Arxius de Bloc - Pàgina 4 de 10 -

Agost ja no és un mes tranquil

Cadascú concep el mesos d’estiu en funció de la particular experiència vital i personal, tendint a mitificar moments i experiències fixades en la memòria. Per uns el record és de quan eren nens a la platja amb els pares o delerosos de la protecció dels avis i per altres la plenitud estiuenca evoca la joventut fins que avançats els anys l’estiu es converteix en sinònim de relax i amb el temps en la suma de petites experiències amb els fills.

Juan Marsé planteja a ‘Las últimas tardes con Teresa’ una altra versió de l’estiu: la d’un noi de barri marginal i els intents per seduir a la jove benestant de la zona alta de Barcelona que no dubte al final en menystenir-lo. Sigui com sigui, tothom té la seva pròpia versió d’aquest període de l’any, amb un denominador comú: la percepció que el temps s’atura, que és una oportunitat per a trencar motlles i gaudir del que ens envolta.

Agost era, i ho dic conscientment en passat, el punt màxim d’aquesta ruptura mental. El temps s’alentia, les grans ciutats es buidaven i com si fos un èxode massiu a mons coneguts les hores transcorrien sense pressa.

Els mitjans de comunicació, quan les xarxes socials encara no ho havien envaït tot, creaven seccions especials amb un to festiu i molt diferent a les de la resta de l’any. Polítics i personatges del món de l’espectacle o de la moda es prestaven a que se’ls entrevistés i a deixar-se retratar per a que el plebeus alliberessin la seva fantasia, ni que fos per un moment, mentre buscaven qualsevol racó per a prendre la fresca. Una tradició, aquesta de prendre la fresca davant de casa, que s’ha perdut definitivament i que servia per socialitzar entre veïns en temps en que no hi havia aires condicionats ni concursos televisius en hores de màxima audiència.

Ara tot això ja no s’estila. Capten les fotos dels famosos a través d’Instagram, que són les que ells deliberadament pengen, i quant als polítics no hi ha rastre de cap imatge seva en posició d’esbarjo. Si algú s’ho proposés el titllarien de frívol, de desconsiderat i d’irrespectuós amb la ciutadania i segur que li acabaria pasant factura entre l’electorat.

S’imposa, per tant, la discreció, només trencada quan s’albira la possibilitat d’engegar el ventilador de la crítica per qualsevol motiu, feina que correspon al polític de guàrdia o al líder sense miraments, encara que es tracti de treure’n profit de situacions tan dramàtiques com els focs que destrueixen tot el que troben a Galícia, Castella i Lleó i Extremadura.

És curiós com en aquesta tècnica d’esgarrapar el que es pugui, les xarxes socials novament actuen com a dinamitzadores dels estats d’opinió, sense necessitat, sovint, de que el protagonista faci acte de presència, com si una frase redactada a X fos una nota registral a la que s’hagués de creure tant sí com sí.

En aquestes circumstàncies, amb l’afegit de les altes temperatures a causa del canvi climàtic, és difícil per no dir impossible que la ciutadania pugui baixar la guàrdia. El mes d’agost fa temps que ja no és un període d’alentiment, ni per sortir de la rutina i recuperar forces.

No cal ser vident ni estratega per deduir que quan finalitzi aquest mes d’agost tots acabem més crispats i aturdits de com el vam començar i aquesta és una responsabilitat que interpel·la a la classe política per atiar la flama de l’excitació permanent i mantenir a ple rendiment la màquina de despropòsits sense respecte als milers de persones que es juguen la vida per apagar els focs.

No m’estranya que cada dia hi hagi més veus que aconsellen desconnectar de les xarxes socials, aïllar-se del soroll infernal que pul·lula al nostre voltant, atesa la voluntat d’amargar la vida de qui s’obstina en convertir les vacances, qui les fa o d’aquells que les treballen, en un estadi més de la trinxadora de complicitats, d’il·lusió i de civisme en que s’ha convertit la vida pública al nostre país.

Matonisme desacomplexat

Fa uns dies vaig ser testimoni involuntari d’una discussió que demostra com ha crescut la insensibilitat i l’individualisme a la nostra societat. Feia un trajecte en un tren de rodalies i al seient de davant dues persones, vaig deduir que familiars, van iniciar una conversa sobre un problema domèstic en un pis que tenien arrendat. Aliens a les altres dues persones que seiem al davant, l’intercanvi de paraules va anar pujant de to per la impossibilitat de conciliar els arguments d’un i altre.

