Catalunya nord, una qüestió de fidelitat

A Catalunya els debats identitaris acostumen a agafar camins inversemblants. Sovint, darrera la terminologia s’hi amaga un interès per delimitar territoris o fidelitats quan es transforma en la vara de mesurar on s’adscriu cadascú en funció de criteris perfectament intercanviables depenent de les circumstàncies. Sempre hi ha en aquests debats qui s’erigeix en el súmmum sacerdot, arrogant-se la potestat de discernir i de delimitar la frontera que segmenta els bons homes dels qui es perden per camins equivocats.

Qualsevol excusa és bona per a retro-alimentar la flama, especialment quan el foc per falta de combustible s’apaga i hi ha necessitat de revitalitzar-lo. Els debats identitaris tenen una particularitat, no necessiten una argumentació racional que els justifiqui, només cal apel·lar als sentiments i pot revifar la flamarada. Es fonamenten, en la gran majoria de casos, en una qüestió de fe, al marge d’usos, pràctiques i costums.

I és en aquest punt que tothom s’hi veu amb cor de dir la seva, encara que hagin de retrocedir més de 300 anys per apel·lar a vells tractats i si això no és suficient sempre queda el recurs quan suposadament qui fa un pas en fals i infringeix el catàleg d’identitats és un càrrec públic de recordar-li qui el paga, argument de pes en qualsevol circumstància.

Fa uns dies al Parlament de Catalunya es va produir un fet que es pot englobar en el marc descrit. Compareixia en la comissió corresponent el delegat de la Casa de Catalunya a Perpinyà, Christopher Person, per donar compte de les activitats de la institució. En un moment determinat, va manifestar que quan es dirigeix als responsables de l’administració francesa per tractar qüestions que impliquen les dues parts sempre utilitza l’expressió ‘Pirineus orientals’ en lloc de ‘Catalunya nord’. Ho fa, va dir, apel·lant a la ‘neutralitat institucional’, atès que aquest és el nom oficial que els ciutadans van escollir en una votació al juny del 2016 i posteriorment van ratificar les autoritats del país.

Des d’aquell moment representants de Junts, ERC i la CUP van activar la polèmica, que dura fins avui, fins el punt de demanar la destitució del delegat. Tot plegat una turmenta en un got d’aigua per fer reviscolar un sentiment de reivindicació i de victimisme innecessari.

No crec que la terminologia que s’utilitza en converses i textos oficials sigui un atac a l’expressió popular ‘Catalunya nord’ ni que suposi una limitació en l’ús que en fan els meteoròlegs de TV-3 i els periodistes de la cadena, per posar dos exemples entenedors, sempre que es refereixen a la petita franja del territori d’influència catalana que hi ha a l’entorn de Perpinyà. I la prova de que les coses no van per aquest camí com de manera intencionada es diu és el compromís del govern que presideix Salvador Illa per millorar les relacions transfrontereres amb el nomenament d’un delegat específic, en la voluntat de preservar els vincles culturals i d’enfortir l’ús del català, extremadament minoritari entre els habitants del territori francès, augmentant el suport econòmic a l’escola La bressola.

El debat nominalista no és la qüestió que es dirimeix en els escarafalls d’uns i altres. Hi ha qui pensa que per aquesta via, encara que sigui utilitzant una ruta secundària, pot reviscolar la idea d’una puresa identitària entre catalans, un camí que en bon criteri la majoria de ciutadans rebutja, més preocupats per trobar solucions als dèficits i als perjudicis del servei de rodalies o per altres necessitats tan urgents com l’accés a l’habitatge. En definitiva, un nova mostra de debat estèril i perillós.    

Lenta, burocràtica, complicada, obsoleta

No sé quin interès tenen les sessions de control al Congrés dels diputats entre el president del Govern, Pedro Sánchez, i el cap de l’oposició Alberto Núñez Feijóo si ja sabem com acabaran i, fins i tot,  podem intuir què es diran. Tot plegat per res, ben bé un diàleg de sords que només convenç als seus i fastigueixa la ciutadania. Avui parlen de l’acord amb Junts pel repartiment de 4.400 menors migrants entre comunitats, que actualment viuen en condicions infrahumanes i indecents a Canàries.

