Ni rurals ni metropolitans

Fa unes setmanes vaig assistir a una jornada sobre periodisme rural, amb presència de professionals que treballen lluny de la gran capital i en comarques poc poblades i enfocada a analitzar la viabilitat econòmica dels mitjans en aquests territoris, quina funció juguen a l’hora de crear comunitat i, és una constant, per a reincidir en la percepció que el seu treball per molt bo i interessant que sigui és menystingut per un periodisme capitalí que, opinen, viu d’esquena a l’interior del territori o el percep com un parc temàtic.

La jornada, celebrada a Estamariu, va ser més interessant del que a primera vista preveia. Va servir per tocar totes les tecles d’un món i d’unes empreses en constant evolució, no només com a model de negoci sinó també per la incidència i l’impacte positiu de la digitalització. També es va constatar que el món de la comunicació canvia, que mantenir un periodisme de qualitat i de proximitat és més necessari que mai per evitar ‘deserts informatius’ que poden ser capitalitzats per manipuladors sense escrúpols i que insistir–això és collita pròpia- en la permanent queixa de que el periodisme de la capital, Barcelona en aquest cas, menysté aquest tipus d’iniciatives és com la cançó de l’enfadós sense cap resultat concret.

Com no puc renunciar, ni vull, a la meva condició de ciutadà metropolità, que viu en una ciutat de la perifèria barcelonina i que ha conegut de prop el que es cou a la gran capital en el món del periodisme, he de dir que en algunes d’aquelles reflexions em vaig sentir plenament identificat. Per un moment, semblava que jo també era com els ponents, no tant des del marc professional del qual ara ja estic retirat sinó com a persona amb inquietuds que s’interpel·la i que tracta d’esbrinar perquè costa tant de trencar el mur que limita el cosmos de la informació a allò que passa a Barcelona, com si per conèixer i divulgar altres notícies perifèriques, en el meu cas, abans s’han de tenyir de negre i, per tant, són d’obligada cobertura.

El món de la comunicació a Catalunya pateix, com en altres parts del món, els efectes de les xarxes socials en el consum de notícies. La digitalització ha trencat un model de negoci que se sostenia en la publicitat i en els lectors en el cas dels diaris i ha comportat la precarització dels professionals. Tot i això, les velles i noves facultats de comunicació segueixen expedint títols sense parar, devaluant una professió que cada cop més se sembla a un malalt terminal amb baixes dosis de prestigi i de qualitat acadèmica. L’estocada d’Elon Musk amb la frase ‘you are the media now’, vosaltres poble sou els informadors i per tant adéu als intermediaris per avançar en el coneixement de la veritat, sintetitza aquest final de cicle.

Per això, crec que és un carreró sense sortida plantejar el dilema entre periodisme rural i periodisme metropolità, la vella divisió entre el camp i la ciutat, i  toca abordar de manera conjunta com retornar el prestigi al periodisme, amb quines estructures i amb quins formats, amb quines eines i amb quins coneixements, tot per intentar recuperar la credibilitat de la ciutadania i tornar a ser un dels bastions de la democràcia. En aquestes jornades van sortir exemples interessants per recuperar el pols de la professió i del sector, aprofitant les possibilitats de l’entorn digital.

I una reflexió final. Per combatre les ‘fake news’, les falsedats, calen més històries en les quals el ciutadà, rural i metropolità, s’hi vegi reflectit. Tornar a les essències del vell periodisme però amb una visió global.  

Ni hi ha ningú, no ve ningú

Manllevo una de les frases que l’escriptor Santiago Posteguillo va utilitzar en una breu intervenció fa cinc dies al Senat explicant l’experiència personal de la DANA a Paiporta. No estava previst. L’havien citat per a dissertar d’història i de Roma, però les circumstàncies manen.

Posteguillo era a Paiporta amb la seva parella, on té casa prop de la rambla del Poio, el fatídic 29 d’octubre. El que més colpeix del relat, breu i concís, és que el sentit de la prudència el va salvar quan intentava arribar al cotxe que tenia aparcat en un soterrani i la percepció d’abandonament hores després de la tragèdia. Al matí del dia següent, quan la riuada ja havia passat i les destrosses eren evidents, amb fang i cadàvers al carrer, l’escriptor descriu la situació de la gent: “No hi ha ningú, no ve ningú” a ajudar-los. Com pot ser, es pregunta, que en 48 hores no aparegui cap servei de socors, a banda de voluntaris. Després de la riuada, diu, entre els afectats només es percep el silenci i la por.

