Confesso que cada dia em costa més seguir l’actualitat a través dels mitjans de comunicació convencional. Aquesta actitud diària de comprar un o dos diaris en paper, les dificultats per trobar un quiosc i després resseguir el contingut s’ha acabat convertint en un exercici tan rutinari que té el perill que algun dia digui prou i posi punt i final a un costum que m’acompanya des de fa molts anys i que aquells que em coneixen han integrat com una part consubstancial de la meva manera de ser.

I a què es deu aquest desencís? Francament, no m’ho sé explicar. És la conseqüència de que m’he fet gran i estic de tornada de moltes coses. O potser observo la realitat amb massa distanciament com si res anés amb mi o, definitivament, tenen raó aquells que pronosticaven la mort del periodisme com intèrpret i transmissor de la realitat en benefici de les llambregades que circulen a través de twitter i les xarxes socials.

Si fos més jove tot tindria una explicació. Per els mil.lenials el paper pertany a la prehistòria i quan algú té inquietuds culturals ho fa majoritàriament en format digital.

Però no crec que aquesta sigui la raó última del meu desencís. Si fos així no m’acostaria de tant en tant als museus, ni repassaria la cartellera per trobar pel.lícules que justifiquessin el preu de l’entrada al cinema o m’endinsaria en una bona obra de teatre.

Algú pot dir que entre l’art i el relat periodístic hi ha una gran diferència, que no són comparables. I jo m’entesto en dir que no, que hi ha un  lligam, que una pel.lícula com ‘Hotel Europa’ t’explica molt més del món en el qual vivim que els milers de pàgines insubstancials que s’han escrit sobre el fenomen dels populismes, de les víctimes de les guerres, del cinisme que amaga la retòrica i de  les conseqüències desastroses que sovint provoquen els il.luminats que dibuixen fronteres i murs com una manera de separar el bé i el mal.

Ens hem instal.lat en la previsibilitat. Ben mirat un món previsible ens ofereix una falsa seguretat o, com a mínim, ens reconforta amb el miratge que potser estem en el grup guanyador. La tranquil.litat a canvi de fugir del risc, de la crítica i de la reflexió. Un preu massa alt en mig de tanta ignomínia.

(il.lustració Gina Barrera)

Som animals de costums. I de la mateixa manera que a mi m’agrada començar l’any estrenant agenda de paper com un auguri de que l’acabaré omplint de noms, reunions, projectes i reflexions també m’imagino el llistat de bones intencions que voldria que es complissin al 2017.

No és un llistat precís i exhaustiu. En tot cas,  són propostes que formarien part d’una hipotètica carta als Reis d’Orient, atrafegats i diria que sorpresos per les moltes obligacions que se’ls exigeixen.

Conscient que el dret a l’habitatge no es pot resoldre d’un dia per l’altre, demanaria a l’any una acció molt més concertada de la Generalitat i els ajuntaments que permetés encarrilar solucions eficients per garantir aquest dret a tots els que viuen en una situació de precarietat, en habitacions o al carrer. Que donés esperances al joves que es volen independitzar, que millorés l’oferta de lloguer i d’habitatge  social, que impedís la pressió especulativa en aquells barris cobejats pel turisme i que posés fre a la temptació de convertir l’habitatge en un sucós producte financer com d’altres hi ha al mercat.

Voldria que el nou any fes possible el desig de viure la vellesa amb dignitat, en ciutats molt més adaptades per les persones que tenen mobilitat reduïda i que no van en bicicleta, que hi haguessin els recursos suficients per a què funcioni  plenament la llei de dependència ara que alguns celebren que fa 10 anys de la seva aprovació i que les pensions en lloc de perdre poder adquisitiu reconeguessin l’esforç que aquests ciutadans han fet per arribar on som.

Desitjaria que es garantís el dret un treball estable, allunyat de la precarietat, amb sous dignes, que permetés l’autonomia econòmica i la conciliació de la vida laboral i familiar i que fos un actiu fonamental per a garantir l’autonomia personal.

Li demanaria al 2017 que fes possible el dret a la segona oportunitat, que s’avancés en la implantació de la renda mínima garantida, tal com reconeix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, no entesa com una concessió sinó com la via per a dignificar i fer més efectius la disparitat d’ajuts que promouen els poders públics per als que viuen en situació d’extrema vulnerabilitat.

