Autor: Joan Barrera

Les fronteres del ridícul

Hi ha gent que té una necessitat imperiosa de comptar els seus seguidors. Es un impuls irrefrenable que s’accentua a mesura que es divideix el grup una i una altra vegada. Pels que juguen a la polarització, estratègia que trasllada la societat als extrems, saber quants són és una qüestió vital i una mostra de força i d’imposició. Comptar-se, saber on és cadascun, posar les xifres sobre la taula, treure pit i poques coses més, la estratègia de dividir bons i dolents mai és útil per a construir res interessant, a banda de consolidar interessos de part on uns guanyen i altres perden.

A Catalunya, en sabem molt del que suposa dividir la societat per no arribar enlloc i generar frustració. El ‘procés’ n’és l’exemple més recent. Aquella proposta, vestida amb l’afany legítim d’avançar cap a la independència, va servir per enfrontar uns contra els altres, per crear barreres artificials allà on no n’hi havia, a banda de la que es crea quan es trenca el principi bàsic de la justícia social, i per flirtejar amb la ruptura de la convivència com si no n’hi hagués prou amb els exemples incomptables de la història i les seves conseqüències.

Per sort, els catalans ja no estem en aquest punt de confrontació. Deu anys de tensió esgoten i al final, amb les necessitats del dia a dia sense resoldre i veient com el futur és tenyeix d’incertesa, la mateixa societat ha demanat una pausa, que es reflecteix en les propostes d’un govern i en la voluntat de passar pàgina.

Hi ha, però, grups irreductibles que s’entesten en mantenir viva la flama, sense adonar-se que el món canvia. Que aprofiten qualsevol ocasió, ni que sigui la tragèdia dels valencians i la necessitat de suport i solidaritat, per tornar-nos a comptar, per contraprogramar, per plantar la bandera en una causa que no va de banderes sinó de compromís cívic i ciutadà.

Amb una setmana de diferència, el 22 y el 29 de novembre, s’han programat dos concerts a Barcelona per recollir diners i destinar-los als damnificats per la DANA a València. Primer es va anunciar el que faran Joan Manel Serrat i els Estopa, el 29 de novembre, i ahir dimarts es va presentar el que impulsen l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural amb el canta-autor Lluís Llach al capdavant.

Podria semblar que es complementen, però no és així. I no ho és per aquest tuf de nosaltres sols i ningú més que desprèn el de l’ANC i Òmnium al anunciar que el diners recollits serviran per a revertir la mala gestió i ‘reconstruir espais educatius i culturals vinculats a la llengua i la cultura’. Tot i que no es mencioni explícitament queda clara la intencionalitat. Res d’entregar-los a una organització, la Creu Roja per exemple, per a que els utilitzi en funció de les necessitats més urgents de la població afectada sense biaix ni consideració prèvia.

Ja està bé de tanta desconsideració, de pensar que el ciutadà és ignorant i necessita que altres decideixin per ell, de la fal·lera per marcar territori que tenen algunes persones d’aquest país i  les organitzacions que presideixen, d’aprofitar-se del cúmul de bones intencions que hi ha a la societat, d’aquest irrefrenable interès per traspassar la frontera del ridícul sense adonar-se que d’aquesta manera la ciutadania ha dit no i que malgrat tot s’entestan en perseverar en una estratègia que, diguem-ho de manera clara, només busca la divisió per a garantir-los a ells, només a ells, un lloc al sol mentre la resta s’aixopluga de la pluja i intenta salvar els mobles com pot.

Tornen els vells fantasmes

I ara què? Es la pregunta que repeteixen de manera insistent les persones amb qui m’he comunitat aquest matí. La victòria de Donald Trump a les eleccions del Estats Units no per previsible deixa d’impactar-nos. Certifica que hem entrat en una nova etapa en les relacions del ciutadà amb la política. Més polarització, més banalització dels drets, més menyspreu de les institucions amb un enganyós retorn del poder al poble, més desafecció i una sensació difusa que l’Estat, tal com el coneixem fins ara, està a prop de la fallida i si no escoltem als ciutadans de València quan denuncien la seva solitud davant la gran catàstrofe.