És un relat esfereïdor, que permet entendre la fúria, la ira, el desconcert, la frustració, la solitud, la desprotecció dels centenars de testimonis que han aparegut als mitjans de comunicació per donar fe del que havia passat. I en aquest interludi, el soroll eixordador d’una manera de fer política que avantposa interesos particulars a la via per a resoldre els problemes de la gent. Ara mateix, quan escric, amb la intervenció de Pedro Sánchez al Congrés dels diputats i la rèplica destralera del cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo.

En la intervenció de Posteguillo al Senat –han passat tres setmanes del desastre–, l’escriptor fa una crida a prendre’s seriosament la tragèdia de València. “No es poden imaginar el que li passa a aquesta gent”. Perquè no se’ls ajuda amb tota l’energia que sigui necessària? Com es pot ser tan miserable des de les institucions en una situació com aquesta? Avui, conclou, és que els polítics del segle XXI apunyalen al poble i que contràriament al que va dir el poeta Antonio Machado ara i aquí, mirant els carrers enfangats i la impotència de la gent de Catarroja, Algemesí. Paiporta i Massanassa no és una sinó les dues Espanyes les que ens gelen el cor.

De la DANA a València en parlarem durant molt de temps. No sé si de solucions. El que és segur és que la catàstrofe afegeix un graó més a la creixent desafecció ciutadana envers la política i els polítics. Costa creure-hi, veient l’espectacle de tots aquests dies i de com, a cara descoberta, avança l’antipolítica, amb propostes potencialment tan perilloses com la de confrontar l’eficàcia militar a iniciatives civils en les tasques de reconstrucció o quan el cap del Govern valencià, en un intent per salvar la cara i tapar la seva ineptitud, trasllada a la ciutadania que les institucions democràtiques deleguen la responsabilitat i posen en mans d’una sola persona la feina de refer-se dels danys, missió que ha de ser necessàriament col·lectiva, transparent i amb la suficient complicitat per a què sobri la frase: “No hi ha ningú, no ve ningú”. Els dies passen i ja fa un mes de la riuada.

El trumpisme arriba a l’escola

Amb la pregunta qui són les bones i les males persones com a conclusió final del missatge, el comentarista polític nord-americà Tucker Carlson, amb milions de seguidors a les xarxes socials i un dels més radicals seguidors de Donald Trump, ha fet un servei inestimable a la causa del trumpisme. Com un preparador físic que anima els seus jugadors abans del partit, Carlson s’ha encarregat amb els seus missatges i la seva presència de preparar l’ambient per què el mestre de cerimònies i candidat a la presidència dels Estats Units tingués el terreny abonat a l’hora de llençar els missatges incendiaris i desqualificacions contra Kamala Harris, farcits de mentides, falòrnies i insults, i contra la bèstia negra  de l’extrema dreta: els immigrants.

Carlson no és un qualsevol quan es tracta de transmetre missatges i ho prova l’èxit d’audiència en les diferents i importants cadenes de televisió per on ha passat. Potser per això i perquè s’ha convertit en un fidel escuder de l’amo Trump, el setmanari ‘The New Yorker’, la bíblia periodística dels bons reportatges, dedica unes quantes pàgines del penúltim número a com i de quina manera la pluja fina de missatges primaris  dirigits a la part més emocional de l’audiència aconsegueix incidir en la percepció ciutadana i conduir el vot a favor de Trump.

A Espanya, Carlson s’identifica amb Vox, a qui el presentador i admirador del president argentí Javier Milei, de l’ex-president del Brasil Jair Bolsonaro, del primer ministre hungarès Viktor Orban afegeix, a través del president de la formació, Santiago Abascal, a la llista de bons dirigents i de bones persones amb qui es pot confiar.

Si faig aquesta referència és per confirmar que en un món globalitzat ningú està protegit de les males influències, perquè de Carlsons a prop nostre també n’hi ha i la pluja fina dels seus comentaris, especialment contra els migrants, no deixa de caure.