Mentre el primer defensava que s’havia d’actuar i activar recursos per a resoldre el problema que afectava al llogater del pis propietat seva, l’altre tirava pilotes fora, mirava d’escapolir-se de responsabilitats, aliè als inconvenients que, vaig intuir que es tractava d’una fuita d’aigua i la conseqüent taca d’humitat, afectava a la família d’inquilins que hi vivia. En el que va durar el trajecte les desavinencies van anar creixent, fins al punt d’arribar a la desqualificació personal, sense importar-los les altres persones que érem allà.

Si em refereixo a aquesta experiència, intranscendent des del punt de vista personal, és perquè la considero un bon exemple de com una manera d’entendre les relacions humanes, farcida de supèrbia, de llenguatge desacomplexat, d’individualisme ferotge, de manca d’empatia i que pretén transformar els incompliments en trumfos, està calant a la nostra societat.

Som el que veiem i no és estrany comportaments com el descrit, sobretot quan assumim amb resignació o indiferència, tot va per barris i estats d’opinió, que el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, negui la realitat de la fam a Gaza o es venti de que la seva política per eliminar la població palestina que viu a la Franja no és un genocidi perquè “si volguéssim un genocidi l’hauríem fet en una tarda”.

No és estrany que hi hagi alumnes aplicats que veient com bufen els vents de la història es converteixen en exponents locals d’una manera d’actuar que fluctua entre el cinisme sense miraments i la maldat i que en lloc de censura rebin aplaudiments. És el cas d’Isabel Díaz Ayuso, Santiago Abascal, el mateix Feijóo o de Sílvia Orriols, tots ells reivindicats i aplaudits quan ataquen la immigració perquè a parer seu és el germen de l’inseguretat i destrueix els valors occidentals.

Ara que el govern de Pedro Sánchez ha iniciat la distribució per tot el territori espanyol d’un miler de menors no acompanyats que s’amunteguen en condicions insalubres i degradants a les Canàries, un pas que exigeix el propi Tribunal Suprem, aquests polítics locals i d’altres de menys renom tornaran a aixecar la veu torpedinant la iniciativa. Ja han anat preparant el terreny posant totes les traves possibles, insolència rere insolència, enardint als convençuts i tractant d’atreure a qui dubte, plasmant la doble moral de qui s’investeix amb la cuirassa de la defensa d’uns valors i al cap i a la fi practica el matonisme més descarnat amb els dèbils, aprofitant-se de posicions de privilegi i salvaguardant interessos propis encara que siguin de dubtosa procedència.

El pitjor és que aquesta actitud, que es defineix per una manca de regles i de respecte als més essencials valors democràtics, ja fa forat a la societat, impregna les converses més quotidianes, convertint en irrellevant el respecte entre persones. Si fins fa no res les trinxeres eren patrimoni particular, ara ocupen la plaça pública. Tant se val que s’exposin en un plató de televisió o des des del seient d’un tren de rodalies i que al seu davant hi ha dues persones que assisteixen callades a una disputa que passa de l’anècdota a una indesitjable categoria, mentre ells com a protagonistes gaudeixen amb la seva actitud fatxenda sense immutar-se.

Història d’un fracàs

Hi ha personatges que viuen atrapats en la seva pròpia èpica, que els costa desfer-se del fantasma que els tenalla, que voldrien fer una vida plàcida sense necessitat d’estar exposats al judici públic ni d’haver de retre permanentment comptes als seus seguidors, amb la necessitat de llençar-los de tant en tant espurnes d’esperança per mantenir viva una flama que hauria de seguir sense necessitat del ventall que vivifica la brasa.

Viure atrapat en aquesta necessitat quan en el teu cap hi habiten coses molt mundanes i les aspiracions particulars aspiren a volar soles sense necessitat de retre comptes als teus seguidors pot ser una cuirassa feixuga de suportar. Com no decebre a qui t’ha donat suport i et dona ànims en cada aparició pública? És just deixar orfes als qui han dipositat en aquell líder èpic tantes il·lusions i per no decebre’ls, com les emocions són volubles, haver de seguir arrossegant la llosa de la èpica?

En la literatura romàntica aquests tipus de personatges viuen enormes tribulacions, pateixen, sí pateixen, en la mesura que no poden dissociar el personatge que ells i d’altres han creat del que són realment. Una tribulació terrible per fugir de la pitjor acusació a la qual es poden veure sotmesos: la de traïdor.