Ha guanyat Trump, però el problema, a més dels canvis que comportarà en el context mundial i que patirem a Europa, el tenim a casa com una petita via d’aigua que amb el temps provoca una gran esquerda en l’edifici social que ens protegeix. Avui estem més indefensos que ahir, perquè al tiqui-taca econòmic (les Borses ja reaccionen amb pujades davant la victòria del trumpisme) s’hi suma la devaluació de drets essencials i del concepte solidaritat, pal de paller d’una societat més igualitària. Entrem en una etapa d’incertesa, sense intuir cap on ens portarà.

No era la meva intenció inicial obrir aquest comentari amb una ràpida reflexió sobre les eleccions nord-americanes, ni amb la tragèdia de València a bastament comentada i analitzada. Tenia, i tinc, en ment referir-me a una notícia que m’ha sorprès i que és un símptoma dels nous temps.

L’extrema dreta alemanya, cada dia més forta, ha començat una campanya en contra dels actes commemoratius del centenari de la creació de l’escola d’arts i oficis Bauhaus, a la ciutat de Dassau on va néixer.  Consideren que l’emprenta que ha deixat i que és essencial per entendre l’art i l’arquitectura del segle XX amb noms com Kandinsky, Gropius, Klee, Mies van der Rohe i Joseph i Anni Albers, entre d’altres,  és ‘una aberració de la modernitat’. Per tant, eliminem-los dels catàlegs artístics, frenem la seva divulgació, seguint les passes que a la dècada del 30 del segle passat van fer el nazis obligant a tancar l’escola i perseguint els seus representants amb l’argument que eren exponent de ‘l’art degenerat’.

No és l’únic exemple d’aquesta manera de reconfigurar la realitat, n’hi ha d’altres igual de significatius com la censura de llibres per raons morals, per mostrar una determinada visió del món o per motius religiosos, que creix al Estats Units i que inclou novel·les de la Premi Nobel Toni Morrison, i que aquí es reflecteix en una variant local quan responsables polítics de ciutats valencianes, per citar exemples recents, cancel·len subscripcions de revistes i publicacions a biblioteques públiques amb l’argument que promouen el separatisme.

Ens trobem enmig d’una confrontació entre democràcia i autoritarisme en la qual la cultura, novament la cultura, es transforma en l’ase dels cops de la pugna entre aquestes dues maneres de veure el món. Es un fet que es repeteix de manera periòdica: la malvolença de l’extrema dreta i dels totalitarismes de signes variats en contra de la creativitat cultural i de la  llibertat de l’artista, síntesi de la seva manera d’esclafar la diferència.  

Yayoi Kusama, una de les artistes que em reconforten i projecta un sentit de la llibertat sense límits, ha escrit la frase adient en aquests moments: ‘En la foscor més profunda el sol continua brillant’. Així, des d’aquesta certesa, miro el futur quan novament treuen el cap els vells fantasmes.

El sentit d’escriure

Escriure amb l’obligació de no fugir de la realitat més immediata té avantatges i inconvenients. Mentre començo escolto de fons les destrosses i el número de víctimes mortals que ha provocat la DANA a València i Albacete. Esfereïdor.

Com pot ser que en ple segle XXI ningú no advertís ni prengués mesures per evitar situacions de risc com aquesta, que hi hagués població desinformada davant l’anunci de pluges torrencials, que es permetés la circulació de vehicles, que es mantinguessin indústries obertes amb treballadors a dins quan les previsions meteorològiques advertien del perill de riuades o no tanquessin abans grans magatzems.

Aquestes acostumen a ser les conseqüències de reduir recursos en matèria de prevenció i que en els platerets de la mateixa balança pesin més el diners que es deixen d’invertir que l’interès per salvaguardar vides humanes. En fi, massa preguntes que amb l’impacte emocional de vides perdudes per la força de l’aigua demanen una resposta prou argumentada, sense excuses ni mitges veritats, com les d’aquells que amaguen el cap sota l’ala.