I sinó, com s’explica el festeig i compromís entre PP i Vox en forma de governs autonòmics o la necessitat que tenen dirigents conservadors d’assumir sense immutar-se propostes que fa uns anys eren estrambòtiques i estaven fora de lloc, pregonant la insubmissió contra disposicions legals aprovades per institucions democràtiques, convertint les mentides en veritats absolutes i configurant governs d’amics incapaços de gestionar una tragèdia com la de València.

Aquesta és la realitat més visible de l’amenaça populista que pot descarregar sobre nostre, la més evident però no l’única i sinó una mostra. Aquesta setmana la Universitat Pompeu Fabra ha divulgat un estudi, fet en diferents centres escolars públics de Barcelona, que conclou que la presència de menors migrats és un factor que incideix negativament en la confiança de les famílies autòctones quan valoren l’escola que també acull als seus fills . Els motius per justificar aquesta percepció són el distanciament cultural que hi ha entre uns i altres alumnes, en la diferent manera de tractar els menors en el sí de la família i en consideracions més preocupants empeltades de racisme i islamofòbia. Cap menció, per contra, a les dificultats socio-econòmiques que sovint tenen les famílies migrants, molt més determinats que les raons esmentades.

Més d’un pot pensar que el treball no és representatiu, que vivim en una societat oberta i respectuosa amb la diferència, i en general és així, però quan en el futur preval l’ombra de la incertesa, costa arribar a final de mes, hi ha dificultats per a garantir les necessitats més bàsiques, l’habitatge és un problema i als joves els hem promès una societat idíl·lica i sovint inabastable  a la que s’hi arriba sense cap esforç assumir el missatge que la culpa de tot la té qui arriba de fora costa ben poc.

De personatges com Carlson n’hi ha als Estats Units i aquí, entre el magma de la irresponsabilitat política, ja treuen el cap i es preparen per expandir això que anomenem trumpisme. Se’ls coneix perquè fan bandera de la llibertat individual, atien el fantasma de la suplantació cultural, desacrediten les institucions amb eslògans com ‘només el poble salva al poble’ i aposten per un segregacionisme escolar com el que traspua l’estudi.

No està de menys recordar que davant d’aquestes propostes conspiratives ens hi juguem peces tant essencials com la igualtat, la llibertat, la solidaritat i la pròpia democràcia.  

Les fronteres del ridícul

Hi ha gent que té una necessitat imperiosa de comptar els seus seguidors. Es un impuls irrefrenable que s’accentua a mesura que es divideix el grup una i una altra vegada. Pels que juguen a la polarització, estratègia que trasllada la societat als extrems, saber quants són és una qüestió vital i una mostra de força i d’imposició. Comptar-se, saber on és cadascun, posar les xifres sobre la taula, treure pit i poques coses més, la estratègia de dividir bons i dolents mai és útil per a construir res interessant, a banda de consolidar interessos de part on uns guanyen i altres perden.

A Catalunya, en sabem molt del que suposa dividir la societat per no arribar enlloc i generar frustració. El ‘procés’ n’és l’exemple més recent. Aquella proposta, vestida amb l’afany legítim d’avançar cap a la independència, va servir per enfrontar uns contra els altres, per crear barreres artificials allà on no n’hi havia, a banda de la que es crea quan es trenca el principi bàsic de la justícia social, i per flirtejar amb la ruptura de la convivència com si no n’hi hagués prou amb els exemples incomptables de la història i les seves conseqüències.

Per sort, els catalans ja no estem en aquest punt de confrontació. Deu anys de tensió esgoten i al final, amb les necessitats del dia a dia sense resoldre i veient com el futur és tenyeix d’incertesa, la mateixa societat ha demanat una pausa, que es reflecteix en les propostes d’un govern i en la voluntat de passar pàgina.

Hi ha, però, grups irreductibles que s’entesten en mantenir viva la flama, sense adonar-se que el món canvia. Que aprofiten qualsevol ocasió, ni que sigui la tragèdia dels valencians i la necessitat de suport i solidaritat, per tornar-nos a comptar, per contraprogramar, per plantar la bandera en una causa que no va de banderes sinó de compromís cívic i ciutadà.