No sé si Carles Puigdemont, ex-president de la Generalitat de Catalunya, encaixa en aquesta descripció ni si ell mateix viu amb confort la història que li ha tocat viure. Què fàcil és que a un l’encimbellin quan aquells que lloen les virtuts del personatge, desprès de qualsevol exercici de reconeixement, tornen tranquil·lament a casa seva amb la satisfacció de que han ajudat a mantenir una èpica tant fugissera com els fulls del calendari.

El 8 d’agost fa un any de l’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat i un any de l’aparició fugaç de Carles Puigdemont a l’Arc de Triomf de Barcelona i és interessant veure com reflecteixen els mitjans de comunicació els dos fets: anàlisi i editorials en el cas del primer i silenci sobre el segon, només trencat per una missiva que el propi Puigdemont ha redactat com per justificar la seva presència.

La síntesi, més enllà de les crítiques raonades i justes de perquè a ell encara no se li ha aplicat la llei d’amnistia, destria un punt de melancolia, descriu la percepció de fracàs de qui, en definitiva, viu en solitud la travessia política, sense mostrar un estat d’ànim que seria incomprès pels seus seguidors, pendents sempre d’organitzar l’ultima arrossada popular en suport al líder.

Diu Puigdemont que amb aquella visita fugaç va complir la promesa de tornar a Catalunya i que si s’hagués deixat atrapar pels Mossos avui estaria a la presó pendent de judici. Poques vegades explicitar un raonament tan humà dignifica a una persona. I aquesta és la clau del missatge. És com dir a la ciutadania i als seus seguidors que l’èpica té un límit i que en el seu cas s’ha sobrepassat amb escreix. A ningú no se li escapa que Puigdemont tindrà un lloc a la història de Catalunya, bo o dolent en funció de qui s’ho miri. Però el personatge, la figura, el referent ja no dona més de sí i és d’insconscients que els seguidors l’obliguin a escriure missatges per mantenir viva la flama d’una èpica que avui per avui resumeix la historia d’un fracàs.

Arpilleres, denúncia i memòria

Durant la dictadura del general Augusto Pinochet a Xile grups de dones, mares i esposes de desapareguts, torturats i empresonats, es van organitzar en un moviment que es coneix com el de les arpilleres. Aprofitant una tècnica ancestral, la de cosir i brodar figures sobre una tela, teixien peces rectangulars on deixaven constància de la repressió incessant contra persones i moviments democràtics. I així, amb el seu treball de cosidores van anar construint el relat d’un dels moments més foscos del país, el del règim militar que va aixefar la democràcia des del 1973 al 1990.

Una exposició al Palau Robert de Barcelona i un excel·lent documental a la mateixa sala que recull les seves vivències recupera aquella experiència i permet, com si fos un diorama, recuperar amb peces perfectament ordenades i missatge clar tot el que va suposar la repressió de Pinochet, el cost en vides humanes, els mètodes de tortura, situar els principals centres de detenció, recordar l’exili de fins a 400.000 persones que van haver de sortir del país per a fugir de la repressió i descriure les tècniques que alimentaven el brutal mecanisme creat per destruir qualsevol espurna de llibertat. L’exposició amb el títol ‘Relats de dictadura’ es pot veure fins el 31 d’agost.

La necessitat de mantenir el record és essencial per a garantir el futur i sense un relat que ens acosti als fets és impossible construir la memòria democràtica. Impressiona la perseverança i el coratge d’aquelles dones, els treballs allà exposats i l’actualitat del seu missatge en uns moments en que el revisionisme històric s’expandeix no solament a Xile sinó entre nosaltres en una temptativa per esborrar com de maligna és des de l’àmbit personal una dictadura.

El pròxim 20 de novembre farà 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco i amb aquest motiu el Govern espanyol, altres administracions públiques i entitats memorialistes han programat activitats, xerrades i exposicions que descriuen el que va significar el franquisme i posen en valor la democràcia. Sense anar massa lluny, a finals de juliol un grup de joves va fer parada a Barcelona com a part d’una ruta que ressegueix els camins de l’exili republicà per Navarra, Catalunya i el sud de França. És un altre pas de reparació històrica que cal valorar.

Qui els havia de dir a les dones que van iniciar en diferents poblacions de Xile el moviment de les arpilleres que el seu treball acabaria sent una peça essencial per a fixar en l’imaginari col·lectiu una de les etapes més fosques del seu país, per deixar constància del que va suposar aquella època ominosa, per enfortir el missatge de que res està perdut i que qualsevol acció, per insignificant que sembli, pot ser vital en la recuperació de la memòria històrica.