Escriure serveix per això, per a recordar que sempre hi ha una necessitat de revisar el present, que a banda dels creadors de mons imaginaris i de futurs amenaçadors ens movem en una realitat líquida que de tant en tant provoca sotracs i genera preguntes incòmodes. No es tracta d’aigualir el sentiment de pena per la mort de persones, ni d’oblidar-se d’aquell moment o d’aquell instant, sinó de cercar el perquè, de manera insistent, sense pausa.

Es il·lustratiu veure que amb tragèdies com la de València allò que fa poc més de 24 hores formava part de la brega mediàtica queda en segon terme. Ens hem acostumat que davant un fet que ens trasbalsa les víctimes quedin arraconades pel soroll de les desqualificacions i dels oportunismes i es transformin en números i circumstàncies. Hi ha nombrosos exemples. Comença a passar en el cas Errejón, amb proves sòlides d’assetjament sexual. Encara es parla poc de la víctima i de les víctimes i del perquè en un món ple de lleis i de reglaments encara és més efectiu denunciar a través de les xarxes socials que dirigir-se a la policia i rebre una atenció adequada, de la manca de pisos d’acollida per evitar que en casos similars la dona agredida no es vegi obligada a tornar a casa i viure amb l’agressor, del suport emocional i legal, de tantes coses que giren a l’entorn d’un fet tan essencial com la protecció que reclama una persona indefensa i que exigeix justícia. En aquests casos, hi segueix havent preguntes sense resposta i quan n’hi ha sovint es queden en una declaració d’intencions.

Escriure, per tant, serveix per demanar un perquè a tots aquests interrogants. Sense obligacions de posar-se una i una altra vegada transcendents, ni necessàriament adoptant un to greu i majestàtic, sinó disposats a explicar la realitat, els dubtes, les incongruències, desemmascarant el doble llenguatge o la utilització pèrfida que veu en una desgràcia la oportunitat per desgastar l’adversari en lloc d’intercalar paraules i treure el gra de la palla.

Escriure, escriure, escriure com a eina indispensable en la construcció d’un món i d’una societat que persisteix en avançar.

Ironia

Captura de pantalla 2017-06-15 a las 14.38.40Ironia: ‘Figura retòrica que consisteix a dir alguna cosa amb una expressió o un to que indueix a entendre el contrari d’allò que aparentment és dit’.  Així defineix la paraula ironia l’Institut d’Estudis Catalans. I jo afegiria que tenir sentir de la ironia forma part d’aquelles actituds que tendeixen a rebaixar dramatisme a les situacions tenses.

Ser irònic no significa menystenir al destinatari del missatge, ni tampoc és sinònim de provocació ni molt menys es pot identificar amb l’escarni que és una burla amb què algú tracta de cobrir de ridícul algú.

Amb la ironia cal anar en compte, ja que si et manca habilitat dialèctica o jugues malament amb les paraules pots acabar fent el ridícul. Amb tot, és recomanable. En definitiva, tenir com un tret característic la ironia, i els britànics diuen que en són mestres,  suma més que resta.

No cal ser extremadament perspicaç per  adonar-nos que en un món cada vegada més polaritzat la ironia hi té poc a fer, perquè massa sovint el destinatari o l’interlocutor la confon amb una grolleria. Mala peça al taler quan el llenguatge es redueix a frases curtes i unívoques, on predomina el sí i el no i on s’ha perdut l’hàbit de jugar amb les paraules.

Penso en la ironia cada vegada que llegeixo Salvador Pániker, tot i que em deixa garratibat el seu coneixement i la reflexió a l’entorn de la vida i la seva quotidianitat. Quina sort que ens quedin els seus dietaris, que permeten reflexionar  sobre l’essència del què és viure.

I quina sort que, de tant en tant, en puguem extreure frases i  descripcions memorables com aquesta: ‘La vida social se sustenta en el maquillaje y en el disimulo’, del llibre ‘Adiós a casi todo’.  Pura ironia.