El directe a través de les xarxes socials permet a aquell qui no té altre cosa més interessant a fer seguir el xoc dialèctic del no res en el qual uns i altres s’intercanvien retrets equiparables a l’ensulsiada de Junts que per treure pit del pacte i tranquil·litzar als seus seguidors li va faltar temps per fixar la quota que suposarà per Catalunya el repartiment a fi d’enfortir el missatge de que ells sí que vetllen pels interessos dels catalans i que alhora de posar-se durs, mirant de reüll els vots que es diputen amb l’extrema-dreta catalana, no hi ha qui els guanyi. Dit i fet, n’arribaran de 20 a 30 a terres catalanes mentre que Madrid, l’etern rival, n’haurà d’acollir més de 700. I això perquè Catalunya és més solidària que altres autonomies espanyoles i d’aquesta manera es compensa.

Més llenya al foc, en una qüestió que requereix prudència, respecte, menys postureig i  no deshumanitzar a joves que han arribat a Espanya en pastera reduint-los en un simple número sense cap altra consideració.

¿Són aquestes certeses de paraula les que tranquilitzen la ciutadania en un món tan convuls com l’actual o potser convindria resoldre sense tantes floritures aquesta i d’altres qüestions que també els interpel·len en el dia a dia? Reconec que la necessitat de marcar territori, falcant la bandera i que sigui ben visible, és un dels trets distintius de la política, però la displicència en la manera d’abordar qüestions rellevants desincentiva fins i tot als convençuts. De l’abús es passa al descrèdit, sense que s’intueixi la manera de revertir la situació.

Com a la vida no tot són paraules sinó que de tant en tant convé prendre decisions, és aquesta la qualitat que diferencia als bons dels mals governants, m’agradaria un compromís urgent i necessari per millorar l’eficàcia de l’administració a Catalunya en particular i d’Espanya en general, per deslliurar-se de l’estigma que fa gairebé 200 anys va resumir en la frase ‘vuelva usted mañana’ Mariano José de Larra.

L’advertiment de la Síndica de Greuges de Catalunya, Esther Giménez-Salinas, sobre el funcionament de l’administració catalana que inclou l’Informe sobre l’activitat de la institució durant el 2024 i que ha presentat al Parlament hauria de remoure les consciències d’aquells que tenen la responsabilitat de millorar les condicions de vida de la ciutadania. Diu la defensora de les persones: ‘La ineficàcia de l’Administració frena el progrés social de Catalunya’. Aquest sí que és un motiu de pes per buscar acords i posar-se a treballar.

Amb una administració que en paraules de la síndica és lenta, complicada, excessivament burocràtica, obsoleta, que utilitza massa sovint un llenguatge incomprensible, que en els mecanismes interns anteposa de manera constant els propis interessos als drets de les persones, que peca de falta d’empatia i d’amabilitat, que castiga amb la seva ineficàcia a milers de persones en àmbits tan sensibles com el de la sanitat i les llistes d’espera, en l’accés a l’habitatge social, en la cobertura dels serveis de dependència i en l’atenció a la gent gran i que es queda curta en la protecció a la infància, algú pot ser insensible.

La tàctica de qui dia passa any empeny en aquests casos hauria de ser penalitzada.    

Europa en procés de canvi

Hans Castorp és el personatge que l’escriptor Thomas Mann utilitza per relatar un canvi d’època a la novel·la ‘La muntanya màgica’.  Es tracta d’una obra de referència, per alguns crítics i especialistes la millor que s’ha escrit, en la qual es mesclen agosarades tècniques literàries amb profundes reflexions sobre el sentit de la vida i de la mort, el poder, la llibertat, la democràcia i el devenir d’una època i d’una classe social a les acaballes del segle XIX i començaments del segle XX. Reflecteix una manera d’entendre l’humanisme que, obviant les diferències de classe, dibuixa amb encert la forma de ser i de pensar d’una part de la burgesia europea emmirallada en el passat i ignorant del caos que suposaria per tots ells i pel seu estil de vida l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

‘La muntanya màgica’ no és una novel·la històrica, tot i que està emmarcada en un temps històric precís, sinó un text intimista, de reflexió, intensa i alhora venal per com són i es comporten els seus personatges, molt allunyats del que ara és comú. Tancats al sanatori de malalts de tuberculosi de Berghof (nom inventat per l’autor) al Alps suïssos i prop de la ciutat de Davos, el interns fan una vida rutinària i despreocupada, alterada només pels rituals subjectes als canvis d’estació i l’evolució de la seva malaltia. Per ells, aquell entorn, allunyat del brogit de la ciutat, és un espai segur, sense que ningú gosi canviar-lo.

Des de fa anys, volia entrar de ple en la lectura d’aquesta obra, dedicar-hi temps i fer-ho de manera pausada, sense pressa. Soc conscient que arribo tard, però una vegada acabada la lectura m’adono que segueix estant de plena actualitat i més ara que el món està en un procés de canvi.