Amb una setmana de diferència, el 22 y el 29 de novembre, s’han programat dos concerts a Barcelona per recollir diners i destinar-los als damnificats per la DANA a València. Primer es va anunciar el que faran Joan Manel Serrat i els Estopa, el 29 de novembre, i ahir dimarts es va presentar el que impulsen l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural amb el canta-autor Lluís Llach al capdavant.

Podria semblar que es complementen, però no és així. I no ho és per aquest tuf de nosaltres sols i ningú més que desprèn el de l’ANC i Òmnium al anunciar que el diners recollits serviran per a revertir la mala gestió i ‘reconstruir espais educatius i culturals vinculats a la llengua i la cultura’. Tot i que no es mencioni explícitament queda clara la intencionalitat. Res d’entregar-los a una organització, la Creu Roja per exemple, per a que els utilitzi en funció de les necessitats més urgents de la població afectada sense biaix ni consideració prèvia.

Ja està bé de tanta desconsideració, de pensar que el ciutadà és ignorant i necessita que altres decideixin per ell, de la fal·lera per marcar territori que tenen algunes persones d’aquest país i  les organitzacions que presideixen, d’aprofitar-se del cúmul de bones intencions que hi ha a la societat, d’aquest irrefrenable interès per traspassar la frontera del ridícul sense adonar-se que d’aquesta manera la ciutadania ha dit no i que malgrat tot s’entestan en perseverar en una estratègia que, diguem-ho de manera clara, només busca la divisió per a garantir-los a ells, només a ells, un lloc al sol mentre la resta s’aixopluga de la pluja i intenta salvar els mobles com pot.

Tornen els vells fantasmes

I ara què? Es la pregunta que repeteixen de manera insistent les persones amb qui m’he comunitat aquest matí. La victòria de Donald Trump a les eleccions del Estats Units no per previsible deixa d’impactar-nos. Certifica que hem entrat en una nova etapa en les relacions del ciutadà amb la política. Més polarització, més banalització dels drets, més menyspreu de les institucions amb un enganyós retorn del poder al poble, més desafecció i una sensació difusa que l’Estat, tal com el coneixem fins ara, està a prop de la fallida i si no escoltem als ciutadans de València quan denuncien la seva solitud davant la gran catàstrofe.

Ha guanyat Trump, però el problema, a més dels canvis que comportarà en el context mundial i que patirem a Europa, el tenim a casa com una petita via d’aigua que amb el temps provoca una gran esquerda en l’edifici social que ens protegeix. Avui estem més indefensos que ahir, perquè al tiqui-taca econòmic (les Borses ja reaccionen amb pujades davant la victòria del trumpisme) s’hi suma la devaluació de drets essencials i del concepte solidaritat, pal de paller d’una societat més igualitària. Entrem en una etapa d’incertesa, sense intuir cap on ens portarà.

No era la meva intenció inicial obrir aquest comentari amb una ràpida reflexió sobre les eleccions nord-americanes, ni amb la tragèdia de València a bastament comentada i analitzada. Tenia, i tinc, en ment referir-me a una notícia que m’ha sorprès i que és un símptoma dels nous temps.

L’extrema dreta alemanya, cada dia més forta, ha començat una campanya en contra dels actes commemoratius del centenari de la creació de l’escola d’arts i oficis Bauhaus, a la ciutat de Dassau on va néixer.  Consideren que l’emprenta que ha deixat i que és essencial per entendre l’art i l’arquitectura del segle XX amb noms com Kandinsky, Gropius, Klee, Mies van der Rohe i Joseph i Anni Albers, entre d’altres,  és ‘una aberració de la modernitat’. Per tant, eliminem-los dels catàlegs artístics, frenem la seva divulgació, seguint les passes que a la dècada del 30 del segle passat van fer el nazis obligant a tancar l’escola i perseguint els seus representants amb l’argument que eren exponent de ‘l’art degenerat’.

No és l’únic exemple d’aquesta manera de reconfigurar la realitat, n’hi ha d’altres igual de significatius com la censura de llibres per raons morals, per mostrar una determinada visió del món o per motius religiosos, que creix al Estats Units i que inclou novel·les de la Premi Nobel Toni Morrison, i que aquí es reflecteix en una variant local quan responsables polítics de ciutats valencianes, per citar exemples recents, cancel·len subscripcions de revistes i publicacions a biblioteques públiques amb l’argument que promouen el separatisme.

