anar a ajudar als veïns damnificats per la gota freda.

Fa dos mesos, van prendre la iniciativa i ara hi tornen col·locant una senzilla placa en una estructura de formigó. S’avancen, per si de cas, no fos que entre tanta picabaralla, incompetència, voluntat de figurar i sortir a la foto i la pèrdua de rumb a l’hora de definir quines són les prioritats socials acabem en un bucle en el qual s’hi entra però mai sabem de quina manera en sortirem. Això si, sempre que trobem una via d’escapament fiable i segura. Bon any nou.

Destralada a la Memòria democràtica

A la dreta recordar, especialment si comporta un acte de reparació, no li agrada. El seu utilitarisme pràctic o el menyspreu, de tot hi ha, fa que passi pàgina d’aquells fets que l’incomoden, fins el punt de deixar bocabadat al més innocent. És el cas de la Memòria democràtica i de qualsevol iniciativa que impliqui un record de les víctimes del franquisme, unes iniciatives que converteixen en cavall de batalla des de multiplicitat de fronts amb un objectiu clar: esborrar de la història el que va significar la guerra civil i els excessos i la vulneració de drets dels 40 anys de la dictadura de Franco.

En aquest context, no sé si ens hem de felicitar o de preocupar-nos que 49 anys després de la mort del dictador el Congrés dels diputats hagi fet el primer acte d’homenatge a les víctimes del franquisme, a familiars dels represaliats i a les entitats memorialistes, amb la solemnitat requerida i on tots ells van expressar de manera contundent com els costa recuperar la dignitat i el reconeixement d’aquells que van patir repressió per defensar la llibertat i la democràcia, dels que van sacrificar la vida per un ideal democràtic i en el pitjor del casos dels que encara avui segueixen enterrats en fosses comunes i vorals de carreteres.

L’absència a la cita de diputats de PP i Vox és un nou exemple del perquè a la dreta aquests actes i tot el que fa referència a la Memòria democràtica els incomoda, demostra una absència preocupant de cultura democràtica, se’ls ennuega i de com sempre que poden claven destralada sense cap tipus de miraments ni respecte a les lleis que preserven el dret al record d’aquells a qui el franquisme va silenciar durant 40 anys.

Només cal escoltar la reacció del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, i de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, a l’anunci que ha fet el Govern de l’estat de programar activitats per posar en valor la democràcia, coincidint amb els 50 anys de la mort del dictador. Entre el desdeny del ja hi tornen una altra vegada de Feijóo i el ‘esto no lo tapa ni Franco’ de Díaz Ayuso, vinculant la proposta als suposats casos de corrupció amb que es vol involucrar a Pedro Sánchez, tenim un altre exemple de com juguen a treure’s les caretes la dreta i l’extrema dreta. No n’hi ha hagut prou amb que PP i Vox deroguin lleis de memòria democràtica a les comunitats on governen sinó que ara recorren al menyspreu i a l’insult, quan els convé, per blanquejar una sagnant dictadura de 40 anys. Acadèmicament, la prova d’un gest de revisionisme històric.

Prou que ho saben els Col·lectius de Memòria històrica i de Víctimes del franquisme que fa una setmana es van reunir a Barcelona, a l’Espai memorial de la presó Model, en una trobada organitzada per l’Associació catalana de persones ex-preses polítiques del franquisme. Referències com l’antiga presó de Carabanchel, la fossa i el memorial de Paterna, la Comissaria de Via Laietana de Barcelona, l’antiga Direcció General de Seguretat a Madrid, les rutes del maquis o el fortí d’Illetes a Mallorca, entre d’altres, van servir pe fer un balanç del camí recorregut i del que queda per fer.

Són conscients que sense memòria no hi ha democràcia, que cal dedicar hores i més hores a recordar el passat per frenar les temptatives de revisionisme històric, que els llocs de memòria s’han de convertir en espais de cultura, coneixement i reconeixement, que avui és més necessari que mai deixar aquest llegat a les noves generacions i que totes les passes per petites que siguin sumen alhora de vestir una societat que mira al futur sense ignorar el passat. Un exemple és l’exposició ‘Generacions TOP’ (Tribunal de Orden Público) que es pot veure al recinte de La Model fins el 31 de gener, un relat de la resistència franquista entre finals del 1963 i començaments del 1977, de les víctimes i dels botxins.   