L’any que s’inicia hauria de posar fi a la pobresa energètica, fent realitat la idea que els subministraments d’aigua, llum i electricitat són serveis bàsics i que tots els ciutadans tenen blindat per llei el mínim necessari per viure. Una democràcia madura no es pot permetre més talls de subministrament o que hi hagi habitatges amb famílies que, per no poder assumir la despesa energètica, passen fred sense explicar el seu cas ni recórrer als serveis socials.

Demanaria  recuperar els recursos econòmics que s’han retallat des del 2008 fins ara en àmbits tan sensibles com els de l’ensenyament i la sanitat. Que les declaracions de bones intencions anessin acompanyades de fets, amb el compromís dels poders públics per evitar que la viabilitat del model recaigui en el voluntarisme dels bons professionals que el sostenen, sense col.lapses als serveis d’urgències i amb més recursos i especialistes per atendre als infants i adolescents que han viscut situacions traumàtiques a causa de la crisi econòmica.

I tot i que les notícies dels darrers dies contradiuen el desig de bones intencions, voldria que el 2017 fos el del punt d’inflexió per eradicar la lacra de la violència de gènere, amb més recursos per acompanyar a les víctimes en el procés judicial contra el maltractador, per ajudar-les a recuperar l’autoestima i una vida lliure de cadenes i comportaments masclistes. Que hi hagués una acció continuada de pedagogia entre els joves a favor de la igualtat i que es notés el rebuig social contra expressions o imatges de sotmetiment de la dona a l’home, tan habituals als mitjans de comunicació i a les xarxes socials.

Finalment, voldria que es fes realitat el dret a la ciutat com aquell espai inclusiu on tots els ciutadans projecten el seu futur, reben el suport necessari en moments de crisi i concreten la seva participació en els afers públics. Un objectiu que passa per reconèixer i enfortir el paper de les administracions locals en la defensa dels drets de proximitat, una expressió que mai, mai, hauria de quedar buida de contingut.  

(il.lustració Gina Barrera)

No tot són notícies negatives ni laments quan s’esporga la realitat. De tant en tant, descobrim projectes i iniciatives  que ens reconnecten amb el món i ens fan saber que no tot està perdut. Hi ha esperança si hi ha imaginació i no posem límits a la paraula impossible.

El Casal dels Infants del Raval impulsa una iniciativa per a reinsertar a la societat joves que viuen al carrer i no tenen una xarxa familiar que els aculli oferint-los la possibilitat de convertir-se en assistents de persones amb discapacitat funcional. Seguint el model de la pel.lícula francesa  ‘Intocable’, una divertidíssima comèdia que recrea la relació entre l’aristòcrata Phillipe Pozzo di Borgio, tetraplègic des de 1993, i el seu ajudant personal Abdel Yasmin Sellou, l’entitat barcelonina i l’hospital de Sant Pau treballen conjuntament per millorar la vida de les persones que han perdut l’autonomia.

L’objectiu és doble. D’una banda, es millora la qualitat de vida de persones que han perdut la capacitat funcional i d’altra s’ofereix un futur a joves sense expectatives. Els resultats, de moment, conviden a l’optimisme. De les 110 persones que han participat en els cursos preparatoris 40 ja han aconseguit la inserció laboral.

A més d’un li pot semblar que es tracta d’una xifra baixa, però sense cap mena de dubte és un bon argument per a demostrar que les solucions passen per unir realitats aparentment incompatibles.

A tots dos se’ls ofereix una segona oportunitat, i d’això es tracta.  La proposta del Casal dels Infants del Raval és realment rupturista i radicalment transformadora. És un revulsiu contra la desesperança en un món que necessita imperiosament de les segones oportunitats per a tirar endavant. És essencial creure-hi per a sortir de la fredor de les xifres macroeconòmiques, que ens mostren una societat fracturada on una part, amb penes i treballs, albiren l’esperança i uns altres els contemplen amb la resignació dels perdedors.

I és, també, un exemple per a demostrar que els grans projectes sorgeixen de propostes minimalistes, on un pas, per petit que sigui, té la força suficient per a canviar el món.