Per deixadesa, inconsciència o mandra massa sovint reduïm la història a una suma de relats poc útils per a resoldre les urgències actuals i que només interessa a uns quants erudits. I és cert, la història no resol fets com el genocidi de palestins a Gaza, ni serveix per a frenar l’ús de mètodes com el d’utilitzar la fam com a arma de guerra, però ens adverteix dels errors comesos. Serveix per a prendre consciència de tot el que pot passar si ens deixem arrossegar pels cants de sirena de qui aposta per l’amnèsia col·lectiva com una forma d’enfortir poder i privilegis. I en aquest camí l’extrema-dreta i els intel·lectuals dels revisionisme històric, avui per avui, marquen el pas amb decisió. Pel bé de tots, no hauríem de permetre que sortin amb la seva.

La Mercè no s’ho mereix

No hi ha festes de la Mercè a Barcelona sense polèmica, ja sigui per la personalitat i el tarannà del pregoner o pregonera o pel cartell que fa la crida a la ciutadania a gaudir de la festa. Podríem dir que sense polèmica ja no seria el mateix, hi faltaria un ingredient indispensable en aquesta sopa de lletres que suposa programar actes i activitats per una població tan diversa com la que viu a la capital de Catalunya.

La sort és que la batussa, si ho podem qualificar així, dura poc, s’esgota com un encenall i en el fons als barcelonins ja els agrada perquè és una manera de recordar-los que al setembre podran gaudir d’uns dies d’esbarjo i xerinola per a treure’s el mal gust de la fi de l’estiu i entomar en millors condicions la tardor i l’hivern. I sinó perquè serveix una festa major si la ciutadania no pot, ni que sigui per dos dies, desprendre’s del malastruc que la tenalla en el seu dia a dia.

Per tant, benvinguda sigui la polèmica per allunar-nos de l’avorriment o de la por, segons com es miri, que s’amaga en els búnquers del políticament correcte i d’altres teories supremacistes incompatibles amb la diversitat.

Per recordar que hem viscut temps millors conservo emmarcada a casa una litografia de Robert Llimós del 1985 en la qual una parella despullada amb altres que s’intueixen al fons crida a gaudir de les festes de la Mercè des de les platges de Barcelona. De tant en tant, la miro no com un exercici de nostàlgia sinó com un exemple de maduresa per demostrar que per divertir-se el millor és desprendre’s de les rígides cotilles socials.

I quina és la polèmica d’enguany? L’arquebisbat de Barcelona ha titllat el cartell que anuncia les festes del 2025 ‘d’irreverent’. El motiu és aprofitar el dibuix inspirat en el retaule de l’església de Santa Maria d’Arenys, d’on és l’autor Lluis Danés, per incorporar en lloc de sants i verges personatges al·legòrics a les arts escèniques com el d’una figura femenina coronada amb una tiara que presideix l’obra.

On està la falta de respecte? Em costa discernir-ho, sobretot perquè molts de nosaltres venim d’una tradició que va viure els límits de l’art com una explosió de llibertat, molt lluny del reduccionisme actual. L’arquebisbat en la nota que explica el seu enuig parla de l’origen religiós de la festa, que es remunta al 1218, i de com l’administració municipal òbvia qualsevol referència litúrgica, com la tradicional missa que es fa el dia de la patrona a la basílica de la Mercè, en el llistat d’actes festius.

Tot plegat una rabinadura de mal pagador en un moment de canvis i de crisi de vocacions que ha obligat al mateix arquebisbat a tancar el seminari del carrer Diputació i destinar-lo a usos únicament acadèmics per omplir les aules buides.

No sé què pensaran aquells que tant els preocupa el cartell sobre el que va passar fa uns dies a la basílica de Sant Pere a Roma quan el papa Lleó XIV va ser rebut en una trobada ‘d’influencers’ catòlics com una estrella del rock i que aquest els digués que utilitzessin la seva projecció i les eines digitals per a impulsar la fe catòlica.

No he escoltat als firmants de la queixa cartellista cap signe de desaprovació per aquest fet, que ben bé podrien qualificar d’irreverent atesa la dignitat de l’amfitrió, tal com feien no fa gaire i ara reviscolen els fanàtics deixebles de la inquisició.

