Joan Barrera, autor a - Pàgina 7 de 12

Filosofia i discursos d’odi

La filosofia, entesa com una matèria que incita a la reflexió i desperta l’esperit crític, no gaudeix de bona salut. S’imposen els algoritmes, les solucions ràpides i sense matisos, el fals rigor científic entès com l’antítesi de l’humanisme. La pèrdua de pes específic i d’hores en els estudis de Batxillerat és el millor exemple de la desprotecció en què es deixa a l’alumne sotmès a una cultura resultadista que sovint deriva en frustració.

Així estem, tot el que no es pot traduir en xifres ni sotmetre al dictat de l’algoritme entra en el món de les coses innecessàries i se’n qüestiona la utilitat. Quina bestiesa? L’exemple de que vivim en una disfunció permanent el tenim en les proves d’accés a la universitat (PAU) que aquests dies se celebren a tota Espanya. Per primera vegada, l’exàmen té en compte la capacitat de l’alumne per interrelacionar fets a més de la part memorística i es valora, amb la possibilitat de restar de la nota fins a dos punts, una bona redacció, l’estructura gramatical del text, la capacitat per a exposar un fet o una idea i la quantitat de faltes d’ortografia.

A mi la preocupació i sorpresa pels nous criteris em provoca estupor. Tan mal preparats arriben els futurs universitaris que els hi és un problema aplicar tècniques de redacció tan bàsiques com òbvies? No m’estranya. En el meu món, el del periodisme, he compartit feina amb professionals i he vist estudiants en pràctiques incapaços de fer una redacció amb un mínim de rigor i comprensió. Els mancava allò tan simple com estructurar una frase amb aquella fórmula essencial que passa per saber situar primer el subjecte, després el verb i a continuació el predicat.

No em vull ofuscar amb una realitat que despesa els mínims de la decència acadèmica. De tant en tant, però, hi ha mostres d’esperança i es fan discursos de resistència impensables en el món de la quadrícula algorítmica. Dilluns al Palau de la Música Catalana es va fer l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres catalanes al filòsof Pere Lluís Font. És el primer guardonat en aquesta matèria d’entre el 56 reconeixements anteriors.

Vaig seguir l’acte per televisió i per un moment, sol i a casa, em vaig imaginar per les intervencions i al marge de la parafernàlia d’un acte institucional d’aquelles característiques que era enmig d’una trobada de joves contraculturals tan freqüents a les dècades dels anys 70 i 80 del segle passat, quan encara tot era possible i les esperances de canvi no havien superat el llistó del desencís. Escoltar el paper que té la llengua catalana en la definició de la personalitat de Catalunya, parlar d’eficiència i de complicitat per a corregir la davallada en l’ús social del català, defensar la filosofia com una manera de conrear l’esperit, treure de la filosofia i de la cultura maneres per blindar-nos de la dictadura dels estereotips, convertir-les en la medicina que evita ser més fràgils i vulnerables i en la via per a obtenir recursos que dissipin discursos d’odi, frenin la ruptura de vincles comunitaris i l’abandonament de valors ètics fonamentals va suposar, tot plegat, un bri d’esperança i pensar que no tot està perdut.

Tant de bo l’humanisme que traspua la filosofia, l’ús i el seu coneixement no quedin relegats i sigui matèria essencial en l’àmbit educatiu. Guanyaríem ciutadans molt més preparats intel·lectualment i que no es deixen engalipar pels estafadors de la paraula.

DGAIA, la mesura del Govern Illa

Al novembre del 2023, la institució del Síndic de Greuges de Catalunya va presentar un informe de 237 pàgines que feia referència al funcionament de la Direcció general d’atenció a la infància i adolescència (DGAIA) que incloïa un conjunt de propostes per abordar la protecció dels menors sota l’empara de la Generalitat. No era el primer, ja n’havia fet d’altres des del 1999. En aquest darrer, amb el títol poc periodístic de ‘Desinstitucionalització del sistema de protecció a la infància i adolescència’, feia especial incidència en dues idees clau que en el context actual encaixen perfectament. La primera és que el sistema de protecció de menors en risc no s’ha de fonamentar en ‘separar per protegir’ sinó en ‘prevenir per protegir’ i la segona que qualsevol política pública en un àmbit tan sensible com aquest s’ha d’abordar des del treball coordinat de diferents ‘àrees’ (serveis socials, educació, mossos, salut i administració local) que amb criteris similars i operant en la mateixa direcció configurin un ‘sistema integrat de protecció a la infància’.