(il.lustració Gina Barrera)

El concepte post-veritat comença a fer estralls en el nostre dia a dia. En l’àmbit de la política és prou evident. En el de la sociologia, intentant discernir l’impacte de les emocions en la conformació de veritats absolutes i de comportaments electorals, sense èxit si ens fixem en les enquestes i els posteriors resultats electorals. I en el d’una determinada literatura, que s’expandeix principalment a través dels mitjans de comunicació i que deixa les preguntes i els dubtes a banda per a consagrar escenaris bidireccionals que es mouen entre l’eufòria i les consideracions més catastrofistes.

La post-veritat, paraula de l’any, que el diccionari Oxford defineix com el substantiu que descriu un procés en el qual a l’hora de conformar l’opinió pública les emocions i les creences personals passen per davant dels fets objectius, s’ha convertit en la clau per explicar les situacions més inversemblants o aquelles que necessitarien d’una anàlisi més profunda que la immediatesa per ser el primer desestima.

Estic convençut que d’aquí un temps el concepte perdrà l’aura màgica i es transformarà en una pura i simple referència del diccionari. No sé si succeirà el mateix en la vida quotidiana de seguir com ara.

A ningú no se li escapa que les noves tecnologies i plataformes digitals com facebook, twitter o similars, que permeten globalitzar missatges sense dedicar temps a certificar la veracitat, són un vehicle perfecte en la difusió de continguts de l’anomenada post-veritat. I, també, la connivència, penso que en la majoria de casos involuntària, d’una part rellevant del món de la comunicació, que en la expansió de la realitat emocional ha trobat un filó en forma d’audiències a través de profetes i tertulians disposats a convertir-se en hooligans de causes inversemblants però molt lucratives.

El periodisme i els periodistes observen amb perplexitat aquest fenomen, de moment amb poca autocrítica, això sí, i amb els nivells de credibilitat sota mínims. A ulls del ciutadà han deixat de ser la peça indispensable que garanteix la bona informació i, en conseqüència, enforteix la democràcia, exercint de mur de contenció a tan bocamoll escampat pel món.

Els especialistes i grans factòtums del món de la comunicació diuen que cal tornar a les essències del bon periodisme i recuperar l’esperit fundacional que dóna sentit a aquest ofici. Contrastar els fets, tractar-los amb rigor i honestedat, cuinar la informació a foc lent sense presses i no oferir-la fins que no estigui al punt. Però de què serveixen les essències si cada vegada costa més sortir al carrer i descriure la pura i simple realitat. En les històries que s’hi trobarien segur que hi ha el veritable contrapès a tanta mentida que es presenta com a post-veritat. 

(il.lustració Gina Barrera)

Sovint la ficció és la manera més explícita de retratar la realitat. És el cas de la pel.lícula de Ken Loach ‘I Daniel Blake’, que descriu les peripècies d’un ciutadà anglès forçat a lluitar contra la burocràcia del sistema en el reconeixement d’una prestació per llarga malaltia. El que podria ser una descripció dramàtica d’esdeveniments es converteix en una imatge fidedigna de la perversitat d’un model que formalment garanteix al ciutadà l’ajut però a costa de convertir-lo en un simple número en el registre de sol.licitants i de transformar el procediment en una epopeia inabastable.

La declaració final de Blake, un fuster que es veu sobrepassat per les circumstàncies, i la mare amb dos fills que l’acompanya en el seu recorregut vital resumeix perfectament la sensació d’impotència en el que es troben molts ciutadans a qui la crisi els ha arrabassat un dels béns més preuats en aquest moment: el treball i les expectatives de futur.

La burocràcia és implacable i massa sovint deshumanitza al ciutadà per a convertir-lo en un simple usuari, en el número de registre de la seguretat social, i el sotmet a una lluita desigual davant el formulari que apareix a la pantalla d’internet. És la lluita entre el jo humà i la insensibilitat d’un algoritme que només et permet avançar si claudiques i acceptes les seves regles del joc.

La percepció de Blake quan escriu que vol ser un ciutadà, que no vol convertir-se en un usuari del sistema, que no demana caritat, ni viure de la subvenció, que no és un pobre desgraciat, ni un gandul, ni un inútil i que només busca viure del treball ens interpel.la a tots i ens adverteix del biaix que pren l’estat del benestar.

Blake és el retrat d’un mecanisme que cal desterrar, per molt que s’embolcalli  en paraules respectuoses amb els drets de les persones. És la descarnada descripció d’un model que desterra la justícia i la converteix en caritat, que transforma la persona en un codi numèric sense ànima, que treballa descaradament per a mantenir la desigualtat.

(il.lustració Gina Barrera)