Ens trobem enmig d’una confrontació entre democràcia i autoritarisme en la qual la cultura, novament la cultura, es transforma en l’ase dels cops de la pugna entre aquestes dues maneres de veure el món. Es un fet que es repeteix de manera periòdica: la malvolença de l’extrema dreta i dels totalitarismes de signes variats en contra de la creativitat cultural i de la  llibertat de l’artista, síntesi de la seva manera d’esclafar la diferència.  

Yayoi Kusama, una de les artistes que em reconforten i projecta un sentit de la llibertat sense límits, ha escrit la frase adient en aquests moments: ‘En la foscor més profunda el sol continua brillant’. Així, des d’aquesta certesa, miro el futur quan novament treuen el cap els vells fantasmes.

El sentit d’escriure

Escriure amb l’obligació de no fugir de la realitat més immediata té avantatges i inconvenients. Mentre començo escolto de fons les destrosses i el número de víctimes mortals que ha provocat la DANA a València i Albacete. Esfereïdor.

Com pot ser que en ple segle XXI ningú no advertís ni prengués mesures per evitar situacions de risc com aquesta, que hi hagués població desinformada davant l’anunci de pluges torrencials, que es permetés la circulació de vehicles, que es mantinguessin indústries obertes amb treballadors a dins quan les previsions meteorològiques advertien del perill de riuades o no tanquessin abans grans magatzems.

Aquestes acostumen a ser les conseqüències de reduir recursos en matèria de prevenció i que en els platerets de la mateixa balança pesin més el diners que es deixen d’invertir que l’interès per salvaguardar vides humanes. En fi, massa preguntes que amb l’impacte emocional de vides perdudes per la força de l’aigua demanen una resposta prou argumentada, sense excuses ni mitges veritats, com les d’aquells que amaguen el cap sota l’ala.

Escriure serveix per això, per a recordar que sempre hi ha una necessitat de revisar el present, que a banda dels creadors de mons imaginaris i de futurs amenaçadors ens movem en una realitat líquida que de tant en tant provoca sotracs i genera preguntes incòmodes. No es tracta d’aigualir el sentiment de pena per la mort de persones, ni d’oblidar-se d’aquell moment o d’aquell instant, sinó de cercar el perquè, de manera insistent, sense pausa.

Es il·lustratiu veure que amb tragèdies com la de València allò que fa poc més de 24 hores formava part de la brega mediàtica queda en segon terme. Ens hem acostumat que davant un fet que ens trasbalsa les víctimes quedin arraconades pel soroll de les desqualificacions i dels oportunismes i es transformin en números i circumstàncies. Hi ha nombrosos exemples. Comença a passar en el cas Errejón, amb proves sòlides d’assetjament sexual. Encara es parla poc de la víctima i de les víctimes i del perquè en un món ple de lleis i de reglaments encara és més efectiu denunciar a través de les xarxes socials que dirigir-se a la policia i rebre una atenció adequada, de la manca de pisos d’acollida per evitar que en casos similars la dona agredida no es vegi obligada a tornar a casa i viure amb l’agressor, del suport emocional i legal, de tantes coses que giren a l’entorn d’un fet tan essencial com la protecció que reclama una persona indefensa i que exigeix justícia. En aquests casos, hi segueix havent preguntes sense resposta i quan n’hi ha sovint es queden en una declaració d’intencions.

Escriure, per tant, serveix per demanar un perquè a tots aquests interrogants. Sense obligacions de posar-se una i una altra vegada transcendents, ni necessàriament adoptant un to greu i majestàtic, sinó disposats a explicar la realitat, els dubtes, les incongruències, desemmascarant el doble llenguatge o la utilització pèrfida que veu en una desgràcia la oportunitat per desgastar l’adversari en lloc d’intercalar paraules i treure el gra de la palla.

Escriure, escriure, escriure com a eina indispensable en la construcció d’un món i d’una societat que persisteix en avançar.

Ironia

Captura de pantalla 2017-06-15 a las 14.38.40Ironia: ‘Figura retòrica que consisteix a dir alguna cosa amb una expressió o un to que indueix a entendre el contrari d’allò que aparentment és dit’.  Així defineix la paraula ironia l’Institut d’Estudis Catalans. I jo afegiria que tenir sentir de la ironia forma part d’aquelles actituds que tendeixen a rebaixar dramatisme a les situacions tenses.