El desànim dels progressistes

Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia al 2008, ha escrit la seva darrera columna al diari ‘The New York Times’. Krugman és una de les veus de referència a l’hora d’analitzar l’impacte de les polítiques econòmiques neoliberals a la societat. Crític amb el governs de Trump i George W. Bush, va tenir un posicionament rellevant amb l’esclat de la crisi del 2008 i d’oposició a les polítiques d’austeritat que es van implementar a Estats Units i Europa en considerar que amb elles qui pagava la factura de l’especulació i de l’avaricia financera eren les classes mitjanes i les més precaritzades de la societat, a més d’engrandir les desigualtats entre rics i pobres.

En la seva darrera columna, l’escrivia des de gener del 2000, el Premi Nobel parla de ressentiment, de desesperança i de la sensació de desànim que es percep a la societat. Només cal mirar al nostre entorn. Desànim sobre tot dels sectors de població que viuen en la incertesa, fins al punt de votar opcions extemporànies que abanderen solucions que van en contra del seus propis interessos, i desànim entre les denominades elits progressistes incapaces de trobar la manera que els permeti recuperar la iniciativa i promoure una agenda de progrés social i polític com la que hi havia fa 25 anys.

Si parlo de Krugman és perquè la seva reflexió traspassa els límits particulars de l’articulista que s’acomiada dels seus lectors i permet analitzar l’entorn més proper. Com als EUA, la demagògia dels ressentits forma part de l’escenari polític i això que objectivament amb governs de centre esquerra a Espanya i a Catalunya la possibilitat que prosperin iniciatives destinades a reduir les desigualtats tenen un terreny abonat i més planer.

Cada vegada, tot i l’experiència personal, em costa més convèncer als meus interlocutors, fins i tot aquells que hi estan més predisposats, de la necessitat d’iniciatives progressistes, com la manera més democràtica de treballar a favor d’objectius que preservin la dignitat de les persones.

Entre els convençuts perquè els domina el desànim i sembla que hagin tirat la tovallola i entre els que tenen dubtes perquè els és més fàcil justificar-se, mentre utilitzen els mateixos arguments de la dreta i de l’extrema dreta quan parla d’ineficàcia de les institucions, soscava les bases de la democràcia i considera que tots els representats polítics són una colla de mediocres que només busquen l’interès propi.

El més procupant és que d’exemples no en falten, veien les declaracions que a diari mostren els mitjans de comunicació. Penso, per exemple, en el xantatge permanent que dirigents  independentistes catalans de Junts i d’ERC practiquen amb el govern de Pedro Sánchez tot i haver-li donat suport fa un any en la investidura o la insensatesa d’alentir, en el cas del govern Illa, uns pressupostos que la societat catalana espera per a resoldre les necessitats més immediates.

No sé si aquesta forma de comportar-se és immaduresa o mediocritat, tant s’hi val, però la conclusió és la mateixa. Juguen amb foc i fonamenten la seva impotència amb excuses de mal pagador i jugades d’astúcia per obtenir un fals protagonisme, sense adonar-se que per aquest camí acabaran cremant-se ells i socarrimant, si no ho estan ja, els ciutadans que diuen defensar.

Temo que no siguin conscients que per aquest camí, com descriu Krugman, faciliten l’arribada de nous Trump, això sí en versió casolana i amb noms alguns d’ells molt nostrats, per què no es pugui dir que han perdut les essències.

Ni rurals ni metropolitans

Fa unes setmanes vaig assistir a una jornada sobre periodisme rural, amb presència de professionals que treballen lluny de la gran capital i en comarques poc poblades i enfocada a analitzar la viabilitat econòmica dels mitjans en aquests territoris, quina funció juguen a l’hora de crear comunitat i, és una constant, per a reincidir en la percepció que el seu treball per molt bo i interessant que sigui és menystingut per un periodisme capitalí que, opinen, viu d’esquena a l’interior del territori o el percep com un parc temàtic.

La jornada, celebrada a Estamariu, va ser més interessant del que a primera vista preveia. Va servir per tocar totes les tecles d’un món i d’unes empreses en constant evolució, no només com a model de negoci sinó també per la incidència i l’impacte positiu de la digitalització. També es va constatar que el món de la comunicació canvia, que mantenir un periodisme de qualitat i de proximitat és més necessari que mai per evitar ‘deserts informatius’ que poden ser capitalitzats per manipuladors sense escrúpols i que insistir–això és collita pròpia- en la permanent queixa de que el periodisme de la capital, Barcelona en aquest cas, menysté aquest tipus d’iniciatives és com la cançó de l’enfadós sense cap resultat concret.