(il.lustració Gina Barrera)

Trampes al solitari

Captura de pantalla 2017-05-29 a las 16.41.28Una  de les sensacions més impactants quan dialogues amb joves és el convenciment que el seu futur es construeix des de la precarietat. Precarietat laboral, precarietat en els sous, precarietat en el dia a dia.

Fora de comptades excepcions, ho donen per fet. I aquí no hi ha diferències, contràriament al que més d’un pugui pensar. Hem arribat a un punt que una titulació ja no és garantia de res i que l’excel.lència va més lligada a la bona voluntat de cadascú, a la perseverança i a la sort que a l’entorn laboral en el qual et trobis.

Tothom té el seus propis casos, no cal anar gaire lluny. Però contràriament al que molts poden pensar no sóc pessimista i crec que de les adversitats també se n’aprèn. O ens ajuden a reflexionar en un avenir que encara està per definir.

I un exemple és que, tot i els símptomes de pessimisme, mai com ara hi ha hagut entre els joves una consciència real de quins són els problemes que hauran d’entomar en el futur, a nivell social, ecològic, de drets. No és un miratge, com interessadament ens volen fer creure els grans prescriptors, mentre maniobren entre velles fórmules, arriben a conclusions equivocades amb referències del segle passat i es queden embadalits mirant enrere i no cap endavant. És el joc dels que volen viure en l’immobilisme.

Si fóssim modestos, aquells que tenim una certa perspectiva de la història hauríem d’ajudar que les iniciatives que marcaran el futur arribin a bon port. I fer un pas enrere per a facilitat el relleu, per assegurar que agafin el timó les noves generacions, per a garantir-los un mestratge sense imposicions i fonamentat en l’experiència.

Ja sé que en uns moments on el que preval és la frase enginyosa, la reflexió és una raresa. Avorrida, diuen molts del que viuen en la sobreexcitació permanent. Però els fonaments per a mirar amb optimisme el futur hi són. Aquí i allà, quan parlem cara a cara, en les discussions de sobretaula. Ignorar que hi ha una voluntat de canvi és tancar els ulls a la realitat. O pitjor, fer-se trampes al solitari.

(il.lustració Gina Barrera)

Neguit i por

Captura de pantalla 2017-03-20 a la(s) 19.47.09Hi torna a haver neguit. Neguit i por, que és el pitjor escenari per aquells a qui la vida situa en una posició de ‘match point’. Neguit, por i impotència quan albiren que a l’entorn d’un dret tan essencial com el de l’habitatge es crea una nova confrontació, en el que ells, les víctimes, tenen totes les de perdre.

Aquest cap de setmana hem sabut que el Govern de l’Estat estudia dur al Constitucional la llei que el passat mes de desembre va aprovar el Parlament de Catalunya per evitar el desnonament de persones en risc d’exclusió social. Es tracta de la segona temptativa, ja que l’anterior ja va ser recorreguda i està sospesa mentre no hi hagi veredicte.

Dit d’aquesta manera tan esquemàtica es pot pensar que parlem d’un conflicte jurídic o de competències, però el fet que hi hagi novament un debat sobre aquesta qüestió va més enllà d’una picabaralla legal. De res ha servit que la llei que ara s’estudia impugnar fos aprovada per unanimitat pel Parlament, ni que tingui l’aval del Consell de l’Advocacia o del Col·legi d’Advocats de Barcelona, per citar dos suports sense connotacions polítiques.

Som humans i ensopeguem amb la mateixa pedra, però la conseqüència de l’ensurt recau, sovint, en qui menys culpa té. No sé si entre els que ara entraran a la brega per un o altre article de la llei han viscut d’a prop o han vist en primera persona què suposa viure en la més absoluta incertesa econòmica i habitacional. Què s’hi amaga darrere de conceptes com vulnerabilitat o risc d’exclusió social. Suposo que si haguessin experimentat aquesta percepció frenarien abans de prendre iniciatives com la que he descrit més amunt.