El cas d’una menor de 12 anys, tutelada per la DGAIA, víctima d’explotació sexual per una xarxa de pederastes i dos informes de la Sindicatura de comptes i de l’Oficina antifrau que analitzen, el primer, possibles irregularitats en el procediment de concessió de contractes a institucions privades encarregades de fer el seguiment dels menors que empara l’administració catalana i un segon que investiga l’ús correcte i la destinació dels recursos corresponents ha fet saltar pels aires el sistema de protecció a la infància a Catalunya. Una patata calenta de la qual tothom d’aquest món estava advertit i que mostra la imperícia i la falta de reflexos de la Consellera de Drets socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, en una qüestió tan sensible.

Es tracta de la primera gran crisi del govern de Salvador Illa, que en cap cas pot justificar en una manca de competències, i de com de difícils es poden posar les coses si a la màxima de la prudència no s’afegeix determinació. Perquè en el fons el que cal és arribar allà on sigui necessari per arreglar un desgavell que persisteix des de fa anys i del qual se’n deriven unes responsabilitats, al menys polítiques, amb noms i sigles perfectament identificades.

Després d’un silenci clamorós de la conselleria davant el degoteig de notícies, fa uns dies la titular del departament va convocar als mitjans de comunicació per mirar de frenar la situació descontrolada. El motiu: anunciar el canvi de nom de la direcció general per afegir-hi el concepte prevenció i protecció a les sigles, comprometre’s a un increment de personal a dos anys vista i reorganitzar les competències per evitar que qui decideix els mecanismes de tutela del menor i escull l’entitat que s’encarregarà de la tasca no disposi de les claus de la caixa que administra els recursos.

En un primer anàlisi entitats i treballadors socials han posat èmfasi que l’anunci no vagi acompanyat de la memòria econòmica per a determinar amb quins recursos es compta, el veritable camp de batalla de les polítiques socials, tot i que en un gest de prudència i de correcció s’apressin a dir que la música de la partitura (l’anunci de les propostes) sona bé quan tothom sap que es tracta d’una frase estàndard per no ferir l’interlocutor a l’espera d’entrar al fons de la qüestió.

La voluntat de canvi i la determinació del nou Govern de Catalunya, progressista, socialdemòcrata i d’arrel cristiana, es visibilitzarà el pròxim dia 11 al Parlament quan la consellera Martínez Bravo comparegui davant dels diputats per explicar-se. Allà tots tindrem la mesura de si hi ha un govern disposat a arribar allà on calgui, com va dir el propi president, encara que això suposi indisposar-se amb un dels socis d’investidura.

El català, del paper al carrer

El president de la Generalitat, Salvador Illa, va ser clar dimarts al presentar el Pla Nacional per Llengua i dir que de res serviran el compromisos i les mesures que conté el document si no es passa ‘del paper al carrer’. En altres paraules, l’èxit del pla per extendre l’ús de la llengua catalana ha de saber unir a les bones intencions i recursos per finançar les diferents propostes una actitud i major disposició dels ciutadans per parlar català de forma habitual i en tots els àmbits de la vida diària. Són dos elements indisociables.

Aquesta és la clau de volta del pla, més enllà de que en un afany descriptiu i mediàtic s’hagi col·locat l’aspiració de fer créixer el número de catalano-parlants en 600.000 persones fins el 2030.

Però bé, ja tenim pla, amb absències interessades per tacticismes polítics com les de Junts i la CUP i per descomptat les de qui han convertit l’ensenyament del català a l’escola (PP i Vox) en un instrument de bel·ligerància política de primer nivell.

Ben mirat i amb aquestes absències no es pot parlar de bon començament, tot i la bona voluntat de projectar unitat i determinació com reflectia la fotografia amb cara de satisfacció dels assistents a la signatura en el marc simbòlic del claustre de l’Institut d’Estudis Catalans. Molt diferent a la que un dia abans , sense tanta pompa, representació partidista i cívica fora del president Illa, la consellera de Drets socials, Mònica Martínez Bravo, i algunes entitats del tercer sector, es va fer a la seu de la Fundació Maria Raventós al barri de Gràcia de Barcelona en la presentació del pla dotat amb 700 milions d’euros per mirar de revertir la pobresa infantil i el risc d’exclusió de 450.000 menors catalans, el 35% del més joves de 16 anys.

Ara que tant es parla del llibre ‘Els altres catalans’, de Francesc Candel, convé recordar com el sentit de pertinença, de respecte, de millora i d’integració van ser peces essencials per què Catalunya mantingués les senyes d’identitat i la seva llengua, el català, a la dècada del 60 i dels 70 del segle passat quan encara cuejava el franquisme. De fet, aquell esforç de determinació i d’empatia amb els nous catalans va evitar una fractura social i la Llei de normalització lingüística del 1983, especialment aplicada a l’escola, n’és el millor exemple. El català pels nouvinguts era una llengua amable, que ajudava a eliminar diferències i no era excloent, que entrava des del convenciment, que era considerada un patrimoni comú, que en cap cas s’imposava i que per la gran majoria de catalans era una eina més de progrés i de prosperitat.