Ser irònic no significa menystenir al destinatari del missatge, ni tampoc és sinònim de provocació ni molt menys es pot identificar amb l’escarni que és una burla amb què algú tracta de cobrir de ridícul algú.

Amb la ironia cal anar en compte, ja que si et manca habilitat dialèctica o jugues malament amb les paraules pots acabar fent el ridícul. Amb tot, és recomanable. En definitiva, tenir com un tret característic la ironia, i els britànics diuen que en són mestres,  suma més que resta.

No cal ser extremadament perspicaç per  adonar-nos que en un món cada vegada més polaritzat la ironia hi té poc a fer, perquè massa sovint el destinatari o l’interlocutor la confon amb una grolleria. Mala peça al taler quan el llenguatge es redueix a frases curtes i unívoques, on predomina el sí i el no i on s’ha perdut l’hàbit de jugar amb les paraules.

Penso en la ironia cada vegada que llegeixo Salvador Pániker, tot i que em deixa garratibat el seu coneixement i la reflexió a l’entorn de la vida i la seva quotidianitat. Quina sort que ens quedin els seus dietaris, que permeten reflexionar  sobre l’essència del què és viure.

I quina sort que, de tant en tant, en puguem extreure frases i  descripcions memorables com aquesta: ‘La vida social se sustenta en el maquillaje y en el disimulo’, del llibre ‘Adiós a casi todo’.  Pura ironia.

(il.lustració Gina Barrera)

Trampes al solitari

Captura de pantalla 2017-05-29 a las 16.41.28Una  de les sensacions més impactants quan dialogues amb joves és el convenciment que el seu futur es construeix des de la precarietat. Precarietat laboral, precarietat en els sous, precarietat en el dia a dia.

Fora de comptades excepcions, ho donen per fet. I aquí no hi ha diferències, contràriament al que més d’un pugui pensar. Hem arribat a un punt que una titulació ja no és garantia de res i que l’excel.lència va més lligada a la bona voluntat de cadascú, a la perseverança i a la sort que a l’entorn laboral en el qual et trobis.

Tothom té el seus propis casos, no cal anar gaire lluny. Però contràriament al que molts poden pensar no sóc pessimista i crec que de les adversitats també se n’aprèn. O ens ajuden a reflexionar en un avenir que encara està per definir.

I un exemple és que, tot i els símptomes de pessimisme, mai com ara hi ha hagut entre els joves una consciència real de quins són els problemes que hauran d’entomar en el futur, a nivell social, ecològic, de drets. No és un miratge, com interessadament ens volen fer creure els grans prescriptors, mentre maniobren entre velles fórmules, arriben a conclusions equivocades amb referències del segle passat i es queden embadalits mirant enrere i no cap endavant. És el joc dels que volen viure en l’immobilisme.

Si fóssim modestos, aquells que tenim una certa perspectiva de la història hauríem d’ajudar que les iniciatives que marcaran el futur arribin a bon port. I fer un pas enrere per a facilitat el relleu, per assegurar que agafin el timó les noves generacions, per a garantir-los un mestratge sense imposicions i fonamentat en l’experiència.

Ja sé que en uns moments on el que preval és la frase enginyosa, la reflexió és una raresa. Avorrida, diuen molts del que viuen en la sobreexcitació permanent. Però els fonaments per a mirar amb optimisme el futur hi són. Aquí i allà, quan parlem cara a cara, en les discussions de sobretaula. Ignorar que hi ha una voluntat de canvi és tancar els ulls a la realitat. O pitjor, fer-se trampes al solitari.

(il.lustració Gina Barrera)

Neguit i por

Captura de pantalla 2017-03-20 a la(s) 19.47.09Hi torna a haver neguit. Neguit i por, que és el pitjor escenari per aquells a qui la vida situa en una posició de ‘match point’. Neguit, por i impotència quan albiren que a l’entorn d’un dret tan essencial com el de l’habitatge es crea una nova confrontació, en el que ells, les víctimes, tenen totes les de perdre.