La recomano a aquells a qui no els espanti el volum de pàgines, sobre tot perquè situa a la persona en el centre del relat i fa de l’humanisme, avui una ciència que pugna per sobreviure en competència amb la fredor de la tecnologia, un valor que no es pot menystenir si volem endinsar-nos en allò que ens passa.

Com els personatges de Mann, el món tal com el coneixíem viu una transformació accelerada amb signes d’advertiment clars des de la crisi econòmica del 2008, l’epidèmia de la covid i ara amb la guerra a Ucraïna, novament a l’interior d’Europa com fa poc més de trenta anys va passar a Sarajevo i a l’antiga Iugoslàvia.

Més d’una persona m’ha comentat que viu amb intranquil·litat les circumstàncies actuals i pateix pel futur que ens espera. Hi ha neguit en la ciutadania per les reaccions que provoca el conflicte a Ucraïna, mentre ressorgeix en el vocabulari dels nostres dirigents paraules com rearmament, defensa, pactes de pau, política de blocs i interessos estratègics que escapen del nostre angle de visió.

Som testimonis d’excepció de tot allò que succeeix davant nostre. Per sort, no vivim aïllats com els estadants del sanatori de Berghof. I en aquest escenari d’incerteses és més necessari que mai recuperar la dimensió humana de la nostra existència.

La nova Europa s’ha construït sobre fonaments amb valors compartits com el del diàleg, el respecte a la persona, la democràcia, la llibertat, la inclusió. S’han de defensar aferrissadament i en cap circumstància poden formar part d’un bescanvi ruïnós i destructiu com proposen aquells que només entenen l’ús de la força com únic argument a la taula de negociació.    

Immigració, ni tant ni tan poc

Quina coincidència, mentre una part de la classe política i mediàtica ha obert una nova plataforma de confrontació a partir de la delegació de competències d’immigració a Catalunya un artista com Jaume Plensa, encara amb poc predicament a Catalunya, presenta a la fira ARCO de Madrid una sèrie escultòrica de vuit cares d’alabastre per denunciar la intolerància als migrants. El conjunt el formen un home rodejat de set rostres de dona que reprodueixen a través de les faccions de les seves cares la diversitat i el mestissatge.

Novament la cultura com a mecanisme aglutinador dels desitjos de millora de la societat — la cultura sempre un pas endavant–alhora que hi ha qui gasta energies en debats que en la majoria de casos desconcerten, cansen i divideixen la societat i entretant algú es frega les mans ensumant els rèdits electorals que una o altra posició els pot proporcionar.

Jugar amb el destí i el futur de les persones migrants surt de franc, i no frivolitzo, en la mesura que ells quan arriben al destí on volen iniciar un nou projecte de vida hi tenen poc dir, atrapats en normatives i obligacions, a vegades injustes o massa farragoses, i sotmesos a prejudicis sovint infundats que els dificulten el dia a dia i compliquen l’arrelament. Però la realitat és que en una societat tan envellida com la catalana, per posar un exemple que podríem replicar en altres parts d’Espanya i Europa, els necessitem, són indispensables i els convertim en ma d’obra barata omplint feines que els nascuts aquí consideren poc adequades com l’atenció a les persones, el camp i la construcció.

No és estrany que en aquest context el pacte entre el PSOE i Junts per delegar a Catalunya competències d’immigració aixequi una polseguera amb paraules tan gruixudes com traïció, l’anunciada i mai complerta ruptura d’Espanya i racisme, substantius que per si sols i de ser certs podrien desestabilitzar qualsevol govern.

Però tots sabem que la sang no arribarà al riu i que si un llegeix l’acord amb detall allà on de debò es pot notar el canvi és en la gestió de dos àmbits que són claus per a qualsevol persona que aterra al nostre país amb voluntat de quedar-se: agilitant i evitant retards perjudicials en la tramitació del permís de residència, essencial per obtenir un treball regularitzat i optar al reagrupament familiar, i en el cas de persones en procés d’expulsió oferir-los garanties jurídiques i de respecte als drets humans en cas que ingressin al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona que passarà a dependre de la Generalitat.

La resta de compromisos, tenint en compte que es tracta d’una proposta que no serà efectiva fins que la validi el Congrés, com la participació dels Mossos en la gestió de fronteres (un uniforme més en el control de passaports) o la possibilitat de que la policia catalana intervingui en els tràmits d’expulsió d’estrangers s’emmarquen en el que hauria de ser un aspecte clau en el funcionament de l’Estat, la lleialtat institucional, que tots prediquen i molts incompleixen com en el cas del PP en l’aplicació de la llei d’habitatge.