Amb aquesta base, l’ús social de la llengua hagués hagut d’avançar i no ha estat així. Què és el que ha fallat perquè només sigui llengua de parla habitual entre el 32,6% de la població, una xifra que baixa encara més entre els joves, plenament escolaritzats uns i altres en català gràcies a la normalització i la immersió lingüística?

Aquesta és la pregunta essencial a la qual el pla passa de puntetes. Busquem massa sovint elements exteriors, convertim la immigració en part essencial del problema, intentant dissimular que aquest argument és una manera d’acostar-se a posicions d’extrema-dreta que ens haurien de fer caure la cara de vergonya, parlem de l’impacte de les noves tecnologies i atribuïm el baix ús del català a enemics exteriors identificats amb l’Estat espanyol, que certament no posa les coses fàcils.

I per part nostra, on hem fallat per què el català hagi perdut empatia, no es vegi com el punt de trobada comú i passi com la llengua d’una part de la població oblidant massa sovint que els altres, com deia Candel, també són catalans?

És una herència del nacionalisme o del ‘procés’ independentista? Que cadascú hi posi la resposta. El que està clar és que sense desfer aquest nus interior difícilment hi haurà una solució. La necessitat de passar del paper al carrer també depèn de nosaltres i de governs i entitats que sense caure en el maximalisme i la retòrica emocional acompanyin en el camí. Defensar una llengua sense promoure la igualtat empobreix la societat que la parla i culturalment és un fracàs.

La salut del periodisme

És una paradoxa. Mentre l’oferta de cursos i cursets sobre comunicació, noves tecnologies i periodisme gosen de bona salut i responen a una demanda creixent de professionals i aspirants interessants en endinsar-se en aquest món, la professió periodística pateix una crisi existencial per l’acció de governs i d’arribistes disposats a limitar la llibertat d’informació els primers i de desdibuixar els fonaments ètics de la professió els segons.

Confirma la situació el recent informe de Reporters sense fronteres que constata un retrocés de la llibertat de premsa a tot el món i les dificultats de milers de periodistes per fer la feina sense estar sotmesos a censura, patir agressions o que els amenacin amb penes de presó per un acte essencial per la democràcia com és el d’informar amb rigor i independència. La xifra de més de 200 periodistes assassinats per l’exèrcit israelià a Gaza és prou escruixidor perquè ningú tanqui els ulls davant l’evidència.

Si situacions com aquesta o similars passen a milers de quilòmetres del nostre entorn, a casa nostra la realitat, sense arribar a l’extrem de jugar-se la vida per informar, presenta signes preocupants per l’ús i el paper de les plataformes digitals, la precarietat laboral, la viabilitat estructural de gran part de les empreses, l’ombra cada vegada més gran sobre què significa servei públic i finalment per l’intrusisme dels anomenats ‘influencers’ que amb milers de seguidors adulteren sense escrúpols el món de la comunicació. Massa per no patir un atac d’ansietat o llençar la tovallola i suficient per certificar que la salut del periodisme no passa pels millors moments.

La dita diu que resistir és vèncer, però no tot es resumeix en una simple defensa sinó que cal preparar-se per la contraofensiva superant els límits conceptuals i dotant-se d’instruments que actuïn com a massa crítica i punt de referència davant la contrareforma que avança contra la llibertat d’informació.

En aquest marc, el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) ha començat els preparatius del 7è Congrés, previst pel 7 i 8 de novembre a Barcelona, amb l’objectiu de reivindicar la credibilitat del periodisme, posar en valor el seu paper social i encarar el grans reptes que l’ofici té al davant.

I quins són aquests gran reptes? D’entrada, els que experts i els mateixos professionals ja han descrit: dignificar i blindar la professió, impulsar mecanismes de salvaguarda tant laborals com econòmics per assegurar la viabilitat de tots els qui treballen en el sector i adequar el Codi deontològic a l’impacte en el treball diari de les xarxes socials i més concretament de la intel·ligència artificial (IA). Recomano, en aquest sentit, recuperar l’article d’Olga García Camps aparegut al gener a Raport.cat i que es titula ‘Jo ara també soc periodista’ on descriu l’efecte corrosiu dels ‘influencers’ en la salvaguarda de l’ètica i el rigor periodístics.

