Hi ha qui qualifica de revolta la reacció del públic assistent a la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell imposant i tancant l’acte amb l’havanera ‘El meu avi’, de Josep Lluis Ortega Monasterio, en contra del criteri de l’Ajuntament i de la comissió organitzadora de l’acte. Revolta, aparentment, contra un suposat acte de censura o entremaliadura benestant com d’altres que el mateix públic ha protagonitzat en edicions anteriors per motius de clara significació política.
Sigui com sigui, l’anècdota ja ha passat a la història i demostra com d’equivocats estan aquells que erigint-se en protectors de valors permanents barregen creació artística amb comportaments personals sense preveure’n les conseqüències. Confondre la rectitud moral de l’artista amb la seva obra porta a l’absurd, quan el més lògic es saber-ho diferenciar i deixar que sigui el temps qui acabi posant les coses al seu lloc.
No sé si els centenars de persones que s’aplegaven a la platja de Calella de Palafrugell fent boleiar mocadors blancs i entonant les primeres estrofes de ‘El meu avi’ eren conscients del significat de la seva actitud, així com dels grups que es van unir al vernís de revolta. Em temo que la reflexió no era tan profunda ni supera la categoria d’anècdota.
Per recordar els antecedents. La polèmica a l’entorn del militar i autor d’havaneres Ortega Monasterio sorgeix el passat mes de novembre quan TV-3 emet el documental ‘Murs del silenci. Gran escala 2000’, en el qual se’l relaciona amb una xarxa d’explotació sexual de menors en un club de l’Empordà a la dècada dels noranta. El cas, acompanyat d’una rigorosa investigació i de testimonis extremadament colpidors de les víctimes, és una denúncia que deixa en evidència al personatge i plasma el conjunt de silencis i d’interessos que planen per a desdibuixar i amagar uns comportaments totalment execrables. El fet que la justícia absolgués en un primer moment al músic no exclou que amb l’aportació de noves dades recobri actualitat i es plantegin preguntes de moment sense resposta.
I és en aquest punt que plora la criatura. La lògica hagués estat que després del documental s’obrís un debat sobre les implicacions, la solvència i els efectes que tenia la denúncia en la dimensió pública d’una persona molt coneguda per la seva faceta artística –a Puigcerdà se l’honora amb una estàtua a l’entrada de l’escola de música on apareix ell abraçant una nena– i sobre la que tornen a recaure sospites de comportament delictiu i indesitjable. Personalment, quan veig veure el documental era el que m’esperava, però fora de temptatives escadusseres i moviments fallits sense massa transcendència s’ha imposat novament un mur de silenci.
Dissabte, a Calella de Palafrugell, la història hagués pogut reviscolar, però el que podria haver estat una sacsejada es va convertir en una canonada amb pólvora mullada, un intent fracassat farcit de bones intencions. Una gran part del públic es va apuntar al succedani de revolta, si és que es pot dir d’alguna manera, o a la protesta acomodada contra un poder establert (ajuntament i comissió organitzadora) atrapat en el parany d’una decisió ingènua.
És ben sabut que l’obra transcendeix la persona que envolta l’artista. Convé que sigui així per evitar sospites de censura. El que no pot succeir, i aquest podria ser un cas paradigmàtic, és que l’obra sigui una cuirassa per avançar en el judici de comportaments absolutament reprovables que no passaríem per alt si es tractés de qualsevol ciutadà anònim sense aureola i reconeixement social ni estigués en disposició d’entrar a la galeria de personatges il·lustres, per molt nostrats que siguin aquests i el cor se’ns esquinci en veure’ls despullats dels oripells de la fama.