Roald Dahl i els límits de la crítica

Roald Dahl és un escriptor controvertit, com a persona amb clarobscurs, tot i això se’l considera el gran narrador per a nens com ho demostren els seus llibres ‘Les bruixes’, ‘Matilda’ i ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’, entre d’altres. Al 1983, Dahl, ja en aquells moments un del referents de la literatura britànica, va publicar una crítica del llibre ‘God Cried’ de Tony Clifton, que tracta el setge de Beirut oest per part de l’exèrcit israelià durant la Guerra del Líban del 1982. Les crítiques que inclou l’escrit sobre l’Estat d’Israel van ser el detonant d’una campanya en la qual s’acusava a l’escriptor d’antisemita.

La controvèrsia, la resposta de Dahl als persistents atacs que va rebre i el fet que el seu posicionament pogués repercutir en la difusió de la seva obra i, en concret, de ‘Les bruixes’ que estava a punt de distribuir-se al mercat britànic i als Estats Units són en essència els punts argumentals de l’obra de teatre ‘Gegant’, escrita per Mark Rosenblatt, reconeguda amb tres premis Olivier 2025 i que en la actualitat es representa a Londres i a Barcelona, en el cas català amb un actor d’excepció com Josep Maria Pou.

‘Gegant’ és una obra que no deixa a l’espectador indiferent i que més enllà de mostrar, de manera subtil i alhora contundent, la dimensió intel·lectual de l’escriptor britànic planteja un debat, en l’actualitat ben viu, sobre els límits de la crítica i com unes opinions concretes, en aquest cas en contra de l’Estat d’Israel per actuacions que vulneren el respecte bàsic als drets humans, són el desencadenant de mals com la censura, caure en la ignorància o senzillament l’excusa per fer desaparèixer els llibres d’un autor consagrat de les prestatgeries quan es nega a fer acte de contricció, a disculpar-se, persisteix en la seva opinió i rep la condemna dels torquemades del políticament correcte.

Encara que sembli que qüestions com aquesta no van amb nosaltres, que la censura amb l’argument de la correcció política és cosa d’intel·lectuals i que a la societat l’importa poc si hi ha més o menys llibres a les biblioteques, el cert és que hem entrat en un període d’obscurantisme global que afecta al transvasament d’idees i de reflexions, que limita la creativitat, que exclou de manera irracional autors i artistes reconeguts i que ataca directament a les universitats i el dret a la lliure expressió com succeeix als Estats Units.

Quan la llibertat de crítica ha de passar pel sedàs de la censura, sovint no declarada però molt present en el subconscient de qui l’aplica i de qui la pateix, la societat perd fortalesa democràtica i limita les seves aspiracions de futur.

‘Gegant’ és una magnífica reflexió que va més enllà de la genialitat de l’autor de ‘Matilda’, de les seves extravagàncies, d’una suposada supèrbia intel·lectual i de com trasllada la seva superioritat dialèctica al tracte amb altres persones. ‘Gegant’ és el retrat fidedigne i precís d’un món que no és el futur sinó que ja s’ha instal·lat entre nosaltres, aquell que promou l’obediència cega a la consigna, mata la il·lustració i ens ofereix la impostada tranquil·litat dels animals a la granja que tan bé va descriure una altre britànic, George Orwell.

Els ultres surten de cacera

És possible que el meló que ens hem pres darrerament per refrescar-nos provingui de Torre Pacheco, la localitat de Múrcia on ultres d’extrema dreta han decidit sortir a la cacera de magrebins que viuen la població. Els violents, aprofitant l’agressió a una persona gran, han format partides d’energúmens disposats a prendre’s la justícia per la seva banda, buscar brega i amb la sensació d’impunitat que els donen els discursos d’odi que sovintegen a les xarxes socials s’han dedicat a rebentar cotxes, colpejar persones per la seva fesomia i assaltar kebabs. Els aldarulls han tingut una atenció prominent als mitjans de comunicació i per això molts de nosaltres que desconeixíem que existia Torre Pacheco ara ja el situem en el mapa.

En aquesta població murciana les persones d’origen migrant, que són el 30% del cens, vivien tranquil·lament, sense problemes de convivència, arrelats a la terra. Per una majoria d’ells superar l’horitzó del dia a dia ja és un èxit, encara que aquesta pírrica victòria suposi renunciar al mínim de dignitat laboral que en qualsevol altra circumstància consideraríem un escàndol.

Per això alguns, i més els que no disposen de permís de residència, no els queda altra alternativa que engrossir la ma d’obra d’empresaris sense escrúpols i d’aquesta manera col·laborar a que els melons de Torre Pacheco arribin ufanosos al mercat i nosaltres els degustem amb satisfacció. La proposta de treball es resumeix així: deu hores de feina al dia i un euro per caixa recollida. La misèria personificada.