En qualsevol organització sempre m’ha interessat la transformació dels conceptes teòrics en realitats pràctiques. Fer un diagnòstic sense implementar solucions redueix l’esforç a una via amb recorregut limitat i la mancança que he observat d’un temps ençà és la poca incidència que la professió periodística té a Catalunya en el debat que afecta la professió i en totes aquelles qüestions i decisions públiques que vinculen periodisme i democràcia.

Intervé en aquesta percepció l’escàs relleu del Consell de la informació de Catalunya, que hauria de ser a efectes pràctics el catalitzador i la gran plataforma que vehiculés les inquietuds i les demandes en l’exercici de la professió, certifiqués les bones pràctiques i a través del seu cos argumental fos una referència per a periodistes, responsables públics i empreses alhora de fixar el marc de la deontologia periodística.

No es tracta de limitar-nos a la crítica sinó de ser més presents a la plaça pública, de que la celebració dels 40 anys del CPC no passi en va.

Apagada general

Recordo que quan vaig veure la sèrie ‘Apagón’ (Movistar+), que en cinc capítols retrata les conseqüències d’una apagada elèctrica en diferents entorns socials, em va quedar una sensació agredolça per com n’érem de dependents de l’electricitat. Gestos i accions que passen desapercebudes i que executem amb el mateix automatisme que respirar i caminar es transformen en essencials quan hi ha un impediment i no les pots fer.

Aquella realitat ficcionada –ara veig que la cadena de pagament torna a destacar la minisèrie entre la seva oferta— em va fer pensar en la nostra vulnerabilitat i més com ha quedat palès després de l’apagada de dilluns. El que va passar dilluns ja no era ficció com en el primer cas ni un simulacre sinó que esdevenia en un fet concret amb múltiples conseqüències.

Vaig tenir consciència que el tall era seriós quan parlant amb mòbil amb un amic la comunicació va quedar interrompuda i la cobertura de l’aparell va desaparèixer. De cop i volta em quedava sense accés a internet, aïllat de l’exterior, impossibilitat de comunicar-me amb familiars directes que eren a Barcelona i es disposaven a agafar un transport públic per tornar a casa i amb la pregunta de què faig ara per sortir de l’aïllament. Per sort era al meu domicili i no necessitava desplaçar-me, ni em vaig quedar atrapat a l’interior d’un túnel com centenars de viatgers o a l’ascensor, ni vaig haver d’optar per fer el camí de tornada a casa de vuit quilòmetres a peu perquè no funcionava el transport públic, com persones que conec van fer.

Ara, passades 48 hores de la caiguda del sistema elèctric a Espanya i Portugal, i seguint la narració dels mitjans de comunicació m’adono de la precarietat en la qual transcorre el nostre deambular diari. Som dependents i no en tenim consciència i pitjor no estem preparats per entrebancs que ens posin a prova com el de dilluns. Els centenars de casos que mostren l’afectació real de l’avaria són un exemple. Les cares de sorpresa, de cansament, de ràbia i d’incredulitat parlen per si soles.

Sorprèn que en aquest mosaic d’opinions i d’experiències personals encara es desconegui la causa de la gran apagada i que davant la ignorància comenci a créixer la sensació que una vegada recuperats tots el serveis i avaluats el danys i perjudicis el cas es converteixi en una anècdota.

Llegeixo que a Àustria al 2021 ja van vaticinar una situació com la que hem patit, que disposen de plans de contingència i han preparat a la població per què sàpiga que ha de fer en situacions extremes. No és alarmisme, senzillament saber-se protegir davant l’adversitat. Aquí hauríem de seguir el mateix camí. Està bé que s’exigeixi al Govern i als operadors que donin explicacions, que siguin clares i transparents i que s’implementin mesures de millora en el sistema elèctric per evitar desconnexions com la produïda, però una cosa no treu l’altra.

Trencar amb l’opacitat que hi ha a l’entorn de les companyies elèctriques i en tot el sistema que les sustenta és la demanda que fa la ciutadania. La confrontació i el soroll, inherent a la política, és la pitjor alternativa i la resposta inadequada en una situació de crisi com la viscuda.

Sant Jordi i el llegat de Francesc

Escric mentre els carrers es comencen a omplir de gent. Hi ha alegria i ganes de celebració. El dia acompanya i la Diada de Sant Jordi s’incrusta en el calendari com un toc d’atenció. És el dia del llibre, però sobretot és el dia de la creativitat, de la llibertat que es concentra entre els milers de propostes literàries que inciten a obrir-nos al món i a desfer els dracs malèfics que volen fer-nos la vida impossible. I és el Dia de la rosa, símbol de l’amor i de la fraternitat.