Com no puc renunciar, ni vull, a la meva condició de ciutadà metropolità, que viu en una ciutat de la perifèria barcelonina i que ha conegut de prop el que es cou a la gran capital en el món del periodisme, he de dir que en algunes d’aquelles reflexions em vaig sentir plenament identificat. Per un moment, semblava que jo també era com els ponents, no tant des del marc professional del qual ara ja estic retirat sinó com a persona amb inquietuds que s’interpel·la i que tracta d’esbrinar perquè costa tant de trencar el mur que limita el cosmos de la informació a allò que passa a Barcelona, com si per conèixer i divulgar altres notícies perifèriques, en el meu cas, abans s’han de tenyir de negre i, per tant, són d’obligada cobertura.

El món de la comunicació a Catalunya pateix, com en altres parts del món, els efectes de les xarxes socials en el consum de notícies. La digitalització ha trencat un model de negoci que se sostenia en la publicitat i en els lectors en el cas dels diaris i ha comportat la precarització dels professionals. Tot i això, les velles i noves facultats de comunicació segueixen expedint títols sense parar, devaluant una professió que cada cop més se sembla a un malalt terminal amb baixes dosis de prestigi i de qualitat acadèmica. L’estocada d’Elon Musk amb la frase ‘you are the media now’, vosaltres poble sou els informadors i per tant adéu als intermediaris per avançar en el coneixement de la veritat, sintetitza aquest final de cicle.

Per això, crec que és un carreró sense sortida plantejar el dilema entre periodisme rural i periodisme metropolità, la vella divisió entre el camp i la ciutat, i  toca abordar de manera conjunta com retornar el prestigi al periodisme, amb quines estructures i amb quins formats, amb quines eines i amb quins coneixements, tot per intentar recuperar la credibilitat de la ciutadania i tornar a ser un dels bastions de la democràcia. En aquestes jornades van sortir exemples interessants per recuperar el pols de la professió i del sector, aprofitant les possibilitats de l’entorn digital.

I una reflexió final. Per combatre les ‘fake news’, les falsedats, calen més històries en les quals el ciutadà, rural i metropolità, s’hi vegi reflectit. Tornar a les essències del vell periodisme però amb una visió global.  

Ni hi ha ningú, no ve ningú

Manllevo una de les frases que l’escriptor Santiago Posteguillo va utilitzar en una breu intervenció fa cinc dies al Senat explicant l’experiència personal de la DANA a Paiporta. No estava previst. L’havien citat per a dissertar d’història i de Roma, però les circumstàncies manen.

Posteguillo era a Paiporta amb la seva parella, on té casa prop de la rambla del Poio, el fatídic 29 d’octubre. El que més colpeix del relat, breu i concís, és que el sentit de la prudència el va salvar quan intentava arribar al cotxe que tenia aparcat en un soterrani i la percepció d’abandonament hores després de la tragèdia. Al matí del dia següent, quan la riuada ja havia passat i les destrosses eren evidents, amb fang i cadàvers al carrer, l’escriptor descriu la situació de la gent: “No hi ha ningú, no ve ningú” a ajudar-los. Com pot ser, es pregunta, que en 48 hores no aparegui cap servei de socors, a banda de voluntaris. Després de la riuada, diu, entre els afectats només es percep el silenci i la por.

És un relat esfereïdor, que permet entendre la fúria, la ira, el desconcert, la frustració, la solitud, la desprotecció dels centenars de testimonis que han aparegut als mitjans de comunicació per donar fe del que havia passat. I en aquest interludi, el soroll eixordador d’una manera de fer política que avantposa interesos particulars a la via per a resoldre els problemes de la gent. Ara mateix, quan escric, amb la intervenció de Pedro Sánchez al Congrés dels diputats i la rèplica destralera del cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo.

En la intervenció de Posteguillo al Senat –han passat tres setmanes del desastre–, l’escriptor fa una crida a prendre’s seriosament la tragèdia de València. “No es poden imaginar el que li passa a aquesta gent”. Perquè no se’ls ajuda amb tota l’energia que sigui necessària? Com es pot ser tan miserable des de les institucions en una situació com aquesta? Avui, conclou, és que els polítics del segle XXI apunyalen al poble i que contràriament al que va dir el poeta Antonio Machado ara i aquí, mirant els carrers enfangats i la impotència de la gent de Catarroja, Algemesí. Paiporta i Massanassa no és una sinó les dues Espanyes les que ens gelen el cor.