Per la Generalitat de Catalunya assumir aquesta delegació és una oportunitat amb un nivell alt de complexitat, com ho va ser la transferència de les presons en un moment d’alta conflictivitat o la gestió del trànsit.

Es pot vendre l’acord com es vulgui, posar-hi l’embolcall que cadascú consideri més adequat, però pels qui creuen que la Generalitat és també Estat, tal com reconeix l’Estatut, i que només s’enforteix sobre la base de la gestió eficient i eficaç acceptar un repte d’aquesta envergadura és un pas més en la consolidació de Catalunya com a nació, amb una cultura i una identitat pròpies, ja que ofereix la possibilitat de millorar el model d’integració de les persones que per voluntat pròpia formen part dels vuit milions de catalans i representen, tot hi haver nascut en un altre país i ser d’origen diferent, el 25% de la població o el mateix dos milions de persones.

El repte està sobre la taula.

Papallones de pau

L’escriptora Priscilla Morris escriu  en el llibre ‘Papallones negres’ (Edicions del Periscopi) un relat precís del que és la guerra, de l’impacte que té en les persones, dels vincles humans que es destrueixen i neixen en moments tràgics, de que malgrat tot hi ha esperança encara que el futur emergeixi difús com en l’horripilant conflicte ètnic que va destruir Bòsnia ara fa poc més de 30 anys. Zora, el personatge central de la novel·la, fa un recorregut entre la desesperació i l’esperança mentre intenta sobreviure al setge de Sarajevo, tant inimaginable als ulls d’ella com ho va ser pels milions d’europeus que vam seguir un conflicte que passava a poc més de dues hores d’avió de casa nostra.

Possiblement perquè Priscilla Morris té vincles amb Bòsnia per part de mare, el text traspua la intensitat de les coses viscudes i descobreix com el sentit de pertinença és molt més fort que totes les temptatives que es facin per esborrar la història, per sucumbir a la por dels francotiradors apostats als turons que rodegen la ciutat i a l’impacte del bombardeig i posterior incendi de la Biblioteca Nacional que transforma la destrucció de llibres i manuscrits en milers de papallones negres voleiant pel cel de Sarajevo, símbol del menysteniment a la cultura i de la irracionalitat de qualsevol conflicte armat.

La novel·la és una crida a no defallir mai, fins i tot en els moments més adversos, i també una advertència. Res es pot donar per fet i el que avui sembla perfectament sòlid, la pau i el benestar a la Unió Europea, podria caure en el moment més impensat com va passar a Bòsnia-Hercegovina.

Coincideix la lectura d’aquesta obra que recomano amb el tracte humiliant de Trump i Vance al president d’Ucraïna, Valodímir Zelenski, al Despatx Oval de la Casa Blanca. Els gestos i les paraules dels dos dirigents nord-americans, els tics mafiosos que desprenen i la fanfarroneria que impregna el seu vocabulari en la pretensió d’esclafar la víctima, impropi dels usos i costums diplomàtics, no ens haurien de deixar indiferents.

L’escena que vam presenciar, àmpliament difosa pels mitjans de comunicació, no és televisió de la bona com en algun moment de la diatriba va dir Trump sinó la mostra perfecta del què podria passar de no posar-hi remei si l’onada tecno-autoritària es consolida i soscava un món que ha de seguir treballant per enfortir el respecte i la dignitat de les persones.  

M’esgarrifo només de pensar que estem a les portes d’una tercera guerra mundial, com de manera insolent li va dir Trump a Zelenski, de que la força militar substitueixi la diplomàcia, de que grans potències s’atorguin el dret de repartir-se el món i de com Europa, una altra vegada Europa, es converteixi en l’epicentre d’un conflicte que en el pitjor dels escenaris es tradueix en por, desesperança i paga el preu de vides humanes com ara a Ucraïna.

Potser perquè Sarajevo és un record present, que no s’ha esborrat del tot, que la memòria és més necessària que mai i que res no es pot donar per fet hauríem de plantar cara i carregar-nos d’arguments davant qui considera una nosa el diàleg i utilitza la força per imposar les seves idees, per desemmascarar a les persones que somien en lideratges forts i enyoren les tàctiques autoritàries com la millor manera de moure’s per la vida i per ajudar a qui dubta perquè sobreviure en el dia a dia no és fàcil i demana amb raó solucions a les necessitats més immediates.