Sant Jordi ens abraça, mentre el món mira al Vaticà. La mort del Papa Francesc és un punt i apart. El capítol decisiu d’un llibre de referència que marca un abans i un després, que serveix per desxifrar un missatge transformador, que no deixa indiferent a ningú, que parla des d’una perifèria social cada vegada més desatesa i amagada, que obliga a pensar i defuig l’adoctrinament, que es transforma en un brot d’esperança fins i tot per els no creients, un missatge secular en un entorn ple d’incerteses.

Ara que els mitjans de comunicació i els especialistes repassen mil·limètricament cadascuna de les decisions del Papa Francesc li hem de reconèixer que era un gran comunicador, que sabia com arribar a la gent i exposar amb un llenguatge planer i pròxim les grans idees que identificaran el seu pontificat. Era empàtic i amb aquesta manera de fer atreia fins i tot als refractaris a qualsevol pensament que pugui sorgir d’una església institucional massa temps centrada en impartir doctrina i mantenir les formes que d’oferir respostes i expressar solidaritat davant les injustícies reals i humanes.

És aquesta manera de fer que va convertir Bergoglio en un líder mundial, capaç de resignificar paraules com pobresa, justícia, igualtat i acollida. Parlava pels seus i per la resta, diria que més pensant en els altres que en aquells que, d’entrada, saps que ja no cal convèncer-los perquè són dels teus.

Va ser clar en qüestions cabdals que generen controvèrsia social i política, divisives, que fixen la frontera de la dignitat humana: defensa dels més vulnerables, obertura i acollida als migrants, crida a la pau, advertència sobre les conseqüències del canvi climàtic i un posicionament ferm i clar en contra dels propagadors d’idees totalitàries i neoliberals que utilitzen el subterfugi de la llibertat individual i dels efectes guaridors del mercat per beneficiar a poderosos i deixar indefensos als pobres.

Les paraules importen i més en un moment que la necessitat de projectar certeses es converteix en un reclam, en una demanda de la societat, i quan veiem que en un parany de fantasia dialèctica el missatge es converteix en un joc brut de falsedats, en mera propaganda, sense importar les conseqüències personals.

Conscientment deixo de banda altres qüestions vinculades amb la moral i sobre les quals l’Església catòlica segueix sense oferir respostes clares i contundents: la pederàstia i els abusos a menors, la igualtat entre home i dona en el si de l’estructura eclesial, el celibat i el reconeixement de la diversitat sexual i tot el que implica. En definitiva, ombres d’un llegat que també serà sotmès a l’escrutini humà com qualsevol altre.

I ara què? És la gran pregunta de moment sense resposta. Dependrà del successor, de la cúria, dels interessos creuats que conflueixen en el procediment per escollir un nou Papa. L’Església catòlica, sense un certificat de transparència, és una democràcia imperfecta, un interrogant. Podem simplificar la realitat com una pugna entre reformistes i conservadors i establir bàndols a dreta o esquerra, tot massa superflu i imprecís.

Però descomptada aquesta classificació semàntica, al món li convé que el llegat de Francesc pervisqui i avanci. És un contrapès necessari davant l’onada populista que amenaça destrossar avenços socials i menysté el respecte a la dignitat humana aconseguits amb l’esforç de milers de persones anònimes.

Necessitem veus globals capaces de fixar límits al despropòsit que emergeix de les noves formes de totalitarisme que uitilitzen la paraula i les institucions per convertir la justícia social i el respecte a la dignitat humana en una andròmina sense valor. És aquesta raó, ser una veu contundent contra el tecno-autoritarisme i la demagògia, que el llegat de Francesc transcendeix els límits de la seva pròpia Església. Com la Diada de Sant Jordi que sobrepassa les 24 hores del dia per amarar-nos a tots de llibertat.

Vargas Llosa, una mort incòmoda

El director de VilaWeb, Vicent Partal, ha escrit un comentari lúcid sobre la mort de l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa. Lúcid no tant pel rigor i la precisió alhora de valorar l’aportació de l’autor en llengua espanyola al món de la literatura sinó perquè mostra, segurament sense adonar-se, la incomoditat de fer una anàlisi acurada sobre un gran escriptor però que arrossega el ‘pecat’ de bel·ligerància contra l’independentisme. La columna té un títol premonitori: ‘Vargas Llosa, aquest reaccionari que escrivia bé’.