De la DANA a València en parlarem durant molt de temps. No sé si de solucions. El que és segur és que la catàstrofe afegeix un graó més a la creixent desafecció ciutadana envers la política i els polítics. Costa creure-hi, veient l’espectacle de tots aquests dies i de com, a cara descoberta, avança l’antipolítica, amb propostes potencialment tan perilloses com la de confrontar l’eficàcia militar a iniciatives civils en les tasques de reconstrucció o quan el cap del Govern valencià, en un intent per salvar la cara i tapar la seva ineptitud, trasllada a la ciutadania que les institucions democràtiques deleguen la responsabilitat i posen en mans d’una sola persona la feina de refer-se dels danys, missió que ha de ser necessàriament col·lectiva, transparent i amb la suficient complicitat per a què sobri la frase: “No hi ha ningú, no ve ningú”. Els dies passen i ja fa un mes de la riuada.

El trumpisme arriba a l’escola

Amb la pregunta qui són les bones i les males persones com a conclusió final del missatge, el comentarista polític nord-americà Tucker Carlson, amb milions de seguidors a les xarxes socials i un dels més radicals seguidors de Donald Trump, ha fet un servei inestimable a la causa del trumpisme. Com un preparador físic que anima els seus jugadors abans del partit, Carlson s’ha encarregat amb els seus missatges i la seva presència de preparar l’ambient per què el mestre de cerimònies i candidat a la presidència dels Estats Units tingués el terreny abonat a l’hora de llençar els missatges incendiaris i desqualificacions contra Kamala Harris, farcits de mentides, falòrnies i insults, i contra la bèstia negra  de l’extrema dreta: els immigrants.

Carlson no és un qualsevol quan es tracta de transmetre missatges i ho prova l’èxit d’audiència en les diferents i importants cadenes de televisió per on ha passat. Potser per això i perquè s’ha convertit en un fidel escuder de l’amo Trump, el setmanari ‘The New Yorker’, la bíblia periodística dels bons reportatges, dedica unes quantes pàgines del penúltim número a com i de quina manera la pluja fina de missatges primaris  dirigits a la part més emocional de l’audiència aconsegueix incidir en la percepció ciutadana i conduir el vot a favor de Trump.

A Espanya, Carlson s’identifica amb Vox, a qui el presentador i admirador del president argentí Javier Milei, de l’ex-president del Brasil Jair Bolsonaro, del primer ministre hungarès Viktor Orban afegeix, a través del president de la formació, Santiago Abascal, a la llista de bons dirigents i de bones persones amb qui es pot confiar.

Si faig aquesta referència és per confirmar que en un món globalitzat ningú està protegit de les males influències, perquè de Carlsons a prop nostre també n’hi ha i la pluja fina dels seus comentaris, especialment contra els migrants, no deixa de caure.

I sinó, com s’explica el festeig i compromís entre PP i Vox en forma de governs autonòmics o la necessitat que tenen dirigents conservadors d’assumir sense immutar-se propostes que fa uns anys eren estrambòtiques i estaven fora de lloc, pregonant la insubmissió contra disposicions legals aprovades per institucions democràtiques, convertint les mentides en veritats absolutes i configurant governs d’amics incapaços de gestionar una tragèdia com la de València.

Aquesta és la realitat més visible de l’amenaça populista que pot descarregar sobre nostre, la més evident però no l’única i sinó una mostra. Aquesta setmana la Universitat Pompeu Fabra ha divulgat un estudi, fet en diferents centres escolars públics de Barcelona, que conclou que la presència de menors migrats és un factor que incideix negativament en la confiança de les famílies autòctones quan valoren l’escola que també acull als seus fills . Els motius per justificar aquesta percepció són el distanciament cultural que hi ha entre uns i altres alumnes, en la diferent manera de tractar els menors en el sí de la família i en consideracions més preocupants empeltades de racisme i islamofòbia. Cap menció, per contra, a les dificultats socio-econòmiques que sovint tenen les famílies migrants, molt més determinats que les raons esmentades.