No és l’únic cas. Circumstàncies similars les podem trobar a El Ejido. Allà qui s’endú la pitjor part són les persones d’origen subsaharià, els mateixos que circulen amb patinets elèctrics entre els milers d’hivernacles, descansen als vorals i fan que a la nostra botiga de referència hi hagi tomàquets amb l’etiqueta ‘collita pròpia’ o que tinguem maduixes de Huelva recol·lectades per dones magrebins en condicions deplorables i també fruita dolça conreada molt a prop de casa nostra.

Sense entrar en aquests detalls ens escandalitzen els discursos d’odi i considerem un despropòsit que una dirigent de Vox, Rocío de Meer, plantegi expulsar d’Espanya vuit milions de persones d’origen migrant amb els fills, que ja han nascut aquí, inclosos. I estorats veiem com algunes forces polítiques es posen de perfil, mentre dirigents del PP lloen el ’sentit d’estat’ del partit que sense miraments aixeca la bandera de l’expulsió, com Trump al seu país, i tracta cada cop que pot de vincular migrant amb inseguretat, atiant una por que soscava els fonaments de la convivència.

Torre Pacheco no és una anècdota, és el símptoma més proper d’un mal que s’escampa per tot el món, als Estats Units, a Europa, entre nosaltres. No sé si hi ha un antídot capaç de frenar les embestides de fractura social i els discursos d’odi que afalaguen els oïdes dels partidaris, cada cop més joves, de fórmules autoritàries en detriment de majors nivells de democràcia.

És un pols entre autoritarisme i democràcia en mans de gent disposada a desequilibrar la balança de la igualtat i de la dignitat. No hem après encara que es comença amb els migrants, amb drets i tan necessaris per a què tot rutlli, i continua amb els més desprotegits de entre els ‘nostres’.

Dit i fet, s’eleva el cinisme i el menyspreu a la categoria de virtut sense pensar que al final tots acabarem sent víctimes d’aspirants a dictador que, ai las!, ens enganyen amb falses banderes de llibertat i de seguretat.

Són els falsos profetes, els mateixos que afirmen que amb el seus missatges i propostes en protegeixen i en realitat representen la cara sinistre d’una societat dual on ells són els privilegiats i la resta mà d’obra, com més barata millor, al camp i a la ciutat. Res que no expliquin els llibres d’història.

Aires de revolta

Hi ha qui qualifica de revolta la reacció del públic assistent a la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell imposant i tancant l’acte amb l’havanera ‘El meu avi’, de Josep Lluis Ortega Monasterio, en contra del criteri de l’Ajuntament i de la comissió organitzadora de l’acte. Revolta, aparentment, contra un suposat acte de censura o entremaliadura benestant com d’altres que el mateix públic ha protagonitzat en edicions anteriors per motius de clara significació política.

Sigui com sigui, l’anècdota ja ha passat a la història i demostra com d’equivocats estan aquells que erigint-se en protectors de valors permanents barregen creació artística amb comportaments personals sense preveure’n les conseqüències. Confondre la rectitud moral de l’artista amb la seva obra porta a l’absurd, quan el més lògic es saber-ho diferenciar i deixar que sigui el temps qui acabi posant les coses al seu lloc.

No sé si els centenars de persones que s’aplegaven a la platja de Calella de Palafrugell fent boleiar mocadors blancs i entonant les primeres estrofes de ‘El meu avi’ eren conscients del significat de la seva actitud, així com dels grups que es van unir al vernís de revolta. Em temo que la reflexió no era tan profunda ni supera la categoria d’anècdota.

Per recordar els antecedents. La polèmica a l’entorn del militar i autor d’havaneres Ortega Monasterio sorgeix el passat mes de novembre quan TV-3 emet el documental ‘Murs del silenci. Gran escala 2000’, en el qual se’l relaciona amb una xarxa d’explotació sexual de menors en un club de l’Empordà a la dècada dels noranta. El cas, acompanyat d’una rigorosa investigació i de testimonis extremadament colpidors de les víctimes, és una denúncia que deixa en evidència al personatge i plasma el conjunt de silencis i d’interessos que planen per a desdibuixar i amagar uns comportaments totalment execrables. El fet que la justícia absolgués en un primer moment al músic no exclou que amb l’aportació de noves dades recobri actualitat i es plantegin preguntes de moment sense resposta.