L’article, que converteix l’anècdota en categoria i deixa de banda el més substancial (l’obra de l’autor), reflecteix els prejudicis i l’aprensió que sorgeix entre aquells que sent fidels i conseqüents amb una determinada idea no admeten cap matís ni discrepància que pugui trastocar la visió particular que s’han fet del món i de la cultura. De persones així entre nosaltres n’hi ha un quants i per això en el magma que conformen els opinadors i mitjans independentistes dilluns va ser un dia complicat. Era indefugible donar la notícia de la mort, explicar qui era i quina és l’aportació de Vargas Llosa a la literatura universal, fer esment dels seus vincles amb Barcelona però amb contenció i posar èmfasi en el ‘pecat original’ no fos que algú, afectat pel mal del dogmatisme i qui sap si inculte, aixequi el dit acusador titllant la ressenya de massa benèvola i de traïdoria. Les dues edicions dels Telenotícies de TV-3 són un bon exemple.

Partal, en la seva columna d’opinió, interessant i detallada, reflecteix bé aquesta disjuntiva. Cap esment a la seva obra literària més enllà de reconèixer la vàlua com escriptor, si no la tingués ja no li dedicaria el comentari, i èmfasi en els posicionaments polítics fins arribar a l’assumpte capital: com pot ser, diu, que ‘un home que de jove adora el Tirant i el popularitza per tot el món de vell esdevé un obsés contra el català, supremacista espanyol com cap altre, violent i irascible contra la llengua de Joanot Martorell’. Aquesta, sense matisos, és la causa de la condemna per la qual ja té la resposta: ‘l’art no necessàriament ens fa més bones persones’.

No vaig entendre a finals dels 70 i inici dels 80 del segle passat la posició, alimentada per sectors influents de l’esquerra política, en contra de que es concedís a Josep Pla el Premi d’Honor de les Lletres catalanes. Mai el va rebre. S’adduïa per oposar-se la col·laboració de l’escriptor empordanès amb el franquisme durant la guerra civil, quan el guardó justament s’atorga i és un reconeixement a l’obra literària escrita en llengua catalana, en aquell moment durant els anys foscos de la dictadura.

I ara, anys més tard, tinc la mateixa sensació quan llegeixo i escolto que la desqualificació i el menyspreu a una determinada trajectòria literària i cultural es fonamenta en idees preconcebudes que res tenen a veure amb la llibertat de creació artística, la influència en la societat i més específicament a Catalunya amb una divisió arbitrària que cataloga els escriptors en funció de la llengua com si Manuel Vázquez Montalbán, Rosa Regàs, José Agustín Goytisolo, Eduardo Mendoza i Javier Cercas no siguin dignes d’entrar a l’olimp de la cultura catalana.

Mantinc l’esperança de que finalment hi hagi una reconsideració i de que sigui possible dissociar l’obra d’un autor –en definitiva, és el que perdura—d’actituds i posicionaments personals, tant destacats entre un sector del gremi periodístic català arran de la mort de l’escriptor peruà.

Partal, tot i la reacció inicial contra Vargas Llosa, em referma en aquesta confiança quan descriu en la seva columna la manera com sent jove va descobrir i el va impactar l’obra de Jorge Luis Borges, plorant d’emoció després d’haver llegit Abenjacán el Bojarí, muerto en su laberinto, en uns moments en que l’escriptor argentí aplaudia en públic la misèria i el reduccionisme extrem de les dictadures.

Ben mirat sembla com si en el moment d’escriure el comentari el director de VilaWeb hagués recordat la llegenda que encapçala la seva publicació: ‘No faces de la teua ignorància un argument’. Una idea que s’haurien d’aplicar molts d’altres.

Sarajevo no és una illa

Tenia pendent un viatge a Sarajevo. La ciutat, que molts de nosaltres recordem pel setge que va patir a la dècada del noranta quan el nacionalisme serbi va intentar dividir el país i forçar la neteja ètnica, vol recuperar-se i renéixer de les cendres. Han passat trenta anys, però les ferides són evidents.

Tot i això, la voluntat de passar pàgina on encara hi ha massa fronteres culturals i mentals es percep especialment entre els joves, interessats en demostrar que la convivència no està condicionada per la forma de vestir ni per una fe religiosa que travessa els carrers de la ciutat com el so de les oracions que surt dels minarets. Sarajevo mira al futur, encara que no s’hagi recuperat totalment de la tragèdia que l’encercla i la fa coneguda.

Perquè Sarajevo, encara que no formi part del circuït imaginari que dibuixa el continent europeu a través de les seves ciutats, és i serà Europa, aquella que conviu en la diversitat, la que reneix de la destrucció, la que confia en el diàleg i la que trenca amb l’uniformisme benestant i cofoi (no sé si enganyós) que descriu el seu present.

Cadascú té la seva idea d’Europa, traçada molt sovint per rutes turístiques que tendeixen a diluir la mirada. És una opció respectable, però encara que sigui des de les limitacions que imposa una estada curta en el temps, trepitjar el carrer, notar els aromes del mercat, parlar ni que sigui de manera fugissera amb alguns del seus habitants i provar de detectar què hi ha darrera de les mirades dels vianants no deixa de ser un exercici útil i gratificant de qualsevol immersió limitada però intensa.