La pugna entre autoritarisme i democràcia té molts fronts, ho hem vist aquest cap de setmana a Londres, però no podem descuidar que des de la proximitat també es juga la partida. Poc, encara que sembli insignificant, acaba sent molt si hi sumem l’esforç de tots.

Flirtejar amb la ultradreta casolana

Tothom espera que el cordó sanitari per aïllar a la ultradreta funcioni a Alemanya i que conservadors i socialdemòcrates formin un govern de coalició que permeti sortir de l’atzucat en què es troba el país després de les eleccions de diumenge. Políticament la solució és clara. No sé si hi ha una mateixa certesa entre els ciutadans, atès el número de vots que ha aconseguit la ultradretana Alternativa per Alemanya, segona força política amb un 20,7% dels vots escrutats, el doble dels que va aconseguir fa pocs més de tres anys.

A Espanya, el cordó per aïllar la extrema-dreta ja s’ha trencat amb els governs de coalició entre Vox i PP. I a Catalunya, el debat que han obert dirigents de Junts i entitats independentistes com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) plantejant obertament la conveniència d’establir ponts amb Aliança Catalana, la formació que lidera l’alcaldessa de Ripoll Sílvia Orriols, va més enllà d’una tertúlia de cafè. Si no s’atura, l’escletxa que ara s’ha obert –el rebuig de Junts a un front comú per desbancar Orriols de l’alcaldia és l’exemple més clar de la fragilitat del mur de contenció— s’anirà engrandint fins les eleccions municipals del 2027, la veritable prova de foc per a naturalitzar una opció que poc a poc s’enforteix entre un electorat, l’independentista, que fins fa dos dies es presentava com l’exemple més genuí de la ’revolució dels somriures’.

No és una broma intuir què pot passar en el futur i quins són els efectes que tindria en la nostra societat l’onada populista que representa l’independentisme d’extrema-dreta, si més enllà de les declaracions s’entra en l’acció política des dels governs municipals.

Només cal furgar en la web oficial del partit d’Orriols per detectar el pa que s’hi dóna i que s’agrupa en quatre grans propostes: independència (per expulsar definitivament l’Estat espanyol de Catalunya), economia (per aconseguir el màxim nivell de vida per als catalans), immigració (per implementar polítiques que beneficiïn als catalans i no als estrangers) i família (per avançar en un model de societat i de família catalanes basat en els valors i l’educació).

Per una ciutadania atrapada en la incertesa i el neguit del què passarà en el futur un missatge com el descrit pot ser atractiu i la prova són els vots que formacions similars aconsegueixen en les diferents eleccions, però aquest és un camí cap a la confrontació social. Com també és un error contemporitzar i vestir acords fonamentats en el nexe comú de la independència de Catalunya.

La política és pedagogia i fermesa en la defensa d’uns valors compartits que han d’aspirar a la igualtat entre tots aquells que viuen en una mateixa comunitat, sigui quin sigui el seu origen. La democràcia serveix per assolir aquests objectius. Pot semblar una obvietat recordar aquests principis, però no ho és quan des de la desconsideració més extrema els somriures d’uns es transformen en la desesperança d’altres.

Catalunya no està exempta dels perills que amaguen les opcions d’ultradreta. Flirtejar-hi per omissió, encara que sigui per un simple càlcul electoral, ara a Ripoll demà no se sap on, és molt més que una irresponsabilitat és un atemptat a la dignitat humana i un mal favor a la causa que defensen aquells que de cor o per interès es proclamen independentistes.

Una casa amb dues portes

Com estem saturats de despropòsits que hi hagi qui amb una certa influència mediàtica en digui un altre ens deixa insensibles. En la part superior del rànquing d’idees perilloses que ens arriben ara tenim a Trump i Elon Musk, les dues estrelles planetàries que revolten el món i el sacsegen com si fos un mitjó, convençuts que només ells tenen dret a imposar  les seves propostes sense tenir en compte les persones. És la nova cara del colonialisme sense escrúpols ni valors, capaç d’obrir la porta a idees i propòsits on la força i només la força de qui s’atribueix tot el poder marca el ritme de la història.

Els drets per els qui es comporten d’aquesta manera i se senten atrets pel mestratge dels nous emperadors planetaris no tenen cap valor o si els mencionen és per traçar una frontera en la qual cadascú, d’acord amb la consideració que li donen, té assignada una percel·la on regeixen les normes que altres, més forts, més rics, més autoritaris, els assignen.