Més d’un pot pensar que el treball no és representatiu, que vivim en una societat oberta i respectuosa amb la diferència, i en general és així, però quan en el futur preval l’ombra de la incertesa, costa arribar a final de mes, hi ha dificultats per a garantir les necessitats més bàsiques, l’habitatge és un problema i als joves els hem promès una societat idíl·lica i sovint inabastable  a la que s’hi arriba sense cap esforç assumir el missatge que la culpa de tot la té qui arriba de fora costa ben poc.

De personatges com Carlson n’hi ha als Estats Units i aquí, entre el magma de la irresponsabilitat política, ja treuen el cap i es preparen per expandir això que anomenem trumpisme. Se’ls coneix perquè fan bandera de la llibertat individual, atien el fantasma de la suplantació cultural, desacrediten les institucions amb eslògans com ‘només el poble salva al poble’ i aposten per un segregacionisme escolar com el que traspua l’estudi.

No està de menys recordar que davant d’aquestes propostes conspiratives ens hi juguem peces tant essencials com la igualtat, la llibertat, la solidaritat i la pròpia democràcia.  

Les fronteres del ridícul

Hi ha gent que té una necessitat imperiosa de comptar els seus seguidors. Es un impuls irrefrenable que s’accentua a mesura que es divideix el grup una i una altra vegada. Pels que juguen a la polarització, estratègia que trasllada la societat als extrems, saber quants són és una qüestió vital i una mostra de força i d’imposició. Comptar-se, saber on és cadascun, posar les xifres sobre la taula, treure pit i poques coses més, la estratègia de dividir bons i dolents mai és útil per a construir res interessant, a banda de consolidar interessos de part on uns guanyen i altres perden.

A Catalunya, en sabem molt del que suposa dividir la societat per no arribar enlloc i generar frustració. El ‘procés’ n’és l’exemple més recent. Aquella proposta, vestida amb l’afany legítim d’avançar cap a la independència, va servir per enfrontar uns contra els altres, per crear barreres artificials allà on no n’hi havia, a banda de la que es crea quan es trenca el principi bàsic de la justícia social, i per flirtejar amb la ruptura de la convivència com si no n’hi hagués prou amb els exemples incomptables de la història i les seves conseqüències.

Per sort, els catalans ja no estem en aquest punt de confrontació. Deu anys de tensió esgoten i al final, amb les necessitats del dia a dia sense resoldre i veient com el futur és tenyeix d’incertesa, la mateixa societat ha demanat una pausa, que es reflecteix en les propostes d’un govern i en la voluntat de passar pàgina.

Hi ha, però, grups irreductibles que s’entesten en mantenir viva la flama, sense adonar-se que el món canvia. Que aprofiten qualsevol ocasió, ni que sigui la tragèdia dels valencians i la necessitat de suport i solidaritat, per tornar-nos a comptar, per contraprogramar, per plantar la bandera en una causa que no va de banderes sinó de compromís cívic i ciutadà.

Amb una setmana de diferència, el 22 y el 29 de novembre, s’han programat dos concerts a Barcelona per recollir diners i destinar-los als damnificats per la DANA a València. Primer es va anunciar el que faran Joan Manel Serrat i els Estopa, el 29 de novembre, i ahir dimarts es va presentar el que impulsen l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural amb el canta-autor Lluís Llach al capdavant.

Podria semblar que es complementen, però no és així. I no ho és per aquest tuf de nosaltres sols i ningú més que desprèn el de l’ANC i Òmnium al anunciar que el diners recollits serviran per a revertir la mala gestió i ‘reconstruir espais educatius i culturals vinculats a la llengua i la cultura’. Tot i que no es mencioni explícitament queda clara la intencionalitat. Res d’entregar-los a una organització, la Creu Roja per exemple, per a que els utilitzi en funció de les necessitats més urgents de la població afectada sense biaix ni consideració prèvia.

Ja està bé de tanta desconsideració, de pensar que el ciutadà és ignorant i necessita que altres decideixin per ell, de la fal·lera per marcar territori que tenen algunes persones d’aquest país i  les organitzacions que presideixen, d’aprofitar-se del cúmul de bones intencions que hi ha a la societat, d’aquest irrefrenable interès per traspassar la frontera del ridícul sense adonar-se que d’aquesta manera la ciutadania ha dit no i que malgrat tot s’entestan en perseverar en una estratègia que, diguem-ho de manera clara, només busca la divisió per a garantir-los a ells, només a ells, un lloc al sol mentre la resta s’aixopluga de la pluja i intenta salvar els mobles com pot.