Amb Sarajevo, els europeus hi tenim un deute. La conclusió és que l’hem oblidada, que ja no forma part de les prioritats ni ens importa el seu futur i que sovint la incloem en el llistat de fronteres que ens incomoden i ens interpel·len.

A la tornada, l’atzar m’ha portat a recuperar el discurs que l’escriptor José Luis Sampedro va llegir a la Real Academia Española el dia 2 de juny del 1991 com a nou membre. Es titula ‘Desde la frontera’. L’autor de ‘La sonrisa etrusca’ i ‘El río que nos lleva’ exposa que les fronteres, personals o traçades amb el llapis del poder, ajuden a interpretar la realitat, que superar-les és indispensable per avançar, que conformen la nostra manera de ser i que no es pot entendre la societat i nosaltres mateixos sense la complexíssima estructura de fronteres que ens envolta. Sampedro i la seva trajectòria personal i literària situa aquesta reflexió com exemple.

Sarajevo és una de les fronteres que travessa el sentiment europeu, el límit i el futur, com ho són Ucraïna o Moldàvia. No és una raresa ni una referència en els llibres d’història, forma part de nosaltres.

En l’estada a la ciutat i més tard a Mostar vaig poder preguntar a dos joves que per edat no havien viscut el setge ni la guerra què els semblava la possibilitat de que Bòsnia i Herzegovina s’incorporés a la Unió Europea, formés part del club de països que comparteixen el valor de la democràcia i de la igualtat. Els dos es van mostrar reticents, no els entusiasmava l’opció, més aviat la rebutjaven. Veuen la Unió Europea com un club de mercaders, que imposa regles que els acabarà empobrint més del que ja estan i que pot desdibuixar la seva història i la complexa personalitat cultural.

Des de la sorpresa, vaig pensar que Sarajevo ha de deslliurar-se de la fatídica geopolítica que ha marcat la seva història en un camí que la converteix en una illa sense futur.

TV-3, l’art de mirar-se el melic

Si l’entrada en funcionament del 2CAT, el nou canal de RTVE que emetrà íntegrament en català, ajuda a dessacralitzar TV-3, fer que toqui de peus a terra, esperona als seus professionals massa acomodats a l’empara de la lletania de som sempre els primers, incentiva una gestió més eficient dels recursos públics, serveix per renovar i arriscar en la promoció de nous formats televisius, acosta l’oferta en llengua catalana a una franja de població que se sent exclosa per anys i anys de desídia, augmenta les possibilitats de treball a empreses i productors audiovisuals, renova l’estoc de cares i permet descobrir nous talents periodístics i televisius, ofereix una imatge més diversa de Catalunya apropant-nos des de la proximitat a realitats territorials ara ignorades, agilita els procediments d’adaptació a les demandes dels nous públics televisius i, en definitiva, actua com un potent i útil servei públic benvingut sigui el canal que s’anuncia per la tardor.

Pot semblar que aquests desitjos siguin una carta als Reis i no ho amago. En tot cas, no m’allunyo massa dels principis ni de les intencions que van inspirar l’arrancada de TV-3, ara fa més de 40 anys. No hi ha res de nou, senzillament uns criteris que van servir en aquell moment, l’Onze de Setembre del 1983, dia de la primera emissió encara en proves, per què la cadena obri’s una escletxa en el monopoli de TVE, tingués el suport de la gran majoria de la població i demostrés que si hi ha voluntat, talent, ganes d’innovar i disposició dels poders públics de deixar en mans dels professionals allò que saben fer es pot aconseguir l’èxit i superar les traves que alguns com José María Calviño, aleshores director general de la cadena pública espanyola, posaven amb l’esperança que TV-3 fos només una cadena antropològica, dedicada a emetre sardanes i castellers, i fracassés.

Fetes aquestes consideracions, que hi hagi un canal íntegrament en llengua catalana, amb cobertura a tot el territori de Catalunya i amb múscul econòmic, experiència i mitjans humans i tecnològics per assegurar-ne el desenvolupament posa fi a una anomalia en l’espai mediàtic català, fomenta el pluralisme i ara només cal saber quina és la proposta dels nous responsables de la cadena.