I és en aquest punt que plora la criatura. La lògica hagués estat que després del documental s’obrís un debat sobre les implicacions, la solvència i els efectes que tenia la denúncia en la dimensió pública d’una persona molt coneguda per la seva faceta artística –a Puigcerdà se l’honora amb una estàtua a l’entrada de l’escola de música on apareix ell abraçant una nena– i sobre la que tornen a recaure sospites de comportament delictiu i indesitjable. Personalment, quan veig veure el documental era el que m’esperava, però fora de temptatives escadusseres i moviments fallits sense massa transcendència s’ha imposat novament un mur de silenci.

Dissabte, a Calella de Palafrugell, la història hagués pogut reviscolar, però el que podria haver estat una sacsejada es va convertir en una canonada amb pólvora mullada, un intent fracassat farcit de bones intencions. Una gran part del públic es va apuntar al succedani de revolta, si és que es pot dir d’alguna manera, o a la protesta acomodada contra un poder establert (ajuntament i comissió organitzadora) atrapat en el parany d’una decisió ingènua.

És ben sabut que l’obra transcendeix la persona que envolta l’artista. Convé que sigui així per evitar sospites de censura. El que no pot succeir, i aquest podria ser un cas paradigmàtic, és que l’obra sigui una cuirassa per avançar en el judici de comportaments absolutament reprovables que no passaríem per alt si es tractés de qualsevol ciutadà anònim sense aureola i reconeixement social ni estigués en disposició d’entrar a la galeria de personatges il·lustres, per molt nostrats que siguin aquests i el cor se’ns esquinci en veure’ls despullats dels oripells de la fama.

Educació, la necessitat d’un gran pacte

La 60a Escola d’estiu Rosa Sensat, que finalitza el 10 d juliol a Barcelona, preveu a l’acte de cloenda una taula rodona sobre el paper dels mitjans de comunicació en la configuració del debat educatiu. La proposta és agosarada, en part perquè atorga als mitjans un paper rellevant a l’hora de perfilar la imatge que avui en dia té l’escola i també perquè en la mesura que posa el focus en els periodistes deixa de banda altres elements que són substancials com les famílies i, sobre tot, a l’administració pública encarregada de proveir i de gestionar pressupostos, dictar normes, garantir la bona preparació del professorat, generar sinèrgies d’acompanyament de l’infant i adolescent i de bastir una escola amb les eines necessàries per entomar una realitat social cada cop més complexa.

Estic convençut que els professionals que informen d’ensenyament als mitjans de comunicació són grans experts en la matèria, saben destriar el gra de la palla i segur que les seves cròniques, una altra cosa és si tenen incidència quan denuncien irregularitats i problemes, són seguides amb atenció pels responsables educatius a l’hora de calibrar l’estat de salut d’un dret i d’una xarxa pública d’escoles que, atrapada en una multiplicitat d’interessos, d’obligacions i diria que de burocràcia, treballa amb més dificultats que alegries per garantir el principi d’igualtat entre l’alumnat.

Les notícies recents conflueixen en un desconcert generalitzat en el món de l’educació i mostren un estat d’angoixa permanent de mestres, professors, responsables polítics i famílies atrapats en la necessitat de trobar una resposta immediata als informes negatius que de tant en tant apareixen als mitjans, sense albirar una sortida raonable als problemes que s’acumulen. Em refereixo, per posar tres exemples de darrera hora, a la conveniència de prohibir els mòbils a les aules, als mals resultats dels alumnes catalans de primària i ESO en competències bàsiques com matemàtiques, ciències i anglès i, per acabar-ho d’adobar, a les carències greus que s’han detectat en joves que aspiren a entrar a la universitat molts d’ells incapaços d’exposar per escrit un raonament, d’escriure sense faltes d’ortografia o de respondre de manera coherent i ordenada a les qüestions plantejades a la selectivitat.

Que els periodistes hi tenen alguna cosa a dir, segur, i ja ho diuen quan informen i denuncien amb exemples concrets les mancances d’un sistema educatiu tensionat, amb excel·lents mestres que comparteixen claustre amb companys cremats i desconcertats o senzillament no aptes per fer la feina que fan, sota la mirada sovint inquisidora de famílies que en comptes d’ajudar s’atribueixen el paper de jutge sense que ningú els freni i amb la pressió de buròcrates departamentals i sindicals més preocupats per aplicar la norma que per garantir una adequada evolució de l’alumne.