Què diria Rosa Parks, l’activista nord-americana que el desembre del 1955 a la ciutat de Montgomery va rebutjar asseure’s a la part del darrera del bus que la transportava, l’espai reservat a la població negra, i va ocupar un seient només per blancs. Un gest de desobediència, només un gest pel qual va ser arrestada, però que es va convertir en un pas definitiu fins abolir les lleis que servien per aplicar la segregació racial als Estats Units. Les mateixes lleis que permetien als nens blancs pujar al bus escolar, mentre els de raça negra anaven a l’escola a peu.

En la nostra quotidianitat els tics segregacionistes són més subtils. No hi ha cartells, com passava a l’època de Parks, que separin espais per a blancs i els de persones amb un color de pell diferent. Ara, la diferència té altres biaixos, lligats essencialment als recursos que disposa cadascú: com més rics més possibilitats de prebendes i més consideració i així en una escala de valors que va de més a menys i que s’identifica perfectament.

La primera vegada que em vaig topar sense preveure-ho amb un cas d’aquests, a banda de referències i de situacions que no m’implicaven directament, va ser en una reunió amb un grup de pares joves queixosos per no poder escolaritzar als seus fills a l’escola pública que havien triat i que rebutjaven la possibilitat que els oferia l’administració d’inscriure’ls en un altre centre pròxim dels que ara s’anomenen d’alta complexitat, modèlic d’altra banda per la forma d’acollida dels menors. En l’intercanvi d’opinions em vaig guardar prou d’esmentar la paraula segregació, però vaig tenir clar que ells actuaven amb els mateixos criteris que els ciutadans blancs que inconscientment ocupaven els seients reservats per llei sense fixar-se en aquells que nomès se’ls oferia l’alternativa de viatjar apilats a la part del darrere del vehicle.

Ara hem tingut un nou exemple d’aquesta manera d’aproximar-se a la realitat. En un debat sobre habitatge, la vicepresidenta de l’Associació de Promotors de Catalunya, Elena Massot, ha proposat que si per normativa a Barcelona en les noves promocions de pisos hi ha d’haver una reserva del 30% d’habitatge protegit els blocs es construeixin  amb una doble porta d’accés: una per els propietaris dels pisos adquirits al mercat lliure (i amb més recursos econòmics) i una altra  per les persones que resideixin en pisos socials.

 No sé que hagués dit de la fórmula Rosa Parks, encara que ja m’ho suposo. La conclusió que cadascú la tregui.       

Reflexions sobre la casa Orsola

Qualsevol gestor o responsable polític és conscient de la importància de controlar els temps a l’hora de prendre una decisió, i més quan sap que l’objectiu es lluny de materialitzar-se. El cas de l’habitatge és paradigmàtic. Hi ha una urgència amb milers de persones afectades, però tothom s’adona que per molt que es digui ara per ara les solucions són puntuals i de poc serveixen per a resoldre l’angoixa de tots aquells que treballant hores i més hores no aconsegueixen reunir els diners necessaris per la compra d’un pis o per pagar un lloguer desorbitat.

Mediàticament, un desnonament és una notícia llaminera pels mitjans de comunicació. I no ho dic des d’una posició frívola o insensible. Qui coneix la meva trajectòria professional, especialment en els darrers deu anys, sap de què parlo. Ho dic des del punt de vista de la dissecció de la notícia, capaç de proporcionar imatges d’impacte en les quals els diferents actors estan perfectament delimitats a ulls del receptor: d’una banda les víctimes, de l’altra la llei en forma de comissió judicial i amb els cossos policials preparats per què es compleixi l’ordre del jutge i, finalment, els ciutadans que es concentren, organitzats o no, per evitar la injustícia de deixar unes persones al carrer.

No frivolitzo, però per desgràcia la mecànica de un desnonament és sempre la mateixa. Per això, en aquest conflicte d’interessos el cas de la casa Orsola,  a Barcelona, té una especial rellevància, perquè mediàticament la intensitat era màxima, amb la presència fins i tot de cares conegudes del món de la comunicació defensant els drets d’uns llogaters davant els interessos d’uns especuladors que consideren, amb suport legal, que el dret a la propietat és una mena de barra lliure que facilita el pas per sobre de persones com una apisonadora.

Com és conegut, en el desnonament de la casa Orsola hi ha hagut una solució que implica a l’Ajuntament de Barcelona i, penso que és molt rellevant, a la Fundació Habitat 3, que a partir d’ara s’encarregarà de gestionar els 26 habitatges de l’edifici en règim de lloguer assequible. I un altre detall: s’anul·len els desnonaments que el jutge havia activat.