Aquest cap de setmana hem sabut que el Govern de l’Estat estudia dur al Constitucional la llei que el passat mes de desembre va aprovar el Parlament de Catalunya per evitar el desnonament de persones en risc d’exclusió social. Es tracta de la segona temptativa, ja que l’anterior ja va ser recorreguda i està sospesa mentre no hi hagi veredicte.

Dit d’aquesta manera tan esquemàtica es pot pensar que parlem d’un conflicte jurídic o de competències, però el fet que hi hagi novament un debat sobre aquesta qüestió va més enllà d’una picabaralla legal. De res ha servit que la llei que ara s’estudia impugnar fos aprovada per unanimitat pel Parlament, ni que tingui l’aval del Consell de l’Advocacia o del Col·legi d’Advocats de Barcelona, per citar dos suports sense connotacions polítiques.

Som humans i ensopeguem amb la mateixa pedra, però la conseqüència de l’ensurt recau, sovint, en qui menys culpa té. No sé si entre els que ara entraran a la brega per un o altre article de la llei han viscut d’a prop o han vist en primera persona què suposa viure en la més absoluta incertesa econòmica i habitacional. Què s’hi amaga darrere de conceptes com vulnerabilitat o risc d’exclusió social. Suposo que si haguessin experimentat aquesta percepció frenarien abans de prendre iniciatives com la que he descrit més amunt.

Las política no està per generar conflictes sinó per a resoldre problemes i els drets són alguna cosa més que una pura i simple declaració de principis. Ja n’hi ha prou de jugar amb el dret a un habitatge digne, de confrontar-lo quan convé amb el dret a la propietat, de posar cara de circumstàncies cada vegada que els damnificats de la crisi ens interpel.len.

Si us plau, no obrin un nou front. Apliquin la lògica i el pragmatisme, tanquin files i pensin en tots aquells, homes i dones, adults i nens, que conviuen amb la sensació de que tot el que els envolta és provisional, fins i tot els drets que els emparen. Per una vegada no afegeixin més llenya al foc.

(il.lustració Gina Barrera)

Previsible, massa previsible

Captura de pantalla 2017-02-12 a la(s) 14.10.16Confesso que cada dia em costa més seguir l’actualitat a través dels mitjans de comunicació convencional. Aquesta actitud diària de comprar un o dos diaris en paper, les dificultats per trobar un quiosc i després resseguir el contingut s’ha acabat convertint en un exercici tan rutinari que té el perill que algun dia digui prou i posi punt i final a un costum que m’acompanya des de fa molts anys i que aquells que em coneixen han integrat com una part consubstancial de la meva manera de ser.

I a què es deu aquest desencís? Francament, no m’ho sé explicar. És la conseqüència de que m’he fet gran i estic de tornada de moltes coses. O potser observo la realitat amb massa distanciament com si res anés amb mi o, definitivament, tenen raó aquells que pronosticaven la mort del periodisme com intèrpret i transmissor de la realitat en benefici de les llambregades que circulen a través de twitter i les xarxes socials.

Si fos més jove tot tindria una explicació. Per els mil.lenials el paper pertany a la prehistòria i quan algú té inquietuds culturals ho fa majoritàriament en format digital.

Però no crec que aquesta sigui la raó última del meu desencís. Si fos així no m’acostaria de tant en tant als museus, ni repassaria la cartellera per trobar pel.lícules que justifiquessin el preu de l’entrada al cinema o m’endinsaria en una bona obra de teatre.

Algú pot dir que entre l’art i el relat periodístic hi ha una gran diferència, que no són comparables. I jo m’entesto en dir que no, que hi ha un  lligam, que una pel.lícula com ‘Hotel Europa’ t’explica molt més del món en el qual vivim que els milers de pàgines insubstancials que s’han escrit sobre el fenomen dels populismes, de les víctimes de les guerres, del cinisme que amaga la retòrica i de  les conseqüències desastroses que sovint provoquen els il.luminats que dibuixen fronteres i murs com una manera de separar el bé i el mal.

Ens hem instal.lat en la previsibilitat. Ben mirat un món previsible ens ofereix una falsa seguretat o, com a mínim, ens reconforta amb el miratge que potser estem en el grup guanyador. La tranquil.litat a canvi de fugir del risc, de la crítica i de la reflexió. Un preu massa alt en mig de tanta ignomínia.

(il.lustració Gina Barrera)