Las política no està per generar conflictes sinó per a resoldre problemes i els drets són alguna cosa més que una pura i simple declaració de principis. Ja n’hi ha prou de jugar amb el dret a un habitatge digne, de confrontar-lo quan convé amb el dret a la propietat, de posar cara de circumstàncies cada vegada que els damnificats de la crisi ens interpel.len.

Si us plau, no obrin un nou front. Apliquin la lògica i el pragmatisme, tanquin files i pensin en tots aquells, homes i dones, adults i nens, que conviuen amb la sensació de que tot el que els envolta és provisional, fins i tot els drets que els emparen. Per una vegada no afegeixin més llenya al foc.

(il.lustració Gina Barrera)

Previsible, massa previsible

Captura de pantalla 2017-02-12 a la(s) 14.10.16Confesso que cada dia em costa més seguir l’actualitat a través dels mitjans de comunicació convencional. Aquesta actitud diària de comprar un o dos diaris en paper, les dificultats per trobar un quiosc i després resseguir el contingut s’ha acabat convertint en un exercici tan rutinari que té el perill que algun dia digui prou i posi punt i final a un costum que m’acompanya des de fa molts anys i que aquells que em coneixen han integrat com una part consubstancial de la meva manera de ser.

I a què es deu aquest desencís? Francament, no m’ho sé explicar. És la conseqüència de que m’he fet gran i estic de tornada de moltes coses. O potser observo la realitat amb massa distanciament com si res anés amb mi o, definitivament, tenen raó aquells que pronosticaven la mort del periodisme com intèrpret i transmissor de la realitat en benefici de les llambregades que circulen a través de twitter i les xarxes socials.

Si fos més jove tot tindria una explicació. Per els mil.lenials el paper pertany a la prehistòria i quan algú té inquietuds culturals ho fa majoritàriament en format digital.

Però no crec que aquesta sigui la raó última del meu desencís. Si fos així no m’acostaria de tant en tant als museus, ni repassaria la cartellera per trobar pel.lícules que justifiquessin el preu de l’entrada al cinema o m’endinsaria en una bona obra de teatre.

Algú pot dir que entre l’art i el relat periodístic hi ha una gran diferència, que no són comparables. I jo m’entesto en dir que no, que hi ha un  lligam, que una pel.lícula com ‘Hotel Europa’ t’explica molt més del món en el qual vivim que els milers de pàgines insubstancials que s’han escrit sobre el fenomen dels populismes, de les víctimes de les guerres, del cinisme que amaga la retòrica i de  les conseqüències desastroses que sovint provoquen els il.luminats que dibuixen fronteres i murs com una manera de separar el bé i el mal.

Ens hem instal.lat en la previsibilitat. Ben mirat un món previsible ens ofereix una falsa seguretat o, com a mínim, ens reconforta amb el miratge que potser estem en el grup guanyador. La tranquil.litat a canvi de fugir del risc, de la crítica i de la reflexió. Un preu massa alt en mig de tanta ignomínia.

(il.lustració Gina Barrera)

Fets alternatius

Captura de pantalla 2017-01-29 a la(s) 04.24.25Als Estats Units s’ha disparat la venda de la novel·la de George Orwell ‘1984’. Ho confirmen els responsables d’Amazon, que han descobert com des de dissabte passat, un dia després de la pressa de possessió de Donald Trump, les comandes d’usuaris interessats en el llibre de l’autor anglès no paren de créixer.

Quina és la raó d’aquest imprevist interès? Doncs cal buscar-lo en una expressió l’assessora del president, Kellyanne Conway, quan es va qualificar amb l’expressió ‘fets alternatius’ la versió que ha donat la Casa Blanca i el propi President sobre el número d’assistents a la presa de possessió, que diuen va ser superior a la Barack Obama al 2009. Una opinió que contrasta amb les imatges aèries i les dels usuaris dels transports públics que duen a l’esplanada que hi ha davant del Capitoli.