Tornen els vells fantasmes

I ara què? Es la pregunta que repeteixen de manera insistent les persones amb qui m’he comunitat aquest matí. La victòria de Donald Trump a les eleccions del Estats Units no per previsible deixa d’impactar-nos. Certifica que hem entrat en una nova etapa en les relacions del ciutadà amb la política. Més polarització, més banalització dels drets, més menyspreu de les institucions amb un enganyós retorn del poder al poble, més desafecció i una sensació difusa que l’Estat, tal com el coneixem fins ara, està a prop de la fallida i si no escoltem als ciutadans de València quan denuncien la seva solitud davant la gran catàstrofe.

Ha guanyat Trump, però el problema, a més dels canvis que comportarà en el context mundial i que patirem a Europa, el tenim a casa com una petita via d’aigua que amb el temps provoca una gran esquerda en l’edifici social que ens protegeix. Avui estem més indefensos que ahir, perquè al tiqui-taca econòmic (les Borses ja reaccionen amb pujades davant la victòria del trumpisme) s’hi suma la devaluació de drets essencials i del concepte solidaritat, pal de paller d’una societat més igualitària. Entrem en una etapa d’incertesa, sense intuir cap on ens portarà.

No era la meva intenció inicial obrir aquest comentari amb una ràpida reflexió sobre les eleccions nord-americanes, ni amb la tragèdia de València a bastament comentada i analitzada. Tenia, i tinc, en ment referir-me a una notícia que m’ha sorprès i que és un símptoma dels nous temps.

L’extrema dreta alemanya, cada dia més forta, ha començat una campanya en contra dels actes commemoratius del centenari de la creació de l’escola d’arts i oficis Bauhaus, a la ciutat de Dassau on va néixer.  Consideren que l’emprenta que ha deixat i que és essencial per entendre l’art i l’arquitectura del segle XX amb noms com Kandinsky, Gropius, Klee, Mies van der Rohe i Joseph i Anni Albers, entre d’altres,  és ‘una aberració de la modernitat’. Per tant, eliminem-los dels catàlegs artístics, frenem la seva divulgació, seguint les passes que a la dècada del 30 del segle passat van fer el nazis obligant a tancar l’escola i perseguint els seus representants amb l’argument que eren exponent de ‘l’art degenerat’.

No és l’únic exemple d’aquesta manera de reconfigurar la realitat, n’hi ha d’altres igual de significatius com la censura de llibres per raons morals, per mostrar una determinada visió del món o per motius religiosos, que creix al Estats Units i que inclou novel·les de la Premi Nobel Toni Morrison, i que aquí es reflecteix en una variant local quan responsables polítics de ciutats valencianes, per citar exemples recents, cancel·len subscripcions de revistes i publicacions a biblioteques públiques amb l’argument que promouen el separatisme.

Ens trobem enmig d’una confrontació entre democràcia i autoritarisme en la qual la cultura, novament la cultura, es transforma en l’ase dels cops de la pugna entre aquestes dues maneres de veure el món. Es un fet que es repeteix de manera periòdica: la malvolença de l’extrema dreta i dels totalitarismes de signes variats en contra de la creativitat cultural i de la  llibertat de l’artista, síntesi de la seva manera d’esclafar la diferència.  

Yayoi Kusama, una de les artistes que em reconforten i projecta un sentit de la llibertat sense límits, ha escrit la frase adient en aquests moments: ‘En la foscor més profunda el sol continua brillant’. Així, des d’aquesta certesa, miro el futur quan novament treuen el cap els vells fantasmes.

El sentit d’escriure

Escriure amb l’obligació de no fugir de la realitat més immediata té avantatges i inconvenients. Mentre començo escolto de fons les destrosses i el número de víctimes mortals que ha provocat la DANA a València i Albacete. Esfereïdor.

Com pot ser que en ple segle XXI ningú no advertís ni prengués mesures per evitar situacions de risc com aquesta, que hi hagués població desinformada davant l’anunci de pluges torrencials, que es permetés la circulació de vehicles, que es mantinguessin indústries obertes amb treballadors a dins quan les previsions meteorològiques advertien del perill de riuades o no tanquessin abans grans magatzems.