A la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA), òrgan gestor de TV-3 i Catalunya Ràdio, l’anunci del nou canal, que parteix d’una decisió política, l’agafa amb el pas canviat, després de que hagi hagut de retardar per problemes tècnics la remodelació dels informatius prevista per la primavera i amb uns directius a la televisió i a la ràdio afeblits i qüestionats després de l’informe de la Sindicatura de Comptes que posa en dubte la seva tria pel que fa a la transparència en el nomenament i a la ponderació de mèrits per assumir el càrrec, que troba inadequats que se sobrepassin els límits de sou d’alts càrrecs d’acord amb els criteris fixats per la Generalitat, que censura el mecanisme de cobrament de complements retributius per objectius comercials, que retreu a la corporació que hagi donat llum verda a un conveni laboral que avala un número d’hores de treball per sota del que estableix la normativa i a més que no disposi de la relació de llocs de treball ni hagi redactat l’Esquema nacional de seguretat.

Fa uns dies, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), l’organisme que fiscalitza els continguts dels mitjans públics catalans, feia una advertència curiosa. Demanava explicacions a TV-3 del perquè en la informació del Sant Jordi de l’any passat havia dedicat el 22% del temps a promocionar autors de la pròpia cadena en detriment d’altres. La dada, si no fos perquè és certa i està ben argumentada, podria servir com a metàfora de l’art de mirar-se el melic.

Catalunya nord, una qüestió de fidelitat

A Catalunya els debats identitaris acostumen a agafar camins inversemblants. Sovint, darrera la terminologia s’hi amaga un interès per delimitar territoris o fidelitats quan es transforma en la vara de mesurar on s’adscriu cadascú en funció de criteris perfectament intercanviables depenent de les circumstàncies. Sempre hi ha en aquests debats qui s’erigeix en el súmmum sacerdot, arrogant-se la potestat de discernir i de delimitar la frontera que segmenta els bons homes dels qui es perden per camins equivocats.

Qualsevol excusa és bona per a retro-alimentar la flama, especialment quan el foc per falta de combustible s’apaga i hi ha necessitat de revitalitzar-lo. Els debats identitaris tenen una particularitat, no necessiten una argumentació racional que els justifiqui, només cal apel·lar als sentiments i pot revifar la flamarada. Es fonamenten, en la gran majoria de casos, en una qüestió de fe, al marge d’usos, pràctiques i costums.

I és en aquest punt que tothom s’hi veu amb cor de dir la seva, encara que hagin de retrocedir més de 300 anys per apel·lar a vells tractats i si això no és suficient sempre queda el recurs quan suposadament qui fa un pas en fals i infringeix el catàleg d’identitats és un càrrec públic de recordar-li qui el paga, argument de pes en qualsevol circumstància.

Fa uns dies al Parlament de Catalunya es va produir un fet que es pot englobar en el marc descrit. Compareixia en la comissió corresponent el delegat de la Casa de Catalunya a Perpinyà, Christopher Person, per donar compte de les activitats de la institució. En un moment determinat, va manifestar que quan es dirigeix als responsables de l’administració francesa per tractar qüestions que impliquen les dues parts sempre utilitza l’expressió ‘Pirineus orientals’ en lloc de ‘Catalunya nord’. Ho fa, va dir, apel·lant a la ‘neutralitat institucional’, atès que aquest és el nom oficial que els ciutadans van escollir en una votació al juny del 2016 i posteriorment van ratificar les autoritats del país.

Des d’aquell moment representants de Junts, ERC i la CUP van activar la polèmica, que dura fins avui, fins el punt de demanar la destitució del delegat. Tot plegat una turmenta en un got d’aigua per fer reviscolar un sentiment de reivindicació i de victimisme innecessari.

No crec que la terminologia que s’utilitza en converses i textos oficials sigui un atac a l’expressió popular ‘Catalunya nord’ ni que suposi una limitació en l’ús que en fan els meteoròlegs de TV-3 i els periodistes de la cadena, per posar dos exemples entenedors, sempre que es refereixen a la petita franja del territori d’influència catalana que hi ha a l’entorn de Perpinyà. I la prova de que les coses no van per aquest camí com de manera intencionada es diu és el compromís del govern que presideix Salvador Illa per millorar les relacions transfrontereres amb el nomenament d’un delegat específic, en la voluntat de preservar els vincles culturals i d’enfortir l’ús del català, extremadament minoritari entre els habitants del territori francès, augmentant el suport econòmic a l’escola La bressola.

El debat nominalista no és la qüestió que es dirimeix en els escarafalls d’uns i altres. Hi ha qui pensa que per aquesta via, encara que sigui utilitzant una ruta secundària, pot reviscolar la idea d’una puresa identitària entre catalans, un camí que en bon criteri la majoria de ciutadans rebutja, més preocupats per trobar solucions als dèficits i als perjudicis del servei de rodalies o per altres necessitats tan urgents com l’accés a l’habitatge. En definitiva, un nova mostra de debat estèril i perillós.