La fórmula d’un acord entre l’administració municipal i una entitat social tan solvent com Habitat 3, que els mitjans sempre disposats a posar adjectius qualifiquen d’imaginativa, és una molt bona solució. Obre les portes a una línia de treball que mai abans s’havia explorat amb la intensitat i el volum del cas que ens ocupa.

Quan a l’inici d’aquest comentari parlava de la gestió dels temps em referia a algunes de les reaccions que es van produir amb l’anunci de l’acord i més sorprenentment per part de persones beneficiàries. Mostraven en el cas dels partits de l’oposició i del Sindicat de llogateres un regust agredolç, no se sap si perquè no se’ls havia convidat a la taula de la negociació i en conseqüència no tenien dret a aparèixer en la fotografia junt amb els protagonistes del pacte, o bé llençaven sospites de traïcions inconfessables en el cas dels Comuns a l’entorn del compromís de reserva del 30% d’habitatge social en les noves promocions immobiliàries i els més dogmàtics qüestionaven el destí dels diners públics en l’operació de compra-venda.

No cal que ningú recordi que a Barcelona hi ha altres cases Orsola en igual o pitjor situació. És una evidència, amb un detall que no és menor. Són finques sense el glamur de formar part de l’Eixample barceloní i tractar-se d’un edifici modernista. En conseqüència, no apareixen a ulls de la gent i sobre tot dels mitjans de comunicació com un símbol de les dificultats d’accés a l’habitatge al nostre país.

És cert que la solució d’aquest conflicte no resol el problema de fons, que requeriria de més inversió i del compromís dels grans partits per elaborar un potent Pla de l’habitatge i que mentre això no passa convé millorar la seguretat jurídica en tot el procediment, garantir la continuïtat dels llogaters que paguen religiosament, limitar els pisos turístics i els lloguers de temporada, ajudar a incorporar al mercat els pisos buits i crear mecanismes per frenar l’onada especulativa. Són certes totes aquestes coses, a ulls de la ciutadania massa rellevants per què ara i aquí es desqualifiqui o simplement es qüestioni un acord que ben mirat és un exemple que convindria repetir molts més cops.   

Jugar a pilota

El Síndic de greuges Barcelona, David Bondia, reclama a l’Ajuntament de la ciutat que retiri de les places i espais públics el cartel de ‘Prohibit jugar a pilota’. Entén –és un suggeriment i per tant l’administració no està obligada a complir la demanda– que l’exigència afecta a un dret fonamental dels menors: el dret a jugar en un espai públic. De moment, la petició ha passat de manera discreta i sense polèmiques, més enllà de comptades opinions a les xarxes socials on es barregen les de qui aplaudeixen la iniciativa amb les d’aquells altres que han resultat perjudicats per cops de pilota mentre gaudien o passaven per la zona de joc.

Sigui com sigui, la proposta va més enllà de l’acció formal de treure una placa del carrer i s’inscriu en un debat molt més ampli i necessari, que és el de pensar que en l’espai públic no solament hi ha adults, amb les seves necessitats i els seus interessos, ni tot s’acaba amb pacificar els carrers des el prisma de l’ús del cotxe privat i la millora ambiental, sinó que també hi ha nens i adolescents que encara que no tinguin una veu pròpia en els fòrums de debat públic ni votan requereixen que se’ls consideri en una qüestió fonamental com la de poder gaudir d’espais propis allà on viuen.

Barcelona, que en molts aspectes és un referent, ha emprès en els darrers anys iniciatives per què la ciutadania recuperi els carrers. L’exemple dels espais verds és el més clar, però amb resultats que obliguen a una reflexió per a no malmetre l’invent. Crear una via per a vianants on els principals beneficiaris siguin els especuladors immobiliaris, els propietaris de terrasses per expandir el seu negoci de restauració, els espavilats que les utilitzen com una zona d’aparcament a la carta o com a drecera per esquivar vies saturades de cotxes és un mal negoci. I no parlem d’on col·locar els nens, a qui, quan algú hi pensa, només se’ls ofereixen esquitxos per què no sigui dit, sense solució de continuïtat.

Obrir el debat de si cal o no mantenir unes plaques que prohibeixen la possibilitat de jugar a pilota en una plaça pública no és cap tonteria. D’entrada, facilita obrir el focus sobre com s’ha de distribuir i quins usos volem que tingui l’espai públic, obliga a treure conclusions que depassen mirades i interessos particulars i reduccionistes i mostra els beneficis del joc com una activitat que facilita la sociabilització, la convivència i la inclusió entre iguals, especialment en barris amb una gran concentració d’habitants, una part d’ells menors.