Aquestes acostumen a ser les conseqüències de reduir recursos en matèria de prevenció i que en els platerets de la mateixa balança pesin més el diners que es deixen d’invertir que l’interès per salvaguardar vides humanes. En fi, massa preguntes que amb l’impacte emocional de vides perdudes per la força de l’aigua demanen una resposta prou argumentada, sense excuses ni mitges veritats, com les d’aquells que amaguen el cap sota l’ala.

Escriure serveix per això, per a recordar que sempre hi ha una necessitat de revisar el present, que a banda dels creadors de mons imaginaris i de futurs amenaçadors ens movem en una realitat líquida que de tant en tant provoca sotracs i genera preguntes incòmodes. No es tracta d’aigualir el sentiment de pena per la mort de persones, ni d’oblidar-se d’aquell moment o d’aquell instant, sinó de cercar el perquè, de manera insistent, sense pausa.

Es il·lustratiu veure que amb tragèdies com la de València allò que fa poc més de 24 hores formava part de la brega mediàtica queda en segon terme. Ens hem acostumat que davant un fet que ens trasbalsa les víctimes quedin arraconades pel soroll de les desqualificacions i dels oportunismes i es transformin en números i circumstàncies. Hi ha nombrosos exemples. Comença a passar en el cas Errejón, amb proves sòlides d’assetjament sexual. Encara es parla poc de la víctima i de les víctimes i del perquè en un món ple de lleis i de reglaments encara és més efectiu denunciar a través de les xarxes socials que dirigir-se a la policia i rebre una atenció adequada, de la manca de pisos d’acollida per evitar que en casos similars la dona agredida no es vegi obligada a tornar a casa i viure amb l’agressor, del suport emocional i legal, de tantes coses que giren a l’entorn d’un fet tan essencial com la protecció que reclama una persona indefensa i que exigeix justícia. En aquests casos, hi segueix havent preguntes sense resposta i quan n’hi ha sovint es queden en una declaració d’intencions.

Escriure, per tant, serveix per demanar un perquè a tots aquests interrogants. Sense obligacions de posar-se una i una altra vegada transcendents, ni necessàriament adoptant un to greu i majestàtic, sinó disposats a explicar la realitat, els dubtes, les incongruències, desemmascarant el doble llenguatge o la utilització pèrfida que veu en una desgràcia la oportunitat per desgastar l’adversari en lloc d’intercalar paraules i treure el gra de la palla.

Escriure, escriure, escriure com a eina indispensable en la construcció d’un món i d’una societat que persisteix en avançar.

Ironia

Captura de pantalla 2017-06-15 a las 14.38.40Ironia: ‘Figura retòrica que consisteix a dir alguna cosa amb una expressió o un to que indueix a entendre el contrari d’allò que aparentment és dit’.  Així defineix la paraula ironia l’Institut d’Estudis Catalans. I jo afegiria que tenir sentir de la ironia forma part d’aquelles actituds que tendeixen a rebaixar dramatisme a les situacions tenses.

Ser irònic no significa menystenir al destinatari del missatge, ni tampoc és sinònim de provocació ni molt menys es pot identificar amb l’escarni que és una burla amb què algú tracta de cobrir de ridícul algú.

Amb la ironia cal anar en compte, ja que si et manca habilitat dialèctica o jugues malament amb les paraules pots acabar fent el ridícul. Amb tot, és recomanable. En definitiva, tenir com un tret característic la ironia, i els britànics diuen que en són mestres,  suma més que resta.

No cal ser extremadament perspicaç per  adonar-nos que en un món cada vegada més polaritzat la ironia hi té poc a fer, perquè massa sovint el destinatari o l’interlocutor la confon amb una grolleria. Mala peça al taler quan el llenguatge es redueix a frases curtes i unívoques, on predomina el sí i el no i on s’ha perdut l’hàbit de jugar amb les paraules.

Penso en la ironia cada vegada que llegeixo Salvador Pániker, tot i que em deixa garratibat el seu coneixement i la reflexió a l’entorn de la vida i la seva quotidianitat. Quina sort que ens quedin els seus dietaris, que permeten reflexionar  sobre l’essència del què és viure.

I quina sort que, de tant en tant, en puguem extreure frases i  descripcions memorables com aquesta: ‘La vida social se sustenta en el maquillaje y en el disimulo’, del llibre ‘Adiós a casi todo’.  Pura ironia.

(il.lustració Gina Barrera)