No és una estratègia nova, com molt bé va descriure Orwell obsedit per denunciar els mecanismes de l’estalinisme per manipular la realitat. El que veus, gràcies a un Ministeri de la Veritat, no és el que veus sinó allò que unes ments superiors volen que vegis. I a partir d’aquí tot es pot justificar, a costa de carregar-se la veritat i la llibertat de premsa.

‘Fets alternatius’ és una nova expressió que haurem d’incorporar al nostre vocabulari com ha passat amb la post-veritat i d’altres que en vindran darrera. Em pregunto on ens durà aquesta bogeria, que només serveix per entronitzar la mentida, perquè la realitat és que com a ciutadans som extremadament vulnerables i tenim la massa crítica cada cop més feble.

És difícil fer prediccions, quan les eines a través dels quals es propaguen aquestes falsedats se’ns presenten com a meravelloses joguines amb l’esquer de què ens fan més lliures i globals, que milloren la interrelació, que ens ajuden a comunicar-nos millor i, en definitiva, que ens ajuden a viure en un món on no hi ha fronteres ni límits.

En aquest món globalitzat  una imatge ja no val més que mil paraules. Ens ho diu Trump quan fantasieja amb el periodista de la Fox News amb la xifra d’assistents a l’acte de pressa de possessió. Tot plegat una anècdota, sinó fos perquè darrera les bambolines d’aquest petit detall s’hi amaga la desigualtat i la llei de la selva.

(il.lustració Gina Barrera)

Gent normal

Captura de pantalla 2017-01-18 a las 17.11.52Costa mobilitzar a la gent. Costa que exterioritzin la seva ràbia davant les injustícies. Molts han perdut l’esperança i no són conscients que són subjectes de drets, que tenen drets. I no em refereixo, únicament, als refugiats que moren de fred a les portes de casa nostra sinó a persones veïnes nostres que han perdut la seva capacitat per a reivindicar-los.

En aquesta etapa de regressió de drets en la que ens movem hauríem de prestar molta més atenció a la gent gran. És un dels grans col.lectius que suporta en silenci la pèrdua de de drets que arrossega la crisi econòmica. Alguns s’han organitzat, pocs per l’envestida que els ha suposat en les seves vides. La majoria les veuen a venir en silenci.

El passat mes de setembre  un informe d’Insocat, amb el revelador títol ‘Gent gran: Pobresa i vulnerabilitat’, posava negre sobre blanc quina és la situació dels majors de 65 anys a Catalunya. El treball, elaborat per la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social, revelava dades esfereïdores. Una d’elles, que el 60% de les persones grans a Catalunya no arriba a final de mes, que la retallada de pensions els aboca a un procés d’empobriment gradual i que prop del 40% de les percepcions de jubilació tenen un import per sota del salari mínim interprofessional. I que les privacions materials, com a conseqüència de la pèrdua de poder adquisitiu, impacta especialment en les dones, fins el punt que la taxa de pobresa femenina és cinc punts superior a la masculina.

I això sense descuidar els problemes d’habitatge, de pobresa energètica que converteixen moltes llars en autèntiques neveres, de mobilitat o sanitaris.

És evident que aquí hi ha una responsabilitat pública en la gestió dels recursos, en la distribució del cost de les retallades per evitar que sempre i tot recaigui en els mateixos, però no hauríem d’assumir aquest discurs des de la resignació. La societat civil existeix i té noms i cognoms. Representen aquella espurna d’esperança quan tot sembla que està perdut i les paraules provoquen un eco inconsistent.

En aquests moments de modernitat líquida és important reivindicar els principis, interpel.lar als joves i no tan joves, defensar el compromís, cridar a la unió i fer realitat el missatge que Barack Obama, amb incongruències i també amb encerts, va pronunciar  fa uns dies davant de milers de seguidors a Chicago: “Quan la gent normal s’implica, es compromet i s’uneix en l’esforç col.lectiu, les coses canvien per a millor”.

(il.lustració Gina Barrera)

Bons desitjos

captura-de-pantalla-2017-01-04-a-las-17-52-55

 

Som animals de costums. I de la mateixa manera que a mi m’agrada començar l’any estrenant agenda de paper com un auguri de que l’acabaré omplint de noms, reunions, projectes i reflexions també m’imagino el llistat de bones intencions que voldria que es complissin al 2017.