I a més, serviria per acabar, en cas de que per part dels poders públics i de ciutadans interessats hi hagués voluntat d’encetar-lo, amb la poca-soltada d’aquells veïns que traient del calaix el seu particular memorial de greuges han muntat una gran campanya protestant pel soroll de nens i adolescents jugant al pati de l’escola. Els afectats diuen que se’ls vulnera el dret al descans i que els sorolls que provoquen els jocs sobrepassa els decibels permesos per la normativa. Quina estupidesa d’argumentari, quina insensibilitat i quina ignorància. Tot plegat conformen aquell model de ciutadà que des de una pretesa supèrbia moral i una falsa categoria d’urbanita es dediquen amb la seva actitud a escriure nous capítols del Manual d’incivisme.  

Banalitzar Auschwitz

Mentre ressonen les paraules de Donald Trump que proposa ‘netejar’ la franja de Gaza desplaçant als palestins per enviar-los a Egipte i Jordània, centenars de persones s’han reunit a Auschwitz per a commemorar el 80è aniversari de l’alliberament del camp de concentració, símbol de la major màquina de matar creada pel nazisme i on van perdre la vida 1,1 milions de persones, la gran majoria jueus. Novament els supervivents d’aquella atrocitat, més grans i per raons d’edat conscients de que arribarà el dia que el seu testimoni directe deixarà d’escoltar-se, van alertar dels perills que en un món cada cop més polaritzat es repeteixin fets com aquells.

L’advertència va ser explícita per a qui vulgui escoltar-la: repunta l’anti-semitisme, esperonat entre d’altres motius pel conflicte entre israelians i palestins a la franja de Gaza, i creix l’odi al diferent, ja sigui pel color de pell, religió o orientció sexual. Per ells, ho recalquen de manera clara, tot va començar amb la paraula i de la paraula als fets fins a desembocar en l’Holocaust.

Des del convenciment que els contrapesos de la democràcia encara funcionan en el nostre entorn, costa creure que les vexacions que van sofrir els testimonis que intervenien dilluns entre els filats del camp de la mort tornin a repetir-se. Possiblement a Europa i als països del primer món estem lluny d’aquell moment, però el missatge de l’odi segueix creixent impulsat per una extrema-dreta que s’aprofita de la mateixa democràcia per guanyar pes a les institucions, blindar les fronteres als nouvinguts, expulsar del país a migrants emmanillats com passa als Estats Units o creant centres de reclusió en països tercers en el cas d’Itàlia.

Ara que fa 80 anys de l’alliberament d’Auschwitz, símbol de la tragèdia de l’Holocaust, un altre temor preocupa a les víctimes: que el record desaparegui o que per la via de la indiferència, el desconeixement o de manera intencionada es banalitzin uns fets i uns espais, imatge d’una veritat irrefutable, fins a reduir-los a un apunt a peu de pàgina o transformant-los en una petjada fotogràfica que com d’altres s’incorpora a la memòria del mòbil.

El responsables del camp de concentració, on l’any 2024 s’hi van desplaçar 1,8 milions de persones per contemplar el museu, els barracons i els crematoris, observen amb preocupació com creixen els visitants que fent cas omís a les crides que demanen respecte a les víctimes i al significat del recinte no s’estan de fotografiar-se davant els crematoris o sobre les vies per on els trens traslladaven milers de persones a la mort insensibles a la transcendència del lloc. És un corrent imparable, consolidat pel desconeixement cada vegada més gran que la ciutadania, especialment la més jove, té de la història més recent.

En aquest conflicte cultural entre democràcia i autoritarisme, la banalització de la història més recent, sobre tot si interpel·la, és la clau de volta per impulsar l’odi i la discriminació. Les paraules d’Elon Musk donant suport a la ultra-dreta alemanya, dient que està en joc el futur de la civilització, acusant al multiculturalisme de diluir els valors d’Alemanya i recomenant als ciutadans alemanys que no pensin tant en el seu passat són tant explícites que recorden temps de creus gamades i salutacions braç en alt.

Entre nosaltres també hi ha exemples que s’esforcen per promoure el mateix discurs. Joe Biden, en la darrera intervenció del seu mandat, va fer una descripció d’un dels molts reptes al qual s’enfronten els defensors de la democràcia per evitar que es tergiversi la realitat: ‘Els nord-americans estan sepultats sota un allau de desinformació, cosa que permet l’abús de poder. La premsa lliure s’enfonsa. Els editors estan desapareguts. La veritat és sufocada per mentides explicades per guanyar poder i beneficis… Arriba al poder una nova oligarquia tecnològica’. Poc o molt, nosaltres no estem al marge de l’onada.