La conclusió és que per reconduir aquest desgavell no es necessiten pegats com prohibir els mòbils a les classes, tauletes i pantalles digitals (per cert, que no es poden retirar de manera immediata tret que el departament d’Educació vulgui retornar els fons Next Generation concedits per instal·lar-les) o amb petits reforços de professorat de dubtosa eficàcia. El que cal és un gran debat, un gran pacte entre tots els implicats i assumir que corregir les mancances es cosa d’anys, que hi sobren oportunistes i xerraires sense escrúpols, que el dret a l’educació amb mirada progressista comporta garantir la igualtat dels alumnes i dotar-lo de recursos suficients, que s’ha de recuperar la dignitat de la funció de mestre, que convé situar l’escola en el centre de les polítiques socials i ser conscient que dirigir un departament d’Educació compromès amb el progrés d’infants i joves comporta optar, dir no quan convé i arriscar-se, sobretot arriscar-se, per fer avançar un projecte essencial pel futur de les noves generacions.

De moment, a l’horitzó no hi ha indicis de caminar en aquesta direcció. Govern i oposició tenen altres prioritats. Els perd la paraula i els falta acció. La única certesa és que els periodistes seran allà per explicar-ho. Sort en tenim d’ells que ajuden a tocar de peus a terra.

Solstici d’estiu

Com estic vinculat a l’àmbit de l’educació des de fa anys, per a mi les pautes del calendari són les del curs escolar. Així, a l’entorn de Sant Joan, o en el cas dels agnòstics i descreguts quan comença el solstici d’estiu, dono per finalitzat el període que va començar al setembre i en aquest recés, amarat per la suor de les calors primerenques que a causa del canvi climàtic ens recorden que som matèria fonedissa, em disposo a fer balanç dels mesos que m’han precedit.

Quan un fa aquest exercici de recopilació memorística és indefugible que hi hagi una barreja d’experiències personals i de circumstàncies externes que ens condicionen i ens influeixen en l’estat d’ànim, sotmès darrerament a una inacabable muntanya russa que combina sensacions i realitat en una roda sense fi.

No cal buscar explicacions a fets que per la seva magnitud ens depassen. Un, i suposo que com jo més gent, comença a estar saturat de catàstrofes i de grans notícies que amb una dinàmica persistent apareixen diàriament als mitjans de comunicació. No convé menystenir-les, però l’aparició constant i metòdica aboca a una insensibilitat perillosa. Sense banalitzar, convé de tant en tant parar per no quedar atrapats en un neguit capaç d’alterar l’equilibri dels més calmats.

Per sort a taula i entre els amics aquestes notícies que se suposa que han de ser determinants pel nostre futur es comenten cada cop menys. Optem, i és d’agrair, per parlar de les inquietuds i experiències que formen part de l’exercici de viure. No crec que aquest defugir dels fets que per un historiador s’emmarcarien en el llistat de moments històrics sigui una mostra d’irresponsabilitat, al contrari, ho interpreto com una manera subtil i eficaç de protecció, propi d’un ancestral manual de subsistència.

Josep Pla, en una da les entrades del seu ‘Quadern gris’, afirma que els catalans, al contrari d’altres cultures europees, som de celebrar sants. Ens agrada la litúrgia encara que de tant en tant ens perdi l’estètica, prestant més atenció a la ferramalla que conforma l’embolcall que al mateix contingut. Però Sant Joan, i així ho penso, trenca amb aquesta tradició secular que obliga a mirar de manera obsessiva les flamarades d’un infern immisericordiós que alimenta el foc etern on ens diuen que serem consumits si ens apartem del camí correcte.

El foc per Sant Joan serveix per cremar bruixes i mals auguris, per a desprendre’ns dels mobles vells, de les males astrugàncies, de les realitats tòxiques. El celebrem amb una gran festa, menjant i bevent, trobant-nos i gaudint de les petites coses que ens fan ser com som. Quina sort poder tenir un dia al calendari on allò que se’ns ofereix com a rellevant passa a ser secundari. Ens obrim a l’estiu de la millor manera, mirant al futur, com és el cas dels 44.000 alumnes a Catalunya que avui, dimecres, han conegut les notes d’accés a la universitat i planifiquen el seu recorregut acadèmic.

La festa per celebrar el solstici d’estiu permet que tradició i esperança convergeixin en un mateix itinerari lúdic. Per un moment, el foc crema les pors i l’esperit de festa ens fa més lliures. Per un moment, no hi ha ningú que dicti el nostre futur.