No és un llistat precís i exhaustiu. En tot cas,  són propostes que formarien part d’una hipotètica carta als Reis d’Orient, atrafegats i diria que sorpresos per les moltes obligacions que se’ls exigeixen.

Conscient que el dret a l’habitatge no es pot resoldre d’un dia per l’altre, demanaria a l’any una acció molt més concertada de la Generalitat i els ajuntaments que permetés encarrilar solucions eficients per garantir aquest dret a tots els que viuen en una situació de precarietat, en habitacions o al carrer. Que donés esperances al joves que es volen independitzar, que millorés l’oferta de lloguer i d’habitatge  social, que impedís la pressió especulativa en aquells barris cobejats pel turisme i que posés fre a la temptació de convertir l’habitatge en un sucós producte financer com d’altres hi ha al mercat.

Voldria que el nou any fes possible el desig de viure la vellesa amb dignitat, en ciutats molt més adaptades per les persones que tenen mobilitat reduïda i que no van en bicicleta, que hi haguessin els recursos suficients per a què funcioni  plenament la llei de dependència ara que alguns celebren que fa 10 anys de la seva aprovació i que les pensions en lloc de perdre poder adquisitiu reconeguessin l’esforç que aquests ciutadans han fet per arribar on som.

Desitjaria que es garantís el dret un treball estable, allunyat de la precarietat, amb sous dignes, que permetés l’autonomia econòmica i la conciliació de la vida laboral i familiar i que fos un actiu fonamental per a garantir l’autonomia personal.

Li demanaria al 2017 que fes possible el dret a la segona oportunitat, que s’avancés en la implantació de la renda mínima garantida, tal com reconeix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, no entesa com una concessió sinó com la via per a dignificar i fer més efectius la disparitat d’ajuts que promouen els poders públics per als que viuen en situació d’extrema vulnerabilitat.

L’any que s’inicia hauria de posar fi a la pobresa energètica, fent realitat la idea que els subministraments d’aigua, llum i electricitat són serveis bàsics i que tots els ciutadans tenen blindat per llei el mínim necessari per viure. Una democràcia madura no es pot permetre més talls de subministrament o que hi hagi habitatges amb famílies que, per no poder assumir la despesa energètica, passen fred sense explicar el seu cas ni recórrer als serveis socials.

Demanaria  recuperar els recursos econòmics que s’han retallat des del 2008 fins ara en àmbits tan sensibles com els de l’ensenyament i la sanitat. Que les declaracions de bones intencions anessin acompanyades de fets, amb el compromís dels poders públics per evitar que la viabilitat del model recaigui en el voluntarisme dels bons professionals que el sostenen, sense col.lapses als serveis d’urgències i amb més recursos i especialistes per atendre als infants i adolescents que han viscut situacions traumàtiques a causa de la crisi econòmica.

I tot i que les notícies dels darrers dies contradiuen el desig de bones intencions, voldria que el 2017 fos el del punt d’inflexió per eradicar la lacra de la violència de gènere, amb més recursos per acompanyar a les víctimes en el procés judicial contra el maltractador, per ajudar-les a recuperar l’autoestima i una vida lliure de cadenes i comportaments masclistes. Que hi hagués una acció continuada de pedagogia entre els joves a favor de la igualtat i que es notés el rebuig social contra expressions o imatges de sotmetiment de la dona a l’home, tan habituals als mitjans de comunicació i a les xarxes socials.

Finalment, voldria que es fes realitat el dret a la ciutat com aquell espai inclusiu on tots els ciutadans projecten el seu futur, reben el suport necessari en moments de crisi i concreten la seva participació en els afers públics. Un objectiu que passa per reconèixer i enfortir el paper de les administracions locals en la defensa dels drets de proximitat, una expressió que mai, mai, hauria de quedar buida de contingut.  

(il.lustració Gina Barrera)